El cd

La meva germana i el seu home viuen a Lleida. La setmana que se'n van anar de viatge a Escòcia, els nens la van passar a casa dels avis. El dia que tornaven me'ls van fer portar a casa seva. Els tornava juntament amb el seu cotxe, que també havien deixat a casa dels avis. Així que, al volant del seu flamant BMW, carregat de motxilles de colors cridaners i bosses i nens, em disposava a emprendre el viatge per retornar aquell parell i el cotxe als seus amos. Vaig encendre el cd i em vaig trobar la veu del Bryan Adams. Els nens van cridar eufòrics, "Sempre l'escoltem, aquest", em va dir el petit Salva de tres anys. "Ens agrada molt", va dir el gran, el Joan, de sis anys. "El papa sempre crida", va dir el Salva. "Estic fins als collons d'aquest tio!!!!", va parodiar el Joan, fent riure el Salva. « Doncs canvieu-lo », vaig suggerir. Aquell parell va cridar un eloqüent "NOOOOOOOOOOOOOO" que em va deixar entreveure amb què havia de batallar el meu cunyat. "Amb el que costa aprendre's les cançons, oi?", vaig dir. Tots dos assentien amb el cap. "Més fort, més fort", va exigir el Joan. Vaig pujar dos punts el volum i a la segona cançó em vaig deixar portar per l'entusiasme dels meus nebots. Em sabia la cançó i els vaig sorprendre posant-me a cantar a ple pulmó. Els nens es van quedar muts de la sorpresa. Pel retrovisor veia que es miraven amb cara de dir "està torrat, però m'encanta" i jo seguia amb la meva "performance". Em seguien el ritme que jo imprimia a copets al volant, simulant tocar la bateria, movia el cap, feia gestos... Ells picaven de mans i com que se sabien la cançó millor que jo, els « yeah » me'ls corejaven enèrgicament.

A la tercera cançó ens va avançar un cotxe ple de dones que, en comprovar que acabaven d'avançar una "disco" ambulant, se'ls va evaporar la pressa i es va quedar davant meu. La que conduïa em va veure pel retrovisor i va avisar a les altres ocupants, que es van girar immediatament i es van quedar mirant-me i rient, seguint les meves evolucions amb els nens. "Ei, nanos, que hem lligat", vaig avisar. El Joan, de seguida va interessar-se, "qui? qui?", demanava mirant a tots cantons. « Les noies del cotxe de davant », vaig dir, divertit. « El tiet ha lligaaaaaaaaat », cridava el Salva, recargolat de riure a la seva cadira i el Joan acompanyava, "... i els hi tocarà les tetes...". Davant la poca disposició que mostraven les del cotxe del davant de donar gas, vaig optar per avançar-les. Mentre les avançàvem, el Salva els va estar fent llengotes i el Joan les "saludava" tocant-se efusivament uns imaginaris pits, fins ben bé un kilòmetre enllà.

Quan va sonar "Summer of 69" se me'n va anar l'olla. Vaig pujar un parell de punts més el volum, els petits cridaven contents, vaig començar a cantar i els nens em seguien, i em veien tan deixat anar que ells també es van desinhibir i cantaven i cridaven i es movien com si no els mirés ningú. I jo també. La carretera davant meu, anava gairebé sol, amatent a algun camionet despistat que em sortia al pas, i cantava, i cridava, deixant-me transportar pel record d'altres temps. Per un moment em vaig sentir com en les millors estones que he passat amb la moto. En acabar la cançó, encara paladejant-la, vaig mirar pel retrovisor i vaig veure que els nens miraven per la finestra, ignorant-me. « Es deuen haver cansat », i vaig seguir cantant amb la següent cançó. "...Let's make a night to remeeeeeeeeeeeeember...", tot convençut, mentre el Joan es distreia amb les línies de la carretera que ens passaven pel costat com a sagetes i el Salva tenia la mirada (i el cap, provablement) als núvols. "All for Love" em va permetre comprovar que no tinc el registre ni de l'Sting, ni de l'Stewart ni del mateix Adams; els meus intents per seguir-los allà dalt, a la tornada de la cançó, on es passegen per tons vertiginosos, em van costar uns quants esgarips i galls que no em molestava a dissimular perquè pretenia fer gràcia als nens. Però en comptes d'això, el Joan em deia que callés i el Salva, estudiant el cel, em deia que s'estava ennuvolant. A la següent cançó vaig voler agafar el to de la segona veu, però em perdia i pujava i baixava com en una muntanya russa. El Joan ja em mirava malament, i el Salva es tapava les orelles mentre cridava "que faràs que ploguiiiiii".

"Run to you" també és un cançó que m'agrada molt. I també la vaig cantar. Però ells no. Suposo que és per això que el Joan va agafar el Kenny de South Park que tenen enganxat al vidre de darrera i el va començar a colpejar contra la finestreta. El Salva va reclamar-lo i va aconseguir que en lloc del vidre, qui rebés els cops fos el seu bracet. Es van començar a esbatussar, cadascú al seu maxicosi i convenientment fermats amb el cinturó, però van aconseguir estovar-se de valent. Els vaig amenaçar que si no s'estaven quiets els deixaria a la primera benzinera que trobés. "Vale", va dir el Joan. "Allà n'hi ha una", deia el Salva assenyalant la que ens venia al pas. "No, aquesta no m'agrada", vaig dir. I llavors encara es van estomacar amb més força. "JA N'HI HA PROU", vaig dir i vaig posar l'intermitent, sortint de l'autovia. Vaig aturar el cotxe a la benzinera i vaig sortir. Els nens em miraven amb els ulls molt oberts. "Tinc pipi", va dir el Joan. El vaig portar uns metres enllà, davant d'uns matolls, no fóra que esquitxés el BMW, i quan va acabar, el Salva havia aconseguit lliurar-se de la cadira i ens venia al darrera. "Tu també?", vaig demanar. Va negar amb el cap. "Doncs vinga. Al cotxe, va, que ja arribem". Vaig encendre el motor, el cotxe va començar a marxar i pel retrovisor dret em va semblar veure una taca negra, d'oli, que no havia vist en arribar. Vaig pensar si no seria del cotxe, però no podia ser, va aparèixer pel costat del cotxe, i no de sota. No li vaig donar més importància. Els nens semblaven tranquils, però ja tenia ganes d'arribar. Quan ja portàvem dos minuts de tranquilitat, vaig prémer el « play » del cd i no va sonar res. Vaig prémer altre cop, i res. Vaig comprovar el volum i vaig prémer el botó per extreure el cd, com esperant que hagués de sortir enredat com les cintes dels cassettes. Però d'allà no sortia res. "La taca d'oli...". Llavors hi vaig caure: mentre acompanyava al Joan a fer el pipi, el Salva s'havia quedat sol. Gairebé el podia veure: saltant de la cadireta i anant tot decidit cap al cd per treure'l, llençar-lo i acabar amb la tortura. I el que em tornava el retrovisor era la viva imatge de la innocència lliurant-se a la son. Ja no vaig dir res. Em va semblar un abandonament, deixar el pobre Bryan desfent-se sota aquell sol, en una benzinera perduda. Però el meu cunyat m'ho va agraïr amb l'ampolla de whisky que havia baixat pel seu soci.