El col·leccionista de Senyals

Des dels meus orígens el materialisme a rondat per les meves venes. Amb pocs anys volia que tot allò de color groc fos meu, quina frustració el dia que vaig veure que per molt que allargués els braços el sol mai seria meu. Encara era pitjor els dies que no el tenia sobre el cap. Creia que algú altre se m'havia avançat...

Aquesta fixació va acabar abolint-se, suposo que eren masses objectes. Després d'iniciar-me tant en l'obtenció de monedes, segells, targes de telèfon i fins i tot minerals, vaig continuat expandint el meu imperi, tot allò que tenia a l'abast sovint acabava en les meves butxaques per un motiu o per un altre.

El meu món no es va acabar aquí, la lletra de la gent important per a mi també s'havia d'emmagatzemar en l'arxiu. Però la història que ara ens interessa comença desprès d'haver deixat de banda la part material del meu ser, creient-me un ens superior que es guiava purament pel seu esperit, sense decaure en el sistema capitalista que ens guiava la societat dels països desenvolupats. Suposo que era aquella rebel·lia estúpida que tots els adolescents porten a sobre. Però com era esperable, les decisions de la vida em van tornar per l'anterior camí.

La meva atracció per aquestes peces, va començar a despertar amb l'interés dels meus amics sobre els cotxes. Per mi els vehicles no eren res de l'altre món no en tenia ganes de dirigir-ne un, preferia ser conduït per les meves cames, observar tots els racons del meu recorregut, i recordar aquells episodis de la meva vida que tant l'havien marcat.

Encara recordo aquella nit d'estiu, aprofitant les vacances ens solíem escapolir com tot el jovent dels nostres dies, i així es esgarriàvem un xic, que mai venia malament...
Però per qüestions d'atzar la primera peça que seria consumida per un amic meu prenia lloc en el terra, apoderant-se d'una part del meu cor.

Passaren alguns dies, ja no recordàvem l'incident. Malgastàvem el temps com podíem i sense cap finalitat, vaja com solen fer els joves... Però una altra circumferència ens esperava al terra, però ara venia lligada... calia actuar amb cautela, no era una recol·lecta gaire ben vista, i per anar bé era millor restar en l'anonimat. Al cap d'uns dies allí estavem, sota la llum del dia, que encara no s'extingia, com el meu company deia encara érem amateurs. Ell acabava de començar una peculiar col·lecció. Però la meva encara trigaria uns anys a començar, i els meus mètodes per obtenir-la serien molt més dràstics que els seus.

Van passar un parell d'anys, jo encara no m'havia tret el carnet i al iniciar aquell estiu intentaria treure-me'l, sincerament feia mal a la butxaca, però era un cost que calia pagar com abans millor. Els meus amics eren uns altres, em sabia greu haver-me separat de l'antic grup, però sempre m'ha passat el mateix. Els amics desapareixien en un moment o en un altre... La meva personalitat havia tornat a canviar, perdoneu l'expressió, vull dir que no havia parat de canviar...

Així ja estava jo amb el llibre de l'autoscola entre mans, i allà estava una guia amb totes les peces que calia aconseguir... L'únic col·leccionista que coneixia, no sabia on parava, però continuava amb la temàtica això segur. Jo estava decidit a introduir-m'hi. No eren moltes peces, però la dificultat era la manera d'aconseguir-les, a més la col·lecció perdia valor si no sabies d'on havies caçat les senyals. Per tant, les relacions de poc servien aquesta vegada. La sort no estaria tant del meu costat com per oferir-me totes aquelles varietats.

El primer dia que vaig sortir de cacera va ser després de suspendre l'examen del codi de circulació, em sentia frustrat, i per uns moments m'hauria agradat fer desaparèixer totes les senyals.