El coixí i la gespa artificial

El coixí estava tronat i tacat. Calia esventilar-lo per aprofitar-lo més temps: el sol destenyeix i mata microbis i el vent s'enduu pensaments enganxats a les fibres i eixuga llàgrimes que mai s'han assecat.

La dona va espolsar el coixí amb les mans, sense matar-s'hi gaire. Els elements ja farien la feina. El va deixar estirat sobre el pentagrama de cordes d'estendre, com si estigués en una graella.

El sol penetrava el coixí, era agradable...però el vent, ratxós, el va empènyer i empènyer fent-lo lliscar per l'estenedor fins que d'una bufada més potent el va enviar directe al pati dels veïns.

El coixí va notar cosa flonja a sota, amb un tacte, no obstant, desconegut. Era la gespa artificial, que, col·locada no feia gaire, encara s'estava desemmandrint per agafar més volum. El verd camp de futbol era innegable i l'aroma era autènticament sintètic.

El coixí estimava les coses naturals i trobar-se sobre un succedani no li plaïa: per més que fos un coixí de casa d'economia tirant a baixa, tenia una mentalitat amb gustos des del que és original a exquisit. La gespa va captar el menyspreu i no se li va posar bé. Aleshores va fer un esforç -li urgia tant, que va ser possible- i va aconseguir marcar el coixí amb un indeleble verdet-misèria-humitat i niu de fongs. au!

El coixí es va esgarrifar. Volia cridar, però no era de concentrar-se com la gespa i l'èxit no el va acompanyar. Va tenir, amb tot, sort (relativa): un nuvolet ple de penes va descarregar en aquella barriada. La pluja li desfaria el desastre. No. Més aviat el va escampar.

La veïna va trucar al timbre de l'altra veïna. Li tornava el coixí, sense dissimular el fàstic, aguantant-lo amb pinces. L'altra va somriure per sortir del pas. Va dir que estaven pintant el garatge i hi va afegir tota una explicació per fer entendre a l'altra que el coixí aniria de pet a la deixalleria.

I així fou. Allà va acabar de florir-se. Ni tan sols un gos rabiüt va voler destrossar-lo per a deixar-se anar. Només s'hi va pixar.

Pel que fa a la gespa artificial, va durar molts anys. Va fer moltes coneixences, de profundes i de frívoles, d'interessants i d'avorrides, des d'una cyclàmen caigut fins a una fulla aventurera passant per una marieta de naixement o un fil fugit de calçotets desllanegats...La gespa, catifa i clon, que restava inamobible (menys quan un terratrèmol de grau inalarmista la va fer pseudoondular, que li va procurar un extasiet) fins que els propietaris de la casa van canviar de domicili i els nous ocupants van desestimar-la: la van encargolar i la van traslladar a un descampat patètic on van abandonar-la.

No estant avesada a estar enrotllada, la gespa se sentia presonera d'ella mateixa. Pugnava per tornar a l'estat anterior, plana i amb plenitud.

Aquella energia la van captar els estels que van allargassar rajos lluminosos que sumaven força. A la fi, la gespa artificial recuperava l'amplitud. Va somriure des del cor i la terra de sota, contenta del nou habitant d'aquell lloc semidecrèpit, li enviava un talp que li va fer pessigolles: va ser el segon clímax de la gespa. Agraïda, va voler cantar, tot i que mai no ho havia fet. Una brisa estranya va banyar-se en la seva textura ni sedosa ni aspra i, sí, va emetre uns sons que van alegrar l'espai.

Uns planys més elevats van trencar l'encant.

Era el coixí que ni coixí era, sinó una cosa informe i llardosa, com un tou de cotó podrit. En tot aquell temps n'havia passades quatre i cinc i sis. Desvalgut, reduït, agonitzava.

La gespa va demanar al vent que el fes rodolar i li apropés.

I el va acaronar i embolcallar.