EL CAVALLER DE LA TRISTESA: CAPÍTOL 4: COMENÇA EL VIATGE

Un relat de: Raül Gay Pau
CAPÍTOL 4: COMENÇA EL VIATGE

Lato els portà per un curt passadís. No hi havia cap moble i les parets eren blanques. El passadís els dugué fins a una sala circular on hi havia més portes.

-Quants metres quadrats té aquest lloc? – soltà a l'aire Enrique.

-Més dels que aparenta, teu puc assegurar- contestà Lato

-Tu d'on eres?-preguntà amb curiositat Raül

-Jo? Jo sóc d'Èrtok concretament del regne de Rotiria. Des de petit que m'han estat ensinistrant per a ser un guardià. És un poc dur. Pràcticament no has d'eixir d'aquest lloc, encara que hi ha moltes coses interessants ací. A més les poques vegades que vaig a vore familiars i amics no els puc contar que és el que faig. Aquest lloc hi ha de romandre en secret. Joserf era el que s'encarregava del subministrament d'aliment. Jo sols podia visitar la Terra en contades ocasions. Des de la mort de Joserf he sigut jo el que feia les compres. Però bé ja trobarem algun subministrador.

-Mm, he estat pensant, si per a poder creuar d'un món a un altre has de passar per un dels quatre camins. Per a on hi ha passat Frédor?- Preguntà Miquel.

-Segurament des del camí Sud, segons la història de Quiesh va començar a conquistar des del Sud cap al Nord. D'aquí podem deduir que el seu regne estava al Sud. Per lògica en el moment que ell va desaparéixer aniria a refugiar-se al seu castell. Cosa que confirma la meua teoria és la boira que envolta al regne de Frédor. D'alguna forma durant els desset anys d'inactivitat descobrí on estava Joserf. El camí més prop del seu regne segurament era el del Sud, ja que el seu regne també hi estava allí. Supose que si tenia pressa, eixe fou el camí que agafà.

Tots es giraren sorpresos de cara a Raül que tenia un posat seriós.

-Ha, ha, ha, ha-rigué Quiesh que acabava d'aparéixer darrere- L'has encertada de ple.

-Eres Raül o t'hi han canviat?- rigué Enrique.

- En fi quan vol pareix un home - digué Miquel- el que passa és que això són poques vegades.

Lato no digué res, se'l quedà mirant amb curiositat.

-Fareu que em pose vermell- digué l'eludit enrojolant.

- Bé, és tard i estareu cansats. Us he preparat tres habitacions diferents una per a cada un.

Quiesh els portà un per un a les seues respectives habitacions. Les habitacions eren senzilles però acollidores. Tot era de colors de la naturalesa. Les parets eren de color verd gespa, el sòl era d'un color marró terra, el sostre blau cel i el llit amb els seus cobertors i coixins d'un color groc.

- Pareix que estiga'm en un país multicolor- bromejà Raül

-Si tens tota la raó- digué Miquel

-Efectivament- acabà Enrique.

-Espere que siguen del vostre gust.

Els tres feren que si amb el cap amb sinceritat.

-En fi us deixe. Que descanseu. Bona nit.

-Bona nit-respongueren Raül, Miquel, Enrique i Lato.

Cadascun dels sis (el servent havia tornat a aparéixer) es dirigiren cap a les seues respectives habitacions.

Allí dins cada un per separat es posa un pijama que els havia deixat Quiesh en una cadira dins de cada habitació. El pijama de Raül era de camisa de color roig i pantalons negres, el de Miquel era de camisa de color marró clar terra i pantalons negres i finalment la camisa d'Enrique de color blau obscur i pantalons negres. Cada u es despulla i es posa el seu respectiu pijama. El dia havia sigut molt llarg així que es gitaren al llit i s'adormiren de seguida. Els llits eren tous i còmodes.

Eren vora les set del matí quan Quiesh anà habitació per habitació despertant-los.

