EL CAVALLER DE LA TRISTESA: CAPÍTOL 19: L'AMFITEATRE

Un relat de: Raül Gay Pau

Raül es despertà completament a fosques. Encara li feia mal la cara a causa de la cop de peu rebuda no sabia quan de temps enrere.
Continuava portant la pedra al coll, així que la va utilitzar per il·luminar l’estança. Aquesta era bastant ampla. No hi havia cap moble, estava buida. Les parets estaven formades per pedres grosses de color gris.
Al seu davant hi havia una porta doble amb un clavill, que estava tapat i que permetia als de fora veure als que estaven dins.
Estava sol, però escoltava sons provinents de l’exterior. Com un cumul de sers que estigueren parlant o rient.
Del seu equipament sols continuava amb la seua espasa i la pedra amb la qual estava il·luminant el lloc.
Un ulls groc observaren pel clavill i van veure que estava despert.
Al cap d’un quart d’hora, encara que Raül no sabia quan de temps havia passat, començaren a escoltar-se els panys de la porta i el so de cadenes.
Una desena de guardes coberts completament per armadures negres (incluit casc), cosa que no deixava veure el seu aspecte, armats amb llances entraren a la sala on estava Raül. Mitjançant senyes l’hi indicaren que els seguira.
Raül hauria pogut intentar lluitar contra ells, però fins que no trobara els seus amics preferia seguir-los el corrent.
El conduiren a traves de nombrossos passadissos il·luminats per torxes col·locades a les parets. A poc a poc a l'observar l’estructura començà a formar-se una idea de en quin lloc es trobava. Però segons tenia entès en aquell món no existia tal cosa. La seua idea es confirmà quan el guardes el feren eixir per una reixa de ferro.
Ell va ser l’únic en creuar-la, una vegada fet la reixa es tancà al seu darrere.
Es trobava a l’arena d’un coliseu. Era de nit, encara que en aquell regne sempre era fosc es notava que hi havia menys llum del normal, i tot estava il·luminat per centenars de torxes enceses que permetien una gran visibilitat.
Al voltant seu les grades s’elebaven a gran altura. En ells hi havien assegudes, encara que algunes no ho podien fer, criatures de les més diverses formes i colors.
Devien de hi haure al menys unes tres mil.
A uns vint metres enfront de la reixa per on Raül havia eixit hi havia una altra. Damunt d’aquesta, a uns cinc metres de l’arena, estava la tribuna.
Allí estava Frédor assegut i mirant-lo. Al seu costat, lligats de mans i peus a un poste, estaven els seus amics. Davall d’ells estaven col·locades les seves propies armes.
Frédor s’alçà, totes les grades es callaren.
-Benvingut. Et sorprendrà trobar en aquest planeta una estructura del teu. T’ho explicaré. Vaig estar fullejant llibres del teu planeta. En un d’ells vaig trobar fotografies, tant internes com externes, d’aquest edifici. Em va agradar i vaig decidir construir un al meu regne. Però deixem-nos d’històries, anem al gra. He organitzat uns deu combats per a aquesta nit. On tu eres el protagonis-ta de cada un d’ells. No tenia pensat fe-ho, però vaig a fer-te una proposta. Pots decidir si vols fer els combats o no. Si decideixes que no t’emportes a la xica i els altres dos es queden. Ara si decideixes combatre tot es durà com jo ho havia pensat des del principi. Es a dir, per a salvar-los deuràs de guanyar als deu combats. I t’assegure que no seran fàcils. Que hem dius? Rescates la xica i la salves o intentes superar els deu combats?
Raül tenia clar el que havia de respondre. Sabia que ella no el perdonaria si fera altra elecció. Per a ella la cosa seria diferent si Frédor l’hi hagués proposat a Raül que fora ell qui se n’anés. Però ella no voldria salvar-se a costa dels demes, ella no aguantaria amb la culpa i ell no tenia ningun dret a fer-la sofrir. Per a Raül era el mateix en cap moment se li passaria pel cap abandonar a ningú, tampoc no seu perdonaria. Confiava amb les seves habilitats i sabia que tenia possibilitats de guanyar.
-Accepte els deu combats.
-Bé molt bé. No esperava menys de tu. T’he d’advertir que si perds tots quatre morireu.- Després dirigí la paraula a les grades.- Que comencen els combats!
Totes les criatures de les grades esclataren en un crit.
Les reixes situades baix la tribuna de Frédor començaren a obrir-se A l’interior del passadís no es veia res.
Per que l’historia no es faça massa llarga sols parlarem més o menys amb detall dels últims dos combats. Els altres vuit els comentaré per damunt.
El primer combat va ser contra una mantis de dos metres d’alçada que utilitzava les seves potes davanteres com a arma. Després d’un combat llarg i difícil Raül aconseguí tallar-li el cap i derrotar-la.
En el segon lluità contra va ser contra un ser molt paregut a un minotaure armat amb una llança. Més d’una vegada Raül quasi acabà estampat contra les parets a causa de les seves espentes. Finalment i amb gran habilitat aconseguí travessar-li el cap amb l’espasa.
Un gran cavall de foc va ser el seu contrincant al tercer combat. Esquivant les seves flamarades i el seu alè de foc aconseguí finalment travessar-li el cor.
El quart combat va ser contra una criatura de metre i mig d’alçada i grossa, pareguda a un humà, però de color verd amb la cara tota arrugada i amb ullals que li eixien de la boca. A pesar del seu aspecte tenia una força descomunal. La seua arma era un martell molt pesat el qual la seua part plana era igual de gran que el cap de Raül. Després d’un llarg combat Raül aconseguí colpejar-li la cara d’un cop de peu, donada després d’un magnífic salt. La cop de peu desestabilitzà el petit cos del seu enemic. Aquest en perdre l’equilibri caigué al terra i el seu propi martell l’hi esclafà el cap.
Un ser extremadament flac, paregut a un insecte pal, i alt amb sis braços musculosos, cara de porc i potes d'ocell ca ser el quint contrincant. A cada un dels sis braços hi portava una espasa curta. Aconseguí desarmar a quatre dels sis braços. Finalment aconseguí derrotar-lo gràcies a un tall letal produït a l’abdomen.
Una criatura molt pareguda a un licantrop sortí a l’arena al sext combat. El seu pelatge era de color blanc. Sols utilitzà les seves urpes i els seus ullals d’armes.
Aquest enemic el superava en velocitat , però així i tot la victòria se l’endugué Raül en travessar-li la gola amb l’espasa.
Al sèptim combat la reixa s’obrí. Passaren els minuts i pareixia que ningú no havia eixit a l’arena. Mirà cap al sòl i distingí unes petjades. En eixe moment ho entengué. En el últim segon notà el moviment del vent en direcció a la seua cara i aconseguí esquivar a temps el cop del seu enemic llançant-se per terra. Així i tot un a xicoteta ferida li aparegué a la cara. Ningú coneixia la verdadera forma d’eixe enemic que es camuflava amb l’entorn. Per no poder ni distingí la seua arma, que de segur era part del seu propi cos. Aquest combat el dugué Raül mirant tota l’estona a l’arena, per a distingir les petjades, encara que moltes vegades el seu enemic es movia suament sobre l’arena i no en deixava, i notant les vibracions de l’aire. Finalment el derrotà. Raül no sabia exactament on l’hi havia colpejat, però sabia que l’havia derrotat en aparèixer un fum negre que s’enlairà.
A la cara tenia cinc ulls el vuitè combatent. El seu cap era completament rodó i calb. Un nas gros i una boca molt gran. Tenia el coll llarg, uns deu centímetres. La resta del cos es pareixia al d’un ser humà. En cada ma portava uns nunxacus.
Raül el derrotà travessant-li l’estomac.
En derrotar aquest últim enemic Frédor s’alça i li dirigí la paraula a Raül.
-Ben fet. Ens estàs donant un espectacle impressionant. Es una nit molt entretinguda, feia temps que no meu passava tant bé. En fi el següent combat es una mica especial. T’enfrontaràs a una criatura elegida especialment per a tu. No fa falta que m’agraïsques res. Segur que ho fas molt bé. Que entre el pròxim combatent!
La reixa s’elevà. El primer que va veure eixir Raül van ser unes potes molt fines, massa flaques per al seu gust. Abans que sortís la criatura Raül ja sabia que era i no li feia gens de gracia.
La gegantina aranya va eixir a l’arena. Era la típica aranya de camp de potes molt fines i llargues i cos xicotet. La diferencia era el tamany. Aquesta mesurava tres metres d’alçada i unes altres tres de llargada.
Raül es quedà sense paraules, paralitzat amb la visió d’aquell ser. Lentament i amb els típic moviments d’una aranya d’aquesta espècie anà acostant-se cap a Raül.
L’aranya ja tenia preparada un de les seves potes per travessar a Raül quan la veu de Cristal ressonà per tot el coliseu.
-Raül! Tu pots fer-li front. No et col·lapses. Has aconseguit fer moltes coses. Vas a deixar-te perdre per una simple aranya? Tot el camí recorregut per a perdre per un temor?
-Cristal te raó.-pensà Raül.- No hem puc rendir pel simple fet que no m’agrade la visió d’aquest ser. La vida dels meus amics i de la persona que més estime en aquest món està a les meves mans. No els puc fallar.
Ràpidament recuperà el control del seu cos i aconseguí esquivar l’atac de l’aranya.
A pesar de haver recuperat els moviments del seu cos i d’estar enfrontant-se a l’aranya la seua por a elles no disminuí. Però ara estava reprimida eixa por i podia respondre correctament.
Els moviments de l’aranya eren bastant rapides, però el tamany de Raül era una avantatge contra els atacs de l’aranya.
Una vegada recuperat de l’ impressió inicial el combat es tronà molt senzill.
Raül començà a saltar i a tallar una per una les potes de l’aranya. Aquestes al ser tan fines no oposaven resistència. A poc a poc el cos de l’aranya estava més prop de l’arena, ja que Raül havia anat reduint gradualment la llargària de les seves potes.
L’aranya ja no tenia res a fer, una vegada Raül arribava a l’abdomen de l’aranya el talla i totes les seves viseres s’escamparen pel terra.
-La veritat es que aquesta aranya no era un oponent per al teu nivell. L’havia elegida per l’efecte que et podria produir. però veig que has aconseguit enfrontant-te a la teva por per elles, encara que haja sigut amb ajuda externa. Ara donarà pas el combat més esperat per tot el públic. Un ser que en els desset anys que està construït aquest coliseu no ha perdut mai ningun combat. Per si no ho sabies tu no estrenes aquest lloc, ací s’han mesurat voluntàriament criatures del més distints nivells. Totes els que s’han enfrontat al pròxim combatent han sucumbit a ell. Que entre Qüitful.
La reixa es tornà a elevar. A poc a poc una silueta començà a formar-se entre la foscor. Es movia i tenia la mateixa forma que un humà, però la pedra de Raül confirmà que es tractava d’una criatura de l’extraunivers. La seua cara estava tapada per una mascara en forma de corb de color platejat. Els seus ulls estaven ocults per la visera. Al seu cos duia una armadura també platejada. Agafat entre les dues mans hi duia un trident i al cinturó una espasa dins la seua beina.
Una veu metàl·lica eixí de Qüitful.
-Tenia ganes d’enfrontar-me amb un dels qui han aconseguit derrotar a tots els generals del meu amo i senyor. Aquesta victòria li l’ha dedicaré a Frédor.
-T’han segur estàs que vas a guanyar? No em subestimes.
-No, eres tu el que no t’has de sobreestimar per haver guanyat uns quants combats. Amb mi les coses seran molt diferents. Estàs mort!
Qüitful es llançà cap a Raül amb el trident per davant. Raül girà sobre si mateix cap a l'esquerra i ràpidament dirigí el seu cop cap a l’escletxa que hi havia entre el casc i el cos de l’armadura. El trident bloquejà el cop.
El genoll de Qüitful es dirigí cap l’estomac de Raül, però aquest aconseguí apartar-se a temps tirant cap enrere.
Amb el trident començà a intentar punxar el cos de Raül. Amb hàbils moviment ho aconseguia evitar. Raül contraatacà llançant-se rodant per davall del trident i alçant-se amb l’espasa cap per amunt intentant travessar la gola de Qüitful per l’escletxa del coll. Qüitful el va veure vindre i s’apartà a temps. Acte seguit Qüitful tornà a l'atac.
El combat s’allargava molt. La majoria dels atacs que colpejaven el cos de Qüitful no li feien res a causa de l’armadura i quan intentava colpejar per alguna escletxa el seu enemic o les parava o les esquivava.
Per altra banda Raül no parava d’esquivar els atacs de Qüitful, ja fos rodant per l’arena, fent acrobàcies, amb la seua pròpia espasa o de qualsevol forma que u es podia imaginar.
La velocitat de Raül era major que la de Qüitful, ja que aquest a causa de l’armadura tenia molt de pes al damunt, però per contra no el podia ferir.
Raül havia fet nou combats seguits i ja es començava a fatigar. Així i tot la lentitud del seu contrincant el deixava temps per a descansar segons si s’allunyava el suficient d’ell.
- Eres el que més ha aguantat en un combat contra mi. Encara que ben mirat es la primera vegada que hem pose una armadura.
-A si? Doncs si no haguera sigut per ella ja faria estona que t’hagués derrotat.
-Tu creus? Si m’he l’he posada per que pensares que tenies un possibilitat contra mi. Sense ella m’hagueres durat segons. Ara t’heu ensenyaré.
Ràpidament es llevà l’armadura. Al seu davant tenia un ser format completament per cadenes. No es que fora un cos tot rodejat de cadenes, sinó que el seu cos eren cadenes. Aquestes no paraven de moure’s al voltant de l’eix del seu cos tant en espiral com en cercles. La seua cara no tenia una forma fixa, sinó que anava canviant a voluntat gràcies al s moviments de les cadenes. L’únic que no canviaven eren el seus ulls taronja. Els dits de les seves mans acaben en puntes, paregudes a fletxes. Els peus en canvi tenien forma de sabata de ferro.
Encara que com he dit abans les cadenes del seu cos no es paraven de moure’s, incloses les del braç la punta dels dits estaven quiets i el moviment de les cadenes no paraven de soltar-se i d’enganxar-se a les puntes d’acer d’aquests.
- Que et pareix? Espantat? Es normal que en desset anys ningú m’haja derrotat. Hahaha.
-Això ha sigut per que no t’has enfrontat amb mi.
La cara seria de Raül i la confiança amb què ho havia dit l’hi tallà la rialla a Qüitful de cop.
-Qui et creus que eres?
-Jo? Un simple humà que et va a pegar la major pallisa de la teva vida.
Irritat per el comentari de Raül Qüitful agafà el trident en una ma i l’espasa a l’altra i atacà.
Raül no sabia ben bé per que havia fet eixos comentaris. Podria ser a causa del cansament, o d'una confiança en si mateix per haver derrotat a tots els altres, o per que no es podia permetre la derrota si volia salvar la vida dels seus amics, o alguna cosa més profunda, però estava convençut que anava a guanyar aquell combat.
Els moviments de Qüitful eren molt més rapits que abans, però Raül tenia uns grans rèflexs potenciats per la seua energia interior i no tenia cap problema en esquivar els atacs.
Una espasa es dirigí cap al seu costat, amb la seua pròpia espasa parà el cop. El trident es dirigí en el mateix moment cap al seu cor.
Raül s’acatxà i es deslliçà per davall les cames del seu enemic. Abans que Qüitful reacciones Raül s’alçà i li colpejà l’esquena.
Qüitful sentí dolor a l’esquena. El tall de trenta centímetres que l’hi havia fet Raül, i que ràpidament es tancà li permeté veure un parell d’òrgans que es movien pegant voltes al seu interior.
A les hores Raül ho va veure tot clar. Les cadenes eren per a Qüitful com la pell per a un humà. Com hi havia comprovat per la seua reacció si les separava li produïen dolor. Per altra banda el moviment del les cadenes permetien als òrgans mantindres en l’aire a l’espai buit del seu interior, en cas contrari estarien tots als peus.
Això explicava per que si era tot de cadena abans quan portava armadura i ara que no intentava que els cops de Raül alcançaren el seu cos.
La confiança de Raül augmentà més encara en saber que el podia ferir fàcilment a pesar del seu aspecte.
A partir d’eixe moment el combat el dominà Raül. El trident i l’espasa del seu enemic no eren rivals per a ell. Amb gran facilitat els esquivava i aconseguia travessar les seves defenses. En poc de temps per tot el cos del seu enemic sumava un líquid marró paregut a grassa de cadenes.
Estaven utilitzant tota l’arena com a àrea de combat. Encara que Raül anava dominat la brutalitat i contundència dels atacs de Qüitful no disminuïen. Un pas en fals i ell podria perdre encara que estigués dominant el combat.
En aquest moments del combat Raül estava tirant enrere mentre Qüitful no parava d’atacar. Aleshores una cop de peu de ferro li colpejà el pit a Raül que l’envià lluny, peó no el va fer caure al terra.
En eixe moment Qüitful llançà les seves dues armes al terra i estengué els deu dits de les seves mans.
Primer va sortir un dit disparat cara a Raül, pareixia una fletxa unida a una cadena que aplegava fins als tres metres de llargada.
La aconseguí esquivar apartant-se a un costat. Ràpidament eixiren disparats més dits. Després sortiren quatre dit seguits, Raül calcula la direcció i la velocitat d’ells així que pegant una tombarella cap enrere intentà esquivar-los.
Dos li passaren entre les cames, un altre prop de la cara i l’últim no el colpejà per que aconseguí doblar a temps el seu cos, ficant-lo en horitzontal, i que passara el dit per dalt d’ell. Acte seguit acabà la tombarella i caigué de peu.
En tocar el terra un altre dit es dirigí cap al seu cor. Recuperant-se de la tombarella com estava el va veure justet i aconseguí evitar que se l’hi travessara el cop girant-se cap un costat. En eixe moment notà un dolor en un dels seus costats. El dit no s’incrustà a la carn, però no pogué evitar que li fes una ferida.
Tots els dits havien sigut llançats i ara estaven darrere de Raül.
Ell intuí que l’estaven tornant a apuntar per darrere.
Qüitful arreplegà els seus dits. Raül va haver de esquivar els deu dits a gran velocitat, ajupir-se, girant-se o saltant.
Ara estava prop d’una paret. El seu enemic tornà a llençar els seus dits.
Els anà esquivant un per un. Aquest s’incrustaven amb gran violència a la paret. Inconscientment havia anat tirant cap enrere mentre esquivava els atacs, ara tenia l’esquena apegada a la paret i al seu davant el contrincant encara li quedaven tres dits per llançar.
El primer anà dirigit a l’estomac, el aconseguí esquivar, però la seua roba es quedà enganxada. El problema estava en que la seua roba era molt resistent, cosa que en altres ocasions era una avantatge, per tant el dit havia colpejat la roba amb gran força, i l’ha aconseguit travessar, però ara Raül intentava esgarrar una part de al camisa i no ho aconseguia.
El segon anà dirigit al seu cap, Raül esperà pacientment i en l’últim moment mogué el cap incrustant-se així a la paret a pocs mil·límetres del seu coll.
El tercer es dirigia cap al seu cor. Raül aconseguí desviar la trajectòria amb la seua espasa. Després recolzant els seus dos peus a la paret aconseguí desgarrà la seua camisa i alliberar-se.
Caigué cara cap avall, però estengué les seves mans i fent un pi tombarella aconseguí caure de peu.
Qüitful tenia nou dels seu dits enganxat a la paret, els havia disparat amb molta força.
Raül es llançà cara ell. Qüitful veient que no li donaria temps a alliberar-se utilitza el dit que li quedava lliure com a fuet.
Raül anava esquivant al cadena que estava intentant colpejar el seu cos.
Ja estava davant del cos de Qüitful, aquest intentà fer un últim cop amb la cadena, Raül la desvia amb l’espasa i acte seguit començà a colpejar sense parar el cos de Qüitful.
No parava de fer talls i de les ferides eixia el líquid marró. En un moment donat quan l’obertura era prou gran començà a colpejar tots els òrgans que podia veure rodant.
Qüitful havia perdut les seves cadenes desaparegueren en mig d’una bola de fum que s’enlairà.
Raül estava alenant. Estava molt esgotat. Mai no havia lluitat durant tant de temps sense parar. L’espectacle havia durat unes quatre hores.
Totes les criatures situades a les grades començaren a escridassar en senyal de protesta per la victòria de Raül.
Frédor s’alçà. Tots callaren.
Abans que ell poguera dir res Raül parlà.
-He guanyat. Allibera'ls!
-No tingués tanta pressa. La diversió encara no s’ha acabat.
-Havies dit que eren sols deu combats i ja els he superat.
-Si en això tens raó. Però encara queda la teva elecció.
-De que parles?
-Fàcil. Has d’elegir a dos dels tres per que se salven.
Raül es quedà mut i els seus amics també.
-No pense fer-ho. Agafa’m a mi i allibera a ells tres.
-No, no, no. Sinó no tindria gracia. Has de sacrificar la vida d’algú per a salvar a dos. O per contra que morguen tots tres davant dels teus ulls. Que faràs Raül?
Raül es posà a reflexionar.
-Havia de pensar i ràpid. Segur que hi havia alguna solució per a salvar a tots tres, però quina. -En eixe moment es fixà en les armes que hi havien als peus dels seu amics. L’espasa de Cristal a l'interior de la seua beina, el basto de Miquel i els guants d’Enrique.- Un moment! Si, ja tenia clar el que havia de fer. Però com comunicar-ho. Podria parlar amb el seu idioma sense utilitzar la pedra, però segons tenia entès Frédor l’entenia, sinó no l’hi haguera pogut parlar a Cristal a la terra. No en conec cap altre. Que fer?. Espera, la pedra tradueix imatges. Si hem concentrara i m’inventara unes paraules, però a la meva ment li possés un significat automàticament es traduiria el que jo volia dir. A més si sols hem dirigisc a ells quatre la pedra sols els farà la traducció a ells. Anem a intentar-ho.
Raül començà a parlar en veu alta amb paraules inconnexes i sense significat aparent.
Frédor no sabia exactament el que estava fent. Però sentia curiositat i l’observava atentament. Gràcies a això no va veure l’afirmació als caps dels seus presoners.
-Merda. M’has obligat a prendre un desició. Ja tinc decidit a qui elegir.
- A si? Doncs molt bé. Dis-me
-A Cristal no la puc deixar. Per tant allibera-la.
Frédor va fer una senyal i ràpidament un dels guarde amb armadura i llança l’alliberà.
Cristal agafà la seua espasa i la seua motxilla. Frédor l’indica que agafara un altra motxilla que hi havia en un costat, que era la de Raül. També recuperà l’arc i el carcaix.
Cristal baixà a l’arena gràcies a una escala de fusta que acabaven de col·locar.
Cristal l’hi entregà la motxilla a Raül i l’hi digué.
-Ho has fet molt bé.
-Gràcies.
Raül continuà parlant.
-La meva segona elecció es Miquel. Ell es amic meu de tota a vida. I hem serà més útil per a derrotar-te Frédor. Ho sent molt Enrique.
Enrique empal·lidí de cop. Mentre que Miquel va fer un somriure sinistre.
Miquel agafà el seu basto i baixà a l’arena.
-Bon treball Raül.
En tot l'amfiteatre s’escoltava l’amarga veu de Enrique.
-Com m’has pogut fer açò Raül? Jo que sempre t’he seguit i va hi salves a ell que ens ha arribat a trair. Per que? On està el teu sentit de la justícia? Jo tinc més dret a salvar-me que ell, Si Miquel no haguera decidit unir-se a ell ara no haguérem estat ací. Vuic una explicació.
Acte seguit es posà a insultar Raül amb tot tipus d’insults.
Frédor es dirigí a Enrique.
-Has vist com Raül no es tan bona persona i just com aparenta? Ha elegit als qui més l’hi convenia no als que més s’ho mereixien. Això es el que volia demostrar. T’he de matar per que l’efecte siga més gran, no es que tinga res personal contra tu. Ara Raül estarà corromput per la culpa i ja no podrà fer res. He guanyat.
En eixe moment l’aspecte d’Enrique canvià. L’hi tornà el color i un somriure l’hi aparegué a la cara.
-Jo crec que no.
En eixe moment Enrique va fer que l’hi sortiren les cutxilles dels guants camuflats. No lils havien llevat per que pensaven que eren els altres. Les cordes es tallaren de seguida i Enrique caigué al sòl. Recuperà la seua motxilla i els guants i ràpidament descendí per l’escala a l’arena.
-Raül tió eres un maquina. Ha sigut impressionant l’espectacle que has fet
-La teva actuació de desesperació tampoc no ha estat tan mal.
-Si, fins jo quasi meu tragué.-Digué Miquel.- Però no creus que t’has passat al en parlar de mi. No creus?
-No, devia donar-li realismes a l’assumpte. Hauria sospitat si no hagués protestat. El qui s’ha passat ha sigut Raül al dir que te necessitava per derrotar a Frédor, ni que jo no fos útil.
-Disculpa’m, però alguna cosa havia de dir.
-Xics, que tal si deixem tot açò per a després?-Interrompí Cristal.
-Tens tota la raó.-Digué Enrique.
La rialla de Frédor s’escoltà per tot el recinte.
-Hahaha. Devia haver-me imaginat que estaves utilitzant la pedra de l’essència. Però sincerament no m’hi havia imaginat eixa utilitat.-Davant la cara de sorpresa dels quatre Frédor afegí.- Se el de la pedra. Ja us ho vaig dir a Eyima ho se tot sobre vosaltres. Per curiositat. Si no hagueres tingut la pedra o si Enrique no haguera tingut els seus guants camuflats que hagueres fet?
-Hauria elegit a algú i després per l’escala que has posat pujaria hem desfaria dels guardes amb l’ajuda de la persona alliberada rescataria a la resta i després haguérem ajustats comptes. O haguera fet el mateix però elegint a dos.
- Per seguir amb les preguntes. I si no hi havia escala?
-Com confie amb les habilitats dels meus amics. Haguera elegit a un o dos i ells es desfarien dels guardes i després rescatarien al tercer. Hem tirarien una corda de les motxilles i jo hauria pujat. Si he decidit fer-ho així es per que ha quedat més interessant, no volies un espectacle?
Frédor es posà a riure. Raül prosseguí.
- Saps que? Estic pensant que en realitat tu no volies matar a ningú de nosaltres. Que ho tenies tot preparat. Les armes als peus, rescatar a dos de tres... Sols volies fer-me passar una mala estona. I que abans si no m’hagueres vist convençut amb la meva resposta no m’hagueres permès fer l’elecció. A que jugues?
-Volia ficar-te en una situació extrema. Que t’adonares que et podries corrompre. Així haguera sigut més fàcil que t’unires a mi. I si no haguera deixat que pronunciares en veu alta la teva elecció. Haguera sigut suficient que la pensares. Ni m’interessava que els demes perderen la confiança en tu. Però veig que has trobat una solució sense càrrec de consciència. Eres molt interessant.
-Tot aquest espectacle sols per a això? Vinga que no som babaus. No se per que, però per a mi que l’únic que vols es guanyar temps.
No ho distingien bé des d’eixa distancia, però dirien que els ulls de Frédor brillaren en el moment en què Raül acabà l’ultima frase.
Raül continuà parlant.
-Per que no abaixes ací i ens expliques d’una vegada que es el que pretens?
-Estaria encantat de lluitar amb vosaltres ara mateix, però no puc. Assumptes urgents hem reclamen. La nostra lluita serà al meu castell. En aquest lloc us espere.
Entrà per la porta situada darrere del seu seient. Allí l’estava esperant el seu espia.
-Senyor, per que no baixa vostè mateix a l’arena i elimina a eixos manifassers.
- No, m’interessa que la xica arribe al castell. Els que podrien sobrar son els xics. Però si arriben vius hem podrien ser útils, almenys Raül per que ella alliberes tot el seu poder. La meva transformació esta a prop. Espere que es duga a cap abans que ells arriben. En cas contrari ja més les enginyaré.
-Que faig de moment?
-Ordena als guardes i a totes les criatures de les grades que lluiten contra ells quatre. No m’importa que els passe als xics, però que ella acabà viva. Ara ja no es farà més forta i la mort dels seus amics podria provocar l’alliberament d’energia que necessite.- Havien estava caminant per un llarg passadís, Frédor mirà per una finestra i afegí.- Mmmm després envia missatgers a totes les parts del meu regne i que totes les criatures es reunisquen al meu castell.
L’espia observà per la finestra i comprengué les ordres de Frédor.
Els quatre estaven a l’arena. L’escala havia sigut retirada i no podien pujar.
A les grades les criatures els estaven observant fixament.
-Ara que fem?-Preguntà Enrique.
- No ho se.-Respongué Raül.- Però ja m’estic cansant que Frédor desaparega i no responga a les nostres preguntes.
En eixe moment la reixa per on havien eixit els contrincants de Raül s’elevà. Aparegueren cinc criatures amb armadura i llances com les que havien conduït a Raül a l’arena. Però al seu darrere s’escoltaven passos que en venien més.
Un dels guardes amb armadura donà una ordre d’atac. Com si totes les criatures de les grades s’hagueren posat d’acord començaren a saltar a l’arena.
Ràpidament ells quatre es desferen dels guardes amb armadura, atacant per les escletxes i s’endinsaren a l’interior de l’arquitectura.
Creuaren nombrosos passadissos. Per tot arreu apareixien enemics dels quals es havien de defendre.
Al final acabaren tancats en una sala quadrada amb doble porta, però estreta. Pareixia una mena de menjador.
Ràpidament apuntalaren la porta amb taules i diversos mobles. En poc de temps els seus enemics tombarien la porta.
A l’altre extrem hi havia una porta. La creuaren. Entraren en una petita rebost amb un sola finestra amb barrots situada a uns tres metres. Si llevaren els barrots cabrien per ella, però era estreta i estava en alt. No creien que la porta aguantara el temps suficient per a ells aconseguir eixir abans que el seus perseguidors entraren.
- Utilitzeu els explosius per trencar els barrots. No crec que amb l’explosió la finestra es faça més gran així que mentre jo vaig al menjador i entretinc els nostres enemics vosaltres eixiu. Després ja eixiré jo.
- Ni somiar-ho. No et pense deixar sol amb tant d’enemic.-Protestà Cristal.
- Escolta’m. No podrem eixir a temps si ningú no eix i els entreté. Utilitzaré uns quan explosius per a mantindre'ls a ratlla. Després entraré per eixa porta. La apuntalaré. Tindré preparats uns quan explosius i si mentre estic eixint entren se’l tiraré i assumpte solucionat.
- No tens por mai?
- Si et he de dir la veritat estic acollonit, però no puc permetre que us passe res. Per això el fet que tinga por no m’hi ha d’influenciar. Així que aneu-se'n, jo m’ocupe de tot. No hem perdonaria que et passara res.
- Però...
Raül abandonà el rebost. Cristal el seguí.
- Que fas ací? Si voleu tindre una oportunitat d’eixir vius heu de col·locar els explosiu i fugir. Jo estaré bé, no et preocupes.
-No Raül. Ja et vaig dir en el seu moment que no vuic ser la protegida. Jo tampoc no hem perdonaria que tu pergueres la vida per protegir-me mentre jo escape. Si hem de morir ho farem junts.
Miquel i Enrique es col·locaren al seu costat amb les armes desembeinades.
- Disculpa Raül.-Digué Miquel.- No podem deixar-te sol. O tots o ningú.
- Creus que anem a deixar-te tota la festa tota per a tu sol? Hahaha. O tots o ningú. Que vols ser tu l’únic heroi?
- No jo... el que volia es que no us passara res.
- I nosaltres no volem que et passe res a tu.-Digué Cristal.
Raül sentí mota gratitud envers els seus amics.
-D’acord. Anem a ensenyar-los com es lluita de veritat. Que no diguen que tenim por. Total sols son uns tres mil més o menys i nosaltres quatre. Acabarem amb ells.
-Raül, tu com sempre no perds mai el teu sentit de l’humor, veritat?-Comentà Miquel rient.
Tots esclataren a riure.
Tragueren els seus fanals i els encengueren. La flama els seria útil per a encendre les metxes ràpidament. S’enganxaren al cinturó totes les ampolles amb explosius que tenien. També col·locaren les metxes. Els fanals els posaren damunt d’una taula. Com s’hi havien imaginat la porta no resistí i no els haguera donat temps a eixir per la finestra.
La porta es trencà i les criatures començaren a entrar per l’estreta porta. Com ja havia dit abans hi havien de totes formes i colors. Meduses amb peus, insectes gegants, combinacions de diferents animals (com per exemple sers amb cos de lleó i cap de cocodril)... Alguns caminaven a quatre grapes, altres a dues. Uns utilitzaven d'armes parts del seu propi cos, altres espases, simitarres, sables, llances, destrals, bastons, guants amb cutxilles, fuets alabardes, dalles...
Poc a poc anaven abatent a molts enemics que es transformaven en boles de fum que s’enlairava. Però hi havien massa, quasi imperceptiblement els enemics s’anaven acumulant. Arriba un moment en què començaren a no donar abast.
- Alguna idea genial Raül?
- No, però es moment d’utilitzar algun que altre explosiu. Entreteniu-los.
Raül es girà i es dirigí cap a la taula on estaven els fanals i encengué la metxa. Llançà l’ampolla al mig del passadís a traves de la porta. L’explosió es carregà a un quants i ferí a altres.
Raül utilitzà tots els explosius que tenia. Després substituí a Miquel i aquest va ser qui començà a tirar els explosius. Després va ser el torn d’Enrique. Finalment el de Cristal.
Encara que havien reduït el nombre d’enemics no era suficient i en poc de temps tornaren a no donar abast.
La situació era molt complicada quan per el passadís començaren a escoltar-se crits. De cop i volta nombrosos guerrers humans aparegueren al passadís desfent-se dels enemics. Un humà se’ls acostà.
-Encantat de tornar-vos a veure. Eixim d’ací.
-Tu qui eres?-Preguntà Enrique.
-A si. Disculpeu. Crec que l’ultima vegada no us vaig dir el meu nom. Hem dic Lener el rei d’Ertauk.
Lener es tragué el casc i comprovaren que deia la veritat.
-Us vaig dir que pensava reunir uns soldats i atacar el castell de Frédor. La cosa està millor del que esperava, però ja tindrem temps suficient per parlar. Ara hem de sortir d’ací.
Acceptaren la proposta. Junt a tots els soldats anaven derrotant enemic rere enemic mentre es dirigeixen cap a l’eixida. Per tot arreu es veien soldats humans
Hi havien molts més humans que criatures enemigues.
En un tres i no res ja no quedaven enemics.
En eixir del recinte es quedaren amb la boca oberta. Milers d’humans descansaven al descampat. Els que havien entrat a ajudar-los sols havia sigut un grup d’exploració.
-Hem vist aquest edifici tan estrany i hem decidint entrar a investigar. Que sorpresa la nostra en trobar-mos amb tots aquest enemics i més sorpresa trobar-vos a vosaltres. M’alegre d’haver-vos sigut útil. Que feia a hi dins?
-Es una historia molt llarga.-Digué Miquel.- Ja te la contarem més endavant.
-Teniu raó. Degueu estar cansats vingueu seguiu-me.
Començaren a caminar entre tendes de campanya i soldats descansant al terra.
Anaven tots molt ben armats i equipats. Alguns tenien cavalls al costat, altres anaven a peu.
Arribaren fins una tenda de colors cridaners. Lener els va fer entrar i allí dins van veure a Quiesh.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: