El cementiri

Les instal·lacions mortuòries municipals estaven situades als afores del nucli principal de la població. A les rengleres de nínxols s'acumulaven els morts que despertaven la curiositat dels visitants quan en passar per davant alguna de les làpides era especialment elaborada i cridava l'atenció. El repàs dels noms i cognoms dels difunts i de les seves dates de naixement i traspàs així com el càlcul aproximat de les edats en que havien mort eren també un passatemps dels que hi anaven avorrits la seva major part doncs algú de la família havia insistit en anar a fer una ullada al parent mort de feia temps i calia acompanyar-la d'esma doncs per altra banda les instal·lacions del cementiri donaven una mena de mal averany a l'esperit que no es podia remeiar ni fixant l'esguard a les plantes i arbustos que hi havia escampats arreu. Cada diumenge els carrerons de la petita ciutat dels morts s'emplenava de gents diverses de totes les condicions socials i edats que anaven a fer una visiteta als seus morts i que entraven per la única porta que tenia el cementiri i enfilaven els costeruts caminois envoltats de xipresos fins que arribaven al número corresponent a la tomba del seu familiar, quan es tractava d'un de sol esclar doncs sovint es donava el cas que s'havien de visitar a més d'un i aleshores el pelegrinatge treia de polleguera els acompanyants que veien com la tieta o l'avia donava voltes i voltes pel cementiri a la recerca de la tombà del seu cosí llunyà que havia temporalment oblidat on eren emmagatzemades per una cinquantena d'anys les seves despulles. Finalment el trobava per a gran alleujament de l'acompanyant que respirava de bell nou en acabar-se la llista de familiars visitables i podia per fi tornar a l'aparcament que hi havia en una esplanada al davant dels murs del cementiri i tornar-se al món dels vius un altre cop per mitjà de la carretera sinuosa que conduïa als primers vestigis de civilització. La veritat era que el cementiri quedava una mica allunyat de la ciutat, situat a la falda d'un turó solitari que s'alçava en mig de conreus i vies pecuàries i que donava a la zona un aspecte certament sinistre doncs les fileres d'apartaments d'amb prou feines un parell de metres cúbics d'espai que tenien els morts es podien veure d'uns quants quilòmetres enllà ja que el turó era situat en mig d'una plana regular i malaltissament uniforme.
Els pagesos de les contrades no veien gens clar que la gent de la ciutat hagués d'enterrar els seus morts a la vora dels seus camps i com eren gent supersticiosa de mena passaven els dies persignant-se i cridant a deu nostre senyor per tal de treure's de sobre els mals averanys i astrugances negatives que segons el seu magí bullent protaven les instal·lacions de repòs etern que tenien a tocar dels seus camps o dels camps dels veïns. Els dies en que l'oreig bufava les esgarrifances que feia entrar al cementiri eren considerables, sobretot cap al vespre quan el sol ja es ponia lentament i semblava que tots els vampirs i altres monstres de la nit ja es preparaven per a començar la seva jornada laboral de crims i abominacions terribles i tot semblava convidar a marxar de l'indret i tornar a la llum perenne de la ciutat acollidora i manyaga en comparació amb les tètriques ombres dels mausoleus i les tombes vinclades per la tendresa de la terra en que havia estat clavada la creu de marbre o la làpida. Certament la banda destinada als morts de més poder adquisitiu feia més basarda doncs la exageració de luxes d'alguns dels petits edificis amb portalada i columnes contrastava fortament amb el destí ineluctable que havien sofert els inquilins d'aquestes mansions de mida reduïda. De totes les maneres el seu fatu era el mateix de tothom i fins i tot sent així els familiars o el mateix difunt havien fet les despeses necessàries per a proveir dels millors marbres i de les teules dels millors materials grafítics i d'estàtues al·legòriques i d'angelets i altres figures relacionades amb el paradís. Esclar que alguns havien construït el monument funerari en vida i això agradava a alguns senyors de l'aristocràcia i a rics empresaris i comerciants que en la seva vellesa s'havien tornat sinistres a més no poder i emprovaven el gaudi d'esfereir els parents i coneguts amb la construcció del seu propi mausoleu com feren els faraons amb les seves piràmides. Encara que costi de creure hi ha gent prou cansada de la vida o que ha viscut prou experiències de tota mena com per a gastar els darrers anys de la seva existència en construir-se un habitacle per a podrir-se lentament deixant la seva carn en mans dels cucs i de les mosques.
Val a dir que alguns dels hostes del cementiri començaven a pagar a plaços la seva tombà i així aconseguien de tenir un espai una mica per sobre de les seves possibilitats. Aquests s'ho prenien com una hipoteca de manera que anaven pagant a poc a poca sense adonar-se i així podien gaudir un cop morts d'un petit mausoleu o d'un espai a terra sense haver de compartir edifici amb un centenar d'altres morts. D'altres tanmateix no pensaven gens en la mort i fins hi tot hi havia estalviadors que feien servir el mateix forat per a tots els membres de la família que s'anaven substituint tan bon punt com anaven morint i el mort que havia de cedir el lloc al nouvingut era cremant i les seves cendres escampades en qualque lloc amb significació per al difunt. D'altres però s'estimaven més de fer la cerimònia de cremació directament i llençar les cendres al mar des d'un penya-segat o a un congost de muntanya però aquest res a veure tenien amb el cementiri doncs les cendres no hi anaven a parar.
Tornant als mausoleus hi havien de totes les factures i mides, arrenglerats al costat de les carreteretes que hi tenien destinades i semblants a cases enjardinades doncs davant del mausoleu solia haver flors que tot i que seques donaven una mica d'alegria a l'indret especialment sinistre en alguns casos. Les famílies dels morts posseïen una clau de la porteta que donava l'accés a l'interior del mausoleu. En funció de la mida del mateix podia tractar-se d'una filera vertical de tombes on es guardaven els restes i ossos de tots els que hi havia enterrats o bé d'una sala petita on s'entrava per la porta i allà a les quatre parets hi havia les commemoracions de totes les morts hagudes i que havien anat a parar en aquell lloc. Eren una mena de catacumbes en miniatura que feien que els morts quedessin més agrupats i protegit de les inclemències del temps i més com en família, fent una reunió perpètua que no acabava mai i que cada cop anava tenint més membres. Afortunadament per alguns familiars el mausoleu havia estat construït per algú altre, algú que s'havia enriquit en vida amb alguna mena de negoci o influència i que havia destinat part de la seva fortuna al caprici de tenir un mausoleu i així les generacions successives el podien aprofitar i anar-hi a raure un cop morts. Alguns dels mausoleus tenien segles d'antiguitat i havien estat heretats fins a arribar als propietaris actuals. Alguns tanmateix preferien de ser enterrats com la gent a un dels apartaments per a cadàvers que hi havia en majoria als carrers del cementiri. De fet les zones de mausoleus i de tombes excavades al terra eren una minoria ja que per motius pràctics i de civisme la major part de la gent optava per un nínxol de paret amb una placa de marbre més o menys luxosa que de fet ja era un enterrament prou car com per a pensar en fer més despesa de diners en futileses de rics que no venien al cas per a res. Així que el que més hi havia al cementiri eren les tombes apilonades com si es tractessin de gratacels d'aquest que es construeixen per a encabir-hi les migracions i que contrasten amb el cel blau per la seva quadratura agressiva que trenca tots els contorns de l'horitzó i que imposa la visió de la seva forma polièdrica a molts metres a la rodona. Val a dir que aquells que optaven per la ubicació més econòmica que era a dalt de tot de l'edificació quedaven automàticament oblidats dels seus familiars doncs a aquestes distàncies era del tot impossible de deixar un ram de flors o una branca d'algun arbust aromàtic. Per fer-ho només hi havia la possibilitat de fer servir una de les escales amb rodes que hi havia aquí i allà arreu del cementiri i que s'havien d'arrossegar penosament fins a la tomba i un cop allà enfilar-s'hi per tal de deixar el ram de flors, cosa que feia normalment l'acompanyant de la velleta que s'entestava a fer la visita del marit que en morir no havia deixat prou diners per comprar-li una tomba a l'alçada de les persones i que finalment havia anat a raure per sobre dels caps i braços dels més alts que hi pogués haver. De cap de les maneres no es podia deixar el ram si no era amb l'escala feixuga i que acostumava a estar situada lluny de la tomba o sinó amb un llançament precís que després d'uns quants intents feia que el ram de flors anés de dret cap a l'espai ínfim que romania davant del marbre commemoratiu amb les dades i nom del difunt.
N'hi havia de dies en que arribaven a arreplegar-se a diferents indrets del cementiri fins a una desena d'enterraments. Semblava ben bé que les famílies es posessin d'acord en l'hora doncs totes les cerimònies acostumaven a coincidir en major o menor mesura fent que els camins d'entremig de les tombes anessin curulls de persones abillades amb colors obscurs de manera que des del cim del turó estant es veien com a corrues de personatges de totes les mides i colors que anaven a donar els darrers adéus i a acomiadar-se dels éssers propers. Els dels mausoleus quan hi anaven doncs per la seva escassa quantitat eren poques les vegades en que es podia veure el que per altra banda constituïa una veritable gernació fent corro al voltant del mossén i de la vidua i fills del finat, i a els altres indrets escaients per tal de deixar definitivament les despulles dels traspassats amb més normalitat. La veritat era que si el dia no acompanyava estèticament tot es tornava més t
èrbol, quan els núvols grisosos tapaven el cel amb els seus colors que apropaven potser massa al sentiment de la mort als familiars que feien més present a les seves ments la figura del difunt en mig del plugim malenconiós i de les ventades laterals que aixecaven els barrets i les pameles i feien que els ulls es tornessin plorosos no tant de la emoció com de les partícules de pols ambient que s'aixecaven i anaven a raure a les pupil·les de la gent aplegada al voltant del nínxol. Algunes de les dones si ploraven desconsolades per la pèrdua de l'ésser estimat, però la majoria dels assistents ja s'havien anat fent a la idea de la desaparició imminent al mateix hospital on normalment els que morien ho feien a poc a poc i agonitzant d'una manera gradual de manera que els familiars i amics ja sabien a que avenir-se de manera que el cop no els agafava desprevinguts.
Esclar que sempre hi havia els casos veritablement colpidors com eren aquells en que el mort estava encara en plena joventut i per culpa d'un accident o qualsevol altra causa inesperada havia perdut l'insufl de la vida, l'alè que ens caracteritza com a vius en alguna desgraciada topada a les carreteres o en caure d'una bastida al lloc de treball o enverinat per una salmonel·losi o potser assassinat en una brega de carrer mal enfocada que havia acabat en ganivetades i bany de sang. En definitiva es tractava aleshores d'una notícia colpidora a la que ningú no havia pogut avenir-se prèviament amb els avisos que va donant una malaltia i que ja preparen pel que resulta inevitable. El depriment espectacle de les fileres de làpides arrenglerades amb persones grans que havien deixat el món després d'haver acomplit plenament amb les expectatives de sacrifici i treball contrastaven en un escruixidor clarobscur amb la jovenesa d'alguns d'altres que havien anat a parar al forat molt abans de temps segons el parer de tothom menys de la dalla de la mort que havia segat els peus de la víctima sense notificacions ni oportunitats d'acomiadar-se. Els tristos arbres de la zona contemplaven aquests drames humans escenificats un cop i un altre amb desencisadora regularitat i que feia que els únics que podien mantenir el posat inalterable fossin els empleats de les funeràries que ja les havien vistes en la seva vida laboral de tots colors i que difícilment arribaven a commoure's per un altre mort per tràgiques que foren les seves circumstàncies o per injusta que pogués semblar la desgràcia a que es poguessin abocar la dona i fills desvalguts del mort o el marit desesperat i descompost veien que el seu amor havia desaparegut en un moment. Alguns rememoraven en aquests moments de desfici interior els consells de prudència que havien donat al que ara estaven a la caixa i que haurien pogut d'haver estat escoltats convenientment, evitar la tragèdia i que sempre massa tard se li donaven la importància que veritablement sempre haurien hagut de tenir. Es cert que aquestes tragèdies servien a tall d'exemplificadora faula que es podia explicar als més menuts per tal que comprenguessin amb experiències de primer ordre els perills de desobeir els dictats dels més experimentats i de tirar pel dret amb conductes arriscades i desaforades que no duien al final sinó al plor i a la desgràcia personal i familiar. Esclar que molts dels accidents tant de trànsit com de feina quedaven esguerrats alguns de tal manera que més els hagués valgut de haver-hi deixat la pell sinó fos que qualsevol alè de vida per exigu que aquest sigui és millor que donar nodriment als cucs i a les mosques i altres insectes que s'alimenten ells i les seves cries de les pestilents carns en putrefacció dels soterrats i que també servien d'exemple a tothom de les malediccions de la temeritat i del risc. En definitiva que aquesta mena d'enterraments insospitats eren d'allò més mogut i negat de llàgrimes però no cal oblidar la resta de morts de tota manera ni la resta d'agents implicats en el procés de finalització de les humanes existències.
