EL CAVALLER DE LA TRISTESA: CAPÍTOL 16: L'ILLA DE SHOHÓ

El primer que feren en llevar-se va ser desdejunar i buscar a la dona que li havien de entregar la carta.
La peixateria la trobaren desseguida. La dona els agraí molt que els entregara la carta.
Cristal li preguntà si podia deixar allí la capsa amb el seu vestit.
La dona li xiuxiuejà a l’orella. Després Cristal l’hi entregà la capsa i el guardà al pis de dalt,que era casa seua.
-Tranquil·la, no es quedarà amb l’olor a peix. Fins demà o passat no eixiran a pescar i en això que ens han estat esclavitzant no queden reserves de peix. Menys mal que sempre tenim aliment de reserva. A més el rei ens està ajudant amb els subministres del seu rebost. Es molt bó.
En eixir es dirigiren al port. No hi havia molt de moviment per allí. Sols un vaixell estava sent carregat. Eixe devia de ser el vaixell que havien de agafar.
Era un vaixell de veles amb capacitat per a unes dues-centes persones. Els mastils s’elebaven a gran altura amb unes veles gegantines.
Als costats es veien les finestres per on es treien els canons. Els duien més que res com a símbols, però encara funcionaven. Això es devia per si de cas els atacaven pirates. De totes formes eixos mars tan gèlids no eren frecuentats per gent de fora el regne.
Les aigües calentes de la part més càlida del regne eren més perilloses.
En veurel's, el capità del vaixell, un home robust, els estrenyé la ma i els convidà a pujar.
En eixe moment Cristal es disculpà i digué als seus companys que s’havia oblidat una cosa, que buscaren les seves habitacions que ara tornava.
Sense temps a replicar Cristal baixà corrrents per la passarela del vaixell i desaparegué entre els carrers.
Cada un d’ells buscà els seu propi camarot.
Eren molt senzills amb un llit i poc més.
Raül s’acostà cap a una finestra rodona que hi havia. En aquest moments la finestra donava una visió directa al mar.
Estigué una estona mirant i després abandonà l’habitació.
En eixir veié a Cristal que eixia del seu camarot situat a uns quants metres del seu.
-Hola. Que es el que t’havia deixat?
-Res important no et preocupes. I la resta?
-No ho se, però no crec que estiguen't molt lluny.
Miquel en sentir la veu dels seus companys sortí del seu camarot que estava també situat a prop. El mateix va fer Enrique del seu propi camarot.
-Bé ja estem tots. Que tal si anem a pegar una mirada pel vaixell?-Proposà Raül.
Tots estigueren d’acord. Visitaren les cuines, el menjador, la coberta en definitiva totes les parts del vaixell.
Descobriren, encara que Cristal no paregué molt sorpresa, que una orquestra s’hi havia incluit al passatge.
Segons descobriren pel capità, eixa nit al sopar, l’illa de SHOHÓ es trobava a uns cinc-cents quilometres mar en dins. Fins a uns dos-cents quilometres des de la costa d’Ertauk l’aigua estava glaçada. A partir d’ahí l’aigua s’anava calfant gradualment fins a arribar a les costes de l’illa on l’aigua ronda els vint graus.
Tres-cents quilometres més enllà de l’illa l’aigua tornava a ser freda.
Això es devia que la zona de l’illa era tèrmicament activa i molts volcans subaquàtics estavenen presents. Això feia que els corrents cicliques al voltant de l’illa foren calides, mentre que eixes corrents no aplegaven més enllà d’eixos tres-cents quilometres a la redona i per tant estiben més gelades. En canvi els corrents d’aire eren més gelades, cosa que provocara intenses precipitacions a la nit.
Els dies anaven passant. A l'exterior la temperatura era baixa i no parava de nevar.
L’aigua es trobava a un grau per damunt de zeró.
A causa del mal oratge l’orquestra sols podia tocar al xicotet menjador, per tant ningú pogué ballar.
Grans ones s’elebaven fins a tres metres d’alçada, el vaixell no parava de tambalejar-se.
No va ser fins que recorregueren eixos dos-cents quilometres que l’oratge no començà a millorar, però encara es hagueren de esperar un dia més per a disfrutar d’un temps estable.
Aleshores aprofitaren eixe dia per a prepararen un sopar a la coberta.
Hi havien vuitanta-sis mariners (una vintena dels quals eren grans cuiners) amb les seves corresponents dones (una de les quals era la peixatera a la que havien entregat la carta i deixat el vestit de Cristal), més deu musics, més alguns joves i algunes jovenetes que s’havien apuntat al viatge, més ells quatre. En total eren unes dues-centes persones (la capacitat màxima) al vaixell.
Prepararen llargues taules a la coberta mentre els vint mariners-cuiners preparaven el menjar (com a menjar basic peix fresc acabat de pescar encara que hi havien creïlles, i diferents verdures, de carn d’animal terrestre no hi havia gens).
Els musics de l’orquestra preferiren menjar una estona abans que els demes i així poder acompanyar el sopar amb la seua musica. També ho va fer el capità, el qual havia de vigilar el rumb del vaixell. Ell no anava a participar a la festa.
Abans de començar el sopar el capità informà que el rei els havia donant a tots uns vestits de gala per a disfrutar del banquet ja que la idea de l’orquestra i d’aquest sopar va ser d’ell i pensà que un sopar sense anar ben vestit no era un sopar.
Tots anaren a canviar-se. El tratge dels hòmens eren tots iguals. Digam que anaven d’esmòquing. Mentre que les dones eren en la seua majoria dones dels mariners i filles d’estos cada un s’hi havia emportat un vestit de sa casa.
Tots, excepte Cristal i la dona a qui l’hi havien entregat la carta, estiben en la coberta.
Raül estava recolzat en la barana de la coberta, a l’altra part estava la mar, quan va veure entrar a Cristal.
Duia posat el vestit que l’hi havien regalat les dones del regne de Tonfak amb la falda blava, els guants blancs, les sabates que apareixien de cristall, les arracades, el colgant. A l’orella dreta portava el capoll de la rosa de les neus i al cabell hi portava una diadema feta de cristall transparent i de color blau fosc que li quedava molt bé al seu cabell que el tenia completament llis.
La cara la duia maquillada.
Cristal amb el seu vestit era la sensació de la festa i es que mai s’havia vist cosa tan bonica a dalt d’un vaixell.
Ella es dirigí cap a Raül.
-Estàs preciosa, hem firmes un autograf?
-No sigues babau.
-Creia que havies deixat el vestit en casa aquella dona.
-Si, però quan hem parlà a l’orella hem digué que anaven a fer una festa amb orquestra i que sinó preferiria endur-me'l. No ho tenia molt clar, però hem digué que hem passara jo sola més tard. Això es el que vaig anar a fer quan us vaig deixar sols al vaixell. Vaig anar i hem regalà aquesta diadema amb la condició que duguera el meu vestit. Dia que estaria molt bonica. A mi no es que s’hem puga comprar amb regals, però volia donar-te una sorpresa. Així que vaig decidir dur-lo. Després m’hi ha promes que mel cuidarà fins que vaja a arreplegar-lo.
- Et veus de meravella. No havia vist xica tan intel·ligent i tan guapa com tu.
Cristal es sonrojà.
-Bé, tu tampoc es que estigués lleig.
-Ni punt de comparació amb tu.
Estigueren parlant una estona i després s’assegueren als seu llocs per a sopar.
La velada era perfecta. Ningú recordava ja que el dia anterior havia estat atrapat a les galeries de gel. Sols s’escortava el riure i la veu de les persones que es mesclaven amb els sons del mar.
Una vegada acabat el sopar apartaren les taules i deixaren lloc al centre de la coberta per a poder ballar.
Raül es dirigí a la borda i es posà a mirar al mar. Cristal es col·loca al seus darrere i l’abraçà per la cintura.
-Hem concedeixes un ball?-Li digué a cau d’orella.
-No es supon que es el xic qui li ho proposa a la xica?-Preguntà Raül girant-se cara ella mentre continuava rodejat pels braços de Cristal.
-Des de quan et preocupen eixes qüestions?
-Des de mai.
-Doncs vinga que esperes? Se que no t’agrada ballar, però hem fa il·lució.
- D’acord. Serà un honor ballar amb tu. Ballem?
Cristal li estirà del braç i el conduí al centre de la coberta.
Els musics els havien estat observant i en veure’ls acostar-se decidiren fer sonar una musica lenta i romàntica.
Raül es movia molt feixuc i era Cristal qui portava el ball.
Els seus dos cóssos estaven molt a prop. Cristal recolzà el seu cap al muscle de Raül. En cap moment deixaven de moure's.
La llum de la lluna plena deixava caure els seus rajos de llum sobre ells. Era un curiós efecte, pareixia com si un focus els il·luminara tan sols a ells dos. Les estreles brillaven molt intensament al firmament. Era una nit preciosa.
-Saps que? El meu pare des de ben xicoteta que hem sobreprotexia. Tenia por que hem trenques. Crec que d’ahí tragué el meu nom. A mi hem molestava molt eixa sobreprotecció, sempre m’ha agradat valer-me pels meu propis mitjans. Equivocar-me i aprendre dels errors. Per això m’enfade quan hem diuen que hem volen protegir, hem fa sentir que soc una xiqueta xicoteta que es trenca en no res. Però en tu es diferent. Vols protegir-me, però sols quan hem fa falta. Deixes que vaja a la meva, que m’arrisque. I si fa falta després es quan vens en la meva ajuda. Confies en mi que ho puc aconseguir. Això hem dona seguretat, saps? El fet que hem deeixen fer, però que en cas d’equivocar-me saber que contaré amb tu. Mai m’has tractat com una xica débil que cal protegir de tots els mals. Sinó que m’has recolzat. Gràcies.
-Soc jo el que t’hi ha d’agrair tot. M’has fet veure l’infantil del meu comportament. M’has ajudat a madurar. No seré tan arrogant com per a dir que ja soc una persona adulta. Ni molt menys, encara hem queda molt per a aprendre. Però has obert la porta. Ja no se com seria la meva vida sense tu. Has il·luminat la meva vida. M’has donat un motiu per a seguir lluitant. Hem disculpe sincerament si t’he intentat sobreprotegir, però m’importes massa com per a perdre't. No ho resistiria.
-Jo tampoc no resistiria perdre't a tu. Hem sent segura al teu costat. Amb tu tinc la certesa que tot ho podem aconseguir, per molt difícil que estiga la situació. Ja ho has demostrat moltes vegades. Per molt complicat que estiguera tot tu mai no has perdut l’esperança. Es una de les coses que més m’agraden de tu.
-A mi el que més m’agrada de tu es com estimes la vida i saboretjes cada moment de la teva existència. Sempre estàs disposta a ajudar al demes encara que et vaja la vida en l’intent. No suportes l’injustícia i el sofriment.
Les hores anaven passant, la banda anava canviant el ritme de la seua musica. A vegades era més rapida. Altres més lenta, altres vegades eren balls en grup, altres en solitarí (al quals Raül no participava molt entusiasmat).
Ja era ben entrada la nit quan l’orquestra demanà un descans.
Raül i Cristal es dirigiren a observar el mar.
Aquesta estava tranquil·la. L’aigua sols era un rumor davall d’ells.
Al cel no hi havia cap núvol.
Cristal estava abraçada a Raül i els dos estiben disfrutant de la brisa marina.
Les seves cares anaven a costant-se lentament.
Els seu llavis estiben a punt d’unir-se quan un crit impedí el tan desitjat bes.
Una xica que havia estat observant la mar era la que havia donat la veu d’alerta.
Com del no res un vaixell completament negre aparegué al seu costat.
Era el doble de gran que el veler amb què viatjaven ells. Les veles eren completament negres.
La coberta del vaixell negre estava repleta del criatures de formes estranyes. Les quals no aconseguiren distingir. I a la proa es distingí l'obscura figura de Frédor.
Raül, Cristal, Enrique i Miquel estiben tots junts observant el vaixell que passava a gran velocitat.
Frédor els veié i els saludà amb la ma.
Després a l'igual que havia aparegut desaparegué. Ningú no seu explicava.
Cap d’ells quatre estava tranquil. Que Frédor es dirigira a l’illa no era bona senyal Això significava que sabia el que buscaven o almenys cap on es dirigien. El que els havia dit a Eyima era veritat. Ells ho sabia tot sobre la seua missió.
En tota la nit cap d’ells abandonà la coberta vigilant per si de cas hi haguera un atac sorpresa.
No ocorregué cap incident.
En eixir el Sol baixaren als seus camarots i molt esgotats s’adormiren.
Eixe dia es desenrotlla una tempesta. Les ones s’elebaven molts metres i el vaixell moltes vegades estava practicarment en vertical per a després baixar l’ona a gran velocitat.
Era un tempesta poques vegades vista per eixa zona.
El capità els tranquilitzava que eixes tempestes en l’època de l’any en què estiben eren normal i que fora un poc més violenta del normal no era pera preucupar-se.
Però la gent li tirava les culpes a la presencia de Frédor en aquelles aigües.
La tempesta durà uns dies, els quals avançaren lentament.
Finalment una matinada que tots quatre estiben a la proa la tempesta amainà i davant seu van veure l’illa de Shohó.
L’illa era practicarment tot un volcà. L’enorme con del volcà cobria tota la superfície de l’illa excepte les zones costeres.
Allí es on feia moltíssims anys s’havia assentat una civilització. Anys després aquesta desaparegué misteriosament.
En l’actualitat l’illa estava deshabitada i era utilitzada pels pescadors i mariners per a buscar recer o per descansar. També s’utilitzava si calia reparar alguna peça dels vaixells.
S’havia pensat diverses vegades en utilitzar l’illa per a vacances, però la idea no quallà. Ja que l’emplaçament de l’illa estava en un lloc complicat encara que de normal les aigües al voltant d’ella eren calmades, però fins eixe punt el mar era inprevissible.
El volcà estava exinguit des de feia milions d’anys. Una curiositat de la naturalesa es produí a l'interior del seu crater.
Una selva hi havia crescut allí dins. Grans arbres s’elebaven a gran altura. Espècies diverses d’animals i insectes hi vivien en ella.
Totes les nits a la superfície del crater es formaven núvols que acabaven precipitant aigua.L'efecte es devia que durant el dia el Sol anava evaporant l’aigua del mar acumulant-ze aquesta humitat sobre el crater. A la nit el vent fresc condensava les gotes d’aigua evaporades i provocava la pluja. Aquesta aigua era la que provocava eixa explosió de vida tipic de les selves.
Una llegenda d’aquella civilització antiga, contada als viatgers, era que en aquella selva hi vivia un criatura ancestral que ningú no havia vist mai de prop, però que moltes nits volava per entre els núvols de la tempesta. Ningú no havia corroborat l’historia poca gent s’havia atrevit a entrar al crater. I els que ho havien fet o no tornaven o no havien vist res especial. Aquesta criatura revia el nom de Shohó. L’illa havia adoptat el nom d’eixa criatura i per això es coneixia com l’illa de Shohó.
El vaixell atracà a l’embarcador. Tota la tripulació i els passatgers baixaren a terra. Des que havien vist el vaixell de Frédor que no es trobaven segures a la mar.
Ràpidament ells quatre es despediren i es dirigiren cap a la base del volcà.
El capità els digué que els esperaria fins que tornaren, però que intentaren ser ràpids, no li feia molta gracia permaneixer molt de temps en aquella illa que guardava tants misteris.
Estiben davant del volcà. Un camí ascendia abruptement. Intentaven seguir una línea recta.
Agafaren les cordes i es lligaren les cintures amb elles. Tots quatre estiben units per la corda. Si un caïa els altres el podrien aguantar o per contra precipitar-se rere d’ell. Eixos eren els aventatjes i els inconvenients, però creien que l’avantatje era més important.
La corda estava feta d’un material elàstic. Això feia que si algú caigues no es trenqués un os o es lesiones un múscul per una parada seca.
Es passaren tot el matí ascendint sense parar. El radi del volcà era molt gran i s’elevava a gran altura. Això feia que el seu abans fora lent.
Era hora de menjar. Per dur el menor pes possible havien deixat les seves propies motxilles al poble de l’embarcador i havien ompli unes altres, que se les havia facilitat el capità, amb el que creien que era necessari. Les cordes, menjar, unes quantes ampolles de líquid roig, unes quantes d’explosius, una brúixola i alguna que altra cosa que consideraren útil.
Pararen en un ixent que tenia un parell d’arbres.
L’ixent sobreixia uns deu metres de la paret rocosa. Des d’allí es podia albirar la part Est de l’illa.
Al seu davall s’estenia un petit bosc i després un poblat o dos i quilometres de platja. El mar es veia tot blau i es perdia en l’horitzó.
Miquel i Enrique s’asseguren a l’ombra dels arbres, mentre que Cristal s’havia acostat al marge de l'ixent.
Raül encara estava deslligant-se la corda de la cintura que encara estava unida a les altres tres. La tenia entre les mans quan la punta de l’ixent, on estava Cristal, es trencà. Ella no pogué reaccionar a temps i es precipità al buit.
Raül sense pensar-seu dues vegades, enrotllant la corda al seu braç, cobrí ràpidament els deu metres que el separaven del marge i saltà de cap.
Va apegar totes les seves extremitats al seu cos per a tallar millor l’aire i agafar velocitat.
Cristal va veure com Raül botava, ja que caïa d’esquenes i expengué les seves extremitats per a parar l'aire i així reduir la seua velocitat.
Raül ràpidament anava guanyant terreny.
Enrique i Miquel s’havien alçat. Aleshores Enrique recordà una cosa.
-L’altre extrem de la corda no està lligat cap lloc, veritat?
Ràpidament es giraren i l’hi vingué justet a Enrique llançar-se al terra per agafar l’extrem de la corda. Aquesta era bastant llarga i encara no estava estesa així que ràpidament rodejarén un arbre i amb una cama recolzada a l'arbre començaren a fer forçà per a aguantar el cop.
Raül ja estava quasi a la’altura de Cristal i estengué el braç que no tenia corda, però no arrribava. Cristal expengué el seu i finalment Raül aconseguí agafar-la de la ma.
Encara caigueren-uns quants metre més. La corda es tensa i gràcies a l’elasticitat d’aquesta anaren reduint la velocitat i Raül no es dislocà el braç.
Començaren a balancejar-se cara la paret rocosa. Com hi havia un ixent d’uns quants metres no arribaren a xocar contra la roca.
Miquel i Enrique notaren el tiró de la corda i començaren a fer més forçà.
La corda enrotllada al braç de Raül s’anava esvarant a poc a poc de la seua ma a causa del pes.
-Soltam. Sinó caurem els dos.-Digué Cristal.
-Ni pensar-ho o ens salvem els dos o caic jo soles, però tu no cauràs.
-No sigues idiota. Soltam!
-No!
Raül tensà tots els seu músculs i aconseguí alçar a Cristal un parell de metres. Aquesta agafà la corda amb la ma que tenia lliure.
Al Cristal aguantar el seu pes la corda de la ma de Raül deixà de relliscar tan ràpidament.
Cristal soltà la ma que tenia agafada a Raül i agafà la corda. Raül va fer el mateix amb la ma lliure.
Entre Miquel i Enrique començaren a estirar la corda.
Raül i Cristal anaven ascendint lentament.
Finalment arribaren al marge de l'ixent.
Raül amb l’ajuda dels seus dos braços aconseguí pujar a l'ixent i després ajudà a Cristal a pujar.
Després es dirigiren cap als arbres i es deixaren caure allí. Cristal recolzà el cap en Raül.
Tenien la respiració un poc alterada.
Enrique s’acostà cap a ells.
-A qui l’hi s’ocorre saltar al buit sense haver lligat l’altre extrem?
-Ja ho havia pensat, però no hem donava temps. Confiava que vosaltres s’haguéreu donat compter.
-I si no haguérem estat?
-Ja se m’haguera ocorregut una altra cosa tranquil. De totes formes gràcies a vosaltres dos estem vius. Us deguem la vida.
-No ens deus res. Tu havries fet el mateix.
Cristal en veu baixà li digué a Raül.
-Gràcies per no haver-me soltat abans. T’heu havia dit sincerament que hem soltares, Però estic més contenta per estar ací al teu costat.
-Com t’he s’hi ha passat pel cap que et soltaria? Mai no faria una cosa així. I menys per salvar la meva vida a costa de la teva. No somiar-ho.
Estigueren una estona recuperant-se del sobresalt.
Així i tot res del que havia ocorregut els havia llevat la gana. Així que una vegada recuperats es disposaren a menjar.
Després prosseguire'n el seu ascens.
El camí cada vegada era més estret. Inclús hagueren de creuar zones molt lentament amb l’esquena pegada a la paret i una caiguda de molt metres al seu davant.
Cap al final del dia arribaren al cim. Era ja de nit l’aigua ja començava a condensar-se. Dintre de poc començarà a ploure.
Durant tot el seu ascens s’havien trobat amb infinitats de coves,així que allí dalt no era menys.
Era un coveta molt xicoteta,ja que estiben al cim i allí no hi havia gran grossaria de roca, però els servia per a resguardar-se de la pluja i dormir abrigats.
Fins al dia següent no pensaven continuar i baixar al crater.
No parà de ploure insistentment en tota la nit.
La tempesta amainà unes quantes hores després que eixirà el Sol.
Era el moment de descendir a l’interior del crater.
Des de dalt on estiben veien que al fons un mant de color verd. No hi havia cap clariana significant, encara que els rajos solars si arribaven fins al sòl.
El crater tenia uns cent quilometres de diàmetre.
Amb l’ajuda de les cordes començaren el descens.
Era un descens de tres mil metres.
Hi havia una mena de camí natural que facilitava la baixada.
No va ser fins vora el mig dia que arribaren a baix de tot.
S’adintrare'n a la selva.
S’escoltaven molt sons. D’insectes, d'animals més grans... Aquella selva guardava molts misteris.
Tenien entès que el temple es trobava al mateix centre de la selva i més o menys cap allí es dirigiren.
Estigueren unes quantes hores caminant quan s’adonaren que ho estiben fent en cercles. Tragueren la brúixola, però a causa d’algun camp magnètic l’agulla d’aquesta no parava de girar com una boja.
S’havien perdut.
Continuaren avançant sense un rumb feix.
Finalment s’adintraren en un terreny arenos Començaren a témer que acabarien atrapats entre arene movedisses. Anaven a pegar mitja volta quan van veure que a poc metres d’ells hi havia un cap de pedra amb aspecte de drac.
S’acostaren cap a ell. En eixe moment els ulls del cap s’obriren i els miraren directament. Eren un ulls que contenien els set colors de l’arc iris. Tots quatre pegaren unes passes enrere.
Amb una veu com si fos el vent el qui parlara el cap digué:
-No us espanteu. No us vaig a fer res. Hem podríeu ajudar? Però que estic dient els humans no entenen el meu idioma.
-Si que t’entenem.-Digué Enrique.
-Com? Uns humans que parlen el meu idioma no es veuen tots els dies. Com una gola humana pot pronunciar correctament els sons del meu llenguatge?
-Es una historia molt llarga.-Digué Cristal.- Has dit que necessites ajuda?
-Si mira us contaré la meua historia. Farà uns cinquanta anys, una nit tempestuosa, anava jo volant per entre els núvols. Es una activitat que m’agrada molt i els llamps en caure a la meva esquena hem serveixen de massatge. També ajuda l’electroestàtica. Total que anava jo tot tranquil quan la cosa de menys probabilitat te que et passe hem passà a mi. Resulta que un meteorit de considerables dimensions (en comparació amb mi, per que en comparació amb la terra era una roqueta de no res) hem colpejà el cap. El cop hem va fer perdre el coneixement i quan vaig despertar estava atrapat en mig d’estes arenes movedisses,a les quals, siga dit de pas, haguéreu pogut caure sinó estiguera jo ací i us alertara.
-Has passat cinquanta anys ací atrapat? Que has menjat?-Preguntà Enrique.
-El meu cos s’alimenta de llum Solar i aigua. No hem fa falta menjar matèria orgànica. Així que ací estic cinquanta anys esperant hi ha algú que m’ajudés. Ho podríeu fer vosaltres?
-Jo no he fie d’ell gens ni miqueta.-Desconfià Miquel.- Segur que ens han parat una trampa.
Els ulls colors de l’arc iris es dirigiren directament als ulls de Miquel. Miquel tenia la sensació que l’hi estigueren mirant l’interior. No ho pogué aguantar més i apartà la mirada. Quan la tornà a dirigir el cap de drac ja no el estava mirant.
-Eres un drac?.
-Jo soc jo. Però per a la vostra visió de les coses digam que si. Però no soc un d’eixos dracs amb ales i tot musculosos. Soc,digam, un drac amb cos serpentí. Puc volar gràcies que el meu cos pot produir a voluntat gasos menys densos o més que l’aire. Així que si vuic ascendir augmente la concentració d’eixos gasos menys densos, mentre que si vuic descendir augmente la dels més densos.
-Aleshores com es que caigueres a rebre el cop? I per que no eixes augmentant la concentració de gasos menys densos que l’aire?
-Creus que haguera passat cinquanta anys ací atrapat si això m’haguera servit?-Digué el drac un poc irritat, però desseguida suavitzà la veu.- Mira quan hem colpejà el meteorit jo estava apunt de descendir, per tant vaig augmentar la concentració de gasos més densos. Quan hem vaig desperta el meu cos soterrant amb unes quantes tones d'arena al sobre meu. No tinc tanta força com per a llevar-me-la del damunt. Pel mateix motiu per molt que augmente la concentració de gasos menys densos no puc eixir. Hi ha massa pes al damunt meu.
-Ja ho entenc.
-I com et podem ajudar?.-Preguntà Cristal.
-En aquesta selva, en una flor, creix una substancia molt explosiva. Tan sols una espurna la fa explotar. Per això un incendi ací es molt perillós. De totes formes jo visc en aquesta selva des de fa moltíssims anys, es la meva casa, així que amb el meu cos evite que els llamps caiguen al terra les nit de tempesta. Encara que ben mirat no feia falta. Jo estic ací atrapat des de fa cinquanta anys i quasi mai un llamp a aplegat fins als arbres i quan ho ha fet en contades ocasions ha provocat l’explosió de la flor. De totes formes ho feia per gust això de viatjar per els núvols rebent els llamps al meu cos. Per altra banda eixa flor sols creix a l’ombra dels arbre, al costat del tronc per tant si el llamp en caure no provoca incendi aquesta no explota. I es més el capoll es molt resistent i accedir a la substancia explosiva no es gen fàcil. En resum si poguéreu aconseguir aquesta substancia podrem col·locar-la a l’arena i fer-la exclatar. Així a causa de l’explosió jo podria intentar eixir. Que hem digueu?
-D’acord t’ajudarem.-Digué Cristal.- Però no farà falta anar a per la substancia explosiva, nosaltres portem unes ampolles amb un potent explosiu.
-Per que no ho heu dit abans? Així m’haguereu ahorrat l’explicació.
-No sabíem que es el que tenies pensat.
-Tens raó. Disculpeu, però fa tants anys que no hem moc que tinc ganes d’eixir d’ací.
-No et podríem ferir el cos amb les explocions?
-No, el meu cos es molt elàstic i resistent. Sols hem faria mal al cap. Per això ja he dit abans que ja va ser casualitat que hem colpejara un meteorit i a sobre al cap.
Tragueren totes les ampolles amb explosiu que havien agafat, a les motxilles situades a l’embarcaren encara els en quedaven. Col·locaren unes metxes molt llargues tretes del cabdell.
Després les llançaren, més o menys i agafant l’extrem de la metxa per a poder encendre-la, on els indicà el drac. No podien acostar-se, sinó corrien perill d’acabar atrapats.
Les ampolles començaren a afonar-se lentament.
El drac els digué que esperaren una estona que s’enfonsaren un poc més. Ells digueren que no creien que la metxa continués encesa quan tocara l’arena, però el drac els digué que la metxa que tenien era d’un material especial que si que aguantava encesa encara que estiguera enterrada a l’arena.
Ells no les tenien totes, però li feren cas.
Quan el drac els ho indicà prengueren foc a les metxes.
Poc de temps després molta quantitat d’arena sortí despedida cap a dalt.
El drac aprofita el moviment de les partícules d’arena, i la seua nova distribució, per a ,amb totes les seves forces, traure el cos.
Aquest començà a eixir lentament. Hi hagué un moment que tan lent que pensaven que no ho aconseguiria.
Finalment tot el seu cos sortí de l’arena.
Començà a enlairar-se i a volara. Després baixa i es queda flotant a uns metres del sòl. El seu pel canviava de color segons l’entorn, a l'igual que els camaleons.
-Moltes gràcies us estic molt agraït. Hem present el meu nom es Shohó. Que us puc ajudar? Demaneu el que siga si Shohó ho pot complir ho farà.
-Doncs mira, si ens podries indicar el camí per a arribar al temple que s’amaga a l'interior d’aquesta selva teu agrairíem.
-Aquell temple va ser construït poc després de l’extinció del volcà. Va ser construït per criatures especials. Podria ser molt perillós per a l’equilibri que uns humans entren en ell. Podrien desencadenar un gran poder que ni tan sols s’imaginen que tenen.-En eixe moment es fixà en el colgant que tenia Cristal al coll.- A veure això?
Cristal l’ensenyà. Shohó miraa als tres companys d’ella i va veure que també tenien uns colgant's i lis va fer ensenyar.
-Sols les criatures que contruiren el temple son capaces de crear eixos colgats d’essència. I no es poden trobar per ahí i tampoc no robar, si son arravatades tornen al lloc d’on provenen, una capsa o qualsevol altre recipient on pogueren guardar-se. L’única forma que un humà en tinga un es que algú d’elles s’l'haja entregat. No us preguntaré per que el busqueu, si teniu eixes pedres i sabeu de l’existència del temple ja es suficient. Us conduiré fins a ell. Pugeu a la meva esquena.
Els quatre pujaren a l’esquena de Shohó. El seu pelatge era molt suau i el seu cos molt elàstic.
Començà a adintrar-se entre el laberint d’arbres.
El color del pel de Shohó anava canviant de tonalitats segons el color de l’entorn pel que es movia. El seu cos es movia com si fos una oleatge suau i sense fer soroll.
En poc de temps s’adonaren que els haguera resultat molt difícil, sinó impossible, creuar la selva i trobar la direcció adequada. Gràcies a Shohó evitaren molt perills, des de animals molt verinosos, a depredadors més grans, passant per més arenes movedisses, colmenes d’avespes gegants...
En eixir d’un grup d’arbres molt espés, el qual Shohó el creua delliçant-se suaument entre les branques, van veure el temple.
El temple estava completament pintat de blanc. Una porta de roure en forma d’arc impedia l’accés a l’interior.
A uns quants metres per dalt la porta una gran vidriera amb molts colors diferents formant un dibueix indefinit que segons la persona que ho mires adoptava una forma diferent.
Per sobre una torre s’elevava a uns vint metres del terra.
Shohó els digué que els esperaria a fora i que entraren ells sols. També els comentà que anaren amb compte que notava uns presencia prop d’ells i que s’afanyaren en eixir.
S’acostaren cap a la porta de roure. En un principi pareixia que fera molts anys que ningú l’hagués obert.
Hagueren de espentar entre tot quatre per assolir obrir la pesada porta.
Una vegada dins la porta, del propi pes, es tornà a tancar tota sola.
Entraren en una sala completament buida. Sols hi havia moltíssimes columnes que aguantaven el sostre.
Al fons es distingia un calder al qual s’accedia al pujar uns tres esglaons.
A poc a poc anaren acostant-se cap al calder, que era d’un color blanc molt intens.
En passar per davant l’ultima columna, després ja estiben els esglaons quan una veu provinent de darrere d’aquesta columna els sobresaltà.
Una figura aparegué. Era Frédor, anava vestit igual que sempre, però la mascara ja li cobria tot la cara excepte la part de l'ull que encara pareixia humà.
-Heu tardat més del que hem pensava, ja fa un parell de dies que estic ací dins, però que anem a fer en el fons sou uns humans.
Tots quatre es quedaren atònits. Sempre havien considerat la possibilitat que Frédor els seguira i descobrira el temple, però mai s’havien imaginat que ell els acabara esperant allí, Era com si sabera el que estiben buscant i ho hagués buscat abans. Sempre anava un pas per davant d’ells.
-No aneu a dir res? Bé, que li anem a fer. M’agradaria veure els armes que aconseguireu. Puc quedar-me i veureu?
Ells no contestaren.
-Ho agafaré com un si.
-Pel que veig saps que ací s’aconsegueixen unes armes. Per que ens deixes que les aconseguim? Tu ja deus tindre la teva o... no saps com a conseguir-la i vols que nosaltres teu mostrem.-Digué Raül.
-Per a assolir les armes sols es han de clavar el calder. Això demostra que si que ho se. Tinc curiositat per veure com son les vostres armes, cada individu te la seua pròpia i intransferible arma. I no, no tinc jo la meva. Estic esperant a veure les vostres.
Es tornaren a quedar sense paraules. Que estava jugant? Seria que no hi havia res a fer i que encara que obtingueren els armes anaven a perdre? No ho sabien, però intuïen que acabarien per saber-ho abans del que els mates fos quan fos quan ho volgués fer.
- Com saps tot el que anem a fer? Val que saberes moltes coses, però com sabies que ens dirigíem cap ací? Ens has estat espiant? Però per molt que ens hages estat espiant nosaltres no hem dit practicarment mai no cap on ens dirigíem ni el que buscavem. L’única explicació es que algú ens hi ha traït i t’ho ha contat tot. Quina relació tens amb Quiesh? I una altra qüestió, que es el que realment busques?
- No creus que encara es massa prompte per a respondre eixes qüestions? Tin pasencia. Així serà més divertit. Aneu a ferme esperar tot el dia? Vinga no tingau vergonya acosteu-se al calder.
Com no veien cap altra eixida de moment anaven a seguir-li el joc a Frédor.
A poc a poc pujaren els tres esglaons i es posaren davant del calder.
A eixa distancia distingiren un signes escrits per tot el calder. Era una escriptura pareguda a la que tenia Frédor a la seua mascara. Es veia que Frédor utilitzava la mateixa escriptura que els que construire'n el calder.
Podria ser el calder aquest una trampa preparada per Frédor? Podria ser que aquell no seguera el vertader calder que buscaven?
Miraren al voltant seu, però no van veure cap altre lloc on podria estar el calder, tampoc no es veien marques que haguera sigut arrastrat. Tocaren la paret situada darrere del calder. Aquesta era completament llisa i no pareixia que ocultes una cambra secreta.
Com si Frédor els hagués llegit el pensament digué.
-No us fieu de mi? Que mal pensats que sou. Eixe es el vertader calder. No l’he canviat per cap altre.
Tornaren a posar-se enfront del calder.
-Jo seré la primera en col·locar la meva arma.-Digué Cristal.- I no hi ha opció a discussió.
Cristal es llevà els guants tragué la seua espasa de la beina. Després recordà que la havia de entrar en beina i tot i la torna a posar al seu interior.
Agafà l’espasa per el mànec i començà a submergir-la cap per avall al líquid del calder. Les mans també les submergí al líquid. Cristal notà que el líquid estava a l’hora gelat i calent.
Al cap d’uns minuts decidí extraure l’arma.
La tragué lentament. Una vegada treta del tot la desenbeinà i observaren el canvi total que havia tingut l’arma.
Ara la fulla de l’espasa era de gel. Estava tota afilada i era d’un color blau obscur transparent. Al voltant de la fulla ascendia en forma d’espiral un flamerada de foc d’un color roig intens. El mànec de l’espasa combinava els colors blaus i roig pintats també en forma d’espiral en tot el mànec.
En definitiva l’espasa de Cristal combinava el gel i el foc en una sola arma.
L’espasa de Cristal era una meravella tan estèticament com en eficàcia.
Cristal estava encisada mirant-la.
-Es una preciositat.-Aconseguí dir.
-Tens tota la raó-Digué Raül.- S’acobla molt bé al teu esplendor. Es una meravella.
Frédor observava l’arma.
La beina de l’espasa també havia canviat era un poc més llarga i del color igual que el mànec.
El següent en submergir la seua arma va ser Raül. Llevant-se els guants.
A diferencia de Cristal aquest notà que l’aigua estava càlida completament.
Tragué l’arma de la beina.
L’espasa de Raül desprenia una llum blanca i emetia calidesa. La fulla no s’havia de quin material era, però era completament de color blanc i una mica més llarga que abans. Però encara que la fulla era de color blanc i emetia llum blanca no molestava per a res els ulls i es podia mirar sense perjudici per als ulls.
El mànec ara era de color blau cel. La beina era també blava però amb incripcions de color roig que generalment formaven flames.
Després a ser el torn de Miquel. Es lleva primer els guants.
Encara que el calder no pareixia molt gran tot el basto de Miquel i va cabre a dins.
Ell notà que el líquid estava glaçat.
Va traure la seua arma.
El basto continuava mesurant el mateix, però ara era de color negre i als dos extrems, aguantat per unes peces d’or, sobreeixien unes fulles afilades d’uns vint centímetres que servien per tallar i travessar la carn dels enemics.
Al centre del basto hi havia una mena de cilindre d’or
La beina del basto ara era completament negra encara que un poc més ampla. En passar el basto per aquesta automaticament el centre s’enganyava al cilindre d’or del basto subjectant-lo.
Per últim va ser Enrique qui va col·locar les seves mans, amb els guants sense llevar ja que eixes eren les seves armes. Ell notà el líquid tebi. Ni gelat no calent.
En traure les mans s’estranyà. Ja no duia els guants. Es toca les mans i nota que al sobre portava una mena de guants que tenien el mateix color que la seua pell. Per això s’havia pensat que no portava guants. No veia cap forma en què traure les cutxilles. No sabia per que, però havia de provar-ho. Es concentrà que volia que eixiren les cutxilles. Finalment la seua pròpia voluntat va ser la que va fer que eixiren. Les cutxilles eixien i entraven a voluntat, sols amb el pensament. Al líquid del calder flotaven dos guants. Els agafà i va veure que tenien uns tallets a l apunta dels dits per on podien eixir les cutxilles dels seus guants camuflats. Ràpidament es col·locà els guants i tornà a provar a fer eixir les cutxilles. Amb tota naturalitat i sense cap resistència o aconseguí.
Frédor no havia aconseguit veure els guants camuflats ja que Cristal, Raül i Miquel s’havien col·locat entre Fredor i Enrique per a veure millor.
L’únic que va veure Frédor va ser que Enrique tenia uns guants pareguts als d'abans amb les cutxilles fora.
Tots quatre es quedaren davant del calder mirant a Frédor. Les seves armes, que ja estiben desgastades i una mica mellades de tants combats ara estiben perfectes i sospitaven que a partir d’eixe dia ni es rovellarien, ni es trencarien i en definitiva no sofririen cap desperfecte.
Frédor aplaudí.
-Impressionant. Bé ara que ja teniu les vostre armes anem a provar-les.
Va fer xasclir dos dits i es formà un portal negre. Del seu interior eixiren quatre enemics.
Aquests eren igual de grans que un elefant jove. Eren completament de color negre i de les seves mandíbules eixia una mena de cornamenta. Els ulls eren dos puntes verds obscurs. La cara la tenien tota arrugada. Caminaven sobre quatre potes.
-Estos enemic son més perillosos que al que s’heu enfrontat fins ara.
-Si tens criatures tan perilloses, per que no les has col·locat com a generals.
-Mira estic d’humor. T’ho vaig a explicar. Hi tinc diferents motius. Jo necessitava criatures intel·ligents, però no exesivament fortes. Necessitava tindre-les controlades i que si en un moment donat es rebel·laren contra mi poder derrotar-les sense cap problema. Si els meus generals hagueren sigut tan forts com estos amb l’ajuda dels seus subordinats m’hagueren pogut derrotar. En canvi ja vaig elegir uns generals amb uns qualitats especials. Es a dir venien amb un exercit de sèrie.
-Que vols dir amb això?
-Mira. Tots els enemics contra els quals heu lluitat que estiben enllaçats amb els generals no es que estigueren enllaçats, sinó que formaven part del seu propi cos. M’explique. Els enemics comuns controlats pels generals son com si diguérem cel·lules del seu sistema inmunitarí. Podem dir que el general era el cervell. Per tant en matar el general els seus soldats deixaven de funcionar correctament. A l'igual que si es destroça un cervell les cel·lules del sistema inmunitarí no moren però deeixen de fer la seua funció correctament i son més facils de derrotar. A l'igual que passava quan derrotareu al general. Veritat que el seu exercit no responia bé a l'igual que quan es mata la reina d’un avisper? Doncs això es el que passava. A mi eixe tipus de criatures com a generals m’interresaven ja que tenen un major radi d’acció, podien extendre els seus soldats per tot el regne, i a causa d’aquesta distribució de soldats el seu poder disminuïa al no estar concentrat en un punt, en aquest cas en un cos. En canvi si els meus generals foren del tipus en que la seua energia està concentrada en un punt. Per tant son més forts, però no tenen el mateix radi d’acció, per tant haguera hagut de invocar més criatures per a cobrir el terreny d’un regne. Si tots es rebél·laren podrien estar en problemes. Per tant la primera opció era la millor, perquè podia carregar-me el general i els altres ja no seien cap problema. Així i tot encara vaig invocar altres criatures per a ajudar el generals, com per exemple l’escorpí del desert o el carranc ermità de gel. També s’ha de tindre en compte que en aquest planeta ja existien criatures de l’extraunivers previes a les meves invocacions. I això es tot. Aclarits els dubtes? Bé que comence el combat. Mentre tant vaig a retrovarme amb una vella amiga.
Frédor començà a dirigir-se cap al calder.
Ells quatre intentaren impedir que Frédor obtingués la seua arma. Però els enemics que havia invocat es col·locaren entre Frédor i ells. Els enemics aconseguiren que s’apartaren del calder. No tenien més remeis que derrotar a estos si volien detindre a Frédor.
Ja tenien les armes a les mans. Estes eren molt lleugeres.
En tindre-les a les mans notaven com tota la seua energia interior era canalitzada a totes les parts del seu cos i més especialment al braç on tenien l’arma.
Tot açò provocava en ells un augment de la seua força, agilitat, velocitat, reflexs, resistència i en general de totes les seves aptituds físiques.
Amb molt facilitat esquibaven les envestides dels seus enemics.
Ràpidament les derrotaren. Frédor havia dit que eren bastant fortes, més que els generals a què havien derrotat i no els havia costat gens d’esforç guanyar. Si a ells els havia donat tal aptituds físiques que passaria amb Frédor que era més fort que ells?
De sobte caigueren que devien impedir que Frédor aconseguís la seua, sinó estarien perduts. Però ja era massa tard. Frédor ja havia tret la seua arma i estava guardant-la en la seua beina completament negre amb inscripcions, en aquella antiga llengua, de color groc.
Sols pogueren distingir que era un espasa.
Frédor baixà els tres escalons i es dirigí cap a ells.
-Encara no te la seua antiga forma. Però tot al seu temps.
-Que vols dir amb la seua antiga forma?-Preguntà Raül.
-Tot al seu temps. Ja tindreu totes les respotes que busqueu. Fins eixe moment disfruteu del misteri. Bé me’n he de anar. Encantat d’haver estat ací amb vosaltres. La meva proposta encara està en peu. Si decidiu unir-se a mi ja m’aviseu la pròxima vegada que ens trobem, que serà prompte. Adéu.
-No pense col·laborar amb tu mai!- Exclamà Cristal.
-Encara busques venjança pel teu supost pare?
-No, ara tinc altres motius. Però mai no et perdonaré per la mort del meu pare. Has dit supost pare? Que bé això ara?
-Crec que va sent hora que et conte una xicoteta part de la veritat sobre tu. L'humà al qual anomenes pare no es el teu pare biològic. Ell et va rescatar de les meves mans quan estava apunt de matar-te quan sols tenies unes hores de vida. Però no cregues que ho va fer per bona voluntat. Ho va fer per que et necessitava viva per que hem matares. Si, d’es d’un principi tot estava planejat. Si no haguera anat jo a buscar-te a la terra, amb la conseqüència de la mort del teu pare, dintre d’un parell d’anys haguera fet alguna cosa per que vingueres a per mi. Jo simplement m’he adelantat.
-Si tu hem trobares poc després de jo nàixer significa que tu matares la meva mare i qui es el meu vertader pare? També el matares?
-Qui ha dit que la teva mare està morta? I qui ho ha dit sobre el teu pare? Ben mirat si saberes qui es el teu pare t’enduries una sorpresa. Però ja t’he contat massa coses per hui. Ja et contaré la resta un dia d’estos. Adéu.
Crea un portal negre i travessà. Desapareguen't de la seua vista. Intentaren seguir-lo, però no ho aconseguiren.
Amb els ànims per terra, encara que a Miquel no pareixia que li afectara molt el canvi de situació, decidiren eixir fora.
Cristal estava molt callada.
Shohó estava esperant i els preguntà com havia anat tot. Li ho contaren.
-Malament veig tot aquest assumpte. Ho teniu molt difícil,però si confieu en vosaltres mateix ho aconseguireu. Pugeu a la meva espatlla us traure d’aquesta selva i us portaré fins a l’embarcador on us estan esperant.
Era de nit, començava a formar-se una tempesta. Començà a ploure. Shohó no va volar més alt de sobre les copes més altes dels arbres. No s’atrevia a ascendir més per por que un raig colpeges als seus pasatgers. No va ser fins que arribaren a una paret del crater que ascendí fins a dalt.
Després a gran velocitat descendiren. Tardaren un poc en orientar-se, però de seguida trobaren al dirreció a seguir per a arribar a l’embarcador on els estiben esperant. Allí no hi havien formats núvols, aquest estiben concentrats a sobre del crater. En aquell punt la lluna i les estreles il·luminaven la zona.
Shohó descendí a uns quan quilometres del port.
Abans que Shohó es despedira i se n’anara Raül li preguntà.
-Que es l’esseècia del planeta concretament?
-L’essència es un receptor d’energia de qualsevol tipus. Mireu, els planetes emeten tot tipus d’energia, generalment energia tèrmica. L’energia interna que emeten tot els astres, planetes... prové d’aquesta essència. Es a dir, parlant de planetes, al centre del planeta es on es troba l’emplaçament d’aquesta essència i des d'allí emet la seua energia. En part l’estabilitat del planeta i la presencia de la vida està molt relacionada amb aquesta essència. Sense ella l’equilibri seria impossible. Aquesta va alliberant la seua energia sense parar. Però això conduiria que es quedara sense energia i acabaria el planeta o l’astre per autodestruir-se. Aleshores cada certs milions d’anys aquesta començà un viatge per a eixir a la superfície i recarregar la seua energia. No se xactament com, però està relacionat amb el centre de l’univers. Una vegada recarregada l’essència torna al centre del planeta o del astre. Amb totes les seves energies al cent per cent comença una era de prosperitat, que va disminuint mentre es consumeix dita energia, al cap d’una altres milions d’anys i a l’exterior i es recarrega i així successivament. Al planetes els quals la essència es molt poc potent hi fa molt de fred i no es desarollen molt processos que als planetes on hi ha vida si. A les estreles els passa el mateix. Si una essència esgota tot la seua energia abans de recarregar-la. El planeta o l’astre s’autodestrueix. Per això es tan important que res l’altere.
-Com es pot alterar?
-Amb un sobreexplotarment dels recursos naturals, ja que l’essència hauria de gastar energia extra per a compensar, o qualsevol desastre natural, que provocaria un consum extra d’energia, que a la seua vegada provocaria més desastres naturals i així en un cicle autodestructiu.
-Ja entenc. Que son estes pedres exactament?
-Ja us ho havran dit. L’essència es una esfera d’un material transparent com si fos cristall. Al voltant d’aquesta hi han molt materials protegint-la. Eixes pedres estan formades d’eixa coberta que protegeix l’essència i que ha adquirit propietats especials. Si no m’equivoque eixes que porteu vosaltres son una combinació del d’aquest planeta amb la de l'altre enllaçat. Cada essència es única i la d’aquest dos plantes es especialment potent, per això les vostres pedres son tan especials. Ho heu entès.
Afirmaren amb el cap.
-Bé, crec que ja he pagat el deute que tenia amb vosaltres. Me’n vaig a mourem per ahí. Sent molt que no us puga ajudar a la vostra batalla. Si torneu a passar per ací hem crideu pel meu nom. Jo us escortaré i vindre a xerrar amb vosaltres. Fins una altra.
Es s'acomiadaren d’ell.
El cos de Shohó s’elevà i desaparegué entre els núvols de la tempesta.