Tots es dirigiren cap a la sala central on havien sopat la nit anterior. El tres estaven adormissats i al principi no recordaven ben bé on estaven i que havia passat. De seguida

Ho recordaren tot. Desdejunaren en silenci.

-Bé, és hora que comence el vostre viatge, a hores d'ara deu estar eixint el sol a Èrtok. Vosaltres apareixereu ací- anà dient Quiesh mentre els ensenyava un mapa- la traducció d'aquest lloc és cap lloro.

Finalitzà senyalant amb el dit un cap que tenia forma de cap de lloro.

-Eixe lloc no està situat on estem nosaltres exactament en un mapa terrestre- afirmà Miquel mentre feia unes aproximacions d'on hauria d'estar el seu país.

-Si bé, és que ahir us vaig dir que apareixíeu exactament en el lloc on estàveu però no és correcte. A causa del magnetisme dels planetes (tant de la terra com d'Èrtok) el camí es desvia.

-D'acord- quedà satisfet Miquel.

-Bé jo vaig enviar a Cristal a la capital de Rotiria, Àrtor, ací al costat del llac. Probablement deu estar per allí. Així que aquí és on degueu buscar-la.

Si eixiu prompte arribareu un poc abans que s'amague el Sol. Per descomptat que no podreu anar amb la vostra roba terrestre. Però no us preocupeu, ja us he preparat una roba especial que us farà passar desapercebuts. Com a simples viatgers. La roba està a les vostres habitacions vestiu-vos ara.

La roba de tots tres era igual, sols es diferenciava pel color de la camisa. Primer de tot hi tenien uns calçotets i uns calcetins blancs. Damunt d'això portaven una peça de roba dividida en dues parts (cintura cap avall i cintura cap amunt). Era molt còmoda i tenia un tacte sedós. Era de color blanc. Després es posaren damunt uns pantalons llargs i negres. Tots tres portaven unes botes marró clar. Finalment es posaren una camisa curta que no tenia un tacte sedós però que era suau. En ser la camisa curta als braços es veia el tros de tela blanca que portaven baix. Tots excepte Enrique duien a les mans uns guants de cuir que (no arribaven fins al colze però si a la meitat) que deixaven eixir els dits. Però els dits no estaven a l'aire lliure, estaven recoberts per una mena de tela sedosa de color roig en Raül i de marró clar en Miquel, permetent així agafar una arma amb facilitat. La camisa de Raül era roja, la de Miquel marró clar terra i la d'Enrique blava fosca (tenien els mateixos colors que els pijames).

Una vegada vestits tornaren a la sala on els estava esperant Quiesh.

-Què tal us pareix?- preguntà aquest.

-No sé, pareguem els "power rangers"- comentà Miquel.

Raül i Enrique rigueren la pensada.

-És igual el que paregueu, el que conta és que eixa roba no és tan estranya a Èrtok. La tela blanca que porteu baix és una mena de seda especial. Té certes propietats però les més importants són que si fa fred, us protegirà d'aquest, i si fa calor, us refrescarà. Tingueu en compte que no funciona amb temperatures extremes. Si fa molt de fred us haureu d'abrigar i si fa molta calor, aguantar-lo. També us donara una certa protecció enfront de certs cops, però un cop certer o fort us feriria. Les altres peces són peces normals exceptuant que amb contacte amb l'aigua cap peça de la vostra roba excepte les botes (encara que aquestes s'assequen prou ràpidament) l'absorbira. En altres paraules podeu nedar tranquil·lament amb la roba posada. Això també és molt útil per a quan necessiteu llavar-la, ja que no necessitareu llevar-vos-la. A la motxilla us he posat una mena de sabó especial que podeu utilitzar tant amb la roba com amb el cos, ja que lleva tota mena de brutícia, per aquest motiu és útil per als viatgers, ja que tampoc no fa falta llevar-se-la per a netejar-la. La roba que porteu és lleugera així que no tindreu cap problema per a moure's amb ella. Ja ho haureu notat, però les botes estan un poc encoixinades per a evitar que els peus no acostumats a caminar es facen llagues, sobretot en caminar tantes hores seguides com aneu a fer.

-Caminar? Anirem caminant? Em pensava que aniríem en cavall o alguna cosa per l'estil i que arribarien cap a la nit.- parlà Enrique.

-No, no tinc cap cavall disponible, haureu de caminar unes vuit o nou hores més o menys per a arribar a Àrtor. Això si voleu arribar de dia. Vosaltres veureu.

Havien fet excursions a la muntanya i havien anat en bicicleta moltes vegades, però no sabien si estaven preparats per a caminar tant de temps.

-Alguna pregunta abans de marxar?

-Sí, com ens comunicarem? Nosaltres no sabem l'idioma o idiomes que parlen, a més. A la Terra quan anem de viatge a un país estranger ens vacunen perquè no agafem malalties d'eixe lloc o almenys si les agafem perquè no siguen tan perjudicials. Com solucionem açò?- Preguntà preocupat Miquel.

-A, és veritat, l'idioma, ara torne.

I sense dir res més Quiesh se n'anà per la porta que duia a la Terra. Al cap d'uns minuts tornà portant a les mans la capsa incrustada amb joies i que des de dins alguna cosa continuava brillant. Quiesh segué en una butaca i obrí la capsa. Una vegada passat l'enlluernament dins es veien quatre penjolls amb una pedra blanca (que ara no brillava molt) cada un.

-Aquesta pedra és part de la cobertura de l'essència del planeta Terra mesclada amb la de l'essència del d'Èrtok. Cada diversos milers d'anys (vint, trenta....) tant a la Terra com a Èrtok eix a la superfície una coberta que conté dins una esfera amb l'essència de cada planeta. Aquestes pedres són una mescla d'un tros de coberta de la de Terra i d'un tros d'Èrtok. Cada una d'aquestes pedres és meitat d'una i meitat de l'altra.
-Perquè ix a la superfície l'essència?

-No és moment per a preguntes. Algun dia us ho comptaré. Però us diré una de les seues utilitats. Quan un humà parla la paraula té un significat (una imatge) o una acció. És a dir quan tu pronuncies la paraula arbre la teua ment immediatament s'imagina un arbre encara que inconscientment. Aquesta pedra el que fa és agafar eixa imatge i transferir-la a la persona amb què estigues parlant. En la ment de la dita persona la imatge es transforma en la paraula que en el seu idioma signifique, en aquest cas, arbre. El mateix passa amb una acció, si vosaltres pronuncieu caminar, la imatge associada és una persona caminant, no? Doncs aquesta imatge passa a l'altre i es tradueix. També funciona a la inversa. És a dir quan parla l'altre. També detecta els temps verbals, és a dir, passat, present i futur. Les paraules abstractes com amistat, amor, etc. encara que no tenen una imatge concreta cada persona té una idea més o menys clara del que significa, per això també es tradueixen. Una cosa els noms propis no seran traduïts generalment.

-Wuau, al·lucinant! –exclamà Raül sorprés- també serveix per a comunicar-nos amb els animals?

-Bé si voleu, però en general en un animal el que trobaríeu serien sentiments i sensacions. En un gos per exemple un lladrit podria significar fam o por, etc. Però si aquest animal no produeix un soroll, no sabreu el seu estat. Aquestes pedres no serveixen per a llegir la ment, sols per a traduir d'un idioma a un altre. També us podran servir per a il·luminar llocs foscos, la pedra brilla a voluntat. Una cosa més al vosaltres portar la pedra podreu entendre tot el que els altres diguen, però ells sols us entendran a vosaltres si us dirigiu a una persona o un grup de persones en particular. Això és útil per si voleu parlar entre vosaltres i que ningú us entenga.