Els empleats de les funeràries i els propis del cementiri tenien uns visatges d'allò més cansats alguns i riallers uns altres. Els primers es prenien la seva feina amb una santa paciència dels qui els ha tocat en sort un ofici d'aquells que ningú no vol sinó que superat el primer estupor i rebuig que provoquen esdevenen una segura font d'ingressos familiars i una ocupació d'allò més descansat i agraït pels músculs del cos i del pensament. En efecte la feina que feien els funeraris consistia la major part del temps en posar cara de gran pesantor d'esperit i de gran greuge i de fer els moviments el més acompassadament i lenta que poguessin i traslladar en un moment el taüt o el mort d'una banda a l'altre. Primerament a l'hospital o a casa del difunt posaven el cos dins del fèretre i el duien a on s'hagués de fer la missa i després que el maquillador havia fet els retocs de la cara i emplenat amb cotó fluix les concavitats o flaccideses que poguessin haver quedat en un lloc o un altre, ja no feien res més fins al moment del funeral. Abans de la missa havien de traslladar per mitjà d'una llitera el cos del magatzem fins al davant del púlpit i quedar-se allà palplantats el temps que durava la missa fent cara de gran pesar i de saber molt greu la pèrdua, sempre sense exageracions que resultarien de mal gust, es a dir posant un acara d'ensopiment que examinada de prop feia fins i tot riure. Seguidament el taüt anava a parar a la part de darrera del cotxe que l'havia de dur fins al cementiri i allà anaven els empleats de la funerària, conduint els cotxes de la comitiva oficial o de copilots segons el cas. Finalment havien de moure la caixa del cotxe fins al l'emplaçament definitiu que podia ser bé un nínxol o bé qualsevol altre lloc apte per a produir-se l'enterrament. I fins aquí la seva feina doncs de la tasca d'aixecar el mur de maons que havia de tancar la quarta paret del nínxol o de tornar a abocar la terra extreta prèviament un altre cop al forat on s'havia dipositat lentament la caixa, d'aquestes feines s'encarregaven els empleats del cementiri. Aquests, com que només tenien uns pocs enterraments cada dia no havien de fer gaire feina i l'únic al que es dedicaven era a mandrejar o jugar a cartes i de tant en tant fer una repassada a totes les tombes mirant que no hi hagués cap de malmesa, cosa estranya realment si no era per que entraven brètols per la nit i es dedicaven a fer pintades amb esprai o retoladors. Si això darrer passava maleïen totes les coses sagrades i treien el sabó i el raspall de netejar pintades i feien una mica de feina extraordinària per un dia.
Aquests empleats eren observats pels habitants més pertinaços del recinte mortuori que eren els ocells que donaven de vegades un aspecte més llòbrec al conjunt doncs amb els seus vols planejadors recordaven els voltors i la mateixa mort. Veien des dels merlets que feien les roques a la cima del turó l'espectacle de la desgràcia humana que s'estenia implacablement davant dels seus ulls i a l'abast dels seus pics encorbats. De tant en tant deixaven anar un grinyol que feia esfereir les ànimes dels que hi eren al cementiri i que miraven cap al cel amb el semblant desencaixat pel mal averany que representaven els crits dels ocells de plomatge gris i descolorit que hi havia lògicament a les rodalies de la ciutat on el creixement industrial havia fet augmentar els nivells de contaminació així com també la clientela del cementiri que a poc a poc anava eixamplant els seus dominis com un petit imperi de la dissort. Amb els anys havia passat de ser un petit reducte al cim del turó a on anaven a parar els morts d'una població que encara no podia considerar-se com a ciutat fins a les mides actuals en que el turó havia estat superat amb escreix i ara les edificacions rectangulars de nínxols s'estenien fins a la plana. Les expropiacions successives de conreus havien donat més espai als morts que reclamaven la seva part del botí de la industrialització i el creixement demogràfic que havia conduït directament a un increment de les defuncions a la comarca. Els carreus de pedra del mur antic a la part més alta feien companyia als nous carreus de formigó que com en una ciutat de veritat havia fet engrandir-se l'espai amb un segon i tercer emmurallament. Finalment i donades les dimensions del lloc l'ajuntament de la ciutat va acabar per decidir de posar terminis a les adjudicacions i permetre que es traguessin els morts de més antiguitat per tal de posar-hi els nous. En definitiva que l'ambient que envoltava el cementiri quedava millor definit per la tristor que per qualsevol altra cosa i els que hi anaven quedaven encomanats per l'esperit de mort que hi rondava per aquells encontorns.