EL CAVALLER DE LA TRISTESA: CAPÍTOL 15: LA GALERIA DE GEL

Un relat de: Raül Gay Pau

Estaven desdejunant quan el cap del poble entrà al menjador de la posada.
-Pel que veig diria que heu solucionat el nostre problema. M'equivoque?
Tots quatre negaren amb el cap.
-Us ho agraesc en nom de tot el poble. Ara el que faré serà anar a avisar al rei.
-Nosaltres hem de passar per la capital a entregar una carta. Tenim entés que allí hi té el palau el rei. Si vol, el podem allargar fins allí.-Oferí Enrique.
-Em faríeu aquest favor?
-Jo no tinc cap inconvenient. Ells, no ho sé.
Altra vegada negaren amb el cap.
-Quan partiu?
Aquesta vegada parlà Cristal.
-Com més aviat millor.
-D'acord. Aniré a preparar el meu equipatge i mourem. Parlaré amb el segon i que ell s'encarregue del poble. M'ha acompanyat, està esperant fora. Li diré que pot portar fins ací a la gent, que ja no hi ha perill.
Sortí de la posada i al cap d'una mitja hora tornà.
Els quatre ja estaven preparats i una vegada tots reunits mogueren de seguida.
Era un dia de cel ras, però no hi feia tanta calor com el dia anterior.
S'allunyaren del poble buscant als grifos, però van ser ells qui els trobaren.
Cristal veié que el vestit estava al mateix lloc on ella l'havia deixat.
-Vaja així que viatgeu amb aquestes meravelloses criatures. Tinc entés que si ells no volen, a no ser que siguen obligats (cosa que costa), no deixen pujar al seu damunt a ningú.
Enrique li mig preguntà al seu grifó si deixava pujar a l'home. Aquest li digué que si amb el cap.
S'enlairaren i a gran velocitat arribaren en unes quatre hores a la capital d'aquell regne de nom Esfri.
Aterraren, ocultats per una muntanya, a mig quilòmetre de la ciutat, per a no cridar l'atenció amb els grifos.
La ciutat no estava emmurallada i no parava d'arribar gent dels distints punts del regne amb les seues propostes envers l'assumpte del tribut.
Des de lluny veieren el palau, que tenia forma de llibre i on les finestres formaven unes paraules simulant una portada, a la contra portada hi havien escrites les mateixes paraules, que segons els traduí el cap del poble deien així:
"BENVINGUTS A TOTS AQUELLS QUE VOLEN SEGUIR ELS CAMÍNS DEL SABER I A AQUELLS QUE ESTAN DE PAS SENSE TRENCAR LA PAU QUE ACÍ ES RESPIRA".
La veritat és que als carrers la gent caminava molt pausada i sense presses. Era un ambient molt relaxant. Les veus de la gent no s'elevaven molt i donaven la sensació de ser la brisa del vent la que estava parlant.
El cap del poble els indicà quina era la pastisseria que buscaven. Els intentà convéncer perquè l'acompanyaren fins al palau i presentar-los al rei. Cosa a la qual es negaren, ja que no tenien temps a perdre.
S'acomiadaren i cada u prosseguí amb el seu camí.
La façana de la pastisseria era senzilla i no molt adornada, sols destacava en lletres daurades el nom del local. No sabien llegir el que posava, però deduïren que era el nom de la pastisseria, Werfing els havia dit la seua germana.
A l'aparador es distingien molts pastissos de diferents ingredients i textures.
En entrar una suau campaneta sonà.
De darrere de l'aparador de caoba aparegué una dona prima.
-Benvinguts. Que volíeu?
Esbrinaren que ella era la dona a qui buscaven i ràpidament li explicaren que la seua germana els havia donat una carta per a ella.
No estigueren molta estona, la dona els agraí que li hagueren dut la carta des de tan lluny i els preguntà el motiu del seu viatge.
Contestaren amb evasives i la dona s'adonà que tenien reserves per parlar, així que per educació no insistí.
Els regalà una bossa de pastissos, que segons ella els aguantarien uns quants dies. Estaven en època de no molta calor, així que es conservarien mitjanament bé.
Eixiren de la tenda i després de la ciutat.
Arribaren fins on estaven el grifos, muntaren en ells i es dirigiren al seu següent destí.
Dies després el terreny començà a descendir igual que la temperatura.
Entraren en Ertauk, el regne de la neu.
Aquest regne era el més fred de tots i on pràcticament nevava tot l'any.
La naturalesa ací havia sigut capritxosa i en els extrems Nord, Sud i Est, hi ha no ser en una època que fera molt de fred, no hi nevava mai i la temperatura rondava els catorze graus de mitja.
En canvi tota la part central i la part Oest era neu durant tot l'any en una mitja de deu graus sota zero.
Era el regne més petit de tot el continent. Formava un quadrat de no més de cent quilòmetres cada costat.