Quiesh li donà un a Miquel, una a Enrique i dos a Raül

-La que sobra vull que li la dones a Cristal, entesos? Se m'oblidà donar-li-la l'última vegada.

-D'acord jo li la donaré.- respongué Raül solemnement.

-Una cosa més. Encara que pugueu entendre la llengua oral. L'escrita no ho podreu fer, ja que està encara que té un significat, no està l'interlocutor perquè es puga saber que imatge pertany.

-Captat.

Pronunciaren els tres amics mentre es col·locaven els penjolls al coll i amagaven la pedra baix la tela blanca.

-Sols falta que us done armes, comestibles i diners. En eixes tres bosses estan els comestibles i altres coses que us podrien ser d'utilitat us les haureu de penjar més tard a l'esquena. Anem per les armes.

Quiesh els guia per la porta que duia a les habitacions.

-Vegeu aquella porta d'allí -digué senyalant a l'esquerra- eixa porta du a la biblioteca. Aquella d'allà senyalant -cap a la dreta -al traster. I aquella a l'armeria- senyalant al fons.

Les habitacions estaven indistintament a la dreta i a l'esquerra.

Seguint a Quiesh es dirigiren cap a la porta del fons. Una vegada dins hi trobaren una sala saturada d'armes. Quiesh es dirigí cap a un costat de la paret on hi havien col·locades espases. Agafà una i li l'entregà a Raül.

-Segons la teua història la teua afinitat està amb les espases. Aquesta és una de les millors espases que tinc. Cuida-la.

Raül agafa l'espasa que estava embeinada. La beina era d'un color blau, tota rodejada d'unes escriptures de color groc. La beina tenia una corretja per a penjar-se-la a l'esquena. Tragué l'espasa de la beina i l'observa. Era una espasa llarga amb un mànec verd. Era de doble fulla.

-Gràcies- respongué aquest embeinant l'espasa solemnement.

-De res.

Seguidament es dirigí cap al fons on hi havia tot tipus de bastons. Agafà un que era prou llarg (vora dos metres i mig). L'entregà a Miquel.

-A tu t'agraden les arts marcials, així que aquest basto t'anirà molt bé.

Miquel agafa el basto amb delicadesa. Era de color roig. Tenia també una funda de color roig amb una corretja també que servia per a enganxase'l a l'esquena.

-Gràcies

-De res, ara faltes tu Enrique, el més difícil. Mm, tinc ací en una capsa un invent meu. Està fabricat amb certa tecnologia d'Èrtok i assegurada amb màgia.

Quiesh tragué d'una capsa un parell de guants de cuir que pareixien normals i corrents.

-Posant-los. Pesen un poc.

Enrique se'ls posà i efectivament i pesaven bastant. Els guants li arribaven quasi fins al colze. Eren bastants grans i Enrique notava dalt dels dits un pes dur, com si és tractes de pedra.

-Ara estén els dits cap avant i la palma cap avall. Molt bé. Ara veus aquest botó que tens al centre de la part de dalt de les dues mans? Prem el que vulgues.

Enrique premé un dels botons d'una mà i de sobte més o menys de la punta de cada dit eixiren una fulla. Cinc en total d'uns trenta centímetres de llargada i dos d'altura i un de grossor.

-Per a tornar-les a posar al seu lloc estira cada unes d'aquestes cinc palanques i fins a vora el colze. Veus, així encaixen en aquesta ranura. Si vols traure sols una fulla, prem el botó corresponent que hi ha al final de cada dit des de la punta. No t'explicaré el funcionament de l'aparell. Sols et diré que dalt de la teua mà hi notaràs alguna cosa dura. És una mena de pedra que et protegirà per a no tallar-te els dits i de pas afilara les fulles cada vegada que isquen. En general la pedra i les fulles haurien de durar-te un any més o menys. Però per si de cas a la teua bossa hi he posat un recanvi de fulles i de la pedra aquesta. Una cosa més bes amb compte perquè si et protegeixen amb les fules, et podries fer mal o inclús trencar-te els dits encara que està la pedra per a fer contra pes. Les fulles estan molt afilades, i encara que s'ha de fer certa força vés amb compte de no traure-les sense voler. També té certes prestacions perquè tingues una certa mobilitat amb els dits. Cuida els guants, sols existeixen aquests.

