El cel plora

Dimecres, 30 d'octubre de 2038

Bona nit. Última hora des de l'RQ2.FM. Només a vuit dies per a la destrucció total, una densa capa blanca cobreix completament la superfície del nostre planeta; el sòl resta erm i les aigües dels rius són buides de vida: transparents! La Terra s'ha marcit, convertint-se en un espai desertitzat: la natura, els animals, els colors de la vida només existeixen en els objectes plastificats i en paraules enllaunades, sintetitzades en laboratoris de somnis pels últims poetes.
La desolació s'escampa pels caus de misèria on ens amaguem. Com sabeu, les autoritats estatals emeten cada mitja hora un dissortat comunicat -sense veu- sobre l‘apocalipsi, en el qual ens donen tot tipus d'instruccions als qui encara restem vius. Sembla un epitafi, una filera de formigues negres amb un missatge mortífer.

…

Algú m'escolta? Només parlo en veu alta… algú m'escolta? Què faig aquí encara, estimats oients? Per què? L'única missió que m'ha estat encomanada des d'aquesta petita emissora local, ja l'he duta a terme. Estic malalta, sense medicaments ni aigua corrent; menjant quatre engrunes que trobo per aquí o per allà, m'estic tornant boja; la gent que m'envolta són muts, tots muts, els seus cossos… estesos als refugis.
Aquest silenci m'ofega. Estic sola?
Un dolor intens em recorre l'esquena, estripant-me l'ànima… Vuit dies, encara ens resten vuit dies! No en vull ni un més; ni per a mi, ni per a vosaltres, últims habitants del planeta. Sortiré al carrer i em deixaré cremar per la pluja àcida. Un cop a l'exterior, les gotes em penetraran per tot el cos com estilets roents; són el clam de milers de llàgrimes vessades els darrers anys.

Des de l'RQ2 l'últim adéu.

***

En acabar d'enregistrar la maqueta del programa de ràdio en homenatge a "la Guerra dels móns", en Jaume s'adona que si li escapa algun detall… repassa els fets de la mítica emissió:

"Aquell vespre del 30 d'octubre de 1938, quan a les vuit del vespre, milions de nord-americans escoltaven la ràdio, un calfred general va recórrer el país de costa a costa: la veu dels locutors (Orson Welles i el seu Mercury Theatre) els anunciava que un meteorit procedent de Mart havia …"

Quina ficció, la que va inventar l'Orson Welles! -pensa.
Han passat cent anys d'aquella emissió de ràdio i és del tot vigent, tan propera a la realitat actual! Ja fa dècades que els ecologistes ho estan anunciant: la capa d'ozó cada vegada és més prima i l'augment de l'escalfament del planeta és devastador. No han servit de res els protocols de Kioto signats a finals del segle XX. Actualment la destrucció de la Terra no passa per les invasions d'extraterrestres, ni els meteorits…
En Jaume tot i els dubtes té clar el missatge… molt clar: l'home és el botxí del planeta.