El colló de goril·la i la guardiola caimànica

Un relat de: Mena Guiga
En Warren Worry no es preocupava per res més que no fossin els animals salvatges perillosos en vies d'extinció. Home ben plantat que no tenia arrels enlloc posseïa el gen de l'aventura que ho atorga i que sembla ser que li venia de certa herència filibustera, rebotia l'existència de jungla a desert i de selva a tundra i que no li parlessin de jardins botànics si no tenien plantes carnívores a dins. L'home, en els tres quarts de cinquantena ben portats que li feien semblar un quart de quarantena, amb aquella dèria d'estar per a bèsties temibles havia estat proposat com a candidat en ajuntaments engabiables, però declinava les ofertes: no volia vestir amb trajo ni tan sols dur camisa fina, ell que gaudia amb un estil propi ni d'explorador ni de naturalista i que es podria batejar com de sandokànico-felixrodriguezfuèntico.

Un dimecres de cel de color de cendra menjava un entrepà de sardinetes amb gírgoles brunenques, font de proteïna, mentre observava un riu d'aigües tèrboles tot recolzat contra el tronc d'un arbre de ben segur mil·lenari. Sentia l'energia benèvola del vegetal, Warren, i l'omplia de benestar. Però de cop i volta li va venir un neguit desconegut. Va mirar cap a l'element líquid i hi va copsar un rèptil preciós i graciós (visió absolutament warreniana). Un exemplar exemplar de caimà d'ulls de perla tova, aquells que ho expressen tot. Una bella femella caimana que imantava, esvelta i desperta, àvida de vida terrenal, fastiguejada de tant d'estar en remull o al fang i amb ganes de colors i intimitats subtils. I tot això, que va sortir inesperadament del cervell de l'animal de l'ordre dels cocodrils, va ser captat per Warren Worry el qual mai havia conegut l'amor. En va sentir la punxada més autèntica: la mandíbula d'ella, en acostar-s'hi i fer un salt per engrapar-li una cama que va respectar i només li va fer notar unes pessigolles molt suggerents.

Warren no es va espantar. Es va deixar caure al riu, sabent que no havia de tenir cap por dels congèneres d'ella, que el protegiria.
Se la va quedar mirant amb un somriure imbècil. Li va tocar la pell humida i tots dos es van excitar. Existeixen orgasmes inenarrables igualats a moments únics i aquest en va ser un.

Delerosos, van buscar un bassiol on entregar-se més. Però ella, que ja li havia fet saber via telesimpàtica que es deia Vínia i sense el cognom Warrior que se li havia caducat en un altre dimensió vital, va començar a trobar-se malament. Caminava pesadament, com si estigués prenys en les darreries. L'enamorat, amb l'ajuda d'un indígena indigent i a canvi del que quedava de l'entrepà, va aconseguir traslladar la indisposada a un hospital per a animals exòtics. El cor li bategava com mai, d'angoixa. No podia perdre-la!

A la clínica va tocar-li una doctora cínica que es va passar pel folre cap explicació, que més aviat creia que Warren era allà per lligar-se-la, dona sexy com es pensava ser. Però com que no li va desagradar del tot, aquell home amb una sensualitat tirant a divina, va optar per ingressar la Vínia i deixar passar l'acompanyant.

La van estirar en un llit i la van adormir. La tindrien en observació.

En aquella habitació hi havia una colla d'homes contemplant el colló dret d'un goril·la adult. Eren aprenents de cirurgià i mostraven gran interès en el tema, mirant-s'ho amb una lupa de nivell augmentatiu super. La sexy Glory, amb la bata blanca massa curta, els distreia sovint i empalmava altres necessitats. Un reporter jovenet, commogut per tot plegat, no parava de fer fotos i el conjunt esdevenia un univers quasi inexplicable.

Warren Worry resava, intentava recordar el Pare Postre i no anava ni pel primer plat en el fer-se venir els mots oblidats en un calaix mental d'una infantesa amb tocs de Cateclisme (mai havia sabut dir 'Catecisme'). Temia que si no li venien al cap fos motiu de càstig del més enllà, ell que era partidari del 'aquí i ara'. Suava, de temor, regalant gotes salades sobre el cos de la dolça Vínia.

La Glory va extirpar amb èxit greix dubtós del testicle del primat que des que patia dolors s'havia aprimat i mostrat una actitud agressiva envers la gent dels safaris. S'hi afegia el tenir unes quantes peces dentals en estat de corc progressiu que ni arrabassant-li una escopeta a un turista -que no entenia com en comptes de dur gorra de camuflatge duia corona mentre caçava elefants- i escarbotant-se-les amb ella com si fos un escuradents havia aconseguit desempallegar-se'n.

Va passar la dona a barrinar el mal de la dentadura del simi més gros. Els assistents a l'espectacle estaven admirats de la frenesia amb què movia l'eina alhora que aquell sorollet de penetració els barrejava por i excitació.

L'anestesia del goril·la de costa no li va costar de passar, cosa que l'experta ignorava, acostumada a tractar amb goril·les de muntanya. De cop, va obrir els ulls i va mig tancar la boca, tot regalimant babaies bromeroses. Els presents es van quedar corglaçats. La doctora, tot traient l'instrumental de la boca de l'afectat, va fer un gest a tothom perquè sigilosament fessin passes enrere fins sortir de la cambra i tancar la porta d'acer.

Warren Worry no li va fer cap cas. De cap manera abandonaria la caiman que respirava fatigosament.

Quan en King Kony (l'anomenaven així pel zel continu) començà a notar tot el que li havien fet, la sang li va bullir i la musculatura se li va eixorivir. Va arrencar-se tot el que el privés de mobilitat i en el procés respiratori de recuperació a cada expiració embogia l'aire.

En adonar-se de l'home va relacionar-lo amb el culpable de la situació. Warren s'havia agenollat, fascinat per aquell mamífer furibund, demanant que no els fes cap mal.

King Kong va flairar la Vínia i s'hi va apropar més. Warren va voler barrar-li el camí, però aquell ésser poderós el va rebotre contra un vidre on moriria dessagnat. A continuació la bèstia va agafar la caiman, la va enlairar i sacsejar. Se sentia una dringadissa. King Kony va entendre alguna cosa. Va esberlar la boca de la Vínia obrint-li amb força i trencant-la. Va passar-li per la gola un braç amb una manassa que li va fer malbé l'aparell digestiu i, com que no mirava prim, més òrgans. Ho va fer repetides vegades i en cada una d'elles aconseguia treure'n monedes. N'hi havia un bon munt, i valuoses, de l'antigor més ancestral que cap memòria retenia.

Un cop aconseguit el tresor, el monstre va picar els punys contra el pit, satisfet. Va destrossar una paret i va fugir.




Warren i Vínia es van retrobar en algun altre estat de la matèria, segurament. La doctora Glory, histèrica pels esdeveniments, va marxar a la terra dels til·lers, per tranquil·litzar-se, i amb ella hi van fer cap aquell grapat d'homes, que també havien perdut el senderi.

King Kony va comprar-se una illa en el Carib, al costat de la d'un actor famós anomenat Juppy Deep. També es va procurar un dentista com cal. Ara té la mandíbula curada, però encara no ha netejat la consciència, perquè no en té.



Comentaris

  • frescura linguistica[Ofensiu]
    joan e.f. | 26-11-2014 | Valoració: 8

    Quina alegria mes desimbolta, es una expresivitat molt ben reflexada, enhorabona.

  • Noms i gàbies[Ofensiu]
    Bonhomia | 28-10-2014 | Valoració: 10

    Simbòlicament perfecte a la manera de qui cuina una sopa d'idees entreteixides.

    Sembles força amant dels animals, que es mereixen el millor. Potser la terra hauria d'estar sense la humanitat. Jo ho he entès així.


    Sergi : )

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

436095 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com