EL CAVALLER DE LA TRISTESA: CAPÍTOL 18:SOBRE EL BÉ I EL MAL

Un relat de: Raül Gay Pau

Feia entre desset i vint anys aquell regne era pròsper i grandios. En economia era l’únic que rivalitzava amb Rotiria. La gent es dedicava a la caça, la pesca, l’agricultura, el comerç...
Grans praderies hi havien, d’una herba verda inigual, llarguisims rius d’aigua cristal·lina el creuaven, enormes i frondosos boscos, cadenes muntanyoses, una biodiversitat elevada i clima agradable, ni massa arid ni massa fred.
Però un dia la cosa canvià. Quan el príncep d’aquell regne estava apunt de complir vint anys invocà criatures procedents d’altres dimensions. Començà a esclavitzar la gent del seu regne amb excavacions, amb la finalitat de trobar una cosa.
El seu pare s’oposà i molt al seu pesar començà una guerra contra el seu fill.
Aquest l’intentà convéncer, però el rei no acceptà. I sense mostrar cap escrupul, com si aquell home no fos el seu pare, el matà.
La gent es rebel·là contra el príncep, però no tenien res a fer. Un per un tots anaren caiguent. Els cadàvers es repartiren al llarg del regne. Els que pogueren escapar buscaren refugi als altres regnes. Però de res els serví.
A poc a poc el regne començà a canviar, la vegetació es marcí, els rius es contaminaren, la vida començà a desaparèixer. Al final en aquell regne sols quedaren el príncep i les criatures que havia invocat.
Continuà amb les excavacions amb l’ajuda dels seus servidors, però no trobava el que buscava. Així que decidí buscar-ho als altres regnes. Conquerí tot el continent, posà a treballar a tots. Però res. Un dia desaparegué junt amb els seus servidors.
Tots els regnes tornaren a la normalitat. Tots excepte un. El regne del príncep s’envolta per una densa boira que no deixava que es veguera al seu interior.
Aquell regne revia el nom de Eleger i el príncep el de Frédor.
Que es el que buscava aquell príncep? Per a que? Quins misteris guardava?
Molts interrogants i cap resposta.
Passats molts anys, quan ja s’havia oblidat el succés, el príncep tornà. Conquerí altra vegada el continent i continuà amb les excavacions.
Un grup de quatre joves començà a plantar-li cara i a alliberar els regnes. El príncep ni es preocupà de reconquerir-los. Per que? Que ja havia trobat el que buscava? Si era així com es que no hi havia hagut cap novetat? Totes les respostes vindrien més endavant, però ara prosseguim amb l’historia.
Encara que estava ploguen't el material de la foguerada cremava igualment.
Allí, amb la foguerada a les seves espatlles Miquel i Frédor observaven com els tres s’acostaven.
Ja estaven tots cinc reunits.
-Ja era hora que eixireu de la boira.-Digué Frédor.- Ací estaven xerrant tranquil·lament el meu amic Miquel i jo mentre tant.
Raül ignorà a Frédor i es dirigí la paraula a Miquel.
-Sincerament, no se per que però no hem sorprén. Sabia que se t’estava passant pel cap unir-te a ell. Però no volia donar-li crèdit a l’idea. Per que? I des de quan ho tens decidit?
- L’idea s’hem posà al cap des del mateix moment en què Frédor ens la proposà en Eyima. Al poble en flames. Així hi tot la vaig descartar. Però cada vegada hem cansava més les vostres absurdes idees de rescatar a tot el món. Cada vegada m’agradava més el combat,però anar salvant la gent... Per favor, si no son prou forts per sobreviure que no ho facen. La gota que vessà el got va ser en Razilof, després de la nostra discussió a la posada. Vaig decidir continuar ajudant-vos, així segur que hem trobaria amb Frédor i podria parlar amb ell. A més si no ho feia podríeu deixar-me enrere i no m’interresava. Entre altres coses volia la meva pròpia arma del calder del temple. Allí, al temple, haguera pogut parlar amb ell i acceptar les seves condicions, però tampoc es que hem fiara d’ell i si hem deixava allí no podria tornar al continent amb vosaltres ja que no m’haguéreu deixat. Coneguen-vos com us conec segur que m’haguéreu deixat allí a l’illa fins que acabareu amb Frédor. Per que preguntes? Per que ja estic cansat que hem diguen el que he de fer i el que no. Que hem diguen el que està bé i el que està mal. El bé i el mal no existeix, es una invenció humana, feta pels sers més dèbils per a protegir-se dels més forts. O a cas tu veus en la natura alguna distinció entre el bé i el mal? No veritat? A la natura sols sobreviuen els més fort i els més aptes. Per que he de protegir als més dèbils? Les espècies evolucionen gràcies a que els més dèbils desapareeixen i els més forts sobreviuen, es llei de vida.
-De que estàs parlant? Estàs rebaixan-te a ser un simple animal. Els humans volem ser especials i ho som. Al diferenciar entre el bé i el mal estem aconseguit eixa especialitat. Un animal està guiat per unes pautes escrites als seus gens i no variarà el seu comportament. En canvi l’esser humà ho pot fer, pot lluitar contra eixes pautes escrites. Te la capacitat d’elegir el que vol fer i el que no. No està tan condicionat pel seu rellotge intern, pot modificar-lo.
-Estàs diguent-me que l’esser humà es lliure? Jo crec que no. Per molt que ho intente sempre acabà tornant al mateix lloc. Pot ser que eixa no llibertat estiga molt ben dissimulada, però a fi de contes els humans tendeixen a la violència i al comportament animal. I això es el que conta.
-No opine igual que tu. Si els humans no s’hagueren distanciat del comportament animal no havrien aconseguit tot el que han aconseguit. L’escriptura i per tant la lectura, quin animal escriu i llegeix, abans que això la parla, una infinitat de paraules per a descriure moltes coses, el foc, en comptes de fugir d’ell l’utilitzaren, l’agricultura i la ramaderia, el preguntar-se el per que de les coses, la tecnologia adquirida i en definitiva totes eixes coses que ens diferencien dels animals. Poder sentir amor per els demes, compassió.
Tots eixos sentiments son reals, tots els tenim. Per tant no hem pots negar que acabar amb la vida d’un esser viu pel simple fet de fer-ho està mal. A la natura les espècies més dèbils desapareeixen per que les més fortes necessiten alimentar-se d’elles, però si les més fortes no ho necessiten no acaben amb elles. El que aconseguiries amb eixe comportament seia crear un món de violència on cada un faça el que vol i s’hi ha algú que no li pareix i es clava en els assumptes de l’altre matar-lo si es més dèbil o sucumbir a ell si es més fort.
-Bé això es la llibertat. No? Fer el que et dona la gana.
-No, la llibertat no es això. La llibertat es la capacitat d’elegir els teus propis límits. Has de posar límits, si tots feren el que vulgueren no hi hauria equilibri, per tant la llibertat no es fer el que un vulga, sinó elegir el que està bé i el que està mal, però per una raó lògica.
-Bonic discurs. Va per favor Raül oblidat d’eixa concepció infantil de les coses. La realitat es la violència i la destrucció. Tot no es tan fàcil ni tan bonic com ho pintes. L’esser humà sempre està clavat en un bucle de violència. Mira al teu al voltant. Guerres, fam, mort, esclavitud... tot el món es una violència sense fi. Tu m’estàs diguen't que persones que opinen com jo son les que conduïxen per mal camí l’existència. Però no es així. Els humans a la llarga s’acabarien avorrint de tanta pau i muntarien una guerra sols per divertir-se. Vulgues o no al ser humà li diverteix el sofriment, encara que no ho admeteix. No cal ser hipòcrita. A més o afones o t’afonen. A hi està la clau de tot. Per que s’han de protegir els més dèbils? De que serveix? Teu diré, sols serveix per a perdre la vida. Per molt que els salves al cap de cert temps ho oblidaran i el teu treball havrà sigut en va. Per altra banda es molt probable que una vegada salvats i sense problemes es tornaran arrogants, confiaran en què no tenen res a témer i si tu estigueres en problemes no t’ajudarien. Això si, si tornaren a tindre problemes ells mateix ràpidament acudirien a tu. Capacitat d’amar, ja. Ningú comportament humà es altruista. Sempre es busca un benefici. I vulgues o no per que un ascendisca altre a d'enfonsar-se més. Així que no sigues tan infantil. Ja no estàs en edat. Tu tens potencial, tots nosaltres quatre el tenim. Aprofitem eixe poder i construïm un món que ens agrade a nosaltres, inclús tu podries intentar crear el món en el que creus, però per a això cal dominar al demes.
-No ho accepte. Es molt probable que jo siga infantil, un xiquet, un immadur,es veritat ho admetisc. Però no accepte que les coses siguen com tu dius. El món no pot funcionar per un egoisme extrem. Si tots ho comprenguérem hi posarem de la nostra part per respectar als demes i les seves opinions les coses serien ben diferents. Es molt d’esforç, es possible. També pot ser que no conduïsca a cap lloc, però jo crec que val la pena intentar-ho. Lluitar per un món o tots visquen bé i en pau. I no crec que la gent s’avorrira de tanta pau. La gent es feliç visquen't amb els demes riguen't i ballant, xarrant, jugant amb els amics, amant. A la gent tot això l’hi encanta. L’hi agrada l’harmonia i la tranquil·litat. I per als que busquen emocions sempre esta escalar muntanyes, investigar coves, adintrar-se a la mar etc. No fa falta la violència per a passar-seu bé. En el fons la felicitat està a compartir amb els demes i mai no quedant-seu tot per a un. I si el meu pensament es infantil preferis ser un xiquet tota la meva vida i pensar que es possible tot el que t’acabe de dir que acceptar que no hi ha solució, que regeix la llei del més fort.
- Jo vuic que vosaltres tres comprengau la meu postura i treballem junts. Encara que penseu el contrari us considere amics meus. Vuic que els quatre dominem el món o el mons, que posem les nostres propies lleis. Regnar sobre els demes. L’única forma d’acabar amb tant de sofriment es que persones com nosaltres, intel·ligents i amb molt de potencial, dominen a la resta i els conduïsquen pel bon camí. Cap a la prosperitat. Per molt que tu ho vulgues la majoria dels sers humans per si sols no ho aconsegueixen. Necessiten una ma de ferro que el guie. Eixa ma podríem ser nosaltres. Però veig que amb les paraules no arribarem a cap lloc. Hauré de demostrar-teu per la força. Et demostraré que si lluites sense tindre en compte els sentiments es aconsegueix molt més potencial. No vuic matar-te, però disculpa’m si ho acabe fent. Se que una vegada tu estigués convençut els altres dos s’ens uniran sense cap reserva. Per això Raül et desafie a un duel. Enfrontat amb mi. I si algú dels dos ha de caure que així siga.
-No hem deixes cap altra opció. Se que per molt que hem negue m’atacaras. Per tant accepte el duel.
Cristal i Enrique estaven atònits. No sabien en què acabaria tot açò. No podien fer res excepte observar.
Per altra banda a Frédor li divertia com s’estaven desenrotllant el curs dels esdeveniments. Guanyara qui guanyara ell eixia guanyant.
Els dos combatents tragueren les seves armes i es llevaren les motxilles de l’esquena per a lluitar amb més comoditat.
Es quedaren quiets, observant-se . Miquel començà a rodar el seu basto entre les mans, mentre que Raül seguia observant cada moviment del seu contrincant.
Sense avis previ Miquel atacà. Va atacar intentant colpejar les costelles de Raül. Aquest esquivà l’atac saltant cap enrere. Així i tot l'extrem del basto que tenia cutxilla l’hi passà rosant l’estomac. Seguidament amb l’altre extrem dirigí el basto a la cara de Raül, el qual l’esquivà menejant el cap enrere
Sense previ avis Miquel atacà. A pesar de a estar lluitant contra un amic no es contenia. Les gotes de la pluja queien constantment i l’aigua es movia per les seves cares reduint la visibilitat de tots dos.
El basto es dirigia cap a tots els òrgans vitals de Raül a gran velocitat.
En poc de temps el que estaven observant s’adonaren que Miquel estava dominant el combat.
L’únic que feia Raül era esquivar cops o desviar-los amb la seua espasa.
Ara Miquel agafava l’arma com si fora una llançà, es a dir, un dels dos extrems (amb cutxilla) dirigit al cos de Raül.
A gran velocitat el metall anava dirigit cap a la cara de Raül, per a passar rapida-me'nt cap al cor, fetge, estomac... Raül es movia a dreta i a esquerra, s’acatxava, botava... Ho feia a gran velocitat, però així i tot tots els cops el roçaven, un error i quedaria mal ferit.
Miquel atacava amb ferotgetat. Estava convençut que si derrotava a Raül aquest acabaria pensant igual que ell.
Per altra banda Raül no utilitzava tota la força que podia, Miquel era un amic i no volia fer-li cap mal.
-Vinga Raül demostram tot el que pots fer.
Miquel va fer una volta completa de tres-cents seixanta graus a molta velocitat. A Raül l’hi vingué pels pels ajupir-se i que el basto li passara per damunt del cap.
Sense veure-la una cop de peu se li estampà en tota la cara que el va fer trestaballar uns metres enrere i finalment el va fer caure d’esquenes.
La cop de peu de Miquel havia vingut després que el basto l’hi passara per damunt del cap a Raül. Aprofitant l’inèrcia havia llançat el basto cap a dalt i s’havia acostat cap a Raül per a pegar-li una cop de peu.
En el moment en què Raül caä d’esquenes Miquel agafà el basto que havia llançat i corregué basto per davant per a intentar travessar l’estomac de Raül.
Raül roda un poc per terra, el suficient per que el basto es clavara a pocs mil·límetres del seu costat. Aprofitant la velocitat de Miquel colpejà el seu pit i després amb forçà el va elevar per sobre seu. Miquel caigué de cap i rodant per terra un metre més enllà del cap de Raül.
Miquel no havia soltat el basto i el tenia les mans.
Raül començà a alçar-se molt lentament i amb una cara molt seria. Del nas li eixia sang a causa de la cop de peu de Miquel. Sentia a la cara un gran dolor.
- S’ha acabat. He intentat que entrares en raó tu sol. Que et donares compter que aquest combat es absurd. Però veig que no.- La veu de Raül sonava molt seria.- T’he de derrotar per a evitar una desgracia. Preparat!
Aleshores donà lloc a un combat molt intens.
Els dos eren bons lluitadors.
Aquesta vegada Raül no es quedava enrere amb els seus atacs. Però, a diferencia de Miquel, aquest no buscaven punts vitals, sinó que buscaven ferides superficials i desarmar el contrari.
Ningú dels dos pareixia cansar-se. Anaven dansant al voltant del foc.
Tots dos tenien ferides al cos. Les seves armes no paraven d’entrexocar.
A poc a poc Raül anà guanyant terreny. Finalment era ell qui dominava el combat. Ja no l’hi costava cap esforç esquivar els atacs de Miquel. En canvi a aquest li venien apurats.
Les dues armes dansaven dansaven al voltant del foc. El vent no brufolava. Feia una calor sufocant augmentada per al presencia de la foguerada.
Els atacs anaven i venien. Cap dels dos es rendia.
Miquel decidí intentar desestabilitzar el cos de Raül així que dirigí el seu basto violentament cap a les cames de Raül. Aquest veié vindre l’atac i l’esquivà pegant una volantí cap enrere.
En el moment en què els seu peus tocaren el terra s’impulsà cap avant.
Miquel intentà travessar el cos de Raül utilitzant el basto de llançà mentre tirava cap enrere. Però Raül era àgil i ràpid així que sens aminorar la marxa aconseguí esquivar tots els atacs i aplegar fins al cos de Miquel.
Li colpejà la cara d’una cop de puny, això desestabilitzà a Miquel. Acte seguit mitjançant uns moviments hàbils aconseguí que una ma de Miquel soltara el basto. Després fen forçà al basto aconseguí fer que Miquel es desviara a un costat. Per a acte seguit colpejar-li el pit amb el peu i enviar-lo a terra. Roda per terra i acabà cara per avall. El basto de Miquel caigué al terra.

Abans que Miquel es recuperes Raül l’hi pegà una cop de peu al basto de Miquel i l’envià fora de l’alcanç d’ell.
Miquel es pegà la volta tinguen't el cap cara el cel. S’intentà incorporar, però Raül li col·loca l’espasa al coll.
-Com es possible? Com es que he perdut?
-Vols que t’heu diga? No has perdut per que jo fora millor que tu, ni pels motius que tenies per lluitar. Has perdut per que no tens clares les coses. No conseguiras derrotar a ningú mentre no sapigues si vols lluitar amb nosaltres o contra nosaltres. Encara que m’has atacat violentament, encara que has argumentat la teva postura no estaves convençut al cent per cent que es el que volies fer. Eixe simple fet a sigut el que m’ha fet guanyar. Suponc que tenies els teus motius per a fer el que has fet. Però ara mira al teu interior i disme sincerament que es el que vols fer?
Les paraules de Raül l’afectaren profundament. Després d’uns instants de reflexió Miquel estengué la ma cara Raül i digué amb un somriure.
-Ajudam a alçar-me.
-Benvingut.
Cristal i Enrique van córrer cap a ells.
Cristal li digué a Raül a cau d’orella.
-Ben fet.
Miquel es dirigí cap a la seua arma i la recuperà.
- Espere que a partir d’ara aquesta arma no ataque a cap amic i que lluite per la justícia.
-Miquel, no et flipes tant.-Bromejà Raül.
Tots esclataren a riure.
Frédor s’acostà aplaudint cara ells.
-Ha sigut un combat molt interresant. Veig que acabe de perdre un aliat. Bé, no tiraré encara la tovallola. Raül, Raül, Raül, estàs complicant a tota hora els meus plans. Però no hi ha res que pugues fer per a evitar-ho. Tenia pensat fins aquesta eventualitat. Anem a fer un xicotet joc. Així demostraré que tu, Raül, no eres tant just. Que series capaç de sacrificar la vida d’algun amic teu.
Frédor va fer xasclir el seus dits i en un tres i no res la zona que minuts abans havia estat descampada estava repleta de centenars d’enemics.
Estaven rodejats, no podien fer res per escapar.
Una mena de tentacles, provinets d’unes criatures paregudes a meduses que caminaven sobre dos potes peludes, els lligaren de braços.
-Crec que va sent hora de dormir. Quan desperteu el joc ja havra començat.
Un per un Frédor els dormí amb una mena de substancia, la qual se'ls l'injecta al coll amb quatre xeringues diferents. Una per a cada un.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: