El Codi sant Martí

L'arc de Sant Martí flaireja els seus colors al cim dels núvols. Com hem pogut veure sempre s'alça d'arrere les muntanyes i s'acaba… s'acaba en una olla plena d'or custodiada per un nan insolent i amb mala baba.

Això és el que sempre ens han explicat de l'arc de Sant Martí. Que només quan arribem al final trobem el tresor, l'or i que haurem d'aguantar al futut personatget.

És a dir, és com tot el que ens han explicat; que la felicitat està al final, és or i que si la volem, hem d'aguantar coses i persones que no són del nostre grat.

"Nen, si vols ser alguna cosa en aquesta vida hauràs de fer carrera". Un cop tens la carrera universitària, t'adones que no tens prou, i fas la llicenciatura, però tampoc és suficient i fas un post-grau, quan l'has acabat i vols incorporar-te a la teva olla plena d'or, veus que tot era mentida, tot menys el malparit del nan, que es va presentant en diverses morfologies, uns cops en forma de cap d'empresa, d'altres en forma de banquer i la majoria en el seu estat real, en forma d'ex-president del govern.

Llavors penses que per arribar a l'olla pots agafar una drecera: els préstecs i les hipoteques; que curiosament te les dóna el bitxarraco del nan, amb un somriure sardònic i quasi demanar-te que et baixis els pantalons per mirar no sé què i per comprovar no sé "quantus". I en comptes d'aconseguir la teva olla d'or, el que fas és omplir la del nan.

Amb tot això vinc a dir que sempre ens han fet creure que al final està la resposta a la felicitat, que ens hem d'esperar "al judici final", que el millor està per venir...I UNA MERDA!!!

Jo proclamo el gust per caminar, per saltar de color a color, per gaudir de l'alçada, de la companyia, del temps, de l'espera, dels nervis... simplement gaudir. Se'm pot titllar d'hedonista, d'epicurista i fins-i-tot de sofista; doncs qui ho faci tindrà raó, perquè com a mínim ho intento ser.

Vull gaudir del camí de l'arc de Sant Martí i oblidar-me del nan, que si és per mi ja es pot ficar l'or per la guardiola de la reraguarda.

Caminem junts, sols, ràpid, lent, però que les nostres papil·les arribin a assaborir el plaer del procés i no quedi cegat el sentit per l'angoixa de l'arribada.