-Wuau gràcies.

-Bé ara que ja teniu armes per a defensar-se, és hora que comence el vostre camí. Seguiu-me.

Tornaren a la sala de les quatre portes. Raül i Miquel es col·locaren les armes a l'esquena i després la motxilla, quedant les fundes de les armes entre l'esquena i la motxilla. També els donà a cada u un saquet amb diners que de moment se'l penjarena la cintura. Els diners eren una mena de monedes metàl·liques.

-Recordeu que no teniu encara habilitat sobre les armes. Allò dels altres dies va ser un efecte secundari. Així que en la mesura del possible eviteu qualsevol enfrontament. Si veieu a Frédor ni us acosteu a ell val més córrer i us amagueu. Bé, que tingueu sort i torneu el més ràpid possible. Una cosa més no us preocupeu per les malalties. Les begudes que us vaig servir ahir tenien eixa finalitat. Així i tot sempre us podreu refredar o posar malalts.

Quiesh els xoca la mà a cada u.

-D'acord- respongueren el tres.

Es disposaren a creuar la porta roja. Raül va ser el primer a obrir la porta i trobar-se amb un passadís idèntic que al que havien d'utilitzar la primera vegada per a entrar. Raül es preguntà si s'hauria equivocat de porta, però en girar-se i veure que Quiesh feu un signe amb el cap no seu pensà. Enrique i Miquel hi entraren després. Mentre anaven caminant anaven tenint una sensació estranya. Al principi era com la que havien tingut la primera vegada que havien entrat al carreró. La sensació va anar augmentant en intensitat. A poc a poc pareixia que els hi estigues comprimint el cos. Notaren un lleuger dolor a tot el cos. Els començà a faltar l'aire. Després quan ja estaven quasi al final del passadís la sensació desaparegué completament. Al final van veure una porta. En creuar-la donaren a una sala que pareixia la base d'un antic far. Havien arribat a Èrtok.

La llum del sol els enlluernà. A la seua esquena havien deixat un vell far que pareixia que ningú utilitzava. Estaven al costat d'un penya-segat on es veia l'immens oceà blau que es perdia a l'horitzó. El paisatge era meravellós.

Cap al sud, segons el mapa que els havia entregat Quiesh, s'estenia una immensa praderia de gespa verda tota rodejada per boscos. També es veia discórrer d'un riu (que ara per ara no coneixien el seu nom) que confrontava al bosc i el qual havien de seguir per a arribar a Àrtor. En la llunyania es veia alguna muntanya tant al Sud, com a l'Est, com l'Oest. Devien ser vora les nou del matí.

-Comencem a caminar?- preguntà Raül

Els altres dos feren que si amb el cap.
Anaven seguint el curs del riu contra corrent. El paisatge era molt bonic. A l'altra banda del riu de tant en tant s'apreciaven manades d'animals pareguts a cérvols encara que presentaven algunes diferències. Feia un dia agradable. Una brisa fresca i pura els acaronava la cara. De tant en tant es trobaven amb aldees on els xiquets no paraven de córrer i de jugar mentre alguns majors els vigilaven i altres feien les seues feines diàries. Sempre que veien a un grup de xiquets aquests paraven i en les seues menudes mans els saludaven. Els nostres amics els tornaven el salut i ells continuaven amb els seus jocs.

Pel cel de tant en tant hi paraven bandades d'aus que no havien vist mai. Tenien colors meravellosos i cridaners alguns eren de color roig, altres verds, altres blaus, alguns mesclaven diferents colors. A vegades també albiraven aus solitàries que eren molt grans i majestuoses però igual d'agradables a la vista.

