Cercador
El ciclista cuiner (o cuiner ciclista)
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
L'Anicet, Cet per a les amistats més amistats, vivia feliç feliçment d'allò més i del tot. Envejable, sens dubte i fins i tot amb dubtes.
L'Anicet tenia el 'mono' de l'anís, que el posava feliç, cal confessar. En bevia i el món esdevenia dolçosament dolç d'allò més i del tot. Potser també re-envejable, qui sap si amb molts o pocs dubtes.
El cas (i gros com un cabàs) era que aquest home, cuiner de mena, pul·lulava per una comarca de somni malsomiat amb una bicicleta llustrosament rovellada atrotinada amb la cistella del davant plena d'encàrregs que ell havia enllestit amb celeritat admirable.
En sabia, de fer plats exquisits pels paladars més estranys i exigents. Com en sabia, sota un somriure anisat, de dir sense pèls a la llengua, el preu de cada menja única, baratament cara, avergonyint la vergonya. Ara sí: francament envejable!
Pel caminoi giragonsaire que duia a casa de la senyora Al·leluia Pecadora -Lúlia Cadora per a les amistats més amistats- en Cet s'aturava per collir floretes grandiosament menudes on s'hi concentrava una bellesa inaudita i que servien per a decorar el pastís del desig perdurablement efímer, el que ella demanava assajant tranquil·la avidesa. I pagava amb escreix, pidolava certs intercanvis i, bé, això depenia de l'anís.
O en Cet feia cap a cals Cals, gent originalment vulgar. Una família ultranombrosa amb membres que ni es coneixien entre ells on ni els propis membres dels membres eren conegutsi així un braç podia passar a ser una cama o d'altres que no contaré. En Cet els portava una descomunal barra de pa encargolada que no era ensaïmada i amb molta barra -ben anisadament camuflada, com ja sabem- els cobrava un import que els altres feien veure que no importava ni si venia de l'estranger. Un pa com aquell ja no es fa ni sol ni la ni do. I cantaven sense desodorant i en Cet havia de fer un glopàs d'anís per evitar les basques que aquella fastigosa sentor li causava.
O el cuiner ciclista pedalejava, pedalava fins on l'ondina Odette es pentinava rínxols estirats per la pinta malparida, obligada per la bruixa del rierol estampat de taques de sang que s'aigualia i així podia nedar-hi i quedar-li el cos de color cirera picotejada per ocells encegats per fruita selecta i prohibida que mata si els arbres portadors alcen les branques i els agafen per les ales i els les arrenquen.
En Cet elaborava reposteria abrupta fina per a les dues i el pagament consistia en poder volar amb la bicicleta tornant a casa, entre d'altres.
El cuiner ciclista. La gent. Els itineraris. Els encàrregs.
Ell allà, ell i l'anís i la bicicleta.
Existeixen molts móns. Un mer esboç d'un més.
L'Anicet tenia el 'mono' de l'anís, que el posava feliç, cal confessar. En bevia i el món esdevenia dolçosament dolç d'allò més i del tot. Potser també re-envejable, qui sap si amb molts o pocs dubtes.
El cas (i gros com un cabàs) era que aquest home, cuiner de mena, pul·lulava per una comarca de somni malsomiat amb una bicicleta llustrosament rovellada atrotinada amb la cistella del davant plena d'encàrregs que ell havia enllestit amb celeritat admirable.
En sabia, de fer plats exquisits pels paladars més estranys i exigents. Com en sabia, sota un somriure anisat, de dir sense pèls a la llengua, el preu de cada menja única, baratament cara, avergonyint la vergonya. Ara sí: francament envejable!
Pel caminoi giragonsaire que duia a casa de la senyora Al·leluia Pecadora -Lúlia Cadora per a les amistats més amistats- en Cet s'aturava per collir floretes grandiosament menudes on s'hi concentrava una bellesa inaudita i que servien per a decorar el pastís del desig perdurablement efímer, el que ella demanava assajant tranquil·la avidesa. I pagava amb escreix, pidolava certs intercanvis i, bé, això depenia de l'anís.
O en Cet feia cap a cals Cals, gent originalment vulgar. Una família ultranombrosa amb membres que ni es coneixien entre ells on ni els propis membres dels membres eren conegutsi així un braç podia passar a ser una cama o d'altres que no contaré. En Cet els portava una descomunal barra de pa encargolada que no era ensaïmada i amb molta barra -ben anisadament camuflada, com ja sabem- els cobrava un import que els altres feien veure que no importava ni si venia de l'estranger. Un pa com aquell ja no es fa ni sol ni la ni do. I cantaven sense desodorant i en Cet havia de fer un glopàs d'anís per evitar les basques que aquella fastigosa sentor li causava.
O el cuiner ciclista pedalejava, pedalava fins on l'ondina Odette es pentinava rínxols estirats per la pinta malparida, obligada per la bruixa del rierol estampat de taques de sang que s'aigualia i així podia nedar-hi i quedar-li el cos de color cirera picotejada per ocells encegats per fruita selecta i prohibida que mata si els arbres portadors alcen les branques i els agafen per les ales i els les arrenquen.
En Cet elaborava reposteria abrupta fina per a les dues i el pagament consistia en poder volar amb la bicicleta tornant a casa, entre d'altres.
El cuiner ciclista. La gent. Els itineraris. Els encàrregs.
Ell allà, ell i l'anís i la bicicleta.
Existeixen molts móns. Un mer esboç d'un més.
Comentaris
-
Això és entreteniment![Ofensiu]franz appa | 24-05-2013
Jugant amb les paraules, amb les aliteracions, les redundàncies, els oxímorons, jugant amb el llenguatge comsi fos un rierol per on transiten bruixetes i ocells incauts i despistats, a veure quin mot distret s'enxampa per enganxar-lo a la xarxa de mots propers en morfologia o homofonia o homologia. Així, jugant,com qui pedaleja dalt de la bicicleta repartint pans, repartint alegries.
Diues a la teva biografia que sovint barreges surrealisme amb poesia i humor. El surrealisme sol anar de bracet amb les altres dues, de fet, perquè genera associacions insòlites, que és a la fi la mare de la poesia, la recerca d'un nou apropament al que tants cops és vist i narrat. L'humor té com a una de les més usuals fonts precisament l'associació insòlita de coses aparentment dispars. Una cosa dispar que no és igual que un dispar, però que pot seruna petita càrrega de profunditat contra la monotonia, la mediocritat, la rutina i la manca d'entusiasme i d'esforç, aquest enemics declarats de la teva múltiple tasca de persona que -s'endevina- sap entretenir-se i entretenir els altres.
-
Marteta | 22-05-2013 | Valoració: 10
M'ha agradat molt la història, és molt diveritda, però crec que encara m'ha agradat més la manera com has jugat amb el llenguatge en tot moment, amb les contraposicions, amb tot!
Enhorabona pel relat!
Una besada,
Marta -
Els itineraris[Ofensiu]Joan G. Pons | 20-05-2013 | Valoració: 10
Divertit i humà Relat. M'enganxa lo dels itineraris. Enhorabona !!!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435604 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com