EL CAVALLER DE LA TRISTESA: CAPITOL 3: MOLTES EXPLICACIONS

Un relat de: Raül Gay Pau
CAPÍTOL 3: MOLTES EXPLICACIONS

- D'acord, que us sembla si vos diguera que no sols hi ha un únic Univers, sinó que hi han diversos Univers enllaçats entre si formant un tot? Que és el que coneixeríem com a l'univers pròpiament dit.

- Quan parles de molts universos enllaçats entre si et refereixes al fet que hi han planetes enllaçats entre si de tal forma que en cada planeta existeix un altre planeta paral·lel que està situat al mateix lloc? Això provocaria que hi haguera un doble de cada un de nosaltres. Això La veritat, em sona a ciència-ficció.

- Tu que? Sempre ho saps tot?- digué Raül a Miquel.

-El que passa és que m'agrada estar informat a més a mi també m'agrada llegir històries i jugar a videojocs de fantasia fantàstica i tu deuries també de saber el que és un món paral·lel.

-Sí que ho sé, però no en paraules tan cultes. A més a mi el que més m'agrada d'eixes històries és de la lluita del bé contra el mal, la companyonia, l'amistat, el valor moral...

- No vas per mal camí Miquel, però no és això exactament, jo no parle d'un món idèntic enllaçat sinó d'un món amb unes característiques molt paregudes amb el que està connectat. I si, sí que és possible que dues persones una de cada món es pareguen molt i pensen pràcticament igual, però mai no seran al cent per cent igual, a més això ocorre en estranyíssimes situacions, i això també te una explicació, ja que les espècies que són comuns als dos mons han aparegut primer en un dels dos, i que simplement s'haja separat la població i que cada una haja continuat reproduint-se en cada món, per tant son la mateixa espècie que es reprodueix en un lloc diferent. Com si una manada de lleons es reprodueix al costat d'un arbre i l'altra en un arbre diferent, però per això deixen de ser espècies diferents? No, veritat doncs bé per això no sol existir un alter egó de cada un.

- Resumint que en cada planeta existeix un altre planeta paral·lel dins d'ell o millor dit en el mateix lloc però que està en un altre univers. A més que les espècies comunes als dos planetes tenen origen solament en un dels dos, Correcte? – Aquesta vegada parla Enrique.

-Si- respongué Quiesh.

-En cada planeta sols hi ha un planeta paral·lel, és a dir, els planetes van de dos en dos cada planeta de cada sistema estelar? A més sent així el de les espècies significa que podrien haure espècies que sols existeixen en un planeta i no en l'altre? – Aquesta pregunta la va fer Raül.

- Ja era hora que pensares un poc- digué Enrique.

- No si al final serà intel·ligent i tot - rematà Miquel.

- Ha, ha, ha, jo ja era intel·ligent abans, si no t'havies adonat, no es culpa meua - digué Raül.

-Si sols de dos en dos – prosseguí Quiesh-. I sí, hi ha espècies que sols existeixen en un món i altres que existeixen en l'altre. Les espècies comunes poden tindre origen en qualsevol dels dos mons. He, he, sou més intel·ligents del que paregueu. Però bé en aquest moment no ens clavarem en com funciona l'univers, mentre s'entenga que hi ha un altre planeta unit al vostre i que es pot viatjar d'un a l'altre és suficient. Ho heu entés?

- Més o menys - contestaren els tres a la vegada.

-Simplement per al cas que tenim ara sols m'interessa que s'entenga que existeix un altre món dins d'aquest(o aquest món dins de l'altre que és el mateix) i que es pot viatjar d'un a l'altre.

En eixe moment entrà per una porta la criatura que els havia servit l'última vegada el beuratge, tenia el mateix aspecte però aquesta vegada anava vestida amb uns pantalons i amb una camisa groga. La criatura deixà uns quatre gots damunt la cristal·lina taula i se n'anà per on havia vingut.

Raül i els seus tres amics miraven els gots amb una cara de dir m'ho bec o no. Quiesh es rigué i els digué que no passava res que aquesta beguda no era la mateixa que la de l'última vegada i que la podien beure tranquil·lament. Com sempre Raül va ser el primer a agafar el got. Després el seguiren Enrique i Miquel i finalment l'agafà Quiesh.

Els nostres amics no sabien si donar crèdit al qual acabaven d'escoltar o per contra creure que el personatge que estava enfront d'ells estava boig. Així i tot, la teoria era bona i els que els havia passat en els últims dies no era molt normal, així que en un principi donaren crèdit i feren preguntes.

- Una pregunta, sols hi ha dos universos formant l'univers? És a dir, un univers a un altre i a cap més? Cabria la possibilitat de l'existència de més universos units entre si?- preguntà Miquel.

- Hi ha molts més universos, però aquests universos estan units de dos en dos i sols convergeixen al centre de l'univers, des d'allí es podria viatjar a qualsevol lloc. De totes maneres d'una manera més complexa, i que per ara desconeguem, sí que es podria viatjar als altres sense haver de passar necessàriament pel centre. Això si, sabem que existeixen unes criatures molt especials que aconsegueixen viatjar d'un univers a l'altre amb facilitat com per exemple unicorns o algunes criatures místiques dotades amb eixa habilitat.

- I si viatjarem del nostre univers a l'homòleg, en quin punt d'aquest estaríem?- preguntà Enrique

- A veure, vosaltres esteu en la Terra, no?

- Se suposa, a no ser que ens acabaven d'abduir els aliens i no ho sapiguem. - Digué com sempre Raül.

Tots feren com que no havien escoltat i Quiesh prosseguí.

- No vas tan desencaminat Raül, però tot al seu temps, bé estem en la Terra no? Doncs bé si ara viatjarem al vostre univers homòleg, apareixeríeu en un planeta molt paregut a la Terra i que té un sistema solar pràcticament idèntic al vostre. En conseqüència si estiguéreu en l'espai i viatjareu a l'altre univers apareixeríeu en l'espai i al costat d'un planeta com la Terra i això passa igual en tots els punts de l'univers.

- És a dir que depenent del punt des d'on viatgem, apareixerem en un lloc o en un altre, no?- digué Raül

- Correcte - li digué Quiesh a Raül.

- Però per què ens expliques tot açò?-preguntà aquest.

- No t'impacientes Raül, ja arribarem a eixe punt - prosseguí Quiesh - Continue amb l'explicació?

Els nostres aventurers feren que si amb el cap.

- Bé està. Deixant de banda l'explicació de la connexió dels universos començaré amb el problema.

-Farà uns setze anys (D'ací a uns mesos desset) vingué a aquesta mateixa sala una persona anomenada Joserf i als seus braços hi portava una xiqueta acabada de nàixer feia pocs dies, inclús hores. Joserf era l'antic guarda dels camins del Nord i al que jo feia tan sols uns dies que l'hi havia substituït, ja que se n'havia d'anar a realitzar una missió secreta. Em digué que els problemes que havien amenaçat a l'altre món pareixia que s'havien acabat i que ell havia decidit criar la seua filla a la Terra, la vostra Terra. –aclarí Quiesh mirant als tres-. Es veia que la mare havia mort al part. Em demanà que em quedes jo de vigilant dels camins del Nord, almenys fins que la xiqueta tinguera edat per viure la seua pròpia vida. Joserf era molt més jove que jo, però hi vaig acceptar. Finalment li vaig preguntar que és el que havia passat (jo no sabia res de res perquè havia estat fora molt lluny del continent principal on estaven els vuit regnes i quan hi vaig tornar vaig vindre directament ací on havia d'aprendre a ser un guardià, després us ensenyaré un mapa de la geografia de l'altre món). Ell em va dir que tenia temps així que comença a contar-me la mateixa història que us contaré a vosaltres. Tingau present que això sols passà en el món paral·lel a la Terra.

"Una amenaça començà feia uns quants mesos inclús anys, d'una manera misteriosa, a aconseguir més i més poder fins que tingué el suficient per a començar a conquistar l'altre món i sumir-lo en l'obscuritat. Amb un exèrcit d'horripilants criatures a poc a poc anà conquistant els diferents regnes del continent. La conquesta començà des del Sud. Destruïa les granges i agafava les persones per a utilitzar-les com a esclaus. En eixe moment al país més important, no se sabia res, no se sabia res perquè (encara que el nostre rei no era una mala persona i tractava a tots com a iguals inclosos als seus súbdits. Tractant a tots amb respecte) sols es preocupava del seu regne, i d'augmentar la qualitat de les seues terres, també volia que la seua economia fora la millor (aconseguint-ho). Això feia que no tinguera moltes relacions amb els altres regnes i que les poques vegades que havia tingut contacte amb les altres nacions sempre havia presumit, fent al final que els altres regnes no volgueren saber res d'ell i la comunicació es tallà. Sols es relacionava amb els altres governants cada cert temps per motius burocràtics. El nom d'aquest regne és Rotiria.

Però un dia es presentà a la cort una persona, un missatger.

El missatger era d'un altre regne que feia frontera al sud de Rotiria i demanà audiència amb el rei. Se la concediren. Quan es trobà davant del rei començà a transmetre'ns el missatge que duia. Deia així:

"Majestat, farà un més arribà al nostre país (per si no ho sap, el meu país és Ocipek, que fa frontera al sud del vostre) el fill d'Oderfs , Frédor, i arribà amb un exèrcit de criatures horripilants i ens digué que ens donava una setmana per a rendir-nos als seus peus o ens destruiria.

També ens digué que: Ertauk, Razilof, Eyima, Tonfak, Croterep i Eleger, sis països que junt amb el d'Ocipek i Rotiria (els dos que li faltaven) formen els regnes d'aquest, ja estaven als seus peus i que tots li havien oposat resistència i així havien acabat, i tragué d'una bossa els sis caps dels reis de els dits països, també estava inclòs el cap del seu pare. Nosaltres quasi ens desmaiem i el rei d'Ocipek en un atac d'ira cargà contra ell amb l'espasa i abans d'arribar es parà en sec.

- M'estàs desafiant, ha, ha, ha, ha, interessant. Un consell no ho faces - digué Frédor suaument amb una veu agradable - o ho lamentaràs. Una setmana! O ho destruiré tot.

Acabades de dir aquestes paraules se n'anà i el rei m'envià a mi per a avisar-vos"

Quan el missatger acabà de contar la seua història a la cort és quedarem tots gelats. El primer a reaccionar va ser el rei que li preguntà.

- Què decidí fer el rei respecte a Frédor?

- La veritat és que no ....- fou últim que digué el missatger.

En eixe moment caigué a terra mort.

- Hem plantaren cara i han acabat morts - digué una veu tranquil·la però cruel des de la porta d'entrada a la cort.

- Frédor! - cridà el rei de Rotiria enrabiat. La veritat és que el rei suposà que era aquest, ja que duia mitja mascara tapant-li mitja cara i també feia temps que no el veia- Com has entrat ací? I els meus guàrdies?

Frédor s'aparta un poc de la porta i venguérem als deu guàrdies, que protegien l'entrada, morts.

- No volia matar-los - digué tranquil·lament mentre embeinava l'espasa ensanguinada- el que passa és que s'han posat pesats a no deixar-me entrar i... ja veus el que ha passat.

A poc a poc anava acostant-se al tros, on estava el rei. Mentre passava xafant el cadàver del missatger es queda mirant-lo, s'acatxa i agafa del coll del cadàver una daga molt xicoteta la mostra i digué.
- L'he deixat viu fins que acabara la història, la veritat és que ja feia dies que el seguia, una vegada l'ha acabada he entrat i l'hi he tirat això al coll. - digué cruelment- S'han de recuperar les que es puguen.

Continua caminant fins a posar-se davant del rei.

Frédor portava al cos una espècie de camisa d'una tela molt fina de color negre. Portava unes muscleres de cuir. No eren molt amples, però si negres. Als braços portava uns guantellets, de suro i negres. Els pantalons eren acampanats i negres. Portava botes negres. En definitiva anava tot de negre. Però el més impactant de tot era la cara. La cara no la tenia del tot descoberta, sinó que, com havia dit abans, portava posada mitja mascara de ferro negre polida situada a la part esquerra. Encara que la mascara estava polida tenia algunes irregularitats, hi tenia gravades distintes marques en un altre color, el roig, però un roig ennegrit, era com una escriptura d'una civilització antiga. L'ull, que corresponia a la mitja mascara. Era de color roig ennegrit (com els color de les escriptures) i amb un to electrificat l'altre (el de la part descoberta era d'un marró fosc. La part de la boca que es veia era molt fina, d'uns trets típics dels prínceps o nobles, al parlar ho feia amb naturalitat com si la part coberta no li molestés. La mascara li tapava mig cap. Per la part de darrere també es distingien dues parts. La part que duia la mascara era calba, mentre que en la part lliure hi tenia una cabellera mitjanament llarga, li arribava fins a uns centímetres més avall dels muscles, i de color negre com el carbó.

Finalment decidí que era més còmode parlar sense la mascara així que es lleva la mitja part i se la col·locà al cinturó.

