EL CAVALLER DE LA TRISTESA: CAPÍTOL 12: COMBAT AERI

CAPÍTOL 12: COMBAT AERI

Havien passat la nit a uns quan quilometres del poblat incendiat. Evitaren la gent, que estava més preucupada per la seua pèrdua que per ells, i s’adintraren al bosc. Dormiren d’una sentada i es llevaren bastant tard.
Com en aquest regne no hi havien excavacions i la gent no estava engabiada ni res per l’estil, decidiren prosseguir cap endavant. A més el rei de Eyima els havia advertit que no tornaren per allí i que abandonaren el regne. No volien arriscar-se.
Tragueren el mapa.
-Hem estat dies vagant per aquest bosc i no s’ens ha ocorregut mirar el mapa ni una sola vegada. Si es que som... Estes situacions son tipiques de Raül.
Cristal li pega una mirada que el fulminà. Enrique ho comprengué de seguida i es disculpà.
Raül ni s’immutà. En tot el dia no havia dit res. No tenia ganes de parlar.
Si continuaven tot recte en direcció Sud-Oest en pocs dies aplegarien a la frontera i estarien a l’interior del següent regne.
Es posaren a caminar. Entre ells es respirava un ambient trist. Per una part estaven els qui no havien confiat en Tonig i al final resultà que deia la veritat i que se sacrificà per salvar la vida de Raül. A ser sincers si no hagués sigut per ell no havrien esquivat les trampes del desert,ni hagueren derrotat a Nasó, i tampoc no hagueren escapat de Lipse. A part que havien aprés molt del que ell sabia. Per l’altra banda estava Raül que es tirava les culpes per la seua mort.
Caminaven en silenci cada un perdut en els seus propis pensaments.
El verd del bosc ja no els pareixia tan bonic, el cant de les aus tan melodios.
Cristal creia que havia de parlar amb Raül, era el més afectat, però no era el moment. Encara recordava el jurament que li va fer Raül. Ho havia dit de tot cor? O havia sigut simplement les circumstancies? No, Raül ho havia dit de tot cor. En tot moment havia estat protegint-la a ella i apoyant-la. Ara era ella qui el havia de ajudar. No havia de deixar que el cor de Raül caigués en les tenebres. Si així ho fera Frédor el podia atrapar. El sentiment de culpa es una cosa molt perillosa. Podria corromprel. A més ella també li havia fet una promessa. Ho havia fet de tot cor. Començava a sospitar que cada vegada més el seu propi cor pertanyia a Raül. No, en el fons no sabia per que ella es feia eixes reflexions, Raül no era així, podia estar trist, però estava convençuda que ell compliria el seu jurament i protegiria la vida, no la destruiria.
Aquell pensament la tranquil·litzà. Però i ella? Que estava fent? Volia venjança. Eixe sentiment no era també molt perillós? Que devia fer? Estava clar que havien de derrotar a Frédor. Però... heu hauria de fer per venjança? Si així ho fes, no seria igual a la persona que més odiava? Per que tot es tan complicat? No, ara no podia tirar-se enrere. Alguna cosa li deia que no ho devia fer, però que era? El desig de venjança? El desig d’alliberar la gent? O alguna cosa més mistica? Com si la meta de la seua vida devia ser derrotar a Frédor.
Evitaven les poblacions. Cada vegada que s’acostaven a una la rodetjaven per els limits del bosc, mai no eixint a camp obert.
Per a la seua tranquilitat els gegants que podien hi haure talant arbres estaven tombats per terra o asseguts sense moure’s. La gent no s’atrevia a acostar-se a ells per si de cas es mogueren.
Recorregueren els últims quilometres que els separava del següent regne.
Aquets frontera era diferent a les dues anterior.
El que separava un regne del següent era un pont natural. M’explique.
El mar , que creuava d'Est a Oest, dividia els dos regnes. Sols estaven units per un tros de terra de no més de vint metres d’ampliaria i uns dos quilometres de llargada. Aquest pont natural es devia que en eixe punt el mar havia erosionat la part de baix de la terra i havia format la boveda tipica dels ponts.
En mig del pont estava situat la típica empallisada de guàrdia.
Aquesta vegada si que hi havien guardes. Els pararen el pas i comprovaren les seves cares en uns dibuixos que tenien.
-El rei ens ha dit que a vosaltres us deixarem passar sense cap problema. Passeu, però no torneu,
Els deixaren passar. Ràpidament un cavall amb un misatger es mogué en direcció a Lutar. Probablement per a avisar al rei que ells havien abandonat el seu regne.
-Es curiós. -comentà Enrique.- Pareix com si hagueren quedat d’acord i cada regne vigila la frontera Sud del seu territori. Seu fixat? Suponc que de totes formes tindran algunes limitacions imposades per els altres regnes.
-Si la veritat es que es curiós, però ara no es moment per a esbrinar els sistema polític d’aquest món.-digué Miquel.
Acabaven d’entrar en Croterep, el regne de les muntanyes.
Aquest regne s’obria en forma de mitja lluna. A la seua part Oest hi havia un golf molt gran.
El regne estava format per moltíssimes cadenes muntanyoses que s’elebaven per damunt dels quatre mil metres d’alçada.
Estaven formades per roques de tot tipus.
Les poblacions s’havien acomodat a les valls. Les valls eren d’una herba molt fina.
La gent d’allí es dedicava generalment a les canteres (i comerciaven amb els blocs de pedra), a l’extracció de pedres precioses (diamants, safirs, robies.or,plata...),també amb l’extracció de metalls (coure,ferro...). Per altra banda estaven els pastors de muntanyes, que conduïen el seu ramat a pastar a l’herba. Generalment els rebanys eren de vaques,cabres, i diferents animals hervivors que es podien adaptar a la vida a les valls i a la muntanya.
Les parts baeixes, la falda i les valls, eren coberts per un mant verd d’herba.
Conforme s’anava ascendint i el terreny anava sent més abrupte, hi apareixien arbres, en aquest regne hi havien pocs boscos. Les parts més altes estaven plenes de neu.
Les muntanyes estaven repletes de coves que amagaven molts secrets. En èpoques de guerra els habitats d’aquell regne es refugiaven en ells i així o repel·lien l’atac de l’enemic i no els trobaven.
També molts bandolers es refugiaven en elles i amagaven els seus botins.
Moltes galeries interiors atravesaven les muntanyes de part a part. Era fàcil perdre’s en elles.
Cregueren que aquesta vegada era millor no dirigir-se a la cort del rei, per por a què els ocorregués el mateix que en Eyima o en Ocipek.
Seguiren el sender que tenien al davant. El camí era molt abrupte i generalment cap a munt. Es respirava l’aire fresc de muntanya.
De quan en quan veien conills i llebres que creuaven corrents. Arribaren a albirar a la llunyania porcs senglars. També hi veien espècies que no coneixien.
Dépres de moltes llunes i quilometres, pujant i baixant ports de muntanya, arribaren a un poblat.
Eren les tres de la vesprada. Tot estava en calma i silenci.
Les cases estaven fetes de pedra, concretament granit. No estaven pintades i tenien el color natural de la roca.
Les finestres estaven taponades amb tablons que no deixaven veure l’interior.
Tot estava desèrtic.
Continuaven caminant, començaren a escoltar uns plors desesperats provinents de la plaça del poble.
Allí plorant hi havia una dona.
S’acostaren a ella.
En escoltar la veu de Cristal se sobresaltà.
-Disculpa bona dona, que es deuen els teus plors?
-Quina desgracia, quina desgracia, mira que li ho vaig dir, no isques, i ella que si que tenia que vorer al seu nuvi. Ai! Amb joves no es pot raonar.
I tornà a caure presa del plor.
-Disculpa, nosaltres la podem ajudar en el que faça falta per que no ens contes el que a passat?
-De veritat? Vosaltres podeu salvar la meva filla? Vec que aneu equipats per al combat. Ai, si la poguéreu salvar us ho agrairia tota la vida.
-Endavant.
L’animà Cristal a parlar.
-D’acord. Mireu, en aquesta zona estem atemoritzats per una criatura voladora. De tant en tant passa volant per sobre les poblacions i persona que hi veu persona que s’emporta i no es torna a saber res més d’ella. Tots tenen tanta por que s’han tapat les finestres. Doncs bé, hui la meva filla ha insistit molt que volia vorer el seu nuvi que feia temps que no l’havia vist. Jo he intentat fer-la desistir, però ella que no. En un moment de descuit ha abandonat la casa i ha eixit al carrer. En eixe moment ha aparegut. Amb les seves urpes l’hi ha capturada. El seu nuvi que ho ha vist tot ha eixit en direcció les muntanyes perseguit el ser volador. Però no te cap experiència amb les armes, el més probable es que els dos acaben morts. Per favor, aneu i recateu-los.
-No podem anar solucionant les imprudències dels demes. A nosaltres en cada ens queda un llarg camí.-digué Miquel.
-Estaràs de broma no? Es clar que els anem a rescatar. Per favor senyora indiquens per on se n’han anat.
La dona li contestà a Cristal.
Una vegada tingudes clares les indicacions emprengueren el camí.
La dona no parava d'agrair-los les seves bones intencions i els acompanya fins l’eixida del poble.
-Per que sempre hem de anar solucionant la vida als demes?-preguntà Miquel.
-Aleshores per que has començat aquest viatge? No se supon que l’estàs fent per a protegir la Terra?-li contestà amb una altra pregunta Cristal.
-Si, però la Terra es ma casa. Aquest planeta no te res a veure amb mi. A més crec que estic canviant d'idea crec que si continue aquest viatge es per a ferme més fort i no deixar que ningú hem domine.
-No t’havrà convençut Frédor? No es possible que li dones credit, veritat?
-Eh, com? Hahahaha clar que no. No, no se m’ocorreria esclavitzar la gent, que creus? No soc un bèstia. Oblida el que he dit.
Cristal no es quedà convençuda del tot.
-Tu que creus que hem de fer Raül?
Aquest contestà seriosament.
-No crec que hajam de consentir cap tipus de sofriment. Encara que haja sigut per un imprudència.
-Ja, mira qui parla.-digué Miquel.- La persona més imprudent del món.
-Jo no els he criticat, simplement he dit que no hi ha res que justifique el sofriment.
-Bé està clar que eixe ser volador te dret a alimentar-se.
Ahí es queda Raül descol·locat uns segons.
-A jutjar per conforme ha parlat la dona, jo diria que eixe ser no fa molt que esta per ací. Sols un parell de mesos. D'ahí es deduïx que es del extraunivers. Estes criatures s’alimenten d’energia, no tenen cap necessitat de caçar. Simplement acostant-se a les poblacions ja podrien captar l’energia despresa per la gent.
-Sempre trobes la resposta perfecta per a justificar els teus actes. Doncs jo crec que te el dret de fer-ho.
-Però que collons te passa? Pareixes una altra persona.
-I tu també. Que penses que ara de cop i volta ja has canviat, que has madurat? Hahaha. Tu seràs tota la vida una criatura. No crec que aguantes molts més temps així.
-El que vuic es adaptar el meu comportament a la situació. Tenim un assumpte molt serios entre les mans. Així que de moment estaré més serios del normal. Algun problema?
-No, el que tu digués.
Deixaren la discussió de banda. Hagueren de escalar un tros de muntanya. Finalment estigueren davant la cova en la qual es suposava que el ser volador duia a les seves preses.
S’adintraren en ella. La foscor els anà envoltant a poc a poc, fins que finalment hagueren de utilitzar les pedres per a fer llum.
Arribaren a una immensa sala circular. Aquest estava il·luminada per la llum del sol que entrava per un forat situat al sostre. Des de la posició elevada que estaven començaren a distingir tot. La sal estava repleta de monedes d’or i diferents joies. En un costat hi havia una gàbia amb dos persones a l'interior. Un xic i una xica. La gàbia estava situada en una paret pràcticament llisa, mentre que la paret contraria estava plena de buits on poden amagar-se coses. Unes criatures voladores paregudes a borinots, amb el seu cos rodó i les seves ales, però eren de color verd i d'un metre de diàmetre. Tenien quatre braços cada un. La seua boca tenia forma de trompeta.
Sols hi havien tres vigilant, per s’escortava brunzit de moltes més amagades entre els buits del les parets.
En un racó descansava un drac roig. Aquests dracs es caracterizaven per una enorme passió per l’or i el tresors. Segurament la criatura de l’extraunivers havia adoptat el cos d’un drac roig per que adorava l’or i era compatible en eixe cos.
El drac estava dormint i de quan en quan, a causa dels ronquits, li surtien llesques de foc per les fosses nasals. La veritat es que el lloc feia olor a sofre.
-Un drac, el que ens mancava, un drac.
-Calma Enrique. Hem de pensar en tots els nostres moviments.-Digué Raül- Anem a veure... Que podríem aprofitar en favor nostre?
Començà a passar la vista per l’estanca, però l’únic que hi veia eren inconvenients.
-Per que no ens desfem del drac ara que està dormint?
-Per que si la seua pell es molt dura i acavem despertant-lo l’hem cagada i probablement eixes dues persones acaben mortes. A més els borinots eixos ens delatarien. Hem de inutilitzar-los d’alguna manera. Mmm però com?
-Seu fixat?.-comentà Cristal.- Estes criatures no tenen ni ulls ni orelles. Com voran?
-Eres una geni. Deuen d’utilitzar un sonar molt sofisticat, com el dels dofíns o els rats-penats. Emeten ones que reboten als cóssos i els dona una idea exacta del que hi ha. El que hàgem de fer simplement es que algú de nosaltres adopte la forma d’un objecte i moure’s lentament. No crec que tinguen tanta memòria com per a recordar on estava situat exactament l’objecte.
-Ja i quina forma adoptem?.-preguntà Enrique.
-Vejam... Abans he vist que hi ha hi baix hi havia una armadura completa d’or. Estava amuntonada de tal forma que representava una figura humana. Algú de nosaltres se la te que col·locar i problema solucionat.
-Si te forma humana no es més fàcil que ens mogam sense ella? Així ens evitaríem feina.
-No, el seu sensor podria detectar fins la més mínima imperfecció. Podria distingir si es l’armadura o un humà. No val la pena arriscar-se. El qui vaja hi tindrà que posar-se l’armadura. Estarà més camuflat.
-Qui de nosaltres anirà?
-Que vaja Raül.-digué Miquel.- A ell sempre li eixen bé aquest tipus de bogeries.
-No tinc cap problema en anar jo. Però aquesta vegada vaig a pensar cada moviment. Anem a vorer... El drac no tindrà la clau, a jutjar pel seu tamany han sigut les criatures voladores qui amb els seus braços els han tancat a la gàbia, per tant alguna d’elles te la clau. Els brunzits de les criatures de les parets han de ser ones que emeten, aleshores per que hi han tres guardes? Poden hi haure dos motius. Un que no hi haja suficient angle des d’on estan com per a vigilar la gàbia o dos estan descansant. Jo opine que son les dues coses. Per una part estan descansant i juntament amb els ronquits emeten les ones. Això serveix de mecanisme de defensa, ja que si algú s’acosta a elles les detecta, per l’altra banda, com on estan els presoners no hi ha angle han de haver-hi guardes per a evitar que puguen escapar per algun lloc on les seves ones no apleguen. Així si hem moc molt lentament podré arribar fins a l’armadura sense que les criatures de les parets hem detecten. D’acord, vaig a fer-ho.
-Ves amb compte.
-Estigues tranquil·la, no arriscaré més del necessari.
Raül es deslliçà amb silenci,(per no despertar al drac), i molt lentament, (per a no alertar als borinots) per la paret.
L’armadura sols estava a uns quan metres d’ell. Amagant-se darrere les muntanyes d’or aconseguí arribar fins a l’armadura sense ser detectat.
Amb molt de compte se la col·locà. L’armadura pesava més del que ell hi havia imaginat. Sols la podria dur a sobre uns minuts.
Més lentament que abans i quedant-se quiet de quan en quan durant uns segons, s’adintrà a l’àrea vigilada pels tres guardes. Aquestos no s’adonaren de res.
Els dos presoners el vegeren.
Ara feia falta desfer-se dels vigilants, però com?
Pega una mirada al voltant i es fixa en una cosa que abans no havia vist. En mig de muntanyes d’or i joies hi havien armes encastades en metalls pesats. Recolzat en una paret aconseguí albirar un arc molt bonic. Estava fet completament d’or i tenia incrustats diversos robis a la seua superfície, la corda era de plata. Al seu costat hi havia un carcaix ple de fletxes d’ors, encara que a la seua punta hi havia una pedra d’un material, que no aconseguí saber quin era, de color blau.
Amb lentitud s‘acostà a ell. L’agafà. L’arc era molt lleuger. Es col·locà el carcaix a l’esquena. Començà a observar els moviment dels borinots. Eren moviments prefixats. En pocs minuts Raül aconseguí memoritzar la seua seqüència de moviments. Anaven pegant voltes al voltant d’un eix imaginari. Així tenien controlada tota la zona.
Tensà la corda de l’arc i apuntà. Li havia costat traure la fletxa del carcaix, com si alguna cosa l’atragués, però de moment no li dona importància. En el moment en què la fletxa toca la corda de plata es torna més lleugera.
La criatura que estava cara ell nota alguna cosa estranya i es queda quieta. Millor per a ell.
Al soltar la corda la fletxa volà en direcció al seu objectiu. Diana, la criatura caigué al terra i desaparegué.
En el moment en què la fletxa tocà el terra aquesta reaccionà i tornà al seu carcaix.
L’única explicació possible que se li ocorregué a Raül va ser algun material del carcaix atraïa altre material de la fletxa. No podia ser l'or, per que si no l'arc i els tresors serien atrets, per tant havia de ser la pedra de la punta. També deduí que la plata trencava aquella atracció i que aquesta es reactivava quan tocava el sòl.
-Merda.-es digué en veu baixa.- altra vegada desviant-me del tema. He de concentrar-me en el que estic fent.
Els dos companys de l’enemic caigut notaren que alguna cosa havia canviat.
-No tinc molt de temps.
Tragué una altra fletxa, apuntà i soltà la corda. Aquesta vegada fallà i la fletxa caigué davant del morró del drac.
Aquest dormia profundament i no s’adonà. La fletxa torna al seu lloc.
Els dos guardes que quedaven estaven alterats i apunt de despertar a tots.
Els dos presoners sabien del delicat de la situació i agafaren una pedreta de la paret i se la llançaren a les criatures voladores. Estes s’encararen a la gàbia ja que el dolor els havia fet, perdre els records sobre el qual els inquietava.
Amb la seua trompa intentaven colpejar-los. Estaven els dos enemics junts.
Raül agafà dos fletxes i tensà la corda.
-Esperem que no falle ara.
Soltà.
Les dues fletxes començaren a volar fent diana en els seus objectius.
Caigueren al terra, les fletxes tornaren i oh havien caigut els cos del borinots Raül distingí una clau.
Es lleva l’armadura, segons la seua teoria fins allí no arribaven les ones a més ja començava a fer-li mal tant de pes. Per altra banda no podria obrir la gàbia amb tant de pes al damunt. L’arc se’l queda amb ell.
Agafà la clau i obrí la gàbia. Els presoners rescatats no digueren res, però en la seua mirada es distingia la gratitud.
El problema estava en com tornar.
Si caminaven pegats a la paret, no els detectarien. Com ja no estaven el tres guardes podien pujar a la zona més elevada per aquell costat i després arribar on estaven els seus amics.
Amb indicacions per senyes els digué als dos rescatats que el seguiren movent-se lentament i amb silenci.
Amb l'esquena contra la paret anaren acostant-se al lloc on volia anar Raül. Finalment escalaren un poc la paret arribant a l’altura dels seus amics. Després sols hagueren de caminar una mica acatxats. Es reuniren tots.
Abandonaren aquell lloc i finalment eixiren de la cova sense cap incident.
Tornaren altra vegada al poble.
La dona en vore la seua filla es llançà a abraçar-la
-Filla meva encara estàs viva.
-Tot ha sigut gràcies a aquests valents. El drac estava dormint, volia menjar-se'ns quan es despertés. Però tinc por de que per venjança li puga passar alguna cosa al poble.
Cristal parlà:
-Jo opine que el que haurien de fer es abandonar el poblat i refugiar-se en algun altre lloc. El drac quan es despertí s’enfadarà molt i el més probable es que vinga cap ací. No teniu ningun altre lloc on refugiar-se?
-Si tenim fetes unes excavacions en el subsòl. Existeix una entrada a la plaça i una altra en plena muntanya. Però aquesta sols es pot obrir des de dins- No crec que hi haja cap perill allí dins. A més allí hi han armes. No volíem abandonar les nostres pertinences i per això no entrarem en ell.
-Això es una temeritat. Mira el que ha passat. Si s’haguéreu amagat abans tot açò no hagués ocorregut.-digué Miquel.- Això passa per ser materialistes.
Tot el poble que havia eixit al carrer ho escoltà i acatxà el cap avergonyit.
-Jo soc l’alcalde d’aquest poble i teniu tota la raó. Immediatament ens amagarem.-Mirà a Raül.-Veig que has aconseguit aquest arc. No creia que el tornaria a vore. Us el regale pels serveis prestats, us podria ser útil. Pertanyia a un avantpassat meu, però mel robaren farà molt anys. Ara és teu.
La donà també s’acostà a ells.
-Teniu, aquesta arma es de sobra coneguda, així que us regale aquest cabdell de plata. Us podrà ser útil, també us regale estes tisores especials, per a poder tallar els trossos.
Agraïren el regals i ràpidament es despediren. A la plaça alçaren una argolla i la gent s’adintrà al subsòl.
-Espere que siga segur aquest lloc.- Desitjà Cristal.
Prosseguiren amb el seu camí.
No pesava molt, però llevava lloc, així que cada dia es turnaven per que un portara l’arc i un altre el carcaix.
Creuaren valls i muntanyes. Les poblacions amb les quals es trobaven estaven desèrtiques. No es veia cap humà pels voltants.
Un dia de tants vegeren a una parella de vells que estaven enfront d’una cova, mirant-la. La seua aparença era d’absoluta desesperació.
Una vegada que vegeren el grup, l’home se’ls acostà:
-Per favor teniu pinta de guerrers. Salveu la meva filla de les urpes d’aquest malèvol ser, Es l’únic que tenim, sense ella no podríem viure.
-Un malèvol ser?-preguntà Cristal.
-Si es enorme i amb ales, de color blau i unes urpes afilades.
-El que ens mancava un altre drac, aquest te la pinta de ser un drac de gel.-Comentà Miquel.
-La vostra filla està retinguda en aquesta cova, veritat?-Preguntà Raül.
-Si, rescateu-la per favor.
-D’acord. Haurien d'amagar-se, podria ser perillós.
-No, nosaltres esperarem ací fins que ella estiga bé. No ens n'anirem.
Raül veié que no serviria de res insistir.
-Està bé. Doncs ara tornem.
-Parles com si rescatar una persona de les mans d’un drac fora el més senzill del món.-Digué Miquel.
-No, però ens en sortirem. Anirem amb compte i no passarà res. Pel que se dels dracs si no estan pegant voltes per ahí estan dormint.
-Ja, però resulta que aquesta es una criatura de l’extraunivers. No es comporten de la forma més convencional.
-Ja has vist el drac roig, ell també estava dormint. Tot anirà bé.
-Segur.-contestà Miquel irònicament.
Entraren a la cova. Quan més s’adintraven a l’interior més es notava una sensació de fred.
Al cap d’uns minuts arribaren a un llac on la capa superficial estava completament glaçada. A l'interior de l’aigua es distingí la figura d’un drac de color blau, que estava dormint. Era la primera vegada que es preguntaren si les criatures del extraunives respiraven o no. Suposaven que quan vivien a l’espai no, però i quan tenien un cos sòlid? Almenys sabien que per a parla si, però en fi podien utilitzar l’aire per a emetre sons i no utilitzar-lo per a respirar. Però com es comunicarien en l'espai? No ho sabien, si tenien l’oportunitat ja li ho preguntarien a algú que entengués del tema.
A uns quan metres d’alçada, encarada al centre del llac, hi havia una xica nugada dels peus d’una corda enganxada a una argolla que hi havia al sostre. El sostre no estava a molta distancia del terra.
La xica estava inconscient i començava a posar-se-li la pell morada a causa de la gelor.
No hi havia ningú vigilant, suposaven que el drac no tenia por que li robaren res, al contrari que el drac roig que guardava amb ànsia el seu tresor.
A Cristal se li ocorregué una idea.
-Amb l'arc podríem llançar una fletxa nugada amb una corda i apuntar prop d’on està ella. Després alliberar-la.
-D’acord, jo aniré.-S’oferí Enrique.
De seguida ho prepararen tot, estaven apunt de llançar quatre fletxes ,enllaçades amb una corda ( per a tindre més suport), quan Raül digué:
-Un moment.- tallà quatre trossos del cabdell de plata i la nugà a la fletxa.- Sense açò la fletxa tornaria.
Cristal fou la que disparà. Tensà molt l'arc. Les quatre fletxes s’incrustaren a pocs centímetres de l’argolla.
Enrique agafà carrera i saltà. La corda es balancejà i ells es queda a uns centímetres de la superfície de l’aigua. Ho havien fet així per por a què si xafés el gel aquest es trenques i despertara al drac.
Començà a escalar. Una vegada arribat a l’altura de la xica agafà la corda que li sobrava a ell i li nuga la cintura a la xica. Després amb molt de compte talla la corda que la nugava a l’argolla i compte descendí a la xica fins situar-la a uns vint centímetres del gel.
Enrique descendí, fins on era ella i començà balancejar-se.
Al cap d’uns quan intents Miquel, Raül i Cristal agafaren la corda i la estiraren cap a zona sóida i segura. Enrique se soltà. Deslligaren la xica. Enrique se la carregà a l’esquena. Miquel Raül i Cristal estiraren amb molt força fins que aconseguiren desenganxar la corda i la fletxa de la paret. Per poc la fletxa no cau al gel i el trencà. Eixiren de la cova sense cap problema. Hores més tard el drac es despertaria i s’enfadaria molt.
-Gràcies moltísimes gràcies per haver-la rescatat.
Això s’escortava hores després en una cabanya.
-No us podem oferir res. Ho sent, però som pobres i sols ens queda la nostra filla i el ramat.
-No es preocupe.-s’apressuarà a dir Cristal.- No ho hem fet per interés. No fa falta que ens done res. Això si no deuríeu quedar-se en aquesta cabanya. El drac podria tornar i...
-No et preocupes, ara quan la nostra filla es recupere un poc ens adintrarem al soterrani que hi ha en aquest cas. Hi han diverses galeries i tenim aliment suficient per a aguantar uns quants mesos. No us preucupeu. Prosseguiu el vostre viatge.
Finalment es despediren de la família i li desitjaren a la xica que es recuperes.
Ben entrada la nit.
-Hola germanet Blau. Com et va?
-Que fas tu per ací Roig? Creia que aquesta zona no et pertanyia.
-Si, uns humans entraren a la meva cova fa uns dies i hem furtaren el sopar. Els estic seguint el rastre, però l’he perdut. Quan els atrape...
-Com saps que eren humans?
-Per l'olor, la seua olor ho impregna tot i es inconfusible, eren quatre els que vingueren.
-Pel que veig a tu t’ha passat el mateix que a mi i segurament eren els mateixos quatre. I no trobe els seu rastre.
-Mmmm creus que eixos quatre son els qui ens va dir el nostre amo que els matarem?
-No ho se.
-Que tal si anem a vorer el nostre germà gran? Viu en la zona de la capital d’aquest regne, no?
-Si allí viu. Però crec que primer deuríem d’avisar al nostre germà mitja. Està passant la capital. Després tots quatre podríem buscar a eixos miserables.
-D’acord, anem.
Els bessons del gel i del foc començaren a moure’s en busca del seu tercer germà.
Des de dalt la muntanya divisaven Àcor, la capital d’aquell regne. Havien tardat una setmana en arribar des de que rescataren la xica de les mans del drac de gel.
La nit que seguia al rescat vegeren dos figures molt grans que creuaven el cel, no les aconseguiren distingir i encara que els va inquietar no li donaren importància.
Ara des d'allà dalt observaven els moviments de la gent. No pareixia que estigueren preocupats, així que com no veien que tenien cap problema junt a l’experiència passada amb els anteriors reis decidiren prosseguir.
Deixaren Àcor al darrere.
En aquell regne no plovia molt, ja que les muntanyes impedien que els núvols provinents del mar arribaren a l’interior, en canvi nombrosos rius naixien en elles.
Els dies passaren ja estaven a molts quilometres de la capital quan...
-Son plors de xiquets, però d’on provenen?
-No se Enrique,però últimament cada vegada que hem escoltat un plor ens hem topat amb un drac.-digué Miquel.-Espere que aquesta vegada...
-Mira. si hi ha gent que ha sigut atrapada per un drac, o pel que fos, es el nostre deure rescatar-la.-Li recordà Cristal
-El nostre deure dius? El que nosaltres hem de fer es arribar fins una illa. L’enfrontament amb els generals no es més que un a part del nostre entrenament i prou. No podem anar de cavallers marxants.
Raül li replicà.
-Es a dir que consideres els nostres enfrontaments amb els generals una forma de fer-nos més forts. Jo crec que no es així. La nostra missió es alliberar aquest planeta de Frédor i ajudar la gent. No te negaré que els nostres enfrontaments amb els generals no ens facen més forts, però en la base d’estos enfrontaments està a alliberar els regnes. A més si el que vols es entrenar-te pots considerar el rescat de cada persona o persones com una proba més.
-Els plors s’acosten, però per a on?.-tornà a preguntar Enrique.
-Pel cel. Venen pel cel.-digué Cristal.
Tots quatre alçaren la vista.
Un drac d’un color gris molt fosc portava un total de tres xiquets en cada pota, feien un total de sis, tres xiquets i tres xiquetes. Creua a gran veloçment sobre els seu caps.
-Hem de rescatar-los.-digué Cristal.
I començà a córrer darrere del drac. La resta del grup la seguí. Era ben entrat el vespre.
No tingueren que córrer molt de tros, ja que ràpidament el drac aterra a l’interior de la cova per una mena de crater volcànic.
L’única forma que tenien ells d’entrar era per una obertura que hi havia a ras de terra. Aquella obertura havia segut causada pel magma del volcà. Feia moltíssims anys el magma estava concentrat allí a tan alta temperatura que rondava les parets i eixí a l’exterior a ras de terra. En l’actualitat estava extinguit.
Cristal fou la primera en entrar seguida per Raül i companyia.
La cova era molt ampla i no es distingia molt bé el sostre.
Continuaren avançant. Finalment arribaren a un lloc que pareixia un laberint d’espills format ,majoritàriament,per un quars molt polit.
-Jo continuaré avant.-digué Cristal.-Vosaltres espereu ací. Hem nugaré la corda a la cintura i així sempre sabre per on tornar. Vosaltres tingau compte d’ella.
-Estàs segura? No vols que ningú t’acompanye? Podria ser perillós.-digué Raül.-A més no savem el llarg que pot ser el recorregut la corda es podria acabar.
-Se cuidar-me a soletes, tranquil. A més quasi sempre eres tu el que s’arrisca. Deixam intentar-ho. Vuic ser jo la qui rescate aquests xiquets. A més heu de quedar-se ací, podria ser més perillós que tots ens adintrarem, podríem acabar tots perduts. No crec que hi haja tanta distancia fins on està el drac. A més si s‘acabà la corda podeu nugar-la a una altra de les vostres. Estaré bé. Confia en mi.
Li guinyà l’ull.
-D’acord si es el que vols, no intentaré dissuadir-te. Cuida’t.
-Si haguera cap problema ja us demanaria ajuda, per promet-me que no vindràs si no t’ho demane.
-Eh...
-Raül...
-Esta bé t’ho promet, si no hem demanes ajuda no aniré. Ves amb compte.
-Si
Cristal es nugà la corda a la cintura i s’adintrà al laberint.
Anara per on anara sols veia un reflex d’ella mateixa. Ella no creia que allò fos natural. Probablement fos algun truc de bandits per a despistar els intrusos.
Hi havien molts passadissos pels quals seguir i un parell de vegades es dona un cop contra alguna paret transparent. Normalment quan això ocorria es que no hi havia eixida i havia de tornar uns passos enrere per a després elegir altre camí.
Estava convençuda que si no fos per la corda acabaria perduda i li costaria molt trobar l’eixida.
El laberint era més llarg del que havia calculat i tot replet de cristalls i vidres però el material que més predominava era el quars.
Els vint metres de corda s’esgotaren.
Raül ràpidament tragué la que duia ell i l'enllaçà, amb un nus molt fort, a l’altra.
-Estarà bé?-preguntà Enrique.
-Espere que si.
-Per que no la segueixes?
-Per que m’ha demanat expresament que no ho faça. No se, vol rescartar-los ella, si jo apareguera seria com trencar-li l’orgull, com si no confiara amb ella. Confie en les seves habilitats segur que se’n eixirà. Tranquil.
Confiava amb les seves habilitats, estava completament convençut que eren millors que les d’ell. Però no estava tranquil, no podia evitar-ho ella l’importava massa. Però no trencaria la confiança amb ella. No la seguiria, esperaria que ella demanara ajuda per a entrar. Encara que no te el per que de demanar-la.
Però i si el so no arribava i ara estava demanant ajuda? Que fer? No no anava entrar.
Raül estava en mitja d’eixa discusió interior quan brunzint per damunt del seu cap aparegué un dels borinots amb una mena de paper de grans dimensions a les mans. Ràpidament entrà al laberint sense fer-los ni cas, com si no els haguera vist.
Cristal ja no sabia per on continuar quan escoltà el brunzit. La criatura passà per dalt d’ella. Decidí seguir-la. Per poc no la perd entre tants reflexos tant d’ella com de la criatura, però amb un gran enginy aconseguí no perdre’s i finalment eixir del laberint.
Ràpidament en vorer al drac s’amagà al darrere d’una roca.
El borinot li entregà la carta al drac.
-Però si es una carta del meu germà gran. No se quina mania li ha agafat ara de escriure cartes a l’idioma humà. Menys mal que l’entenc un poc. A vorer que diu:
Estimat germà mitjà Roig i Blau han vingut ací a parlar amb mi. M’han contat que fa poc que et visitaren i que no els feres molt de cas. Jo crec que l’assumpte es seriós. No crec que siga casualitat el més segur es que siguen eixos humans que estan fent front a l’amo. Les nostres obligacions son acabar amb ells.
Vaig a preparar un sopar d’alt nivell dintre de cinc dies. T’agrairia que et presentares i que tots reunits reflexionarem sobre el que els ha passat als nostres germans menors. Crec que es de vital importància. Et pregue la teva assistència. Ja ho sabràs, però teu recorde per si de cas. La meva cova està situada a pocs quilometres de la capital, Àcor.
Atentament el teu germà major.
P.D: El menú es carn humana.
Així que el meu germà gran s’ha cregut les històries de Roig i Blau. Hem pense que aniré, però ara no, estic cansat vaig a dormir una estona. Pensava cruspir-me aquest nens a la nit, però vista la cosa serà millor que els porte al sopar del meu germà i que ens servisquen de postre. Tu insecte amb ales ja ten pots anar. Si pogueres parlar et diria que li digueres que accepte l’invitació, però com no pots es igual. A més així el sorprenc amb les postres. Te’n pots anar.
El ser que havia dut la carta desaparegué ràpidament per on havia vingut.
Segons després el drac s’enrosca en un racó i s’adormí de seguida. Els seus ronquits ressonaven a la cova.
-Ara es la meva.-pensà Cristal.- Primer observaré el terreny.
Els xiquets estaven arinconats en una paret. No els havia nugat o engabiat, ni els hi havia immobilitzat de cap manera. Però els xiquets estaven atemorits i no es gosaven a moure’s. El drac ho sabia i per això no els havia oposat cap resistència al seu moviment.
Cristal es deslliga la corda.
Molt lentament i sense fer soroll s’acostà cap al xiquets.
Estos en vore-la començaren a plorar.
Li vingué justetet a amagar-se darrere una altra roca quan la veu del drac resonà molt fort.
-Deixeu de plorar! Com seguiu així no us reservaré per al postre us menjaré ara mateix.
Ens sentir la veu del drac els plor s’acallaren.
-Així m’agrada. I ara tranquilets que vuic dormir.
Al cap de no res tornava a roncar.
Aquesta vegada Cristal eixí de darrere la roca amb el dit a la boca en senyal de silenci.
No sabia si els xiquet ho havien compres, però almneys no ploraren quan la tornaren a vorer.
Ràpidament va fer que s’agafaren de la ma i els col·locà en fila. Agafant ella la ma d’un xiquet situat a l’extrem comença a encaminar-los cap al laberint.
Alguna que altra vegada els xiquets tropeçaven i caien al terra i després venien els plors.
Per sort el drac sense obrir els ulls pegava un crit i s’oblidaven del dolor i continuaven.
Els xiquets no devien tindre més de cinc o sis anys. Agafà la corda.
Una vegada a l’interior del laberint la cosa ja es va fer més fàcil. Seguint la corda, mentre l’enrotllava, ràpidament eixiren d’ell on els demes estaven esperant.
-M’alegre de que estigues bé. Sabia que ho aconseguiries. Li digué Raül.
-Gràcies. I sobretot per haver confiat amb mi. Però no es moment per a parlar. Quan abans eixim d’ací millor. No siga cosa que el drac es desperte i ens descobrisca massa prompte.
Cristal es guardà la seua corda i Raül la seua.
Eixiren a l’exterior, el sol els enlluernà.
Els xiquets eren massa xicotets com per a saber on estaven, així que no pogueren esbrinar on estaven les seves cases o on s’amagaven, en el cas que s’amagaren a les coves.
Decidiren caminar en la direcció per on havia vingut el drac.
Un parell d’hores després vegeren un grup de persones armades amb diferents eines de camp i granja, destrals, forques, corbelles, masses...
En veure’ls se’ls acostaren ràpidament els agraïren, convidant-los a un sopar, que hagueren rescatat els xiquets.
Caps d’ells es pogué negar a l’invitació. A part que feia temps que no menjaven res un bon menjar.
Els seguiren fins a una cova molt ben dissimulada. Els convidaren a entrar.
Seguiren caminant per un túnels molt nets. Finalment el túnel que seguiren s’obrí en una gran caverna o hi havien centenars de cases construïdes a la pròpia paret. Havien aprofitat les parets per excavar en elles les seves cases. Algunes estaven al ras de terra. Altres en canvi estaven elevades uns metres i a les quals s’accedia per unes escales també construïdes a les parets. En la part més situada al fons estava situades el que es podia considerar una granja. Allí hi havien molt animals de diferents espècies. Sobretot vaques, i cabres. També hi havien porcs i conills i ovelles. Una mena de llacuna molt petita estava plena de peixos.
La gent, a pesar de a estar passant per la situació en què estaven, era molt agradable i simpàtica i els agraïren molt efusivament el rescat que havien dut a cap.
Al mig de la caverna es muntaren unes taules per que caberen tots i muntar una mena de festa. Feia molt de temps que no celebraven res i estaven ansiosos per passar una agradable nit sense preocupacions. La mort dels xiquets hauria sigut una gran pèrdua, la majoria haguera caigut en una depressió, però al ser rescatats i estar en una situació límit i desesperant era lògic que volgueren fer alguna celebració. No se’ls podia tirar res en cara.
Es posaren a fer ràpidament el sopar. Els digueren que si volien podien banyar-se en unes aigües termals que tenia la cova.
Ràpidament acceptaren l’oferiment.
Una dona entrada en anys els acompanyà.
Entraren en una mena de túnel que s’acabava de seguida. Les aigües termals estaven dividies en dos parts per una construcció humana. Una part era per a les xiques i l’altra per al xics.
Havien construït una mena de cambres, per tant els xics i les xiques no es veien. Les fonts termals eren alimentades per un riu subterrani d’aigua calenta.
La dona els digué que si volien allí dins també podien netejar la seua roba en unes piles de marbre i que podien utilitzar la roba que hi havia en una mena de robers fets de pedra i que estava neta mentre la seua s’assecava.
Llavaren la seua roba i cada un d’ells la colgà en un estenedor diferent. Cristal no estava amb ells ella estava en el banys de xiques.
Tant en el de xiques com en el de xics hi havia gent. Parlaren de diversos temes i finalment eixiren d’allí.
Encara que la seua roba s’assecava de seguida, preferiren utilitzar la roba que els havia dit la dona per educació.
Els tres xics anaven igual. Amb una camisa i uns pantalons fetes de llana de les ovelles. Per la seua banda Cristal portava una camisa de tirants i una falda, també fetes de llana.
La taula ja estava parada amb el menjar servit i ells quatre s’asseguren als seus llocs.
Esperaren que tots estigueren asseguts. Aleshores començaren tots a menjar.
El menjar era de diversos tipus de carn i peix. La beguda era aigua.
Després passaren a les postres. Tot eren pastissos de formatge i crema.
Finalment després de les diferents infusions el representant del poble, que podríem considerar l’alcalde, s’alçà amb la copa plena d’aigua i digué.
-Vaig a parlar en nom de tots nosaltres. Es una llàstima però en aquest temps sols podem brindar amb aigua. Tot el poble us està agraït pel que heu fet. No tinc paraules per a expressar la meva gratitud. No us podem oferir res, espere que aquesta velada us haja agradat i sapiau que sempre sereu ben rebuts entre nosaltres. Tot va començar des que aquells quatre dracs aparegueren. Aquest regne necessita valents com vosaltres que els facen front. Es una llàstima que nosaltres no sabem lluitar i el nostre rei no vol que els seus soldats els ataquen. Però en fi no estem ací per a lamentar-nos. Sols hem queda una cosa per dir. VISCA! VISCA PELS HEROIS D’AQUESTA NIT!
-VISCA.-repetiren tots els del poble.
Després tot tornaren a les seves converses.
Raül comentà amb els seus amics:
-Quatre dracs? Nosaltres sols hem vis tres. Ha de hi haure un altre.
Cristal recordà la carta i els ho explicà tot.
-Hem d’anar a la capital. EL més segur es que hi haja gent atrapada per a servir de menjar. Hem de rescatar-los. A més si es veritat el que deia la carta existien quatre dracs podrien ser els generals d’aquest regne.
-Crec que te raó.-la recolzà Raül.- Quan abans mogam millor. Aquesta nit descansarem en aquest lloc, però demà no més pugam hem de moure.
-Cregueu de veritat que arribarem a temps?-digué Miquel.- El més segur es que ja se’ls hagen menjat quan arribem. A més com penseu derrotar quatre dracs? Això està per damunt de les nostres possibilitats.
-Hem d'intentar, segur que hi ha alguna manera. Hem de derrotar-los.
-Pensava que havies decidit no ser un temerari, no has canviat gens, ja tornes a arriscar la vida sense sentit.
-No, t’equivoques. No vaig a fer res que no puga assolir, però si no ens acostem i vegem com està la cosa no esbrinarem mai com derrotar-los. A més sabent que el menú es carn humana no podem anar-se'n com si no passara res. Ens ha costat quatre dies arribar fins ací. El sopar es dintre de cinc dies. Si ens apressurem podem arribar a temps i alertar la gent.
-Jo crec que aquesta vegada Raül i Cristal tenen raó.-digué Enrique.- Si podem fer alguna cosa ho hem de fer.
-No teniu remei. D’acord us acompanyaré.
Acabaren la nit. Els digueren que no feia falta que ajudaren a arreplegar al taula que ja havien fet prou.
Ells els digueren que a l’endemà de bon matí es havien de anar. Els agrair-en molt el menjar i el tracte rebut i prometeren que intentarien fer alguna cosa per a acabar amb els dracs.
Els deixaren a la seua disposició una casa per a ells quatre. Cada un escollí una habitació i es desitjaren bona nit. Estaven molt cansats- Ràpidament es posaren un pijama de llana i es gitaren als llits de llana. No tardaren ni deu minuts en adormir-se
Es despertaren un poc després d'eixir el Sol, encara que ells no ho sabien ja que estaven a l’interior d'una caverna.
Havien dormit molt bé, el millor descans que tingueren en molt de temps. Els llits tous els havien deixat descansar molt a gust.
Anaren fins als banys termals i recuperaren la seua roba. Se’ls havia oblidat llevar-la d'allí i estava un poc humida pels vapors de l’aigua termal. Però sabien que ràpidament es secarien una vegada estigueren cara el Sol.
Quan eixiren del túnel que connectava el bany amb el poble de la caverna tota la gent els estava esperant formant un passadís.
Al seu pas exclamaven vítors i els desitjaven sort amb la seua empresa.
Uns quants els acompanyaren fins a l’eixida per que no es pergueren per els diferents túnels.
Una vegada fora es despediren i tornaren a dissimular l’entrada.
Començaren el viatge de retorn a Àcor, la capital d’aquell regne.
Tornaren a tardar uns quatre dies pujant i baixant muntanyes en arribar. Era per la vesprada.
El primer que notaren va ser que la gent estava molt alterada i no parava de cridar corrent cap ací i cap allà.
Els guardes del rei no deixaven que la gent exira de la ciutat en murallada.
A que estava jugant el rei d’aquell regne? Pensaren. Per que retenia a tota eixa gent?Prompte ho descobririen. Però de moment no podien fer altra cosa així que s’acostaren.
Els guarde de la porta els interromperen el pas. Els miraren de dalt a baix, xiuxiuejaren entre ells. Després parlaren:
-El nostre rei vol parlar amb vosaltres vingau.
-Amb nosaltres? Com sabeu que es amb nosaltres? Si ni ens hem presentat.-digué Enrique.
-Vosaltres encaixeu perfectament amb la descripció. La vostra fama us presideix. Heu derrotat tres generals de Frédor. Si hem feu el favor? Per que vegeu que no es cap trampa no farà falta ni que us llevem les armes. Així que si nosaltres confiem en vosaltres al deixar-vos anar en presencia del rei amb les vostres armes, vosaltres podríem fer el mateix confiant i acceptar la audiència amb el rei.
-Açò hem fa mala espina.-comentà Raül en veu baixa.- Alguna cosa no quadra.
-Si, però no tenim altra solució. A més hem vingut ací per a avisar a la gent que uns dracs els volen atacar. Qui millor que el rei per a donar la noticia?-digué Cristal.
-Si, però no hem de baixar la guàrdia en cap moment. En definitiva estem tots d’acord?
Tots feren que si amb el cap.
Es dirigiren als guàrdies i els comunicaren la seua desició.
Els guardes compliren la seua paraula i els llevaren les armes.
Uns quatre guardes serien els encarregats de conduir-los a palau.
Es havien de travessar dues portes de fusta molt grosses per a poder accedir a la ciutat.
La primera s’obrí. Entraren en una habitació quadrada. AL seu front estava la segona porta i tant a dreta i a esquerra hi havien unes escales que pujaven fins la part més alta de les muralles. En cas de ser atacats en eixe lloc era on es posaven els arquers.
Creien que anaven a creuar la segona porta, però els seus acompanyats es dirigiren cap a l’escala situada a l’esquerra.
Pujaren les escales i eixiren a l'exterior, a la part més alta de la muralla.
Estaven a uns vint metres del sòl. La part que donava a cap obert estava coberta per un paretò, amb diferents ranures per on es podien disparar les fletxes.
A la part de la ciutat,la cosa continuava igual que com ho havien observat des de la muntanya, la gent estava aglomerada a les portes colpejant-les i tirant ous i verdura.
Alguna cosa els havia alterat, però que? I per que no els deixaven eixir?
Feren estes preguntes al seus acompanyants, però ningú digué res, es més no parlaren en tot el trajecte.
La muralla rodejava tota la ciutat. Aquests també s’unia a una altra muralla que envoltava els punts lliures de palau.
El palau estava construït en la pròpia muntanya que tenia al darrere.
Era el palau més gran de tots els que havien vist, inclús que el de Rotiria, però aquest era menys bonic. El color gris ennegrit de les parets de la muntanya li donava un aspecte tétric i poc acollidor. Donava una sensació aspra.
En arribar a la muntanya de palau hagueren de tornar a baixar.
Aquesta vegada baixaren directament a la ciutat.
Allí no hi havia ningun ciutadà. Tots estaven a l’altra porta.
La primera portà s’obrí.
Allí hi havien unes desenes de guardes. S’obri la segona. Aquesta donava directament a una fossat i en acabar el fossat estava l’altra muralla.
Un pont de fusta acabat d’abaixar els va permetre el pas.
Creuaren una tercera porta i tornaren a trobar-se amb una habitació quadrada amb més guardes.
Finalment creuaren la quarta porta.
Eixa porta donava a un petit jardí. No era molt bonic. L’única cosa especial que destacava era que hi havien uns quatre Grifos, sers amb cap d’aguila amb ales i cos de lleó, nugats dins d’una mena de quadra d’acer. Estaven domesticats, almenys en aparença, ja que pareixia que no volgueren intentar escapar.
Ràpidament els deixaren de veure en el moment en què entraren a palau.
La sensació fosca no desapareixia, es més augmentava, les parets eren totes grises, com les pedres de les coves de la muntanya.
Pujaren escaleres, escaleres i més escaleres.
Al cap de molt de temps es trobaren a la part més alta.
El rei els esperava en el balcó més alt de tots i des d’on observava a la gent.
En sentir-los es girà i digué:
-Benvinguts a la meva casa.
Els obligaren a fer una reverencia.
-Sabeu, Frédor m’ordenà que si us vegera us entregara als dracs. Jo vaig acceptar i ell hem facilita la vostra descripció. Per això sabia qui aspecte teníeu.
Tots quatre es quedaren glaçats, havien caigut en una trampa, o no?
-Ja vaig dir jo que vindre ací era un error.-Digué Miquel.-Si de quan en quan me féreu cas estes coses no passarien. Ens han tornat a enganyar.
-No s'equivoqueu. La situació ha canviat. No us haguera permes entrar ací amb les vostres armes si volguera complir les ordres de Frédor. Si haveu derrotat tres generals no seria tan fàcil retindre-vos amb les vostres armes.
No us negaré que la meva intenció era complir les ordres de Frédor, però ja us he dit que la situació ha canviat.
-Com que ha canviat? I per que la gent vol eixir i no la deixeu?-Preguntà Raül.
-Teniu sort que la situació us permeta parlar-me així. Si no fora pel meu problema no consentira que hem parlareu així. Us diré el que vuic de vosaltres.
Aquest matí el drac negre que viu en aquesta muntanya ha baixat i ha agafat ciutadans. No es que siga una cosa que hem preucupe, eixe era el tracte. Frédor hem deixava amb les meues comoditats i jo sol tenia que permetre que aquest dracs fen el que volgueren amb els meus súbdits. Que els volien per a menjar? Allà ells. Que els volien per a fer unes misterioses excavacions? Ningun problema.
Però aquest matí a part de ciutadans a agafat la meva filla. La princesa. Ja us dic que la situació ha canviat.
Els quatre es quedaren amb els ulls oberts. Com podia ser que fora tant cruel? Li donava igual el que li passara al seu poble. Li importava no res el sofriment de la gent. Ara que li havien agafat la seua filla es quan es molestava en trobar alguna solució.
Cristal parlà:
-Mira, hem caus fatals. No et faria ningun favor encara que la vida m’anara en això. Però la teva filla no te cap culpa. Així que anirem a per ella. Però no cregues que ho fem per un desalmat com tu. Ojala caigueres presa del teu egoisme. A més per que no envies els teus soldats?
-Xiqueta insolent. Menys mal que us necessite que si no. Si no envie el meus soldats es per que en teoria treballe per a Frédor, no puc fer un atac directe. A part que els meus soldats tenen por del drac.
-Quina mena de pare eres! Prefereixes que la teva filla puga morir abans de perdre els teus privilegis. En quin cap cap això?
-Com hem pots dir això? No entregant-vos a Frédor ja m’arrisque molt. Anem al gra. El que vuic es que aneu a la guarida del drac i li digué que li entregue a tot el poble a canvi de la meva filla. Per això els estic retinguent, per que puga agafar tota la gent que vulga. Fareu el que us he dit?




-Ni somiaró!.-Cridà Cristal.- Vas a sacrificar vides innocents per a no perdre la teva posició. No el que anem a fer es pujar, rescatar la teva filla i als que ha agafat. Després tu obriràs les portes i deixaràs que la gent es refugie a les muntanyes. Això o res.
-D’acord. No tinc altra opció. Dins del palau, enfront d’aquesta terassa hi ha iuna un cova amb escales. Us conduirà a un camí exterior que puja en forma de espiral al voltant de la muntanya. Uns quan quilometres més cap a dalt esta la cova del drac. Allí ha de tindre la meva filla retinguda.
Sense dirigir-li la paraula al rei es giraren i entraren en la cova que els havia dit. Pujaren els esglaons i eixiren altra vegada a l'exterior. AL sender que pujava en forma d'espiral i conduïa a la cova del drac.
-Sabeu que?.-comentà Raül.-No hem fie del rei, el més segur es que una vegada rescatada la seua filla ens entregue i no deixe escapar a la gent. Crec que deuríem de buscar un altre camí per a baixar i després una vegada que estiguen lliures la gent tornar-li a la filla.
-Raül!.-exclamà Cristal.- Estàs parlant de segrest.
-No exactament, sols ho farem si la seua filla està d’acord, espere que no siga tan desalmada com el seu pare. En cas contrari. Li indicarem el camí a seguir i nosaltres baixarem per l’altre camí. Després ja pensarem com rescatem la gent del poble. Però si ens atrapen no podrem fer res, que opineu?
Acceptaren l’idea de Raül.
-Una pregunta don idees. Com penses derrotar els dracs? Si son els generals haurem de derrotar-los.
-Miquel ara no es moment, primer posarem sana i estalvia a tota aquesta gent i després ja veurem com ho arreglem.
Proseguiren amb la pujada. El sender era bastant ample, a la seua esquerra no hi havia res fins al sòl, la paret era practicarment vertical.
No vegeren cap altre camí que els pogués dur a baix sense passar per palau.
De totes formes ara no podien tirar-se en rere. Tindrien que convencer a la princesa que parlara amb el seu pare i que no complicara la cosa.
Moltes vegades havien de creuar un núvol baix. La boira provocada per eixe fet els feia haver de caminar mol lentament per a no despenyar-se. Generalment acabaven mullats per l’aigua.
Finalment a uns dos quilometres de pujada sense parar, ells havien fet més, ja que els dos quilometres els recorregueren pegant la volta a la muntanya, es trobaren amb l’entrada a una cova. El sender continuava cap a munt, perguent-se.
L’entrada era molt estreta, per allí no podria passar cap drac, duria de hi haure una altra entrada.
Seguiren per l’estret túnel uns quants metres. En eixir del túnel es trobaren en una caverna en forma de bol.
Al centre hi havia una mena de llacuna de color verd i de dins d’ell eixien dues ales negres.
En la part més alta estaven descansant el drac roig i el blau.
En la cara Oest hi havia un gran forat format a causa de la corrosió d’algun acid molt fort. Com era pel vespre el sol il·luminava l’estança.
Estava tot ple dels borinots que vegeren en la cova del drac roig. Brunzien cap ací i cap allà. Devien de hi haure moltíssims. Molts més que en la cova de Roig.
Al sobre de la llacuna negra colgada per una cadena al sostre hi havia una gàbia i allí dins hi havien unes cinc persones. Ràpidament distingiren a la princesa, que vestia un vestit rosa de seda. Al seu cap tenia una diadema de diamants i al dits diversos anells d'or. Del coll li penjava un colgant en forma de mitja lluna de color blau, probablement el material fora Safir.
En el moment en què arribaren una figura tapà la llum del Sol hi entra a la caverna pel forat.
Era el drac gris.
Es para a la vora del la llacuna.
-Negre, veig que continues prenguent banys d’acid. Que no eixes a saludar el teu germà?
Les ales es plegaren i de dins la llacuna d’acid exí el drac negre. Era una mica més gran que els seu germans. Però totes les seves escames negres no parava d’eixir fum, a causa del acid corrosiu.
Els seus ulls eren negres com el carbó.
Amb una veu molt greu parla.
-Gris, no t’esperavem fins demà, no sols vindre més prompte del que toca, generalment quan et diuen un dia no aplegues fins l’últim moment. Mai no arribes ni tard ni prompte, que t’ha fet canviar d’opinió?
Els drac Roig i Blau es despertaren i baixaren a saludar a Gris.
-Fa uns quants dies jo tenien un suculent plat de xiquets tendres. En rebre la teva carta vaig pensar a dur-los com a postres.
-On estan no el veig?-Preguntà impacient Blau mentre es rellepava la boca.
-Ahí està el problema, després de llegir la carta vaig decidir xitarme a dormir. Sorpressa meva quan en despertarme les meves postres havien escapat. LA cambra feia olor a quatre humans distints als xiquets. De seguida vaig eixir a investigar la zona. El rastre el vaig perdre de seguida. Com si l aterra se’ls hagués tragat També vaig notar l’olor a un grup d’humans però també desaparegueren.
Vaig estar uns dies inspeccionant la zona i com no he tret res en clar he decidit vindre un dia abans. Roig, Blau, teníeu raó disculpeu la meva incredulitat. Hem de fer alguna cosa.
Negre parlà.
-Fins demà a la nit el sopar no estarà preparat. Els vapors d’acid d’aquesta llacuna tardaran en cara un dia i mig en deixar preparat el menjar. Veus la gàbia d’ahí dalt? A poc a poc l’acid els esta corroint i cuinat-los. Una vegada fets el acid li dona un gust molt bó a la carn. Ja ho probarem. No et preocupes pel postre, per a això j atinc a la filla del rei.
-Has agafat la filla del rei? No era el nostre aliat?
-Ell si, però ningú en s digué res dels seus familiars. A més es una ocasió especial. Ara estaven descansat. Tinc una cova preparada en la paret Nord per a que pugues descansar tranquil·lament. Si ara hem disculpes vaig a tornar amb el meu bany.
El drac negre s’enfonsà altra vegada a ala llacuna d’acid deixant les ales fora.
Roig i Blau tornaren a les seves cambres i Gris es dirigí cap al lloc que li havia indicat Negre.
Ràpidament tots quatre dracs s’adormiren.
La situació era força complicada. Encara que els dracs estigueren dormint estava tot ple d’borinots i per si hi era poc la gàbia estava situada a uns metres del acid.
-Els borinots volen molt alt.-Digué Cristal.- Podria ser possible que no estigueren vigilant? Per a accedir ací ha de ser amb permís del rei i en teoria els dracs com el tenen com a aliat no creuen que ningú arribava a aquesta cova.
-D’acord.-Digué Enrique.- Això ens diu que pot ser pugam caminar per baix sense que ens detecten, però com baixem la gàbia?
-La gàbia passa per una argolla del sostre i torna a baixar quedant lligada a una altra a ras del sòl. Podríem intentar deslligar-la i baixar-la lentament. El problema es l’acid.
Raül donà la seua opinió.
-Te raó. Tres de nosaltres deuríem d’anar i deslligar la corda. Es possible que amb la força combinada de tres de nosaltres pugam baixar la gàbia. El quart ha de posar-se a vora l’acid per a intentar rescatar-los.
-I com agafem la gàbia?.-preguntà Miquel.- Et recorde que l’acid crema.
-Ha de hi haure alguna manera...
-Ja ho tinc.-ideà Cristal.- No es gens complicat. Demanem a les persones engabiades que balancegen la gàbia. Després el que estiga allí que els tire una corda i la nuguen a un barrot. Després l’altre extrem es nuga a alguna estalagmita i ja està s’obri la gàbia i que salten a sòl segur.
-D’acord qui es el que s’acosta a l’acid?-preguntà Raül.
Curiosament...
-Jo aniré.-contestà Miquel.-Ja va sent hora que m’arrisque un poc. A més amb el meu llarg basto podria ajudar a balancejar la gàbia.
-Estàs segur?
-Si, tan t’estranya? Que no estiga d’acord amb les vostres desicions no significa que no us puga ajudar. Sou amics meus.
Ràpidament cada un anà a fer el seu treball.
Ràpidament baixaren per les paret fins avall. Els tres que havien de deslligar la corda es dirigiren cap a l’argolla,amb silenci però el més apressa que podien.
Miquel es queda a la vora del llac la gàbia es tindria que balancejar en direcció on no estigueren les ales del drac negre.
El grup de l’argolla amb molt d’esforç aconseguí deslligar la corda. La gàbia a baixa uns quants metres a certa velocitat, però utilitzant totes les seves forces aconseguiren que es parara a un metre del acid. Els presoners estaven tan afectats pel vapor de l’acid que ni cridaren.
Miquel va fer senyal als presoners per que es balancejaren. Ho comprengueren de seguida i començaren a moure’s de part a part amb les forces que els quedaven,que eren poques.
Pel moment cap borinot els havia descobert.
Miquel tragué la seua corda i amb el seu basto ajudava a al balanceig.
Quan cregué els llançà la corda i ells la nugaren. Miquel no calculà bé la força i una vegada lligada a un barrot la corda l’l'espengué cara l’acid.
Els seus peus estigueren a centímetres de caure a l’acid. Però ell aconseguí soltar la corda a temps i no li passa res.
Afortunadament la corda no tocà l’acid. Però tampoc aguantaria molt de temps els vapors de l’acid.
Miquel utilitzant totes les seves forces aconseguí estirar la gàbia i deixar-la a un metre del sòl. Nugà la corda en una estalagmita i es dirigí a la gàbia per a veure com podia obrir la porta.
Mentre tant els tres que estaven aguantant el pes de la corda estaven al límit de les seves forces. Com no s’afanyaren la gàbia podia caure al terra i despertar als drac a causa del soroll. Un dels borinots, que havia baixat fins l’altura on devia d’estar la gàbia, notà alguna cosa estranya.
La porta no tenia cap mena de candenat, per que feia falta? A baix estava l’acid i un salt d’eixa altura encara que caigueren al terra els mataria o almenys els fracturaria alguna extremitat. A part que els vapors no els deixarien força suficient per escapar.
Amb ajuda de Miquel els cinc presoners, tres xiques (contant la princesa) i dos xics eixiren de la gàbia.
Miquel deslligà la corda del barrot i de l’estalagmita.
Els altres tres tornaren a alçar al gàbia fins l’altura on estava abans i nugaren la corda altra vegada a l’argolla.
Ràpidament tots nou començaren el camí de tornara per a eixir de la cova. Una vegada fora descendiren pel camí en forma d'espiral en direcció al palau.
Creien que no els havia detectat ningú, però els borinots estaven alterats. Poc mancava per que els dracs es despertaren.
Mentre descendien li contaren tot a la princesa. Ella els prometé que parlaria amb el seu pare i que alliberaria a tots i després buscarien recer a les muntanyes.
Estaven prop de palau quan els quatre dracs eixiren de la cova i els vegeren. Es llançaren en picat cara ells.
Van córrer en dirreció a palau. Ja estaven tots dins,excepte la princesa, del passadís amb les escales que duien al front de la sala del tros quan el drac negre agafa a aquesta ultima. I s’enlaira, després els dracs es dirigiren a la ciutat.
En eixe moment Raül recordà una cosa.
Si.-Pensà- Ells ens podrien ser útils.
Conta l’idea als demes.
Ràpidament tots baixaren i entraren a palau. Tan sols xafaren la sala del tros que els apressaren.
El rei es dirigí cap a ells.
-Hahaha. Moltes gràcies haveu rescatat la meva filla i ara jo us oferiré a Frédor. M’espera honors i glories. Per cert on està la meva filla?
Cristal s’altà:
-L’han tornada a apressar tros d’ase. Veníem a dirliu quan ens ha atrapat. Si no ens solta no podrem fer res. Teníem una idea, però en vista que vosté no compleix les seves paraules no farem res fins que done l’ordre de d’obrir les portes de la ciutat i deixe anar als ciutadans.
-Maleït siga. Hem teniu ben agafat. No tinc cap altra eixida, d’acord. Però després de rescatar la meva filla tornarem a parlar.
-Negatiu. Una vegada rescatada la seua filla la deixarem en un lloc segur i nosaltres ens n'anirem. No tornarem a caure en la seua trampa.
-No tinc eixida.
El rei es dirigí cap el balcó.
-Així i tot no te sentit que ordene obrir les portes, ja estan obertes.
Ells quatre s’assomaren.
En veure que els dracs s’acostaven a la ciutat per pura por havien obert els portes de par en par i havien fugit. Aprofitant això tots els ciutadans corrien cap a les muntanyes a refugiar-se.
Com si als dracs no els importara estaven atacant la ciutat.
Roig amb el seu alé de foc cremava les cases. Blau amb el seu gel les congelava. Gris bufava un vent huracanat i les enlairava, mentre que Negre tirava acid dels seu interior i les fonia. A la pota d’aquest ultim estava apressada la princesa.
Raül li contà la seua idea al rei i aquest accedí els donà permis per que els agafaren.
Molt ràpidament baixaren una per una totes les escales de palau.
I finalment arribaren al jardí.
Les quatre persones ue havien rescatat s’amagaren dins d’un cobertis fins que passara el perill.
Raül i els seus amics es dirigiren cap a la quadra on estaven els grifos.
Amb una clau especial que els hi havia donat el rei els deslligaren.
Raül els parlà:
-No se si m’enteneu però necessitem la vostra ajuda. Hem d’eliminar aquests dracs que estan causant tantes destrosses. Ens doneu permís per a muntar en la vostra espatlla?
Raül no sabia si l’havien entès, però els grifos emeteren un so i Raül gràcies a la pedra comprengué que els donaven permís. Era més una sensació que una paraula formada a la ment. Simplement saberen que podien.
Ràpidament muntaren damunt d’ells. Raül elegí un que tenia les ales enrogides. Cristal un amb les plomes blanques. Enrique elegí el que tenia unes ales blau obscur. Miquel preferí el de les ales Negres.
Acte seguit els grifos s’enlairaren a gran velocitat cara els dracs. Els costà un poc acostumar-se, però era més urgent el que havien de fer que preucuparse per altres coses.
Un núvol de cinc-cents borinots els tapava el pas.
A pesar de això els grifos no es detingueren i creuaren l’eixam com un llamp.
Mentre creuaven anaven donant cap als seus enemics que intentaven capturar-los.
Els dracs ja els havien vist i estaven esperant-los.
Eixiren de l’eixam. Com havien quedat cada un d’ells s ‘enfrontaria a un drac.
Raül a Roig, Cristal a Gris, Enrique a Blau i Miquel a Negre.
Començarem amb el combat de Raül.
Raül es dirigí cap el drac anomenat Roig, que perdonada la redundancia, era de color roig.
En veure’l Roig comença a expulsar foc per la boca cara ell, el qual amb gran habilitat el grifó l’esquiva virant a la dreta.
Raül intentava acostar-se al drac, però aquest no el deixava, mantinguen-lo a ratlla amb el seu foc.
El grifó no parava de virar, tant a dreta com a esquerra, de fer loopins, de rodar sobre si mateix, d’ascendir i descendir en vertical i tot amb l’intenció d’esquivar les flamejades dels drac.
En les poques ocasions que hi havia aconseguit a costar-se al cos del drac, les seves urpes no paraven de esgarrar l’aire intentant colpejar al grifó, si no funcionava utilitzava les ales d’escut.
Finalment aconseguí evitar totes les defense del drac i aconseguí colpejar al cos, però oh sorpresa, l’espasa xoca contra una armadura que cobria el seu cos.
No s’havia adonat abans, per que aquests era completament de color roig i es camuflava amb el seu cos.
Al cap portava una mena de casc amb un robí, situat al front.
A punt estigué el drac de colpejant-li amb una pota, però fent una volantí cap enrere el grifó esquiva l’atac i s’allunyà.
El drac no volia deixar escapar aquesta oportunitat i començà a perseguir-los pel cel llançat bocanades de foc.
El drac era més rapit que la muntura de Raül, així que per que no els alcances havia de fer canvis bruscos de direcció, quan no virava de cop cap a la dreta o feia cap a l’esquerra, quan no es menejava en un zig zag molt brusc.
Si no hi havia més remei es deixava caure una quan metres en caiguda lliure.
Però el drac no es rendia tan fàcilment, i encara que no els alcançava tampoc aconseguien escapar d’ell.
Per si fora poc molt borinots l’atacaven i tenia que anar eliminat-los un per un. Mentre la seua muntura esquivava el drac.
Així estigueren al menys mitja hora. Fins que Raül recordà una cosa.
El drac tenia una escletxa en l’armadura situada al coll, entre el casc i l’armadura del cos, ho podria aprofitar.
Va fer que el seu grifó ascendís molt ràpidament en línea recta cap amunt.
El que anava a fer podria considerar-se una temeritat, però que podia fer? No l’hi s’ocorria cap altra cosa. La situació exigia arriscar-se.
El drac, com s’imaginava Raül, ascendí rere d’ells.
Li demanà a la seua muntura que utilitzes totes les seves forces, que necessitava bastant distancia.
El grifó acceptà i posa en funcionament tota la força dels seu músculs.
A poc a poc anaven agafant avantatge sobre el drac, però no podria aguantar aquell ritme molt de temps.
Una vegada que estava a uns vint metres sobre el drac. Raül es llançà al buit.
Amb l’espasa per davant començà a agafar més i més velocitat.
El drac el veié, no sabia el que pretenia, però anava a massa velocitat com per a poder frenar de cop i esquivar Raül.
El que va fer va ser llançar-li una columna de foc.
Raül vege les intencions de Raül i impulsant els seus braços de dreta esquerre com si fos un remolí aconseguí esquivar el foc, així i tot se li cremà el muscle.
Estava a pocs metres del drac, caiguent a una velocitat impresionant.
En qüestió de segons distingí l’escletxa i agafant l’arma amb dues mans apuntà al coll del drac.
L’espasa s’incrusta al coll del drac. Raül anava a molt velocitat i ràpidament el tall seguí la corba del coll.
Del drac sols quedà l’armadura, que pel que es veia era de l’univers, probablement Frédor va ser qui la manà construir. Curiosament el fum d’aquest drac era roig i no negre com el color dels enemics derrotats fins ara.
Raül continuava caiguent en direcció al sòl. Uns dos mil metres el separava
El grifó es llança en picat amb les ales plegades per a agafar-lo.
Estaven apartats del núvol format per l’eixam de borinots.
Quan faltaven mil metres per que xocara contra el sòl el grifó arriba a la seua altura, però no s’atreví a agafar-lo de colp.
Anava a massa velocitat, del cop podrien morir tots dos. Tampoc s’atreví a en la mateixa velocitat canviar la direcció, podria desestavilrzar-lo eixe canvi brusc i tornaria a caure.
El que va fer va ser col·locar-se baix de Raül i amb la mateixa velocitat que ell continuar caiguent.
Això si cada vegada amb el seu cos i sols amb un trosset de les seves ales anava reduint la velocitat de Raül.
El grifó no tenia cap problema en velocitat, ja que en el últim moment podia canviar de direcció i anar frenant lentament, però Raül no.
Cinc-cente metres, la velocitat de Raül s’havia reduït a la meitat, però encara anava massa apressa.
Ja sols quedaven vint metres, quinze,deu,cinc...
En el últim metre el grifó decidí arriscar-se. Estengué les ales i remuntà el vol amb Raül a les seves espatlles.
El canvi un poc brusc de velocitat i de direcció desestabilitza a Raül. Però afortunadament sobrevisqué.
En el moment en què remuntaren el vol la pesada armadura roja del drac caigué al sobre d’unes quantes cases i les enderrocà.
Li demanà al grifó que s’elevara, per a veure com havien quedat els seus amics. El grifó accedí.
Mentre ascendien Raül nota algun objecte col·locat al costat del grifó.
Era l’arc d’or!
Ell l’havia nugat allí. Que babau havia sigut, haguera sigut més fàcil llençar-li espiant Raül fletxa a la boca que tota la feina que havia fet. Començà a riure. Si es que el que no li passara a ell.
Ràpidament s’asserenà i comença a observar el combat i intentar decidir a qui deixar-li l'arc, segons les seves dificultats. Ell sols tenia una fletxa,el carcaix amb la resta els tenia Cristal. En uns cinc minuts ja tenia clar a qui devia deixar-li l'arc i es dirigí cap allí.
Ara narrarem el combat de Cristal amb el drac de color gris, anomenat Gris.
En creuar l’eixam es dirigí cap a Gris.
Aquest drac tenia la capacitat de bufar amb un vent molt potent i inclús crear xicotets tornados.
El vent desestabilitzava al grifó de Cristal, aquesta estigué a punt de caure diverses vegades.
Ella amb ajuda del seu grifó intentava a costar-se al cos del drac el suficient per a colpejar-lo, però a causa dels corrents d’aire, provocats per aquest, sempre l’enviaven lluny.
Així estigué molta estona, però sempre era repel·lida.
En un moment donat el grifó es col·locà en vertical i amb les seves propies ales intentà contrarestar el vent del drac, però va ser inútil.



Cristal es fixà en què al front el drac hi tenia un diamant i pareixia que fos la pesa d’unió d’un casc.
Minuts més tard vegé que Raül derrotava al drac i caïa l’armadura, de a hi deduí que el cos del drac gris també hauria de portar una.
-Perfecte.-pensà- No sols no puc ni acostar-me que primer li he de llevar l’armadura. Si poguera colpejar el diamant i llevar-li el casc el podria ferir. Però com acostar-me?.
En eixos moments el drac ja s’havia cansat i començà a absorbir aire.
Ella estava uns metres per davall d’ell.
El drac li envià un tornadó molt fort.
Cristal decidí fer alguna cosa arriscada i quan el tornadó estava a prop d’ella saltà dins.
A l’interior el fort vent la començà a fer giravoltar i a elevar. Com si fora un coet al final eixí disparada de l'interior.
Encara que al voltant del drac continuava hi haguen't un corrent d’aire aconseguí contrarestar-la amb la velocitat amb la qual anava.
S’eleva fins a l’altura del cap i descarregà un fort cop al diamant. La predra preciosa no va sofrir cap dany, però el cop va ser suficient fort per trencar l’encaeix i el casc caigué. Tenia el cap al descobert, però ja començava a tornar a caure i no li donà temps a colpejar-lo.
Resultava ser que el casc estava unit a la resta de l’armadura sols per l’esquena del drac, es a dir, per la part davant, en el coll, no hi havia unió per a permetre poder llevarce el casc, però per darrere estava unit. I tota l’armadura estava unida per l’encaeix de diamant del front. Al trencar-lo tota l’armadura es precipità al buit i tot el seu os quedà al descobert.
Mentre caïa s’adonà. Així que aprofitant l’impuls de la caiguda s’agafà d'una pota del drac i rodant al voltant d’ella es tornà a impulsar cap a dalt.
Ascendí pegant una tombarella i agafant la seua espasa amb dos mans atravesà el pit del drac i d’allí es quedà colgada.
El drac Gris comença a moure’s molt ràpidament per a tirar a Cristal, però això feia que el tall cada vegada fora més gran.
Al final Cristal pogué veure el cor.
Amb un últim esforç Cristal s’aguantà d’una escama del drac i amb l’altre braç desencaixà l’espasa enganxada al muscul. Després entra a l’interior de la ferida i començà a colpejar el cor sense descans.
El drac no parava d’emetre rugits.
El cor era molt dur, però després de tants insistents cops d’espasa cedí i rebentà literalment.
El drac desaparegué en mig d’un núvol de fum gris obscur (aquest tampoc no era negre).
Cristal caigué damunt del llom del seu grifó, que en el moment que havia desaparegut el drac anà a per ella. La caiguda no va ser de més de dos metres. No tenia cap taca de sang. Probablement la sang de les criatures de l’extraunivers era inestable fora del cos de la pròpia criatura i desapareixia. Tindria que comentar-ho més tard amb els seu companys, si se’n recordava.
En eixe moment Raül s’acostava per sobre d’ella i li demanà el carcaix.
Ella se’n recordà que el tenia i lil llançà.
Raül sense reduir la velocitat l’agafà al vol i prosseguí endavant, per a donar-li al drac a qui més el necessitava.
Ara Enrique.
En eixir del núvol d’insectes voladors es dirigí cap al drac de color blau anomenat Blau.
El drac no seu pensà dues vegades i en veure’l començà a alliberar el seu alé que congelava qualsevol cosa que tocava.
Enrique no podia fer molt, i el màxim que podia fer era esquivar el congelant alé del drac. Més d’una vegada estigué a punt de morir congelat.
La situació no era propicia per a ell i no sabia com atacar el drac, fins que de casualitat veié que Cristal colpejava el front del seu drac i li caïa un armadura.
En eixe moment es fixà en Blau i observà que al front tenia un safir.
Començà a formar-se-li una idea al cap, el problema era com a aconseguir-ho.
De cop i volta se li ocorregué.
Li comentà al seu grifó la seua idea i ell accedí.
Després d'esquivar un atac del drac blau el grifó descendí en picat.
El drac el perseguí.
A gran velocitat s’adintrà a l’interior del núvol de borinots. Pegant cops a dreta i esquerra es defenia del qui l’atacaven.
Finalment eixí.
El grifó es dirigí cap a la ciutat i amb les seves fortes potes agafà un depòsit d’aigua xicotet que hi havia al sostre d’una de les cases que encara quedaven en peu.
El grifó remuntà el vol cap a dalt, però aquesta vegada més lentament a causa del pes addicional.
En eixe moment el drac de gel eixí del núvol de borinots. S’havia carregat a uns quants, ja que li molestaven a al vista.
Distingí el seus enemics en el moment en què tornaven a adintrar-se a l'interior de l’eixam.
Molt furios començà a per seguir-los llançant alé glaçant per la boca.
Els borinots anaven caiguent congelats.
Per altra banda mentre el grifó anava esquivant els atacs del drac Enrique anava lluitant contra borinots que intentaven atrapar-los amb els seus braços.
Per fi eixí.
Uns quants metres després Enrique va fer aturar el seu grifó.
El drac Blau eixí del núvol d’borinots, que ja havien disminuït a dos-cents.
En veure’l´s llança una glopada d’aire gelat.
En eixe moment Enrique es posa dret en l’esquena del grifó i aquest llançà l’aigua del dipòsit.
Enrique saltà.
L’aigua ràpidament es congelà i Enrique cigué damunt del gel. Caïa en diagonal, en direcció al cap del drac com si d’una tabal de surf es tractara.
Sense poder reaccionar el drac veié com el gel es feia miques en xocar contra el Safir del seu front. La caiguda sols havia sigut de tres metres, però el suficient per a agafar prou força.
En el moment en què el gel es trencà Enrique saltà.
L’armadura del drac se soltà a causa del cop i Enrique travessà el crani del drac amb una de les seves urpes.
El drac no ho pogué resistir i desaparegué en mig d’un fum blau.
El grifó que l’havia seguit l’ha replegà abans que caiguera més de mig metre.
Enrique vegé a Raül que passava per dalt d’ell.
Miquel ho havia tingut molt mal des del començament.
En veure que s’acostava cap a ell el drac negre, que tenia agafada a la princesa, es quedà quiet observant l’arma de Miquel.
No es mogué, ni tan sols quan Miquel el colpejà amb el basto.
En eixe moment Miquel s’adonà del perill que corria, la seua arma no estava feta per a lluitar contra un drac tan gran i amb una pell tan resistent.
Rient-se Negre colpeja el grifó amb una de les seves potes,la que no tenia a la princesa, i acte seguit li llançà una cortina d’acid.
El grifó reacciona depresa i giravoltant sobre si mateix en horitzontal aconseguí apartar-se a temps.
En eixe moment Miquel i el seu grifó hagueren de lluitar per la seua vida. El drac negre no parava d’envestir i de llaçar cortines de acid molt extenses, que en caure al sòl corroïen tot el que trobaven.
Aquest drac també duia una armadura de color negre. Al front tenia una pedra transparent on al seu interior es podia albirar una mena de fum verd.
Estigué molta estona, uns quaranta minuts, sense saber que fer.
En eixos moments vegé a Raül que es dirigia cap a ell. Abans que arribara ell li eixí a l'encontre.
-On penses que vas? No necessite la teva ajuda. Ja més les apanyaré tot sol.
-Home, no es que vinguera a ajudar-te a derrotar el drac, venia a donar-te els medis per que aconseguires guanyar-lo tu. Per que no crec que amb el teu basto pugues fer molt.
El drac no els llançà acid. Menys mal que els seus respectius grifos estaven alerta i aconseguiren apartar-se a temps.
El drac Negre perseguia indistintament als dos.
Es clavaren en l’eixam d’borinots, el drac els seguí, acte seguit tots dos tornaren a eixir. Havien despistat de moment al drac negre.
-No es assumpte teu si puc o no puc guanyar-lo amb el basto. A més de quin medi parles? No vuic gastar la teva espasa.
Hem referia a l'arc i les fletxes, et podrien resultar útils.
Raül ja li havia donat el carcaix i estava a punt d’entregar-li l’arc quan el drac eixí enfurit i colpeja als dos grifos enviant-los a cada un en una direcció diferent.
Negre es decantà er perseguir Miquel.
Amb moltes acrobàcies aèries el grifó de Miquel anava esquivant els atacs del drac.
Raül s’eleva molt. Quan s’adonà que Miquel el veié soltà l'arc a l'aire.
Miquel conduí al grifó a gran velocitat cap a l’arc. Li vingué justetet agafar-lo al vol i esquivar l’acid del drac.
Mentre el drac obria la boca per a llançar altra vegada acid. Miquel va fer virar el seu grifó bruscament i el va fer dirigir-se cap a ell mentre col·locava una fletxa a l'arc. Estava a menys d’un metre, amb la corda tensada. Faltaven segons per que el drac alliberes l’acid.
Miquel disparà. A gran velocitat la fletxa entra a la boca del drac i se l’incrustà a la gola afectant el múscul que permetia que el drac tires l’acid.
Seguidament i sense descans començà a col·locar fletxes l’arc i a disparar.
Algunes se l’incrustaven al coll per les escletxes que tenia entre el casc i l’armadura del cos.
Una de tantes fletxes colpejà l’estranya pedra que contenia fum verd i es precipità al terra.
Com les fletxes no paraven de tornar al carcaix la munició no li s’acabà mai. Li atravesa el dos ulls. El ferí a les ales.
Finalment el cos del drac no pogué resistir tantes ferides i desaparegué en mig d’un fum negre amb tints verds.
En perdre el seu sosteniment la princesa es precipità al buit.
El grifó de Miquel l’agafa quan encara no hi havia caigut ni un metre.
Tots quatre, més la princesa, descendiren al sòl.
Havien aconseguit derrotar els quatre dracs. No podien ni creureseu. Tots es felicitaren mútuament.
Miquel veié la misteriosa pedra que havia caigut del front del drac negre i l’agafà. Sorprenentment no havia patit cap desperfecte.
La resta del grup no s’adonà.
Els soldats del rei aparegueren poc després que tocaren terra.
Miquel digué.
-Clar, ara venen. Ara que els dracs ja estan derrotats. A sobre damunt vindran fent-se els importants.
Tots estigueren d’acord amb les paraules de Miquel.
Ràpidament els rodejaren. El rei aparegué.
-Ben fet. Haveu salvat la meva filla. Ara us entregaré a Frédor i diré que jo no he tingut res a veure. Hahahaha.
-Seràs...-començà a dir Miquel, però la princesa l’interrompé.
-No pare, ja has fet prou de mal a aquest regne. Aquest herois m’han salvat la vida i no pense permetre que els faces cap mal. A partir d’ara jo faré que les coses canvien.
-Però filla si fem enfadar a Frédor ens matarà. No ho entens?
-Si ho entenc, prefereixes sacrificar la vida de centenars d’innocents a perdre la teva. Tots pensem en les nostres vides. Però el que hauries de fer es agafar a tots els súbdits i refugiar-lo a l’interior de les muntanyes com antigament es feia en temps de guerra en comptes d’oferir-los en safata.
Es dirigí Raül i companyia.
-Com a recompensa per haver derrotat els dracs i salvar a mi i al regne us regale els grifos. Ja feia temps que els volia donar llibertat, ells estan fet per a això, però no m’atrevia pensant en què els pogués ocórrer alguna cosa. En les vostres mans estaran molt millor. Us podran ser útils per a viatjar. Una vegada acabeu els vostre viatge si ells volen poden anar on vulguen. Son lliures.
Els grifos entengueren el que deia la princesa i ells, gràcies a les pedres, comprengueren que el grifos els acompanyarien fins on pogueren.
-Aneu-se'n ja, i sort amb la vostra missió, siga la que siga. Jo m’encarregaren de la gent d’aquest regne, no us preocupeu per ells.
-Si aneu-se'n ja.-digué el rei.- Abans que canvie d’opinió i us mate a tots.
Ràpid!
Muntaren en els grifos i s’allunyaren ràpidament.
-Han aconseguit derrotar a Roig, Blau, Gris i Negre, els quatre generals que havien adoptat forma de dracs i estaven vigilant el regne de Croterep.
L'espia estava informant a Frédor a la seua sala del tros.
-No esperava menys d’ells.
-Si hem permeteu...
-Digues el que et preocupa.
-No creu que s’estan tornant massa forts? Sincerament jo creia que no podrien contra estos quatre, o que almenys moriria algun d’ells, o com a mínim acabarien malferits. Però no ha sigut així. Estan practicarment en perfecte estat. No podrien possar en perill la vostra empresa?
-Ja et vaig donar el meus motius de per que continuava deixant-los vius. Necessite a al xica i quan més poder tinga millor. A més si han pogut derrotar-los es per que, ho havre dit ja moltes vegades, aquestes criatures no estan habituades a tindre un cos. Totes les criatures que jo invoque provenen d’una regió del univers on viuen sense cos. A mi m’interessa ja que així les tinc més controlades. Si s’enfrontaren a un ser de l’extraunivers que hagués viscut durant molt anys amb un cos sòlid i que saves lluitar ho tindrien més difícil. Així i tot això no els lleva el seu mèrit. Ho estan fent molt bé i no saven que cada vegada que es fan més forts m’estan ajudant. Tranquil. El meu pla no perilla, de moment. Una vegada recupere el meu cos i part del meu antic poder ells ja no podran fer res contra mi.
-Si el meu senyor esta tranquil jo també ho estaré. Disculpa la meva ignorància i desconfiança.
-No passa res. No et demane més que continues vigilant-los. Més val tindre'ls controlats.