El ciclòster del test de terrissa.

Un relat de: Mena Guiga
Al test de terrissa de Breda del final del balcó, existent i oblidat, hi malviu un cactus que ja té uns quants lustres. El diàmetre del test no li permet expandir-se i créixer a gust, tot i que lentament. Per això s'ha activat un mecanisme de defensa de la planta: el ciclosteratge.
El cicle de formació del ciclòster és, per ara, desconegut. Per ara.
El que sí sembla clar és que li cal aigua. I un cactus n'acumula. I punxes. I un cactus com cal en va sobrat.
El que costa d'entendre, sobretot si es té un cervell més dedicat a l'hemisferi esquerre que al dret, és com caram el ciclòster té rodes, tot i que quan es desplaça ho fa amb un moviment tirant a oscil.latori, com de pèndol, cosa que el fa avançar relativament.
I és que l'ésser remenut de color carabassa que vol semblar una extensió anòmala del càctus, dotat d'una força de braços descomunal, aixeca la planta angoixada i es decideix a traslladar-la al desert més pròxim.
Entre la gent, sempre hi ha la que diria: "un cactus amb rodes" i, segurament avesada a no meravellar-se per res, continuaria el seu camí rutinari potser per anar a comprar un pollastre a l'ast.
Els entesos no dirien res, perquè encara no hi ha entesos en ciclòsters.
Els que sí farien alguna cosa serien els que quedarien bocabadats d 'admirats davant la visió. Fotos, articles, algun poema. No gosarien, segons com, a probar una entrevista: quin idioma deu parlar, el ciclòster?
Algú el voldria protegir. Algú que pedalejaria al seu costat fins assegurar-se que va a parar on li pertoca. És de suposar que un ésser crescut i savi, barreja d'humà i ciclòster.
No?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434345 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com