El cinema (una visió des de la passió). Primera Part

La pintura, l'escultura, la música, la literatura, el teatre, la dansa, la poesia, l'arquitectura....... i el cine, el setè art.
L'art total (i que em perdonin els puristes), l'art del segle vint. El darrer art a néixer i per tant el que beu de totes les arts anteriors.
Podem definir una pel·lícula de varies maneres, pot ser poètica, musical, teatral, lírica, pictòrica, ...... sempre utilitzant definicions referides a les altres expressions artístiques. És clar que també podem vincular les altres arts entre elles, però el cine és l'única que, segurament per ser la darrera, es conseqüència de totes les anteriors. Però no només es nodreix de les altres arts, amb el temps agafa entitat pròpia creant el seu propi llenguatge, el llenguatge cinematogràfic, i és aquí quan podem dir que el cine és ART, així en majúscules, independent dels altres però al mateix temps plenament vinculat.

Què recordem de les pel·lícules ?
alguna frase: Això pot ser el principi d'una gran amistat.
alguna imatge: la faldilla del vestit blanc de la Marilyn voleiant a sobre de la reixa del metro.
alguna cançó: cantant sota la pluja

Però de quina manera ho recordem ?

Això pot ser el principi d'una gran amistat sempre ho escoltem en boca d'en Humphrey Bogart en mig de la boira d'un aeroport en blanc i negre. (Casablanca)
La faldilla de la Marylin voleia en mig del fum escapat del forat del metro. La faldilla es MOU i s'intueixen unes cames observades atentament per Tom Ewell (La tentación vive arriba)
Les notes (i xiulets) de cantat sota la pluja sempre acompanyen la riallera cara de Gene Kelly ballant amb aquella alegria sota una desproporcionada pluja artificial. (Cantant sota la pluja)

Però no cal anar tant lluny:
Una frase: mi casa, mi telefono.
Una imatge: les contorsions de Keanu Reeves per esquivar unes quantes bales assassines, tot a càmara lenta.
Una cançó: you can leave your hate on.

Qui quan diu: mi casa, mi teléfono no diu ... mi caaaaasa, mi teléeeeeefono La frase sempre va acompanyada de l'entonació i el dit enlaire assenyalant el cel.(ET)
La imatge de Keanu Reeves esquivant les bales sempre va acompanyada del moviment de la càmera marcant la desacceleració de l'acció fins arribar al moviment superlent. L'efecte digital al servei del cinema! (Matrix). Fins i tot ja se n'ha fet una paròdia! Qui no ha vist Shrek?
En la cançó podem triar: la versió de Joe Cocker sonava mentre l'ombra de Kim Basinger s'alleugeria de roba darrera una persiana (Nou setmanes i mitja). La versió de Tom Jones sonava mentre sis ganàpies es despullaven DEL TOT davant dels crits histèrics (i divertits) de cinquanta mil dones (The full monty)

Són petits exemples de les altres arts manifestades a través del cinema, però sempre al servei del cinema, per això quan les recordem sempre ho fem dins del context de la pel·lícula.

El cinema ha arribat a uns nivells de popularitat inimaginables per qualsevol de les altres arts. Potser només el teatre, en temps anteriors a l'aparició del cinema, i a través de les exitoses representacions d'obres de gent com Lope de Vega o Shakespeare va assolir cotes de popularitat força importants.

I és que el cinema té un gran avantatge sobre la resta de les arts: gaudeix d'una capacitat de seducció sense precedents. La proximitat entre la pel·lícula i l'espectador que es produeix a la sala, la identificació amb els personatges, la complicitat que pot arribar a generar és incomparable amb qualsevol altra expressió artística.
És fàcil deixar-se portar per una història, per uns personatge que riuen, ploren, criden, s'estimen, s'escapen, s'emocionen, en definitiva VIUEN davant nostre, els observem sense que ho sàpiguen.

Un cop seduits, no s'hi val a quedar-se aturats, podem participar, podem estimar el cinema, a la nostre manera, evidentment, ningú estima igual. I és que el cinema es deixa, s'ofereix.. sóc aquí! agafa'm! ens diu.
A través de les pel·lícules podem conèixer el món que ens envolta, el real i el que ens imaginem, el que és i que voldríem que fos, ens ajuda a conèixer a nosaltres mateixos, a reflexionar, a pensar.
Ens desperta el sentiment de país (La pelota vasca, Braveheart)
Ens ajuda a reflexionar sobre problemes socials (Te doy mis ojos, El bola)
Ens fa passar por (Los otros, El sexto sentido)
Ens explica situacions més properes (Soldados de Salamina)
Ens explica situacions més llunyanes (Good by Lenin, Balseros)
Ens identifiquem amb els personatges (El diario de Bridget Jones,)
Ens redescobreix l'amor (Lost in Translation)
Ens recorda valors un xic oblidats com l'honor (El señor de los anillos, El retorno del rey)
...i ens ho passem teta! (el retorno del rey, el diario de Bridget Jones, Lost in Translation, Spiderman, Indiana Jones, La guerra de las galaxias ....)

La identificació i connexió és independent del lloc, espai i temps de la pel·lícula. Qui no s'ha sentit molt més identificada amb la Bridget Jones que amb la Lola Cercas (l'Ariadna Gil de Soldados de Salamina)?

I encara hi ha més passos. A través del cinema ens podem interessar per altres arts o podem aprofundir més en el propi cinema.
El cinema s'ha inspirat en llibres, obres de teatre, òperes, i s'ha explicat la vida i obra de pintors, escultors, poetes. El procés a la inversa també s'ha donat: quadres, cançons, poemes, ... inspirats en pel·lícules, però no és tan habitual. El cinema s'ha utilitzat com a mitja artístic final, últim, definitiu, precisament per aquesta capacitat de seduir a l'espectador i així poder fer arribar l'obra d'aquell pintor o escriptor a molta més gent.
Qui no ha tingut ganes de tornar a escoltar "la flauta màgica" de Mozart després de veure Amadeus? o de deixar-se portar per algun poema de Neruda després de veure El cartero y Pablo Neruda?
Qui no ha anat a veure Dias de Fútbol perquè no podia parar de riure amb El otro lado de la cama?

I encara diria més. A través del visionat de pel·lícules més "lleugeres" o "fàcils" podem arribar a d'altres que potser demanen més concentració, més esforç intel·lectual, en definitiva més participació per part de l'espectador. I ja se sap, l'esforç dedicat a les coses sol ser directament proporcional a la satisfacció obtinguda a canvi.

Però no hem de perdre mai de vista la capacitat de divertiment i d'evasió que suposa el cinema, sense això perdria la seva essència, però de la mateixa manera hem de procurar mantenir el que s'anomena (o anomenava) cinema d'art i assaig, aquell tipus de cine que arrisca, investiga i ajuda a evolucionar i a no estancar-se el que en definitiva no deixa de ser una expressió artística.

Segurament he dit més d'un disbarat, i he gosat barrejar sense manies gèneres i situacions, països i anys. Com es pot comparar la Bridget Jones amb la Lola Cercas?, són personatges totalment diferents, en cap moment volen expressar les mateixes sensacions i potser ara et sents més identificat amb la Jones i d'aquí deu anys tornes a veure Soldados de Salamina i per qüestions personals et sents molt proper al personatge de la Cercas. No se sap mai. En el cine com en tantes altres coses, es descobreix i es redescobreix. Es tracta de participar.