La seua cara era molt curiosa. El rei distingí la part de la cara on estava l'ull marró, però l'altra part pareixia la d'una altra persona, com si s'hagués caigut la pell de la seua cara original i baix haguera aparegut una altra cara, encara hi havia rogles que pareixien del tros de cara original era com si estigués creixent una altra persona dins d'ell, eixa era la part de la cara que tenia l'ull roig. Així i tot tenia una cara juvenil i cuidà encara que a quan parlava pareixia que eixa part estiguera consumida i era desagradable. El seu nas tampoc no era res de l'altre món a part que mig nas pareixia l'original i l'altre mig no, però les proporcions eren les mateixes, excepte en els llavis, que eren menys fins i rojos. El que impactava era que la part no original pareixia que contenia a un ésser monstruós.

Frédor va fer una reverència davant del rei.

- Que és el que vols?- preguntà el rei.

- Jas as escoltat la història del missatger i el que li he fet als altres regnes així que ja ho havies de saber, però si vols que et refresque la memòria vull que et sotmetes a mi. Tots els altres països ja són meus, sols queda aquest. Et done una setmana. Adéu.

Frédor repetí la reverència i es girà dirigint-se cap a la porta. Una vegada allí, abans que sortira, el rei li digué pegant un crit.

- Com és possible que hages matat al teu propi pare?

- El meu pare era un destorb per als meus plans - digué fredament- He, he, així que el vaig haver de matar. Bé també vaig matar tota la gent del castell i he esclavitzat a tot el meu regne, però els tracte bé, no els demane un esforç molt gran, però si algú es creua en el meu camí, no ho conta, ara he modificat el castell, té un aspecte molt millor del que tenia abans ja tel ensenyaré. Una setmana o el teu preciós regne acabarà fet escombraries!

Després se n'anà per on havia vingut. Durant la setmana que els donà passaren moltes coses.

Dos o tres dies després d'aquell succés el rei es reuní amb els seus generals i consellers. Les opinions eren molt diverses i mai no estaven d'acord amb què havien de fer, quan de sobte entrà a la sala un antic guàrdia dels camins entre els mons del sud, el seu nom era Cioni, i entrà acompanyat de mi.

Cioni es dirigí al rei.

- Majestat, aquest home és Joserf

El rei assentí, havia sentit que jo, el guardià del camí del Nord, anava a ser substituït per a acomplir una missió secreta de la qual dependrien moltes coses.

- Que no t'has assabentat del que succeeix al nostre regne?- preguntà el rei.

- Demane disculpes, majestat però he estat molt ocupat últimament- i en veu baixa perquè sols ho escoltarà el rei i Joserf afegí- Quiesh acaba de tornar d'un viatge i a substituir a Joserf com a guardià del camí entre dos mons del Nord i hem hagut d'explicar-li algunes coses, així que no sé del que esteu parlant- Contestà Cioni

El rei li contà el problema a Cioni i aquest es queda molt sorprés.

- Frédor? El fill d'Oderfs? El mateix Frédor que jo mateix vaig instruir en les armes i educar? Era un xiquet especial només nàixer en pegar-li al cul perquè respirara no va plorar. Ens quedarem mirant-lo. Tenia els ulls molt oberts i li brillaven. Pareixia com si ja d'acabar de nàixer hi tinguera consciència. Els seus pares estranyament en mirar-lo als ulls s'espantaren. No s'atreviren a posar-li nom. Cinc anys després d'haver nascut va ser quan en mig d'un sopar digué la seua primera paraula (no havia parlat mai, era com si estiguera esperant el moment adequat), Frédor, després ens digué que eixe seria el seu nom. Els seus pares no tingueren més remei que acceptar-ho. Ja no va fer res especial, era bo en les armes, tenia una habilitat especial com si hagués aprés feia molt de temps. L'última vegada que el vaig veure tindria uns quinze anys, ara n'ha de tindre vora vint.

Cioni no sabia ben bé el que estava passant en canvi Joserf sí. No seu podia creure quan havien descobert que Frédor havia aconseguit un cos i hi havia renascut. Cioni no sabia res de tot açò, creia que Frédor era un humà normal i corrent i el rei també. Sols unes poques persones sabien de la vertadera naturalesa de Frédor. Tampoc no feia falta dir-li-ho a cap dels dos.

- El mateix- digué el rei amb tristesa i afegí- Pareixia un bon xiquet les poques vegades que el vaig veure.

- Jo intentaré dissuadir-lo- afirmà Cioni

Els dies anaven passant un darrere l'altre i no estaven mai d'acord. Quan sols faltava un dia perquè Frédor tornes aquest es presentà a la sala del tros.

- Veig que els guàrdies no m'han parat. Així m'agrada- digué Frédor amb tranquil·litat- No tenia ganes de matar a ningú.

- Per què has vingut un dia abans?- preguntà el rei sense poder amagar la seua ràbia.

- No puc vindre a veure el meu vell amic?- preguntà Frédor tranquil·lament mentre es recolzava sobre el muscle del rei.

- Mai no hem sigut amics. Encara no m'has contestat-digué aquest traient-se el braç de Frédor de damunt.

-Ah! - Frédor mentre pegava voltes al tros reial- no, sols és que estava avorrit i m'he dit, per què no vaig a fer-los una visita i així m'assabente del que han decidit i em prepare per a demà? Així que he vingut.

- Per a la teua informació a hores d'ara encara no tenim res decidit.

- Ha, ha, ha, ha.- rigué divertit Frédor- Em pensava que no era una qüestió tan difícil, o et rendeixes pacíficament i tots els habitants del teu regne treballen per a mi com a esclaus (ben alimentats, amb les hores de descans que toquen és clar), i no hi hauran morts o provoques una matança i que acabe mort mig regne perquè tots els supervivents acabant igualment sent esclaus meus. Tu decideixes.

Es col·locà davant el rei, d'esquena a la porta. Continuava portant la mascara. Aprofitant que estava d'esquenes un guàrdia desembeinà l'espasa i atacà a Frédor. En un instant i amb un moviment imperceptible Frédor desembeinà amb una velocitat increïble. Ningú de la sala veié el que passà, sols veieren que de cop el guàrdia es parà en sec i caigué partit en dos per la meitat. Després veierem que Frédor tenia a la mà l'espasa ensangonada.

-Com...? Com has fet això?- preguntà el rei amb temor- si ni tan sols t'he vist com et movies i estaves davant meu.

-Oh!!

-Però com has pogut aconseguir tant de poder en tan poc de temps?- Preguntà amb humilitat el rei.

Es lleva la mascara com havia fet el dia anterior i li digué a l'orella al rei:

-Secret professional.

A la sala en eixe mateix instant hi entrà Cioni seguit de Joserf. Frédor es quedà mirant fixament a aquest últim i esbossà un lleuger somriure, però no digué res. Es dirigí cap a Cioni.

-Quant de temps mestre. Quan va ser l'última vegada que ens veiérem? Fa dos dies?

-No et vaig convéncer? M'ho imaginava. Que és el que vols?

