EL CLUB DE LA LLANA

Fa dies que no hi vaig. Amb el canvi d’estació el grup ha cercat una nova ubicació. La plaça de la Independència llueix malgrat el cel tapat, amenaçador. És una plaça rectangular vorejada d’edificis amb voltes. Enmig de la plaça un monument de bronze als defensors de Girona, als seus peus, les africanes d’un vermell esclatant arrenglerades com un petit exercit. Tot i la grisor passa un ventijol que ve de gust. Sota les arcades un formiguer de terrassetes per acollir els assedegats turistes. La Taverna Catalana, és el lloc de trobada, toca al pont de Sant Agustí, i d’esquitllada es veu el riu, que també hi vol ser present. Ja les veig, un grup de dones envoltades de cabdells de fil, entre mig cafès, cerveses i alguna tònica. No falta ni la capseta grisa de tops blancs amb una nina de roba a la tapa, que jo anomeno la caixa d’eines de la Maria. Mai hi manca res, metre, tisores, agulles de totes mides Un imprescindible pel amants de la costura. La Maria és una dona xamosa amb una vivesa d’esperit que sedueix, precursora de multitud d’esdeveniments, i també la fundadora del Club. La conversa és abrandada. Les agulles de mitja del vuit i del nou de l’hivern, s’han substituït per les del quatre, les llanes per altres de més primes, i el ganxet amb el fil han fet equip i guanyen posicions. Una jaqueta verd pastel va avançant i ja tenim feta l’esquena. L’estiu provoca noves descobertes i un sector més presumit s’atreveix amb unes arracades. Si, el color crema ressaltarà els rostres bronzats. Una bosseta pel mòbil blau marí amb ratlles blanques i lila, contrasta amb els tons primaverals. Avui fins i tot tenim fotògraf, en Narcis s’ha afegit al grup per immortalitzar l’escena.
La Dolors enceta una nova proposta, macramé. Per un moment em trasllado a la meva infantesa, en tenia la casa plena. Quina il•lusió poder-ho ensenyar a les nenes. Bosses, polseres, cinturons, el proper dia portem models. Res s’atura tot segueix, com el tic tac d’un rellotge, metòdic, pausat, dolç. Arriba la Rosa M. , avui no té temps, tant és, sempre és disposa d’uns minuts per passar i fer-la petar una estoneta. Comencem una polsera, rodoneta de punta i cadeneta, petit debat sobre si posar-hi una pedra.
Un quart de set i el grup creix, s’incorpora la Gemma, és el primer dia, toca presentacions. Ens mostra un jersei rosa sense mànigues calat, drets i vagues fent petits rombes. Amb anades i vingudes, tota la tarda és un traginar, el nostre kit kat dels dimecres, ineludible, irrenunciable. Dos quarts de set, s’ha fet tard, he de marxar, sense adornar-me’n han passat xaladament les hores. Mentre m’allunyo encara sento el remoreig dels riures, de la xerrera, cada cop més llunyans, cada cop més presents.