El cementiri de les pilotes

Un relat de: touchyourbottom
N'hi havia. Si n'hi haviaaaaaaa!

Pilotes callades de xuts, de cops, d'empentes, de velocitat, àdhuc de tacte antiràbic. Qui les pica, qui les prem (aquestes eren les més petites, no pas antiestrès -enteses, més aviat, com a relaxa-musculatura de les mans i de la cara per l'esforç i el somriure, pel somriure de l'esforç, quan sortia aquell somriure, obligat i no obligat).

Les pilotes petites eren collonets de gel refrescant de l'Àrtic -havien dit, havien rigut, aquella canalla- o collonets del Marroc -havien també dit, havien tornat a riure, aquella canalla- tebis com sorra de terra assolellada (sense bledes) propera o no a un desert (què sabrien, ells!) sempre tan interessant, un desert, per eclipsar de la vista qualsevol visió que el cervell es capfica en projectar, atapeït, la ment acuirassada que no vol perdre la batalla contra el submarí de l'ànima, poca cosa a fer-hi. Les pilotes, totes, totes, totes les pilotes en aquell emplaçament amagat entre dos habitacles antiquíssims mig derruïts i amb runam per on suraven/desfilaven figures que elles, les pilotes, totes, totes, sabien veure, que s'estaven immòbils i silents com elles. Esperits i pilotes en veritable ús de la pau, en aquell estar estàtic. Assolir-lo no era assolir-lo. Ho havien entès. Es tractava d'una ni-qualitat, sinó un fet: inherent arreu. De tant en tant filtres de pensament o imatges viatgeres es desplegaven -eren escollides i eren no escollides- com per rompre i corrompre l'harmonia? Np: hi són, apareixen i després s'esvaneixen, funcionava així.

Civada silvestre, daurada com palla daurada, fonoll, molt fonoll, indret campestre. L'entrada graciosament brodada amb flors, alegries, que ningú s'havia amoïnat a plantar. I tantes pilotes, tantes. Tarades -cosa que aquella canalla mai diria-, com la matèria gris de caps malalts. Reposaven en llocs adients, tantes, tantes pilotes, llocs estratègicament poètics, les pilotes, totes, totes les pilotes. Havien perdut la forma esfèrica perfecta per, és clar i sobretot, desinflor. Perdien un color, en guanyaven un altre (indefinible i variable, gammes cromàtiques de més d'un món). Danyades: rosegades (pessigolletes), macades (sense ser lletges) (qui les prendria per una fruita caiguda?)...i més.

Els tres nens les havien descobertes. Exploradors d'indrets genialment torçats, magnètics. Boques badades i necessitat de definir-batejar:

-El cementiri de les pilotes.

Sovintejar l'espai amb el tàcit acord de només observar-les, d'absorbir-ne la contemplativa i sàvia quietud, continu assaig de saber conviure amb la mort que l'existència comparteix.

S'estiraven de bocaterrosa. Les buscaven amb els ulls. Pilotes en amagatalls vegetals. No eren per jugar de cap altra manera. Comptar qui en trobava més hagués esdevingut d'imbècils, la competitivitat a pastar fang.

N'hi haviaaaaa!

Si n'hi haviaaaaaa!

En veu baixa s'explicaven espessors que la brisa descarregava per alleugerir-se i aquells tres, doncs, els havien escoltat coses com ara:

"Rentaven llençols, frega, frega que fregaràs, amb les mans. Els deixaven estesos a l'herba seca que no taca (no tacava, herba teca tova per a somnis) i si quedaven taques (que de cap manera eren de l'herba) hi concentraven sabó que el sol menjaria tan efectivament que eclipsaria sabó i taques. Els llençols restarien blancament impol·luts."

Un sospir es diluí. Van notar-ho.

Ocells ocults cantant -eren rere les alegries, tocant a terra, en línia-, sons de lluentor humida com aigua nítida. Llavors altres contarelles a l'aire, com ara:

"Passava paper aspre per l'anus....poc paper, el just i necessari. Pel que havia defecat, endevinava com seria el pas del paper: si l'embrutiria mínimament o el deixaria, per exemple, com pa amb mantega de coco i xocolata empastifant-lo (en aquest cas lliscaria bé, no notaria el frec del paper que a vegades encetava la pell). Li agradava anar de ventre d'hora a la mateixa hora, senyal que la maquinaria li funcionava. L'orquestració de pets li sortia su su sublim."

Els tres nens no van poder evitar riure. D'on ho treia, allò, aquella parla volàtil de tantes, tantes pilotes que no podrien encertar quina n'era l'emissora?


"Es mirava els pèls de prop dels engonals."

Hi havia mots que no havien escoltat mai.

"Hi passava un índex per desfer-les. Tornaven a la forma circular. Minidiàmetres, els seus."

-No, matemàtiques ara no!-van exclamar aquells tres, massa fort. Per això aquella mena de grumoll intangible es va desfer en una sopa de records: l'aire del cementiri de les pilotes.


Sí, sí que n'hi havien.

N'hi havien, n'hi havien, n'hi havien.

Van anar-se'n, aquells tres, espaordits per haver trencat l'estranya harmonia. Es clogué, la llum d'aquell dia...i el cristall d'una ullera en forma de cullera d'una de les pilotes amb un vidre incrustat - pilota d'equip, reforçada i vençuda, apaivagada, feliç- desprengué com llàgrimes, com un suc que feia olor de síndria integral.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

234 Relats

91 Comentaris

51202 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).