La gent d'allí es dedicava bàsicament a la pesca en alta mar i al comerç marítim, d'on obtenien els altres recursos que els feien falta.
Els habitants eren molt reservats.
En endinsar-se al regne es quedaren estranyats a veure què estava tot nevat i que a pesar de dur la roba que portaven tenien fred, ja que com he dit abans hi ha extrems on no hi ha neu.
De seguida s'adonaren que els grifos no podrien aguantar tan baixes temperatures durant molt de temps.
Per fortuna la capital no estava a més de cent o cent cinquanta quilòmetres d'on estaven així que una vegada arribaren, els grifos tornarien a zones més caloroses i ells haurien de prosseguir el camí sense muntures.
Al davall d'ells s'estenia un mant de neu que pareixia que no s'anés a acabar mai.
Per si fóra poc, es posà a nevar. Guiats pel mapa es dirigiren cap a la capital.
Al cap de dues hores començaren a albirar la capital d'aquell regne, Eciale.
Eciale era una capital portuària.
Diàriament eixien molts vaixells per a fer-se a la mar. A pesar del fred sempre hi havia una gran activitat.
Els grifos els deixaren a l'entrada de la capital. S'acomiadaren d'ells, agraint-los molt tot l'esforç que havien fet.
Després desapareguen de la seua vista a través d'una cortina de neu.
Cristal havia agafat el seu vestit. Tenia pensat a deixar-lo en casa la germana d'aquella dona que els havia dit que entregaren les cartes.
Era una ciutat de cases senzilles i de colors foscos per a absorbir la calor. Generalment marró fosc.
El poble estava desèrtic. Suposaren que algun general de Frédor tenia alguna cosa a veure.
Deambularen per carrers i més carrers i no trobaren a ningú. Inclús trucaren a les portes d'algunes cases sense obtenir cap resposta.
Passaren pel port. Tots els vaixells estaven amarrats i no hi havia cap pescador per voltants.
Caminant aplegaren fins al palau.
Aquest tenia forma de floc de neu tot construït per gel que igual que els iglús mantenien la calor.
Cap guarda vigilava l'entrada, però no s'atreviren a entrar per si de cas es muntava un escàndol.
Una veu els cridà des del cantó d'un carrer.
Cap allí s'acostaren i veieren a algú que anava completament encaputxat i una tela negra ocultava el seu rostre.
-No trobareu a ningú en aquesta ciutat. Tots han sigut conduïts fins a les galeries de gel.
-Galeries de gel?.-Preguntà Enrique.
-Sí, són unes galeries naturals que s'endinsaren al subsòl. Encara que ara les excavacions les han conduït uns quants quilòmetres per sota el mar.
-Per què estan excavant per sota el mar? Podria ser molt perillós.
-No ho estan fent per voluntat pròpia, estan següent obligats per un general d'un tal Frédor.
-On es troben eixes galeries?.-Preguntà Cristal.
-Si esteu pensant a anar, us recomane que ho oblideu. No teniu res a fer. Vosaltres que sou lliures hauríeu d'allunyar-vos d'ací Si no ho feu, acabareu esclavitzats.
-Ho sent, però he d'insistir.
-D'acord si voleu anar, no seré jo qui us ho impedesca. Si continueu vorejant la costa en direcció nord, durantuns cinc quilometres, trobareu l'entrada a les galeries. No té pèrdua.
-Moltes gràcies. Disculpa que no ens quedem. Però tenim molta pressa.
-No us preocupeu. Aneu fent el que hàgeu de fer.
S'acomiadaren i ràpidament s'allunyaren d'aquell per a eixir de la ciutat.
-Sí, aneu a fer el que hàgeu de fer. Ha, ha. Vejam si eixiu vius d'aquesta o per contra acabeu congelats al fons del mar.
Seguint la línia de la costa començaren a deixar enrere la capital.
Cristal que encara carregava el seu vestit se l'hi ocorregué una idea.
Cava un forat a la neu i diposita allí la caixa amb el vestit.
-Després no el trobaràs.-Digué Raül.- I si fas un senyal, la neu la cobrirà. Així que...
-Mira utilitzaré com a referència aquella roca que sobreïx de l'aigua i de segona referència aquella casa d'allà. On es tallen les dues línies està el vestit. No està a molta profunditat així que pràcticament el trobaré de seguida.
-Estàs segura completament.
-Sí.
-Doncs no tinc res més a dir.
Al cap de cinc quilòmetres caminant i enfonsant-se per la neu aplegaren a l'entrada de les galeries de gel.
Pareixia una entrada a una mina.
Utilitzaren les pedres com il·luminació.
Allà baix s'estava molt més calent que a l'exterior, però així i tot encara feia molt de fred.
Tenien la impressió que a tot el regne feia una mitja molt més baixa del normal en aquell regne. Creien que estaven a molt menys de menys deu graus.
Estaven completament rodejats de gel i al sostre colgaven perillosament moltíssimes estalactites de gel.
Després de girar una cap a l'esquerra, en direcció al mar, arribaren fins a una sala quadrada d'on eixien cinc camins diferents.
Decidiren que cada un d'ells anara per un i que després tots quatre anirien per la del centre.
Cada un entrà a la seua galeria corresponent.
Contarem primer el camí de Raül.
El camí tenia pendent i cada vegada estava més cap a baix.
Al cap d'uns quants minuts arribà a una zona molt més ampla i on en un costat, a l'altra banda d'uns barrots de gel molt durs, hi havia moltes persones menjant alguna cosa que els havien tirat amb l'il·luminació d'uns quants fanals.
Uns cinc guardes de gel vigilaven la presó. No feien falta més, ja que, encara que anaven abrigats i servien per a excavar lentament, els esclaus tenien tots els membres entumits a causa del fred, així que no eren un gran perill.
Els guardes tenien cara de crustaci i cos d'humà, però aquest era transparent i es veia aigua liquida a l'interior. No tenien cap òrgan al cos. Probablement els tingueren al cap i necessitaren eixa aigua per a les seues funcions
A les mans tenien unes llances fetes també de gel.
Un d'ells tenia una mena de clau per a obrir la porta dels presoners.
Raül perdè el peu a causa del pendent i el gel caiguen a terra.
El so de la caiguda alertà els guardes que el veieren.
No tingué més remei que defendre's.
Tragué la seua espasa.
Els cinc guardes de gel el rodejaren.
Els cinc a la vegada intentaren travessar-li el cos.
Raül es llança a terra i aprofitant el gel patinà per baix les cames d'un alçant-se ràpidament i travessar-li el coll.
A pesar de ser gel l'espasa no trobà cap resistència. L'aigua del cos començà a eixir i després caigué a terra.
El cap de crustaci començà a moure's ràpidament, però com necessitava un a port d'aigua que ara no tenia acabà desapareguen't. El fum travessà el sostre. Quedaven quatre.
Raül continuava aprofitat el gel per a patinar i així agafar més velocitat que els seus enemics.
En tot moment anava pegant-los voltes i aquests intentant travessar-lo amb les llances.
Amb diverses acrobàcies finalment aconseguí derrotar els guardes que quedaven.
Agafà la clau de la presó que estava a terra i obrí la porta.
Preguntà si en continuar la galeria hi havia més gent. L'hi respongueren que no. Que més endavant sols estava el lloc on cavaven.
Els ajudà a sortir i encara que estaven un poc entumits podien caminar bé.
Segons entengué Raül no feia molt de temps que estaven allí baix, tan sols un dia o dos. Que fins ara els feien treballar en torns i no deixaven que passaren fred. Però que de sobte agafaren a tota la capital, els feren utilitzar menys roba i els feien treballar massa
Raül pensà que no era gens casual que altra vegada començaren a maltractar a la gent quan ells estaven a punt d'arribar. Algú, com ja ho havien pensat al regne anterior, els estava condicionant a anar cara els generals. Però qui?
Altra vegada estaven a la sal on eixien diversos camins.
No va haver d'esperar gaire estona fins que els altres tres membres del grup aparegueren amb més esclaus alliberats.
A tots els havien passat situacions similars a les de Raül i que no hi fan falta contar.
Els presoners digueren que en la galeria que encara mancava gent. Probablement estigueren en la galeria a la qual encara ni havien entrat.
Per seguretat cara els presoners rescatats decidiren acompanyar-los fins a l'eixida i després tornar a pels que faltaven.
Els rescatats podien caminar bé, així que ells, que es coneixien la zona millor que ningú. Començaren el camí de retorn a Eciale, la capital.
El nostre grup es tornà a endinsar a les galeries i una vegada arribà als diversos camins seguí pel central.
Aquella galeria era interminable. Tot era endinsar-se i endinsar-se i no veien cap senyal de vida. El sostre s'elevava fins a uns trenta metres d'alçada i ells no paraven de baixar.
Al cap de molt de temps la forma de les galeries anà canviant.
Les parets ja no eren de gel, sinó d'una terra ennegrida. Ara és quan havien d'estar baix del mar.
Una altra galeria es bifurcava cap a la dreta, però segons l'encaputxat estaven excavant per davall del mar així que elegiren la galeria de terra.
Continuaren caminant per les galeries formades per mesos d'excavacions.
Al sobre seu descansaven tones d'aigua.
Arribaren a una sala rectangular on centenars de persones, pics i pales en mà, estaven excavant a la paret i fent més llarga la galeria. La terra que treien la col·locaven en un carró on cabien tones de terra. Evidentment entre tots els humans que hi havia no podien traurel a l'exterior i abocar-lo, si no que ho havia de fer una criatura molt forta. La neu s'encarregava de cobrir el material abocat.
On estaven la temperatura era molt càlida i la gent no tenia els membres entumits. En un costat hi estaven col·locats els seus abrics.
A la dreta hi havia una mena de cova on no es distingia el que hi havia al seu interior.
Desenes de fanals penjats a la paret il·luminaven l'estança.
No pareixia que allí hi haguera cap guarda.
Intentaren establir conversació amb la gent, però aquesta no parava de picar la paret i no els feia cas.
-No us han de fer cas.-Digué un jove.- Si paren de picar el que descansa a la cova s'adonaria que hem parat i ens menjaria.
-I com és que tu si has parat?-Preguntà Miquel.
-Perquè per un pare no passa res. El problema és si pararem tots. Per solidaritat ningú para, així podem treballar més pausadament. A més quan no vigila les persones més cansades descansen, després aquestes es posen a treballar i descansen altres i així successivament. Ara estava jo descansant.
Es fixaren que el grup del jove estaven tots quiets.
-Que feu vosaltres ací?
-Hem vingut a rescatar-vos.-Digué Cristal.- Ens n'anem? No veig que estigueu encadenats.
-Ja us he dit que si el que descansa a la cova deixes de notar la vibració que es produeix en excavar ens menjaria.
-Sempre podem carregar-nos-lo i després fugir.-Digué Enrique.
-No, i si no aconseguim derrotar-lo tan fàcilment, es desperta i després mor gent innocent, que? Digué Raül.
-Tens raó.
-Crec que el que hauríem de fer és a poc a poc i per grups que ells anaren col·locant-se a l'eixida i nosaltres aguantar el que poguérem cavant perquè ningú s'adonara.
-No, no pensem a deixar a la majoria a sí. Tots som pescadors i som una pinya. Hem d'eixir tots.
-Així la cosa es complica. Està bé. Aneu anant a poc a poc a l'eixida d'aquesta galeria i s'espereu. Quan estigueu tots comenceu el camí de tornada. Nosaltres anirem cavant per a dissimular i al cap d'un temps eixirem nosaltres.
-O ens carregarem al que descansa a la cova.-Afegí Miquel.
El jove prosseguí parlant.
-D'acord. Però i si apareixen enemics?
-Ningú de vosaltres sou soldats?
-Si ací està el mateix rei i gent del seu exèrcit.
-Doncs podríeu utilitzar els pics d'armes. No són molt difícils de derrotar.
Ràpidament corregué la veu.
Miquel, Enrique, Raül i Cristal agafaren uns pics i començaren a cavar.
A poc a poc tota la gent agafant fanals, es col·locà a la galeria i es disposava a eixir quan una veu greu provinent de la cova digué.
-Que esteu intentant fer? Fugir?
Els quatre amics ràpidament s'acostaren cap on estava tota la gent.
De les ombres de la cova aparegué un ser que tenia forma humana. Tenia el cos igual que les criatures amb cara de crustaci, però el seu cap i cara eren diferents.
El cap el tenia ovalat, com un meló de tot l'any. Uns ulls blaus brillants i un nas puntegut. Al sobre del cap li eixien dues banyes de gel. A les mans i duia com a arma un basto de gel.
Miquel es dirigí al jove que els havia parlat al principi.
-Aquest és del qui teniu por que ús menge? Però si no mesura més d'un metre noranta. Com li podeu tindre por.
-No, no és d'eixe, sinó del que està apareguen darrere.
Darrere del que havia parlat aparegué un carranc ermità, amb la seua closca.
L'única diferencia entre ell i els carrancs ermitans que coneixien era que aquest era de gel i molt més gran. A la seua boca havien de cabre unes tres persones. La seua closca s'elevava uns vint metres. Ningú dels presents s'explicava com havia pogut cabre a les galeries un ésser tan gran, d'acord que a la galeria central l'altura era d'uns trenta metres, però la de l'entrada no.
L'esser del basto continuà parlant.
-I vosaltres quatre qui sou? Aaaaa ja veig. Deveu ser a qui m'he de carregar. Abans de matar-vos em presentaré. Em dic Yutsu. Vosaltres-referint-se als presoners rescatats.- si torneu al treball, us perdone, hui m'heu agafat generós.
Els rescatats feren moviment amb intenció de tornar al treball.
Raül se'ls posà al davant.
-No, si li feu cas, mai no escapareu d'ací. Aneu eixint. Nosaltres l'entretindrem. Feu-me cas, per favor.
Les persones no sabien que fer, però a poc a poc i una a una anaren fugint per la galeria.
-D'acord. Morireu tots.-Digué Yutsu mentre saltava damunt del cap del carranc.
Miquel agafà l'arc que duia Raül a l'esquena i dispara una fletxa a la cara del carranc.
Aquesta el ferí.
El carranc s'elevà uns quants metres més a causa del dolor, incrustant la seua closca al sostre. Yutsu no pergué l'equilibri. En desencallar la closca del sostre començà a caure aigua del mar allí dins.
L'aigua estava a molt gelada i queia amb insistència. La pressió de l'aigua anava trencant el sostre.
Com la galeria estava inclinada cap avall no hi havia perill que les galeries de gel que estaven per sobre el nivell del mar, les naturals, s'inundaren. Però fins que arribaren allí encara els quedava molt de tros.
L'estança on havien estat els treballadors estava inundanse.
-Acabeu de destrossar mesos de treball. I serà pràcticament impossible continuar les excavacions per aquest lloc.-Començà a protestar Yutsu.- Me les pagareu. Us mataré congelant-vos molt lentament.
Va fer que el carranc començara a moure's cara ells.
Ells començaren a córrer darrere dels presoners que també estaven corrents. No es podien quedar allí, entretinguen't a Yutsu i el seu carranc, ja que l'aigua de la mar els ofegaria o els congelaria.
El gran pes de l'enorme closca del carranc al costat del camí ascendent reduïen velocitat al carranc. No és que l'hi estigueren guanyant terreny, però ell tampoc no ho feia.
Estigueren molt de temps corrent, mentre el sostre s'esquedava al seu damunt, quan per fi arribaren fins a les galeries naturals. On hi havien dues sortides. Els presoners es coneixien el camí i elegiren la correcta.
En el moment en què l'últim d'ells s'endinsà per la galeria correcta de l'altra començaren a aparéixer enemics. Alguns eren els que tenien cara de crustaci i cos d'humà. Altres pareixien gossos de gel i altres pareixien gegantines boles de neu que es movien rodant i que quan estaven quiets els eixien de l'interior de la neu unes potes grosses de gel. El seu cap rodó també era de gel, amb aigua que circulava a l'interior. No tenien ni nas, ni boca. Sols uns ullets blaus.
Hagueren de reduir la marxa per afrontar-se amb ells. Els soldats rescatats amb els pics a les mans es defenien prou bé. Els que tenien cara de crustaci i els gossos de gel no eren enemics difícils, en canvi els bola neu eren perillosos.
L'única forma de derrotar-los era colpejant el seu cap.
De moment sols havien aparegut tres.
Raül fent li cadira amb les mans a Cristal l'impulsà i aconseguí arribar a l'altura del cap travessant-lo.
Miquel, que encara duia l'arc, derrotà a un altre amb una fletxa.
Mentre que Enrique amb l'ajuda de les seues fulles escalà per la neu fins arribar a l'altura del cap i travessar-lo.
Aquells enfrontaments els hi havien alentit el pas i el carranc estava molt prop d'ells. Si ni s'espavilaven els agafaria a tots.
Raül li agafà l'arc de les mans a Miquel i comença a disparar a les estalactites que hi havia al sostre. Aquestes anaven caiguen una rere l'altra com espases i el carranc es havia de parar durant uns segons si no volia ser travessat per cap. Inclús hi hagué un moment que es va haver de refugiar a la closca. Mentrestant Yutsu, amb una mà aguantant-se de la closca, anava amb el basto trencat les estalactites que es dirigien cap a ell.
Havien guanyat temps i Raül continuava disparant a les estalactites de tant en tant.
El carranc pensà que el pes de la seua closca l'impedia agafar-los així que molt al seu pesar decidí abandonar-la de moment.
El cos del carranc ermità no era tan gran com pareixia a causa de la closca. Realment sense la closca era menys impressionant.
Raül continuava reduint el pas del carranc mitjançant fletxes que colpejaven les estalactites.
Miquel es posà al seu costat.
-Així no farem res. Jo em quedaré per a detenir-lo. Vosaltres acompanyeu la gent fins a la ciutat. Podríeu fer-los falta.
-Estàs segur? No seria millor que jo em quedara també?
-No, tu seràs més útil ajudant la gent. A més ja va sent hora que prove les meues habilitats. Encara no he tingut l'oportunitat d'afrontar-me amb un general jo sol. Tinc ganes de lluitar i derrotar-lo a soles.
-D'acord.-Raül sabia que no el convenceria.
Raül anà a comunicar els altres que Miquel es quedava.
-Raül.-Digué Cristal. El podrien matar o ferir i nosaltres no estaríem per a salvar-lo.
-Ja ho sé, però és la seua decisió. Si no el deixem fer, no ens ho perdonarà. Hem de confiar en què eixirà viu. A més té raó no podem deixar sola a tota aquesta gent. Encara que hi hagen soldats estan cansants per aquests dies de treball. Ens necessiten.
Raül l'hi havia oferit l'arc i Miquel s'havia negat al·legant que els seria més útil a ells.
Miquel es quedà quiet en mig la galeria. Tragué una ampolla explosiva, el predenyal i col·locà la metxa. L'encengué.
El carranc estava lluny gràcies a Raül, així que li donà temps a preparar-ho tot.
Quan estava molt prop d'ell llança l'explosiu a la boca del carranc. Aquest se'l tragà. El cap del carranc explotà.
Yutsu en el moment de l'explosió saltà pegant vàries tombarelles per l'aire i caigué enfront de Miquel sense cap ferida.
Miquel tragué el seu basto rodant-lo amb una mà.
-Els teus amics t'han abandonat?
-No. El que passa es que eres tan poca cosa que no em fan falta. Sincerament no crec que em dures molt de temps.
- T'engoliràs les teues paraules.
-Tu creus? Ni tu ni ningú de l'exèrcit de Frédor em podrà fer front.
-No creus que t'estàs sobreestimant.
-Tranquil. D'ací poc o comprovaràs per tu mateix. Comencem?
Sense dir res Yutsu es llançà a l'atac. Començà amb una bastonada directa al cap, la qual Miquel s'apartà i desvia el basto de Yutsu cap a terra i després colpejà la cara del seu enemic amb l'extrem del basto.
Yutsu es tirà enrere trontollant.
-Açò serà més fàcil del que em pensava.-Digué Miquel.
Mentrestant Enrique, Cristal i Raül ja havien arribat fins a la sala on eixien cinc camins més. Elegiren la que conduïa fins a l'eixida.
Dels altres quatre aparegueren més enemics. Uns cinc bola neu, una vintena de gossos i una desena dels que tenien cara de crustacis.
Raül disparà una fletxa a una estalactita que travessà el cap d'un bola neu.
Enrique escalà un altre derrotant-lo. Cristal per la seua banda havia fet peu en una ranura que hi havia a la paret i aconseguí colpejar el poc resistent cap del bola neu.
Quedaven dos.
Mentrestant els soldats estaven fent compte dels gossos i els crustacis.
Aconseguiren derrotar als altres dos bola neu i anaren a ajudar els soldats. Una vegada tots els enemics derrotats continuaren el camí. Finalment sortiren a l'exterior.
Una vegada recuperat del cop que havia rebut a la cara un somriure li aparegué a la cara de Yutsu.
-Eres més perillós del que creia. Hauré d'esforçar-me al màxim.
Els dos bastons entrexocaven contínuament parant i atacant a tots els punt del cos del seu contrincant.
Miquel ho tenia una mica més difícil, ja que els seus peus s'esvaraven amb els moviments bruscos, en canvi les potes del seu enemic acabaven amb afilades urpes que afiançaven el seu cos al sòl. Yutsu intentà colpejar els peus de Miquel amb un atac horitzontal.
Miquel l'esquiva saltant i contraatacà intentant colpejar el coll de Yutsu. Però aquest ja havia alçat el seu basto de gel i parà el cop.
Miquel s'esvara a tocar el terra. Yutsu ho aprofita per a intentar trencar-li les costelles, però Miquel s'apartà i amb ajuda del basto, recolzant-lo a la paret, s'alçà. Yutsu en eixe moment intentà colpejar l'estómac de Miquel en l'extrem del seu basto.
Miquel rodà sobre si mateix i aconseguí colpejar-lo en tota la cara. Yutsu pegà uns passos enrere, però tornà de seguida a l'atac. Aquesta vegada Yutsu no parava de dirigir els atacs al cap de Miquel i aquest no tenia més remei que dedicar-se a esquivar-los, ja que el seu enemic ho feia a gran velocitat.
En eixe moment era quan el grup rescatat ajudant per Cristal, Raül i Enrique hi havia sortit a l'exterior. Cinc quilòmetres els separaven de la ciutat.
De l'entrada a la galeria no paraven d'eixir enemics. La neu caïa en abundància i estava al marge de la ventisca. Combatre a la neu era una mica complica, però ràpidament s'acostumaren al terreny. Per tots els costats no paraven de saltar gossos de gel que havien d'eliminar al vol.
També hagueren de fer compte dels crustacis i dels bola neu. Un quart tipus d'enemic aparegué. Tenia un aspecte de lleó amb una cabellera tota blanca i uns ulls morats. Els seus ullals i les seues urpes eren de gel. Aparegueren unes deu d'eixes criatures.
El combat de Miquel continuava. Cada vegada que uns dels contundents cops pegaven a la paret les estalactites del sostre, que no havien caigut a causa de l'explosió, es movien perillosament.
Les bastonades eren brutals. Si no fora perquè les dues armes eren molt resistents ja faria temps que s'hagueren trencat. Miquel es movia constantment al voltant del seu adversari. Atacant cada vegada que veia un punt desprotegit, però els rèflexs de Yutsu eren grans i aconseguia parar els atacs.
Miquel atacà el cap de Yutsu. Aquest s'acatxa i amb els peus s'impulsà cap avant colpejant l'estómac de Miquel. Aquest sentí un dolor molt intens i moltes ganes de vomitar. El cop hi havia sigut tan fort que rodà per damunt del basto del seu enemic i caigué d'esquena a terra.
Yutsu recolzà una cama a la paret i s'impulsà altra vegada cap a Miquel. Yutsu relliscà pel gel, de manera elegant, i agafant el basto amb les dues mans i atacà en direcció al cap de Miquel. Aquest a pesar del dolor aconseguí apartar-se a temps. I amb molt d'esforç s'alçà. Tenia un braç aguanta'n-se la panxa. En l'altre tenia el basto que li servia de suport.
Els lleons de gel eren criatures ferotges i més d'una vegada quasi els revenen el cap. Així i tot a poc a poc aconseguiren derrotar a totes. A algunes li travessaren el coll. A altres el cap. A algunes les obriren els budells.
Per molt fortes que foren ells eren més. Així que no tingueren cap problema en derrotar-les. Com a molt algú acabà amb alguna rascada al cos, però ningú ferit greu o mortalment.
Continuaren viatjant en direcció a la ciutat que ja estava molt prop. La insistència dels enemics era continua i no paraven d'aparéixer per tots els costats. Finalment arribaren a la ciutat.
Allí cada un, excepte els soldats i ells tres es refugiaren a les seues cases. Fins allí els havien seguit els seus enemics i no paraven d'assetjar la ciutat. Pel que descobriren més tard els altres quatre grups que havien rescatat no havien tingut cap problema en arribar. Per tant acabaren deduint que no perseguien la gent que havia escapat sinó a ells.
El dolor anà remetent i Miquel tornà a l'atac. Els dos bastons es movien a més velocitat que abans. Cap dels dos cedia terreny.
Yutsu s'impulsà cap avant agafant velocitat amb l'ajuda del gel, amb el basto per davant.
Miquel l'esquivà i aconseguí col·locar el seu basto entre les cames de Yutsu. Aquest perdé l'equilibri. Sense perdre temps i rodant sobre si mateix li colpejà en la nuca partint-li el crani. L'aigua del seu interior començà a precipitar-se a l'exterior. De totes maneres per a assegurar-se Miquel alça el basto per dalt del seu propi cap amb els dos braços i li assestà un potent cop en tota la coroneta esclafant-li literalment el cap- En el moment del xoc tot se salpicà de l'aigua que hi havia a l'interior.
Yutsu havia sigut derrotat. Miquel es dirigí tranquil·lament fins a la sortida de les galeries de gel amb un somriure dibuixat a la cara.
De cop i volta la ferocitat dels enemics a la ciutat es reduí molt, fins a desaparéixer completament en qüestió de minuts. Ells deduïren encertadament que Miquel hi havia aconseguit derrotar a Yutsu.
Es dirigiren als soldats i els digueren que ara ja era fàcil derrotar els enemics i que ells anaven a l'encontre del seu amic. Els soldats, que s'havien adonat de la passivitat dels seus enemics, no tingueren cap inconvenient.
La ventisca ja havia parat i ja no nevava. A mitjan camí trobaren Miquel que es dirigia cap a la ciutat. S'acostaren cap a ell i li preguntaren que com havia anat to. Miquel els contà més o menys el que havia passat. Acte seguit, tornaren cap a Eciale.
Una vegada allí tots als que havien rescatat estaven fora de les seues cases esperant-los. Un soldat se'ls acostà comunicant-los que el rei volia parlar amb ells i que els esperava a la seua sala del tros.
La gent els aplaudia al seu pas i els acompanyaren fins a palau. Abans de creuar les portes de palau recordaren a l'encaputxat. Dirigiren la mirada cap on l'havien vist, però no hi estava. Qui podria ser? Travessaren les portes de palau. El jardí estava replet de figures de gel que representaven distints animals i diverses criatures fantàstiques.
Una misteriosa flor creixia en aquell regne. L'anomenada rosa de les neus. Era una espècie única amb una tija blanca amb pues de gel i un capoll d'un blau molt intens que sols creixia en llocs on feia molt de fred. Desprenia una olor agradable. La part de la tija era glaçada, mentre que la part del capoll era càlida.
No es marcia mai sinó que al final del seu cicle el capoll queia a terra mantinguen't el seu color natural. La tija queia a terra i de la part que un capoll i tija eixien unes arrels que es dividien en dos i s'enterraven a la neu d'on creixien dues roses de les neus més. Aquells capolls que cauen s'utilitzaven d'adorn.
El jardí de palau estava replet de roses de les neus. Entraren al palau amb forma de floc de neu. La sala del tros estava a la planta baixa de palau. Era una enorme sala gèlida on al fons estava el tros construït amb cristall. Es quedaren sorpresos en comprovar que el rei era el xic jove amb el qual havien parlat a la galeria on estava Yutsu.
-Us agraesc tot el que heu fet. Jo tenia uns tres anys quan Frédor vingué i matà al meu pare. No li ho he perdonat mai, però com a rei no podia permetre que els meus súbdits sofriren innecessàriament per orgull així que vaig acceptar les seues condicions. Fins fa uns dies no ens havien obligat a treballar excessivament. Simplement ens feia excavar en torns. Però ara ha esclavitzat a tot el regne i no l'importava si sofríem o no. Us preguntareu perquè us conte tot açò. He vist les vostres habilitats i m'han impressionat. Rescataré a tots els meus súbdits que puguen encara continuar atrapats en excavacions. No en la galeria de gel, allí ja estan tots rescatats, sinó en altres excavacions.
Rescataré a tots els meus súbdits i recuperaré el meu antic exèrcit. Ja va següent hora que creuem la boira i ens enfrontem directament amb Frédor. Vull que vosaltres formeu part del meu exèrcit. Que hem digueu?
L'hi explicaren que havien d'anar a l'illa de Shohó a arreglar uns assumptes i que després tenien que endinsar-se al regne de Frédor. Que era millor per a la seua missió que es mogueren sigil·losament. Si anaven amb un exèrcit cridarien massa l'atenció.
El rei no els preguntà per la seua missió suposava que era secret.
-Siga quina siga la vostra missió jo no puc quedar-me de braços plegats. Pel que fa a la vostra decisió. Una vegada solucione els assumptes del meu regne aniré al de Frédor. Potser ens trobem allí i acabem lluitant tots junts. Fins eixe moment us ajudaré en el que us faça falta ara. M'heu dit que voleu anar a l'illa de Shohó. Fa molt de temps que està deshabitada. No us puc proporcionar cap soldat, però si una tripulació experta que us puga dur i tornar. L'oratge no és propici, però aquests són mariners experts i us conduiran a bon port. Teniu assumptes a fer i jo també si voleu, us podeu retirar. Demà al matí un vaixell us estarà esperant al port. Serà l'únic que tinga tripulants la gent no eixirà a la mar, necessita descansar.- Després es dirigí a Cristal.- És època que caiguen els capolls de les roses de les neus. Si en vols algun vés a parlar amb el meu jardiner i dis-li que te'n done una de la meua part, ells està informat. Bé que tingueu un bon viatge i us desitge tota la sort del món amb els assumptes que tingueu entre mans.
Feren una reverència i abandonaren la sala del tros. Sortiren de palau.
-Ai se m'ha oblidat la flor. Mm vaig per ella, ja sé, vosaltres aneu buscant un lloc on puguem dormir. També he d'anar per una altra cosa. Dintre d'una hora ens vegem ací. D'acord?
Cristal tornà a entrar a palau mentre els xics anaren a buscar una posada. Encara no estaven tots els habitants de la ciutat, alguns estaven esclavitzats en altres excavacions del regne. Així que sols trobaren una en la qual estaven els amos. Preguntaren si tenien quatre habitacions per a ells. Els propietaris de la posada els digueren que sí. No volgueren sentir parlar de cobrar-los. Que ho agafaren com a agraïment per haver-los salvat.
Després tornaren a les portes de palau on havien quedat amb Cristal. Ella ja estava allí esperant-los amb el la capsa del vestit a les mans. El capoll de la flor l'havia guardat a la capsa. Tots quatre es dirigiren cap a la posada.
Eixa mateixa nit, en un dels carrers més foscos de la ciutat una figura encaputxada esperava pacient-ment.
D'entre la foscor aparegué Frédor.
L'encaputxat va fer una reverència.
-Com està tot?
-Bé senyor, molt bé. Han derrotat a Desgri i a Yutsu. Demà mateix agafaran el vaixell que els conduirà a l'illa de Shohó.
-El temple.
-Exactament. Es dirigeixen cap allí.
-Si no haguera sigut per tu, no sabria ni que existira. Estàs fent un gran paper. Ja tindràs la teua recompensa.
-Gràcies un humil servidor com jo no meresc tants honors.
-Viatjaràs amb nosaltres?
-No, millor em quedaré l'onatge del mar em mareja. Tots els meus líquids es mouen i ho passe molt mal. Jo sóc de terreny estable.
-Fes el que vulgues, però esperam ací. La teua missió amb ells ja s'ha acabat. Vindre a arreplegar-te una vegada torní. Després m'ajudaràs a ultimar els preparatius.
-Respecte a Desgri tinc una curiositat que et pot interessar.
L'encaputxat li ho contà.
-Interessant, molt interessant. Això farà més entretingut el joc. Me'n vaig i recorda esperam ací. Totes les nits. No sé quan vindré. No tinc temps a perdre, com vinga i no estigues t'arrepentiras.
Frédor pegà mitja volta i desaparegué entre la foscor dels carrers deixant sol al misteriós encaputxat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer