El cel és gris i plou

El cel és gris i plou. Na Marta, la meva dona, i jo estam asseguts al sofà, arraulits. No, no miram la pluja, no. Esmaperduts miram el televisor. Sí, el televisor, no la televisió. Car el temps, segurament, no permet la propagació del senyal, o ves a saber què. Així que, com a bojos, miram la neu a la pantalla de l'aparell.

Fa temps que tant la meva dona com jo mateix vàrem perdre tot interès pels nostres cossos. Sí, ens estimam. No, no ens desitjam. Aquella bogeria, aquell desfici, aquell... aquell el que fos que sentíem l'un per l'altre, s'ha acabat. Me'n record quan, a la més petita oportunitat, no podíem estar de acaronar-nos, resseguir-nos la pell, ara amb el tou dels dits, suara amb els llavis humits... Me'n record... encara me'n record d'aquells instant de passió, de morbositat pel cos de l'altre, dels calfreds que ens recorrien l'espinada. I ara... ara res. El cos de l'altre és com el propi cos. No hi ha cap racó que ens meni cap el desig.

Na Marta des de setmanes fa, quatre com a molt... o potser cinc - no ho sé i en realitat tant fa- ha volgut posar-hi remei i ara, a la fi s'hi encarà, i jo, ase de mi, no l'he volgut escoltar -els prejudicis morals, que mai m'havien importat, afloraren, o més ben dit: els he esgrimit com a ganivets tallants - Ella se sincerà. Clarament i sense embuts, m'ho digué. Sí, em digué el que ja sabia, ho sabíem tot dos, que no ens desitjàvem, que el nostre amor s'estava esfilagarsant: ara el físic i no se sap quan el sentimental. Ella clar i planer ho digué: "Necessit un altre cos, el teu no me n'és prou. No necessit un cos d'home, no. Necessit sentir una pell sedosa; sentir el pes d'uns pits plens a les meves mans, el frec dels seus mugrons al palmell de la mà; necessit sentir l'alè d'una dona en el meu sexe; necessit sentir la sentor d'un sexe femení que m'amari en obrir-se com una figa madura, que me'n ompli la cara... necessit que tu ho vegis i la desitgis....". Aquestes paraules m'enardiren, però, malgrat tot, em colpiren en el més profund: m'anorrearen la meva capacitat d'autoestima, de mascle totpoderós. El petit ego masculí s'esmicolà. Però el més greu és que no la vaig voler comprendre: que jo pensés la mateixa cosa ja hi estava bé -jo era un mascle- per tan era natural; però ella... ella era una dona, amb mi n'havia de tenir prou. Per la qual cosa era indecent, immoral. La meva resposta fou aspra i tallant com el cristall: "Prou, Marta, en fas fàstic. Mai m'hauria pensat que poguessis arribar a caure tan baix. Comprenc que els matrimonis perdin la passió forassenyada dels inicis. Comprenc que, amb els anys, ja no es pensi tant amb el sexe, que la seva preeminència passi a ésser un pur accessori, irrellevant. O fins i tot, que es desitgi altres. Però, mai, mai, que ens puguem tornar homosexuals ni bisexuals. Això mai. És repugnant". I perquè la meva posició fos més ferma li vaig girar l'esquena. Ella, em pens, se sentí bruta, poca cosa, i plorant es retirar a plorar al dormitori.

Me'n faig creus del ruc que podem arribar a ésser els homes. Giram la cara a la veritat, per no enfrontar-nos-hi. No volem reconèixer ni les nostres debilitats ni passions. Mir enrere i em veig posseint amb desfici na Marta, xiuxiuejant-li a cau d'orella paraules obscenes. Ella, excitada, pensant que era ella la que m'enardia -quan, en realitat ja fa anys, que si no pens com s'ho fa amb altres dones no m'excit el més mínim- I ella, amatent, perdia l'alè per fer-me fruir d'una nit inoblidable de sexe. Soc un porc. No feia ni cinc minuts que, mentre me la mirava, la imaginava acaronant el sexe de na Carme, la nostra veïnada, menjant-l'hi amb deler, i jo, tot empalmat, omplint-la pel broc més estret i desitjat, mentre les meves mans estiraven dels seus pits, pits immensos que li pengen com dues campanes. I després... m'ho ofereix amb safata d'argent! La rebutj i la denigr.

Rumii la seva proposta i el meu rebuig frontal, de pla. Ben mirat, només te avantatges: dues dones per a mi; què més vull? La cerc per donar-li el vist-i-plau i em la trob al sofà esmaperduda mirant la televisió, o això em pens. La encercl amb els meus braços i call. Fora plou. Cel gris. La neu omple tota la pantalla.

- Marta. D'acord -dic.

No em contesta. Respira amb placidesa. Mou lleugerament el cap. Pareix un animaló poruc. Després d'un estremiment amb mira. Traspua decepció. I em diu:

- Ho sent Pep, és massa tard. Em pensava que ho entendries. Jo, amb el meu amor, et volia oferir un regal. Quant de temps fa que en sabia de les teves fantasies! T'ho pos en safata de plata i tu... tu em rebutges com a una leprosa. Ja m'ho va dir na Carme: "Deixa'l, és un porc. No et mereix". A més, ella venia a bé per mi, se sacrificava per mi, et ves donat el seu cos per mi, perquè el seu amor s'hagués quedat amb jo. Ella no et pot veure Pep, i malgrat tot se t'oferia. Ara he vist el que ella ja havia vist en tu: egoisme. Així que et deix, Pep. Me'n vaig al seu pis. T'ho has perdut i ho trobaràs a faltar tota la vida. Cada pic que ens vegis t'ho retrauràs: com ens hem escolat entre els teus dits! , i na Carme em gaudirà amb alegria cada pic que em mengi els meus llocs secrets... Però malgrat tot Pep, malgrat el meu plaer compartit amb ella, a mi em sabrà greu.