Pel riu també es veien saltar fora de l'aigua diverses espècies de peixos diferents de vius colors.

El dia anava passant i començaren a tindre fam, així que decidiren parar a menjar alguna cosa.

Ja feia un parell d'hores que caminaven i volien descansar en ca que fos una mitja hora. Decidiren parar en un poblet que hi albiraren. Igual que els poblats anteriors, aquest també tenia camps de cultiu. No hi havia cap arbre fruital, en canvi els cultius eren de verdures i hortalisses. Decidiren seure a la gespa prop d'un grup de xiquets que estaven jugant.

Començaren a prendre en silenci el menjar preparat per Quiesh. Aquest es tractava d'aliments tractats especialment i que eren molt nutritius sense ocupar molt d'espai. Realment eren una mena d'ampolles amb un líquid de color roig a l'interior. Quiesh els havia dit que substituïen una menjada. Seguidament el grup de xiquets se'ls acostà. Era un grup de deu. Hi havia tant xiquetes com xiquets. Tindrien uns nou o deu anys.

Un xiquet que pareixia més atrevit començà a parlar. La pedra es posa a funcionar de seguida i ràpidament entengueren el que els deia.

-No es veuen molts forasters per ací. D'on sou- preguntà amb curiositat.

-Raül parla tu que tu ets un xiquet com ells- li digué Miquel.

-Ha, ha. Doncs mireu, jo sóc un aventurer que viatja a la recerca d'aventures, aquest lleig d'aquí- els xiquets rigueren la gràcia- És un amic meu de la infància que vol fer de mainadera meua, l'altre un obsés per la maquinària. La casualitat ens ha fet companys de viatge. El meu nom es Raül.

-A mi em diuen Enrique.

-A mi Miquel.

-Encantat de conéixer-vos. El meu nom es Rafael. Mm voldríeu jugar amb nosaltres? Com més siga'm més bé ens ho passarem Sols serà una estoneta. Que em digueu?

-Per favor- digueren unes veuetes darrere de Rafael.

-Veuràs, és que tenim un poc de...- començà a dir Miquel.

-Per descomptat que si- saltà Raül.

-Raül no podem entretenir-nos.- digué Enrique

-Va, no crec que siga més de mitja horeta. Quin mal podríem fer?

-Fes el que vulgues jo almenys no vull fer el ridícul, seure ací i veure com fas el babau- acabà finalment Miquel.

-Jo també em quede. – digué Enrique

-Vosaltres seu perdeu.

Raül se n'anà rodejat dels xiquets a jugar. El joc en un principi consistia en una mena de pilla-pilla. Raül pareixia divertir-se molt.

-Aquest tió pareix un xiquet.

-I que ho digues Enrique.

-Però ben mirat tampoc veig cap inconvenient a jugar amb ells. Em pense que m'apunte.

-En fi està bé, a mi també m'han vingut ganes de jugar un poc com quan era un xiquet. Vinga, anem. No siga cosa que sols Raül seu passe bé.

S'apuntaren al joc. Més tard Començaren a jugar amb una pilota.

Passada mitja hora decidiren que era moment de prosseguir el viatge. S'acomiadaren dels xiquets i aquest amb tristesa els digueren adéu amb la mà mentre se n'anaven.

Ja duien uns metres caminant quan Rafael se'ls acostà corrents.

-Un moment. Puc acompanyar-vos fins al pròxim poble? És que jo no sóc d'ací he vingut a fer un encàrrec per als meus pares i m'he parat a jugar amb uns amics. Puc? Per favor.

-No veig cap problema – contestà Raül.

-Jo tampoc- digué Enrique.

-Ni jo.

Així que els quatre es posaren a caminar pel costat del riu.

Segons Rafael el poble estava a uns pocs quilòmetres i en mitja hora arribarien.

També els contà que segons els seus pares el bon clima que hi feia era degut a la proximitat a l'oceà i que per això poques vegades hi nevava, com a molt a les puntes més altes de les muntanyes.

Començaren a xerrar de temes diversos, adaptats a la curta edat del xiquet. Rafael demostrà ser molt intel·ligent.

Finalment hi arribaren al poble de Rafael. No era molt gran, però es respirava tranquil·litat. El poble hi devia ser d'uns cinc-cents habitants.

-M'heu dit que us dirigíeu cap a Àrtor veritat.

Assentiren amb el cap.

-Encara està un poc lluny. Mm ja sé, com em caigueu molt bé i heu jugat amb mi i els meus amics us ajudaré. Sabeu cavalcar?

Feren que no amb el cap.

-Això complica un poc la cosa. Ja sé, com per hui ja he fet la meua feina demanaré la carreta als meus pares. Jo sé dur-la i de seguida hi estarem en Àrtor. Que us pareix la idea.

-Ens estalviaria molt de camí això si- respongué Raül

-Però no eres massa xicotet per a portar la carreta? – preguntà Enrique.

-Que va, ja he acompanyat al meu pare fins a Àrtor diverses vegades i se portar la carreta. Ara torne.

El xiquet se n'anà corrents.

-Em pareix massa xicotet per a fer això, a més no crec que els seus pares el deixen. Anar al poble del costat a fer un encàrrec és una cosa, però anar a una ciutat que està molt lluny és una altra.

El raonament de Miquel va ser encertat. Al cap d'uns minuts aparegué el pare del xiquet.

-El meu fill m'ha contat tot. No tinc cap problema en dur-vos jo mateix a Àrtor. És més i vaig pràcticament cada dia per motius de feina. Així que no tinc cap problema en anar. Però us cobraré un mínim. Amb sis monedes cadascun sobrarà. Tres ara i tres quan arribem

-Papa!

Però als tres amics els paregué justa la proposició. Així que li donaren tres monedes cada u. No sabien quin valor tenia cada moneda, però l'home pareixia honrat així que no cregueren que els estigues prenent el pèl. A part que el xiquet tampoc no digué res quan escoltà el preu.

-Partirem ara mateix. Rafael ens pots acompanyar.

Al cap d'uns minuts aparegué amb un carró arrossegat per cavalls. El carró estava fet d'una fusta d'una qualitat considerable. El pare de Rafael s'assegué en la part davantera del carró. Raül, Miquel, Enrique i Rafael s'asseguren a la part de darrere on es col·locaven les mercaderies. En aquests moments hi estava buit.

Anaven a considerable velocitat. El paisatge anà canviant. Cada vegada era més abrupte i es deixa de veure tants poblats i de tant en tant es veien turons. Això i tot, la senda per la qual viatjaven era bastant plana. En cap moment es desviaren del costat del riu.

Tots cinc anaven conversant alegrement. Parlaven sobre el clima. Les collites. Temes diversos. La veritat és que tant el xiquet com el seu pare hi eren una agradable companyia.

Al cap d'unes dues hores hi arribaren al seu destí. Al principi hi albiraren una extensa muralla de pedra que rodejava un palau situat a l'Oest de la ciutat. La ciutat, com després veurien, estava situada dins la muralla. És a dir, que aquesta rodejava tant al castell com la ciutat. El palau era gran amb torres que s'elevaven molts metres.

Finalment hi arribaren a les portes de la muralla.

Els tres amics li donaren les tres monedes que els mancava per donar cada u.

S'acomiadaren de Rafael i del seu pare. Però abans que ells marxaren Rafael es girà.

Demà a la nit hi fem una festa. Hi farem una foguera i cuinarem al foc d'ella. També hi ballarem al voltant. Esteu convidats. Si teniu temps, m'alegraria que ús passàreu. Adéu.

-Adéu- respongueren els tres- i gràcies per tot.

Haurien de ser les dues de la vesprada, havien tardat cinc hores a arribar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: