El compromís històric dels catalans

Un relat de: Barbagelata
En la Itàlia convulsa dels anys setantes, sotraguejada per una important crisi econòmica i pel qüestionament d’un estat ja prou feble per part del terrorisme ultraista o del poder silent i hermètic de la màfia, importants membres de l’esquerra italiana van optar per impulsar un viratge important en l’estratègia que hom havia seguit fins llavors. En aquest sentit, Enrico Berlinguer, secretari general del PCI, ideava, l’any 1973, el "compromesso storico", un pacte d’unitat nacional dels partits democràtics, d’esquerres i de dretes, a redós d’un govern d’emergència capaç d’afrontar els reptes importants del moment. Amb fracassos relatius –com al 1977, amb els intents de Giorgio Amendola, comunista, i Ugo La Malfa, centrista- o èxits també relatius –com al 1978, amb l’acord entre Berlinguer, Craxi, socialista, i Aldo Moro, democratacristià-, el compromís històric suposà, més enllà del suport governamental de l’esquerra comunista a un govern democratacristià puntual, un exercici de realisme per part d’aquella esquerra que veia com els interessos de classes mitjanes i populars col•lidien reiteradament i inútilment en el mur d’un estat que aquestes classes també havien ajudat a reconstruir acabada la Segona guerra mundial, però el qual els negava alhora el caràcter de classes nacionals, en excloure-les de l’exercici efectiu del poder governamental, un poder que havia de ser exclusiu de la dreta i dels interessos internacionals –amb el famós vet estatunidenc a l’entrada del PCI al govern.
A Catalunya, la situació actual, a excepció del terrorisme i de la delinqüència organitzada, és tant o més greu que en la Itàlia de llavors: crisi econòmica d’una magnitud i unes conseqüències agreujades per l’aprimament d’un estat del benestar mai gaire gras, i col•lapse del poder de la Generalitat a causa d’una reorganització de l’estat español feta contra Catalunya, això és, contra la llengua, la cultura, la història, els municipis, l’autogovern o el desenvolupament de l’economia mateixa. Això no obstant, llevat d’excepcions que confirmen la regla, la major part de la classe política catalana pensa, malgrat aquest petit o gran món que va a la catàstrofe, en termes encara del segle passat, és a dir, de frontisme merament ideològic o d’entotsolament identitari, menystenint, incoherentment, tant l’extraordinària importància d’allò que ja hem perdut i encara estem perdent, com els perills immensos que encara ens poden fer perdre molt més, si els partits no són capaços, més enllà del numantinisme tàctic a expressar prejudicis i identitats arxiconeguts per la població, de defensar o creure’s el compromís històric que han signat en avalar la consulta del 9 de novembre, per més estrafolària o estrambòtica que sigui la pregunta.
La situació catalana gaudeix, però, d’un actor impensable en la Itàlia dels setantes, el protagonisme del poble, el qual ha superat la tutela i la consigna d’encuny exclusivament partidistes per esdevenir, a través de la iniciativa i la mobilització pròpies, el veritable autogestor de noves hegemonies, noves aliances i noves fórmules de govern. Si a les darreres eleccions nacionals, va impulsar, a través del vot, el pacte de govern CiU-ERC i una recomposició de l’oposició amb la novedosa entrada al Parlament d’un moviment de base nacionalpopular com la CUP, les plebiscitàries europees que seguiran -de grat o no a la majoria de partits que han esdevingut merament superestructurals a un poble que fa recordar cada cop més els orígens antiautoritaris del moviment obrer català- permetran, de nou, a classes populars i mitjanes de ser les artífexs de la redefinició, tant pel que fa a organitzacions polítiques com a polítiques específiques, del nou compromís històric que necessitem per avançar en justícia social amb la independència.

Comentaris

  • Hola Barbagelata[Ofensiu]
    T. Cargol | 27-01-2014

    Dona bo de sentir a parlar d'entotsoliment, Berlinguer i Wittgenstein.
    Sembla que aquell compromís històric devia ser possible, com a mínim, en la subjectivitat d'algunes persones, perquè bé van liquidar a Aldo Moro del qual s'ha sentit a dir que n'era peça essencial.
    Sabem, però, que per al braç armat dels EEUU l'entrada de PCI al govern no es contemplava i amançaven amb intervenir a Itàlia.
    Sobre la situació de Catalunya, jo he arribat a la conclusió purament personal, que serveix per destarotar el gastat centre oligàrquic que domina tota Espanya, ubicat a "madrit". En aquest sentit és bo. Però no sabem quin és el pensament de la dreta catalana - que per cert s'ha mostrat duríssima amb la població i amb els moviments de protesta que van sorgir (ja no se'n recorden de quan van dir: mateu-lo, mateu-lo!, en no sé si en al·lusió a Raimon Obiols o a algun altre socialista, al parlament)
    El més probable és una sortida pastelera: tipus plata-Junta (Plataforma Democràtica i Junta Democràtica, altrament descrita com: "els comunistes", segons la BBC!, vaja!) Potser és la millor, qui sap!
    Bé doncs, agraït pels teus relats i pel teu temes i pel teu català.
    Sobre Wittgenstein, vull informar-te, en to de broma, que vaig comprar-me el que crec que va ser el seu darrer quadern: "Sobre la Certeza" i lògicament, tinc la certesa que no el vaig entendre. Però sí que m'ha interessat el personatge i recentment vaig voler (i no em va donar temps) de visitar la casa que va construir a Viena per la seva germana (era enginyer).
    Sobre la certeza m'ajuda ara a elevar el portàtil per a que no s'escalfi sobre la taula, com a falca, diríem ;-))
    Dins del grup de persones que l'envoltaven hi havia Piero Sraffa- íntim amic, també de Gramsci, a qui va ajudar a treure els quaderns de la presó -. Aquesta persona era l'interlocutor habitual del filòsof i persona molt important intel·lectualment en al teoria econòmica per la seva crítica a l Marginalisme, que va condensar en un llibre de nomes 100 pàgines.
    Diuen que el canvi de que parles en les posicions del filòsif es deuen a les converses amb Sraffa. A aquest amic - que havia fugit de Mussolini - també li deu haver salvat el coll, perquè es veu que volia anar a Viena a l'any 38 a a fer-hi una conferència!!
    Espero en una altra vida haver entès el que diu el filòsof. Jo diria que tan ell com Sraffa busquen aquelles pedres sòlides sota el riu sobre les quals un es pot elevar sense que el corrent els tombi ni enfonsar-se. Posicions sòlides de "veritat", però ja ho esbrinaré, si puc.

    Salutacions afectuoses
    TCargol

  • Jo, en canvi, no t'entenc i discrepo[Ofensiu]
    Barbagelata | 26-01-2014 | Valoració: 10

    Si t'he entès bé, tems una futura República catalana en el concert europeu en mans de la dreta.
    Temor raonable, certament, però escassament coherent, des del moment en què vivim en un estat especialment conservador, monàrquicament conservador, i on les dretes: PP i PSOE, han governat per i per a les castes conservadores de sempre des de la mateixa transició.
    Jo només puc entendre opinions com la teva a partir de dos fets vitals que no veig mai en cap cas: o les teves opinions són fetes des de la República espanyola més esquerrosa i més respectuosa amb les seves nacionalitats interiors o les teves opinions són fetes des de la lluita diària i quotidiana contra l'existència també de l'estat espanyol i dels altres estats.
    En qualsevol cas, benvingut el teu comentari.

  • T'entenc però discrepo[Ofensiu]
    Bonhomia | 26-01-2014 | Valoració: 10

    No entenc com pots pensar això, en part, doncs un estat més a Europa ( bé, dos ) poden ésser una solució per a ells mateixos i una certa regularitat per anar endavant com a pobles, però la política s'encarrega de renovar lleis, el que comporta cultura, benestar, costums, però... autodeterminació? No! Això és anar massa lluny! Doncs dins un govern dretorepublicà en el cas de Catalunya l'autodeterminació es viuria rere la bandera de l'engany empresarial, corporístic i institucional! Ho dic perquè és clarament contradictori, doncs en el cas del "sí" del referèndum... després... què toca? Nova democràcia de dretes. Els polítics seguiran decidint i el món sencer ens envejarà pels malentesos de la premsa arreu. Sóc partidari de la cultura lliure, però amb vots només segueix i seguirà existint la mateixa falsa democràcia. Entenc el que expresses. Però per la meva part, no crec que tot això ens dugui a bon port sinó a més discrepàncies.

    P.D. Reconec, però, que a vegades penso com tu.


    Sergi : )