-Això no t'incumbeix a tu,

-A partir de demà tots els assumptes del regne m'incumbiran, sóc el nou conseller reial. A més tan segur estàs que ho aconseguiràs? Segur que tens algun punt dèbil.

-Ha, ha, ha, ha, clar que sí, a més si no tinguera algun punt dèbil, açò seria molt avorrit, la meua vida mai no perillaria, no creus? A més travessant-me amb qualsevol espasa em mataria si afectara algun òrgan vital. El problema està a aconseguir tocar-me.

-No permetre que conquistes el món. Això és el que et vaig ensenyar anys enrere?

-L'altre dia ja teu vaig dir, no et claves amb els meus assumptes i et deixaré viu, inclús podries treballar de conseller per a mi. Tinc punts dèbils, però creus que hi ha algú capaç de derrotar-me?

-Lluitem ací ara mateix si et guanye jo, te n'aniràs per on as vingut i deixaràs el món en pau- Acabà dient Cioni.
-Vols lluitar contra mi? D'acord, i si perds tu, moriràs – digué tranquil·lament.

-No aniràs a matar el teu mentor? Vaig sacrificar part de la meua vida per tu.-digué amb una veu tranquil·la però espantat.

-Comencem combat?

Els dos es posaren en posició. Al voltant d'ells ningú gosava moure's.

El combat sols durà uns minuts en els quals Frédor sempre tenia l'avantatge, però pareixia que no utilitzara tota la seua força, sinó com si estigués jugant. Cioni en canvi s'esforçava molt, estava fent un combat excepcional, però feia molt de temps que no lluitava i no estava en forma. Les dues espases entrexocaven entre si. Frédor parava tots els cops certers de Cioni. Al cap d'uns minuts quan Frédor es cansa de jugar d'un moviment molt ràpid li va fer un tall al seu mestre des de l'estómac fins al coll.

Cioni caigué en terra en mig d'una dolorosa agonia.

-Com as pogut arribar a ser el que eres, mai havies sigut tan malvat.

Frédor s'acatxà i perquè ningú ho escoltes, encara que Joserf ho escoltà, li digué.

-Mai m'havia interessat mostrar la meua naturalesa. És més fàcil assolir el que u vol tenint una actitud pacífica. Simplement ara necessite gent que treballe per a mi i ningú no vol col·laborar. No es culpa meua que els hi haja de forçar. Vaig a estalviarte el sofriment que tens ara. Gràcies per tot, mestre.

Després matà a Cioni. Ho va fer ràpidament, sense sanya i amb respecte pel seu mestre, però sense compassió. Li clavà l''espasa al cor.

A la sala tots ens quedarem petrificats.

Després Frédor es girà cap al rei.

-Bé me n'he d'anar- parlava alegrement, com si no acabés de matar al seu mestre – He de tractar alguns assumptes. Ja ens veurem demà i em diràs el que heu decidit.

Dit açò va fer una reverència el rei. La mascara se la tornà a col·locar a la cara. Finalment abandonà el palau caminant tranquil·lament.

A la sala regnava silenci. Retiraren el cos de Cioni per a fer-li un enterrament digne més endavant.

-Majestat- s'acostà Joserf fent una reverència- que penseu fer? Us recomane que accepteu les seues peticions de moment. Pot ser que d'ací poc tot haja acabat i...

-Prou!-cridà el rei- no pense acceptar les condicions d'un assassí. Cioni era un dels meus millors amics, si no el que més, Demà colocaré en aquesta sala els millors arquers i ballesters del meu exèrcit, inclosos alguns guerrers ben entrenats, Quan hi entre, tots dispararan les seues fletxes i sagetes i si no acaba mort, els meus guerrers acabaran amb ell. És impossible que sobrevesca!

-Però majestat...

El rei se n'anà sense deixar-lo parlar. Es reuní amb els seus generals per a preparar l'emboscada.

L'endemà Frédor hi tornà a aparéixer. Caminava amb tranquil·litat en direcció al tros. La sala estava buida. Pareixia com si no l'importara en absolut, ja que continuava avançant. Els arquers i ballester estaven col·locats en el pis de dalt apuntant cap avall. Els guerrers estaven amagats esperant l'ordre d'atacar.

Quan Frédor arriba al mig de la sala es donà l'ordre de disparar. Tots els arcs es tensaren i les ballestes es prepararen. Dispararen. L'efecte va ser sorprenent. Centenars de fletxes i sagetes es dirigien cap a Frédor, però aquest continuava caminant tranquil·lament cap al tros. Tant les fletjeses com les sagetes passaven a centímetres escassos d'ell, però cap l'assolia en cap moment. Pareixia com si els projectils es desviaren de direcció molt poc, però el suficient perquè no encertaren al blanc. La mitja cabellera de Frédor s'eleva un poc a causa del corrent creat pels projectils. Inclús alguns projectils travessaven la cabellera lleugerament enlairada.

Frédor caminava tranquil·lament amb aire divertit. Abans que estiguera a uns metres del tros la reserva de projectils s'havia acabat. Aleshores el rei donà l'ordre que entraren els guerrers en acció. Una cinquantena de guerrer entraren a la sala (eren cinquanta perquè no cabien més a la sala si volien lluitar còmodament, la resta de l'exèrcit no estava per allí estaven en una missió d'exploració). A mesura que anaven acostant-se a Frédor aquests anaven caiguen morts. En moviments quasi imperceptibles anaven quedant-se sense cap, alguns partits per la meitat, altres dessagnats per la falta d'algun membre. Al cap d'uns minuts tots eren morts.

Frédor es llevà la mascara mentre s'acostava al tros embeinant l'espessa. Estava tranquil, com si no hagués passat res.

S'acostà al rei i va fer una reverència. Prosseguí a parlar.

-Com he d'entendre aquesta benvinguda?- preguntà amb un somriure- com un regal perquè m'entretingués una estona, cosa que significaria que accepteu les meues condicions o per contra com que no accepteu col·laborar amb mi?

-Mai no acceptaré les condicions d'un assassí!!

-Ja veig.- digué un poc decebut- En fi si insisteixes que vols morir. Et concediré el desig.

Tragué l'espasa. El rei també. Frédor somrigué. Amb dos hàbils moviments l'espasa del rei anà a parar a l'altra banda de la sala. Es disposava a tallar el cap del rei, com era tradició, quan de sobte es quedà parat amb l'espasa alçada. Pareixia com si el temps s'hagués parat per a Frédor, alguna cosa estava notant. Com si no estigués sent conscient del que passava al seu voltant. Un arquer anà per projectils disparant-li una fletxa que se l'incrustà al muscle.

Frédor ni s'immutà, com si estigués en un altre lloc. Finalment digué:

-Merda, em pensava que ja havia solucionat aquest assumpte, es veu que no va morir. Maleït siga.

S'alçà embeinant l'espasa i col·locant-se la mascara, arrancà a córrer, i finalment abandonà el palau i la ciutat.

Joserf es retirà ràpidament perquè ell es disposava a anar-se'n a acomplir la seua missió.

"

En acabar Joserf el seu relat en va dir que havia complert la missió i que es disposava a començar una nova vida a la terra al costat de la seua filla. Sobre Frédor em va dir que estava desaparegut, ningú sabia res ni d'ell ni del seu horrorós exèrcit. També em digué que les vegades que havia anat a palau ho havia fet a soles no es veia en cap lloc el seu exèrcit. Tots els regnes tornaren a la normalitat, ja que les criatures que vigilaven als esclaus havien desaparegut i s'havien elegit nous reis, generalment els fills dels reis morts. Del regne de Frédor no se sap res. Ningú s'atreví a acostar-se. A més està rodejant per una immensa boira que ho cobreix tot. Finalment Joserf s'acomiadà de mi. Es posa a viure a la Terra com a professor en un internat on cria allí la seua filla. Abans d'anar-se'n em va fer prometre que si a ell li passes alguna cosa, jo m'encarregués de posar sana i estalvia a la seua filla.

Quiesh que no havia parat de contar el relat fins a eixe instant es disposa a beure un glop dels gots que l'havia tornat a portar el servent. Ell pràcticament els havia contat la història així com ha estat descrita sols havia omés la naturalesa no humana de Frédor.

Passat l'efecte inicial a Raül, Miquel i Enrique la visió d'aquell ser (el servent) ja no els pareixia horrorosa, inclús els pareixia curiosa i agradable. També sospitaven que no era un robot, després d'haver escoltat el relat del vell la cosa tampoc no els sorprenia.

-Ja falta poc perquè acabe, les preguntes després- el comentari de Quiesh venia que havia vist en les cares dels tres amics les intencions de preguntar.

-Bé després deixa visita de tant en tant Joserf, que havia adoptat el nom de Jose, ja que era un nom comú a la Terra, venia a visitar-me. Ell era el qui m'havia de subministrar aliment, ja que el guardià no pot eixir del lloc on estem i el meu servent cridaria massa l'atenció. Per a respondre a la vostra pregunta -digué Quiesh veient la cara dels nostres amics- us diré que sí que efectivament en aquests moments estem entre els dos mons, és a dir, aquest lloc pertany tant a la Terra com a l'altre món. Doncs bé, venia a visitar-me, em subministrava aliment i em feia companyia, sempre és agradable tindre contacte amb altra gent, a vegades també portava a la seua filla amb ell, la filla anava cresquen amb total normalitat (ella no sabia vertaderament al lloc on estava). Tot anava molt bé fins fa unes setmanes. Joserf aparegué un poc alterat i es posà a parlar apressadament. En resum. Frédor havia tornat i en aquests moments estava a la Terra sols era qüestió de dies o d'hores que el trobara. També m'aclarí – s'afanyà a afegir Quiesh que havia vist la cara de pànic dels tres- que la Terra de moment no perillava que sols havia vingut a arreglar comptes amb ell i que després tornaria a l'altre món a acabar el que havia començat quasi desset anys abans. Sabia que aniria per ell, ja que segons em confessà, ell era en part el que havia aconseguit que Frédor desapareguera. Temia per la seua vida, però més temia per la seua filla de setze anys. Em va dir que l'endemà ell enviaria la seua filla cap ací i que m'assegurés de deixar-la en un lloc segur. Temia també que no tardes molt de temps en topar amb ell.

L'endemà la xica arribà apressadament amb una moto de 125 i amb llàgrimes a la cara em contà el que havia passat.

"Després de classe en eixir va veure per la finestra del despatx del seu pare que estava discutint acaloradament amb un tió que portava una horripilant mascara vestit tot de negre.
En el moment en què ella es decidí a acostar-se el tió de negre tragué una espasa que estava amagada dins d'una capa (també negra) i la travessa, saltant seguidament per la finestra. Ella entrà corrents al costat del seu pare i amb llagrimes als ulls li digué:

-Et posaràs bé pare segur, tranquil, tranqui, tot anirà bé.

-No filla ja és massa tard per a mi. Vull que em faces la promesa que no intentaràs buscar al meu assassí és massa perillós. El que has de fer és anar a casa Quiesh ell et dura a un lloc segur- aquestes paraules les va dir perquè coneguen a la seua filla sabia que si havia vist a Frédor, ella el buscaria- promet-me que no buscaràs al meu assassí per favor i que em faràs cas i aniràs a casa Quiesh. Et vull molt, eres el més important en la meua vida.

Eixes foren les últimes paraules que digué en vida.

-Pare? Pare!!!!!!!! – es posà a plorar- Et promet que aniré a casa Quiesh però no et puc prometre que no buscaré al teu assassí.

Eixí del despatx creuant-se amb la gent que s'amuntonava a la porta. Altres testimonis havien presenciat tota l'escena i eren el que ho dirien tot als policies hores més tard. Ella baixà corrent les escalares eixint al pati. Des d'allí es dirigí cap a la zona on hauria d'haver caigut l'home de negre (bé deia home per què la veu mentre discutia li havia paregut d'home però no sabia la cara que tenia) que era l'últim que havia dit? "on està?

La finestra del despatx del seu pare estava dalt de la teula on ella deixava guardada la seua nova moto, feia poc que s'havia tret el permís. Des d'eixe dia que sempre deixava posades les claus al contacte. No tenia problema, ja que estava en un internat i si algú del mateix la robes per a eixir tranquil·lament ho hauria de fer per la porta i per a creuar eixa porta havia de demanar permís. A més si algú anés a propòsit per a robar la moto encara que no estigueren les claus igualment o aconseguirien així que per comoditat i perquè sempre que anés no se li oblidés les claus sempre les deixava posades.

Allí estava ell, com si estigués esperant-la, al costat d'un arbre.

Ella havia anat a l'encontre d'ell.

-Tu has matat al meu pare!!

-Ell no ha volgut col·laborar amb mi. Però segur que tu sí. Vine cap a mi – digué amb una veu agradable mentre s'acostava a ella.

De sobte nota un poder amb el qual ella sabia que no podia rivalitzar. Hi havia intuït que si s'enfrontara a ell en eixos moments, moriria inútilment, a més ella no tenia cap arma i encara que no se li veia, ella sabia que tenia una espasa. Decidí aleshores anar corrent cap a la moto arrancar-la i eixir volant d'allí dirigint-se cap a casa Quiesh. Mentre arrancava li digué:

-Et jure que m'entrenaré a fons i que quan estiga preparada acabaré amb tu.

Tot seguit es dirigí cap a la reixa de l'entrada. Frédor havia fet un intent de córrer darrere d'ella, però sabia que no podria igualar la velocitat del vehicle. Almenys de moment. Així que es queda quiet mirant com s'hi allunyava. Mentre continuava caminant.

El vigilant de la reixa li tallà el pas. Però en veure la cara plena de llàgrimes de la xica i sobretot després de veure que algú vestit completament de negre s'acostava es disposà a obrir però el que més el va fer decidir-se van ser les paraules d'ell.

-Eixe cabró acaba de matar al meu pare i bé per mi per favor d'eixam eixir.

El vigilant li obrí. Després que la xica eixirà es fixa que l'home de negre havia desaparegut.

Abans d'eixir a la carretera ella es gira i amb unes últimes llàgrimes digué:

-Ho sent pare, no podré estar al teu funeral, però me les pagarà."

Seguidament es dirigí cap a ma casa.

-Després de contar-me la història jo li vaig contar la mateixa que us acabe de contar sobre Frédor i els dos mons.- també li ometí a ella la vertadera naturalesa de Frédor.- Quan vaig acabar la història ella es queda pensant durant uns minuts, finalment em digué que volia viatjar a l'altre món i així allí entrenar-se per a derrotar d'una vegada per totes a Frédor, no sabia com el seu pare ho havia aconseguit (ni jo tampoc) però digué que ho descobriria i li pararia els peus. Li vaig recomanar que no ho fes que era molt perillós i que el seu pare li havia fet prometre que la posaria sana i estalvia. Ella va dir que estava decidida i aquí és on jo vaig cometre el meu error i és on entreu en joc vosaltres. Vaig pensar que si Frédor estava a la Terra, era més perillós que es quedara ací que en l'altre món i encara que estaven entre els dos mons si ell entrara ací, acabaria amb tots nosaltres així que vaig acceptar. Li vaig donar el mateix beuratge que us vaig donar a vosaltres i la vaig enviar a l'altre món. No sense abans equipar-la amb una espasa, comestibles, un mapa i alguna cosa que podria ser-li útil L'efecte del beuratge ser ràpidament, ja que la naturalesa d'ella era la de l'altre món. En unes hores ella ja estava en l'altre món.

Quiesh es queda en silenci durant uns quants minuts. Mirant-los

Miquel recordava haver escoltat a les notícies (dos dies abans que ells anaren a la tenda) que un psicòpata vestit de negre havia matat un professor i que de la filla ningú sabia res. Les investigacions continuaven.

-Pots prosseguir.

- No, ja us he contat tot el que havíeu de saber. Heu d'assimilar tot el que us he contat. És tard.

- Tard, que quina hora és?- preguntà Raül.

- Són les vuit i mitja de la vesprada- contestà Enrique que sempre duia rellotge- Sí que ha passat temps! Que hem estat unes quatre hores i mitja ací?

- Sí -contestà Quiesh.

- Perfecte - digué content Raül- arribarem tard a agafar el tren.

- Perfecte? A tu et pareix perfecte que perda'm el tren?- digué Miquel.

- Potser, però que vols que li fem - digué somriguen Raül- no ho podem solucionar, a més m'encanta que passen coses d'aquestes.

- Deixemo córrer- acabà rendint-se Miquel.

- Com tornem si hem perdut el tren?- preguntà Enrique llançant la pregunta a l'aire.

- No us preocupeu que heu tinc tot pensat. Dormireu ací, de totes maneres anàveu a quedar-se ací igualment.- respongué Quiesh

- A sí?I com ho sap?- preguntà Miquel.

- Perquè anava a convidar-vos, a més no arribareu ni tan sols al últim tren.

Era veritat encara que eixiren ara de la casa de Quiesh no arribarien a temps per a arribar a agafar el últim tren.

-I els nostres pares?-preguntà Enrique- es preocuparan per nosaltres.

-No us preocupeu, els vostres familiars ja han començat a oblidar. I he enviat unes cartes als vostres respectius col·legis com hi ha que us han traslladat un internat. No crec que tarde molt el xic que he enviat

- Eh?, Que vols dir? - Preguntà Raül

- Ara prepararem el sopar i després les preguntes i ja us ho aclariré tot- digué Quiesh.

- Com que el prepararem? - espetà Raül que estava cansat i no tenia gens de ganes de fer el sopar.

Enrique i Miquel pensaren el mateix però Miquel al final digué:

- Eres un maleducat, perdona'l, no sap el que diu.

- Ha, ha, ha- rigué divertit amb una suau rialla, però que era de diversió- Doncs si hem de preparar el sopar, jo no menge molt i el meu servent em pot fer el menjar ràpidament, però vosaltres tindreu gana i no crec que ell puga fer el menjar suficient per a tots.

-D'acord em pareix molt bé, pot ser divertit – digué Raül aquesta vegada tot content canviant d'opinió.

-Aquest tió.... – digué Enrique sense acabar la frase.

En canvi Miquel es queda en silenci pensant:

-Ara que pense des que estem ací que Raül pareix altra vegada el mateix xic infantil de sempre, però abans (feia unes quatre hores) quan s'havien enfrontat a les criatures eixes havia canviat d'actitud, s'havia posat seriós i a dir la veritat ara que ja no estava tan preocupat per les al·lucinacions que havien tingut, bé al·lucinacions no sinó visites a l'altre món. Recordava que en els moments més seriós des que havien eixit de la tenda la primera vegada Raül havia paregut més madur inclús ara que ho pensava la teoria del gas va ser d'ell. És com si quan hi hagués un problema molt seriós Raül madurava. A més la primera vegada que entraren a la tenda potser es comportà així perquè realment no considerava perillosa la situació i era una cosa que trencava la rutina de la seua vida i fins que no es desmaià, de manera que despertà més tard no creia realment que la nostra vida o integritat mental estigues en perill. Però que coses que pense ha, ha, ha, ha hauria de fer-me psiquiatre ha, ha, ha , ha.

No, no l'interessava la psiquiatria però sí que estava interessat moltes vegades en el comportament de les persones. Estrany, simplement el comportament de Raül és estrany.

Finalment encara que amb moltes preguntes al cap i sobretot intentant endevinar les últimes misterioses paraules del vell els tres amics s'alçaren. També tenien gana i volien descansar un poc, els feia un poc de mal el cap (imagineu-vos escoltar uns conceptes nous i una història durant quatre hores i així estaríeu). Entre el cinc (Enrique, Miquel, Raül, el servent (que encara no sabien si tenia nom), i Quiesh) començaren a preparar el sopar.

El sopar consistí en una varietat de carn, peix i verdures. També ho acompanyaren amb creïlles (algunes fregides i altres torrades). Per a beure aigua. Finalment prepararen per a les postres un sortit de fruites. Quan ja ho tingueren tot preparat a la taula hi entrà un xic jove (de no més de 20 anys). Aquest és Lato el que em substituirà quan estiga preparat com a guardià del camí del Nord.
-Encantat de conéixer-vos.

Els tres es presentaren.

Després de les presentacions els sis (inclòs el servent) es posaren a menjar. Estigueren xerrant sobre diversos temes (excepte dels que havien de veure amb la misteriosa història). L'ambient era alegre i tranquil·litzador, ningú haguera pensat que alguna cosa mala estigués passat o que hagués passat. Arribaren les postres. La fruita estava boníssima, inclús hi havia fruites que els nostres amics mai havien vist. Finalment prengueren unes infusions per a baixar el menjar. En acabar arreplegaren taula i cadascú d'ells (els cinc, ja que el servent desaparegué) s'assegué còmodament a les butaques.

-Bé, és hora que feu totes les vostres preguntes.

-Que té a veure tota aquesta història amb nosaltres? – preguntà directament Miquel

-Vas directe al gra veritat? Bé el que vull de vosaltres és que aneu a l'altre món trobeu la xica i la porteu ací. La veritat és que tot va passar molt de pressa i jo tenia por que Frédor aparegues de sobte ací posant fi a la seua vida, així que la vaig enviar sense pensar, sense cap pla. A més si ella es vol enfrontar amb Frédor, necessitara un intens entrenament. Jo sé el lloc adequat però amb les presses no li vaig dir res. A més no coneix l'idioma i els comestibles no crec que li duren molt més. És possible que haja trobat menjar però a la llarga li faran falta. Com haureu pogut deduir jo no puc abandonar aquest lloc mentre siga guardià. I no puc enviar a Lato perquè és el meu aprenent, ell pot eixir d'ací però no moltes hores o molts dies. A més a part d'amb ell i abans amb Joserf no he tingut cap relació amb ningú així que us he d'enviar a vosaltres.

-Però per què a nosaltres? Que tenim d'especial?- preguntà Enrique

-Què que teniu d'especial? Ha, ha, ha, ha. Creeu que heu sigut elegits per alguna habilitat especial o alguna cosa per l'estil? Ha, ha, ha, ha.

-Home no sé de què es riu, però a l'anunci sobre la tenda hi posava que sols hi podia entrar una persona amb un cor pur i coratjós aleshores he pensat que...- afegí Enrique.

-Ha, ha, ha, ha. Eixa tenda de què em parleu és una llibreria normal i corrent que està a dos carrers (des de la Terra) del que heu entrat. Sent dir-vos que us equivocareu de lloc.

-Però vosté ens digué que efectivament aquesta era una tenda de llibres – recordà en veu alta Miquel.

-Després de veure-vos entrar vaig pensar que si havíeu tingut el valor d'entrar a aquell carrer i entrar a la tenda amb l'aspecte que tenia tindríeu suficient valor per a anar a buscar la xica.

-"No et fies del meu sentit de l'orientació?"-digué Enrique irònicament imitant la veu de Raül- Mira que portar-nos al lloc equivocat.

-Ei! Que sóc humà i també em puc enganyar- es defengué Raül- a més haver sigut tu el que ens haguera guiat.

-En fi altra volta as clavat la pota Raül. – digué finalment Miquel- Però bé no podem fer res més el passat, passat està.

Raül va fer una carassa però no digué res més.

-Per a què servien els beuratges que ens vas fer beure?

-Bona pregunta. Com ja he dit abans es pot viatjar a l'altre món, si, però en el viatge el cos es comprimeix molt i a part de ser molt dolorós el més probable és que arribareu allí amb un defecte físic o directament morts. Aquest beuratge el que fa és adaptar el cos per al viatge. A la xica li va fer efecte en unes hores perquè ella ja havia viatjat quan havia sigut a penes una acabada de nàixer . Però a vosaltres ha fet falta un parell de setmanes i encara que en general haguéreu d'haver tardat més (encara que cada persona és un món) segons el que meu contat el vostre cos ja està preparat.

-Però perquè hem tingut eixes al·lucinacions o millor dit, eixes "visites" a l'altre món? A més no haguera pogut ser perillós vist les criatures que hem vist?– Miquel tornà a fer una pregunta

-Ho has dit molt bé, vosaltres heu sigut el que heu entrat a l'altre món no a la inversa. El vostre cos ha anat adaptant-se al que havia de fer i durant aquestes adaptacions vosaltres heu pres contacte amb el lloc on havíeu d'anar. Així i tot és impossible que haguéreu entrat completament, ja que per a fer-ho sols potser per un dels quatre camins. El del Nord (on esteu) el del Sud, el de l'Est i el d'Oest. Perillós? Bé més que alguna rascada no podíeu tindre, ja que si us fixeu en el moment en què la vostra vida corria perill heu tornat a estar al vostre món completament, no?

Feren que si amb el cap.

-Mm les habilitats especials que pareixia que tinguérem, Miquel amb les arts marcials, Enrique els guants eixos estranys i jo amb l'espasa a què es deuen?

-Ah! Això és un efecte secundari curiós del beuratge. Sí. Mentre el cos s'està adaptant el ser que l'ha pres adopta unes habilitats físiques que li agradarien tindre, de totes maneres aquestes habilitats no són molt grans, són mínimes si us enfrontareu a un ésser que tinguera una mica d'habilitat vosaltres perdríeu. L'efecte és passatger. És a dir, quan arribeu a l'altre món, si és que accepteu la missió, l'efecte passarà i tornareu a tindre les habilitats de sempre. Si no accepteu, l'efecte també passarà de totes formes.

-Parlant de la missió. Està segur que vosté no treballa per a Frédor i ens vol utilitzar per a atrapar la xica?- preguntà Miquel.

-Ha, ha, ha, ha, quin sentit tindria que Frédor us enviara a vosaltres si ell té més poder i la trobaria més ràpidament? El fet és que ell encara està a la Terra buscant-la, però no crec que tarde molt de temps en adonar-se que està a l'altre món en eixe moment tornarà i tin segur que la trobaria si no es mou el suficient.

-Bé tens raó però així i tot...

-Que hi ha passat amb la moto de la xica? En entrar al carrer no la veiérem i no crec que se l'haja emportat a l'altre món.-preguntà Raül.

-Ha, ha, ha, ha, la moto està guardada ací al traster.

-Per què Frédor porta una mascara? Li dóna poder o alguna cosa- la preguntà torna a ser de Raül.

-Tu sempre fas les preguntes més curioses? Ha, ha. No la mascara pel que sé no li dóna cap poder especial és més crec que la porta per a ocultar la seua mitja cara.

Els tres feren que si amb el cap.

-Que passa amb els nostres pares? Que volia dir amb això que ens han oblidat?

-Vull dir que Lato us va seguir el dia que se n'anàreu de la tenda i troba les vostres respectives cases. Primer la d'Enrique, ja que seguí a ell que pel que havia vist era el que vivia en un altre lloc diferent de vosaltres. L'endemà el seguí fins al vostre poble i troba les cases dels dos restants. Quan heu vingut ell ha anat casa per casa vostra i els ha donat a beure un líquid que farà que mentre estigueu enllaçats a l'altre món no s'enecordaran de vosaltres i si algú pregunta contestaran automàticament sense recordar-vos que esteu bé. L'efecte passarà quan tot estiga solucionat. El de l'internat és perquè serveis socials no intenten esbrinar perquè no aneu a classe. Tinc contactes gràcies a Joserf i no hi haurà cap problema.

Els tres estaven un poc indignats per tot això que els acabava de dir, però a poc a poc sense donar-se compte s'havien clavat en mig de la història i era pràcticament impossible que ara es tiraren enrere, així que no digueren res.

-Sobre els universos...-començà Miquel

-Sobre els universos ja he dit que no feia falta de moment saber més a part que podíeu viatjar d'un planeta a l'altre. Si fa falta, algun dia ja us explicaré més.

-Resumint, el que hem de fer és anar a l'altre món, trobar la xica, ajudar-la, protegir-la i tornar-la i tot abans que el malvat torne allí per a buscar-la. No?- Resumí Raül

-Si

-Aleshores que esperem?

-Raül, no pots estar tranquil·lament mai?- Enrique va ser el que parlà.

-Vols que ens quedem ací parats? Fa unes quantes setmanes que ella està allí. La vida d'una persona depén potser de nosaltres i vols que ens esperem ací tranquil·lament?

-Raül, Enrique té raó. Deveu estar cansats de tot el dia i no serviria de res arribar a l'altre món fatigats. A més ara ha de ser de nit allí igual que a la Terra. Podria ser més perillós del que ja ho és. Jo us recomane que tant si accepteu la missió com si no us quedeu aquesta nit a si a dormir i demà més. Admire el teu valor. Però no sigues tan temerari i imprudent, Raül.

Aquest enrojolí avergonyit. Però ràpidament es respongué i alegrement afirmà

-Jo l'accepte

-No tenim cap altre remei, a més tinc curiositat per veure com són les coses allí. Jo també accepte- aquesta vegada parla Enrique.

-Que passaria si diguera que no?- Miquel parlà

-Res demà continuaries amb la teua vida normal i corrent- com si no hagués passat res. Recordant tot és clar. Els teus familiars també es recordarien de tu. Tornaries al teu institut.

-No em diràs que et tires enrere? Va no sigues així

-Raül hem de tindre en compte totes les opcions. A més açò no és un passeig per la muntanya, així la teua vida perillaria. He, jo també accepte si aquests dos estan decidits a anar segur que per culpa de Raül passa alguna desgràcia així millor que jo estiga.
-Eh!!-protestà l'eludit- Jo no crec que siga un passeig, però m'emociona la idea de veure coses noves.

-Molt bona Miquel ha sigut un bon cop – rigué Enrique

-Eh- digué Raül pegant saltets- ací ningú em fa cas?

Acabà per rendir-se.

Enrique parlà

-La sensació estranya que tinguérem en entrar la primera vegada al carreró, bé i aquesta volta també, que es deu?

-Es deu al fet que esteu en mig dels dos mons eixa sensació és normal. Aquesta sala connecta els dos mons, és a dir, és comuna si ara vinguera algú d'allí ací, us reuniríeu, però en el moment de tornar cada un podria tornar per la porta que ha arribat –referint-se a les quatre portes de colors diferents que hi havia a l'habitació- La blava du a la cuina, la verda al dormitori a la biblioteca i al traster, la roja du a l'altre món. La marró a la Terra. Una persona de la Terra no podria traspassar la roja (la que du a l'altre món) tranquil·lament sense el beuratge i viceversa.

-Per què la primera vegada que entrarem al carreró i a la tenda tot pareixia més tètric, no sé, més desolador, per què? – preguntà de Raül

-Mm. La cosa és que per a evitar que qualsevol s'acoste a aquest lloc té eixe aspecte. Està clar que qualsevol no entra al carrer per primera per l'aspecte que té, segon la sensació estranya que es nota, tercer l'aspecte de la tenda (si és que han arribat), quart en veurem a mi, quint en veure el meu servent (si és que em segueixen), etc. Vosaltres encara que teníeu por no tirareu cap enrere. Eixe és el motiu pel qual vaig decidir donar-vos els beuratges, pel vostre coratge.

Els tres es ruboritzaren un poc. De totes maneres si Raül no haguera insistit tant, mai hagueren entrat.

-Ara com ja l'havíeu visitada una vegada i ja havíeu pres el beuratge aquest lloc se us presenta de diferent manera.

-No ens estarà prenent el pèl, veritat?- li preguntà Miquel.

-Bé, cap la possibilitat, tu no et fies mai? Ha, ha, ha, ha. De totes maneres després del que heu passat no és tan difícil de creure. A més demà ja veureu com sí que és veritat quan arribeu a l'altre món.

-Com d'avançats estan, tecnològicament parlant, a l'altre món? – aquesta pregunta fou feta per Enrique.

-Mm, tecnològicament dius? No tant com a la terra. La cultura d'allí s'ha adaptat a viure amb la naturalesa. Hi ha reis, cavallers, s'utilitza l'art de l'espasa i es pot anar amb armes sense cap problema. Amb armes em referesc a espases, etc., no armes de foc.

-Però si els dos mons estan en contacte com és que no hi ha agut un contacte tecnològic?- aquesta vegada preguntà Raül.

-Els guardians no deixen passar a l'altre món a qualsevol i menys tecnologies tant d'un com de l'altre. Com hi ha molt s'intercanvien idees, literatura, arquitectura... Però res més. Cada planeta progressa independentment. Intel·lectualment es gasten pràcticament les mateixes teories que es gasten a la Terra. Però a l'altre món han decidit no explotar les tecnologies i viure amb la naturalesa.

-Una pregunta quin nom té l'altre planeta? És que dir-li tota l'estona l'altre món sona un poc estrany. A la Terra segons el país té un nom o un altre però allí no sé.

-No Miquel, allí en això tenen un consens encara que al planeta es parlen llengües diferents tenen en comú el nom del planeta. El seu nom és Èrtok.

-Bé és hora d'anar-se'n a dormir demà ja parlarem -prosseguí Quiesh- Us despertareu demà matí i el vostre viatge començarà. Lato us ensenyarà les vostres habitacions.

Estaven tan cansats que cap d'ells protestà i es disposaren a seguir a Lato travessant la porta verda l'últim en fer-ho va ser Raül, que abans de creuar es para i li preguntà a Quiesh.

-Una última pregunta. Com li diuen a la xica?

Quiesh contestà somriguen:

-Cristal.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: