el cavall i l'àliga...a 4 mans

Un relat de: Oliva
Aquell matí fred de gener la Pia, una euga de pel blanc i de pell tacada, es va despertar de sobte en sentir una olor diferent a la que cada dia sentia en llevar-se… Guiada per aquesta nova olor matinera, va aixecar-se i va sortir de l’estable on dormia còmodament. Al sortir al prat, es va adonar que alguna cosa estava passant pels voltants. Ella que era una euga curiosa i valenta, decidir avançar amb pas ferm i lleuger direcció sud. Després de recórrer uns kilòmetres camp avall i creuar el petit rierol on cada matí s’acosta a veure aigua i jugar una estona, va trobar-se amb un espai nou, un lloc mai vist abans per ella i on la olor era tant forta, tan intensa que no la tolerava…. I es va inquietar, es va alterar… va pensar què és aquest lloc? On sóc? De sobte, presa pel pànic a lo desconegut, va aparèixer una àliga que justament l’havia estat observant mentre ella s’hi acostava…..I l’àliga li va anunciar que es trobava davant d’una muntanya d'escombraries, que cada dia creixia més i més, gràcies a la peregrinació diària dels humans….
La Pia no entenia perquè hi havia aquell munt d’escombraries, per què si acumulaven allí?
I l’àliga que li va sentir els pensaments, li va respondre: en realitat fins i tot aquí podries trobar-hi alguna cosa interessant per alimentar-te…però hauràs de buscar molt i molt. Hauràs de ser perseverant, astuta i no confiar-te massa, doncs qualsevol d’aquests aliments et podria fer mal i fins hi tot indigestar-te….
La Pia li va demanar a l’àliga quin era el seu nom i perquè sabia tantes coses d’aquell lloc tan estrany i alhora sinistra. L’Àliga va obrir les seves ales majestuoses i les va moure davant l’ euga exhibint-li la seva bellesa, la seva elegància… i li va respondre: sóc Shine i vinc de les muntanyes perdudes, i el que tens davant cada dia ocuparà més espai fins que engoleixi tot el que coneixes, fins i tot a qui hi viu, ja que s’alimenta de la cobdícia humana, l’afany de posseir-ho tot i llençar-ho quan han satisfet els seus desitjos.
Allò a la Pia la va inquietar més, dubtava de les paraules de l’àliga ja que ella coneixia els humans, els deixava acostar a ella i que la muntessin, la raspallessin, la cuidessin. També sabia que quan ho feien i acabaven, la tancaven a la cort i la deixaven sola.
Acabava de sentir per primer cop un pessic al cor, un senyal que li va entrar punyent fins al fons de l’ànima, a la seva dignitat.

Shine!!! (va cridar) que et fa pensar que tot ha de ser així com dius? Què et fa desconfiar dels humans?
L’àliga, ja havia saltat de la branca on s’havia posat i s’enlairava aprofitant els corrents ascendents fins que la va perdre de vista.
La ferum era intensa i la molestava, malgrat que també li creava un cert interès i alhora l’incitava aproximar-s’hi, a descobrir-ne més ja que hi notava un toc dolç, com de perfum de taronja i que a ella li recordava la seva infantesa, de tarongers mediterranis, quan a la primavera trotava amb els seus pares per la finca.
Aquells pensaments que la retornaven a la infantesa eren delicats ara que els veia en la distància. Hi apreciava tot el que els seus pares li havien procurat, el que malgrat no entenia en aquell moment, ara ho veia com un preciós regal. Que tinguessin cura d’ella i mostrar-li el que calia fer en certs moments la feien sentir que, qui et cuida i es preocupa per tu, ho fa seguint uns valors molt profunds i que ara entén que vol transmetre. En aquell moment va pensar que si tenia algun dia un fill, el cuidaria com ho van fer els seus pares i li transmetria tot el que ella sabia sobre la vida, donant-li així la capacitat de ser lliure per decidir.
També va sentir un rebuig cap a Shine, aquella àliga majestuosa d’aspecte, que havia aparegut de sobte i que la seva presència va acaparar la seva atenció, però que ni l’havia respost. Va pensar que era molt superba i que havia fet bé de desaparèixer d’allà, no la volia veure més.
Després d'aquells instants de retorn a lo viscut, la Pia va decidir allunyar-se d'aquell lloc i tornar a gaudir dels verds prats on cada matí passejava tranquil·lament, on gaudia de la olor del bosc, les flors i es delectava amb el seu primer mos d'herba fresca. La llum del sol començava a escalfar-la i això li va procurar un sentiment de quietud immens...
L'endemà pel matí va tornar a percebre aquella olor forta i molesta del dia anterior, però ara ja sabia d' on venia... La Pia intentava quedar-se relaxada al estable, però la curiositat innata en ella no la deixava quedar-se quieta i es va incorporar dirigint-se novament cap aquell indret tan estrany on els humans anaven acumulant-hi tota mena de coses que ja no eren útils per a les seves vides... Volia comprovar si el que li havia dit la Shine era cert, si verdaderament els humans eren com ella deia o més aviat com la Pia els coneixia? Tenia un dubte existencial i la Shine li havia obert la gana de saber més sobre aquella espècie que ella admirava profundament i satisfeia diàriament. De sobte es va trobar davant l'abocador i va poder comprovar que efectivament els humans seguien acumulant escombraries, i que la ferum era encara més intensa que el dia anterior...Davant d'aquest fet, la Pia evidenciava el que ja intuïa: la Shine tenia raó! Tot i això no volia veure-la...
Tot i l’evidència la Pia va decidir entrar-hi i explorar el terreny amb l'única esperança de tornar a sentir algun aroma familiar, algun olor que la transportes fins aquells moments feliços de quan era un poltre i trotava acompanyada de la seva mare. Buscava i remenava entre aquell cúmul de residus , però no apareixia cap olor interessant, cap olor familiar... Amb sorpresa i decepció, va pensar que era millor retornar al seu món conegut.
Mentre caminava direcció als seus verds prats, anava rumiant sobre la condició humana i sobre el que li havia dit la Shine. Entre pensament i pensament va sentir que necessitava alguna cosa dolça i es va dirigir cap al seu racó preferit, aquell arbre que li oferia les millors pomes del terroir. Unes pomes dolces, sucoses i àcides, plenes de vida!!! De sobte, quan es trobava ensumant els fruits i triant quina es menjaria, va aparèixer a la branca de la pomera la Shine...
Hola Pia. Ja has descobert més coses de l’abocador? Va dir l’àliga.
A Pia tornar-la a veure li va causar una sensació ambigua. De fet volia veure-la malgrat no li tenia simpatia. Sabia que aquell ocell era intel·ligent i tenia diferents virtuts, com tots els de la seva espècie, i tenia molt clar que una àliga era un animal solitari, que no es deixaria agafar mai per un humà, que rebutjaria qualsevol apropament amistós i que les seves urpes eren afilades com a hams.
L’euga va respondre amb una mirada desinteressada. Es va limitar a aixecar el morro fins a una de les altres pomes de l’arbre i mentre ho feia, obrir els seus grans ulls foscos per copçar tot el que hi havia al voltant, incloent la Shine però sense dirigir-li la mirada directament.
Crec que tens massa prejudicis, àliga. Potser no has conegut massa humans per opinar sobre la seva conducta. Ja saps que els humans tenen moltes habilitats i destreses, ens han domesticat, cert! Com també ens han donat comoditats i aliments per no haver-los de cercar per nosaltres mateixos. Han construït estables i habitacles per no haver de viure al ras. Tenen bons sentiments i ens donen molt d’amor.
Aquelles paraules van brotar i es van marcir al mateix temps. La Shine li va respondre que tot el que deia era fruit de la seva ignorància i condescendència cap a aquella raça i que si volia saber més que s’acostés a l’abocador i comencés a caminar-hi cap a l’interior. Allà, al centre, es on la espècie humana és més perversa. On neixen totes les verdaderes essències dels que castiguen a qui no s’uneix a ells, a qui no els demana clemència...i fins i tot així, molts cops no tenen cap mena de pietat.
A la Pia, una esgarrifança li va recórrer tot el llom i li va fer picar les peülles al terra en senyal de protesta. Va arrencar a galopar direcció la pila creixent i s’hi va endinsar ràpidament.
La Shine, sobtada, va seguir-la a prou alçada per no ser intuïda. No volia que sabes que estava preocupada per ella, ni que la seguia.
El capvespre ja arribava, la claror es desmuntava i les ombres recorrien les vores feinejant per agrupar-se des de totes les raconades.
La Shine, finalment va fer un xiscle per avisar que era allà. Havia seguit a la Pia fins a un punt on s’havia aturat en veure que sobresortia quelcom familiar. L’àliga, amb la seva mirada virtuosa, havia vist brollar una llàgrima dels ulls negres de l’euga. Sabia que la Pia tenia davant seu a un altre de la seva espècie i que allò la podia trastocar, i qui sap si fer-li perdre el camí de retorn a casa.
El que la Pia veia, era un cadàver, d’un cavall a qui encara li quedava part de la pell de la culata i tota la crinera amb el morro mancat d’alguna dent. La resta estava regalimant dels ossos i alimentant a un reguitzell de rapinyaires famolencs.
En baixar fins al terra, i una àliga això només ho fa en molt poques ocasions, va acostar-se a la Pia mentre el seu cap girava a banda i banda per evitar que ningú li vingués de sorpresa. La va mirar fixament als ulls i li va dir: Pia, aquest no és l’únic ni tampoc serà el darrer. Tampoc hi ha motius per creure que això passarà a tots, es pot deixar enrere tot això i marxar cap a altres paisatges on poder viure com un desitja, en llibertat.
A la Pia aquelles paraules li van generar una sensació de serenor. Acabava de veure ( sentir) a aquell ocell com a un aliat que vetllava per ella i que se li havia acostat per cuidar-la, sense res a canvi, tan sols la tendresa de qui et reconforta amb la seva immensa presència.
Es va girar, va deixar l’àpat dels carronyaires i va demanar a la Shine que l’acompanyés, no volia fer aquell trajecte sola. Shine es va enfilar al llom de Pia, mentre ella la mirava: T’agraeixo que no em deixis sola, ara mateix el que vull es saber a qui tinc al costat. No sempre ha estat així i això m’ha suposat un patiment que no he compartit amb ningú.
La Shine sense dir res va assentir amb el cap i la va mirar en un gest que mostrava compassió, de saber que aquella euga sobreviuria, que res del que passaria la faria recular.
La nit ja cobria la major part de l’horitzó i es sentia cansada, massa cansada per pensar en res més. Demà decidiria quin era el seu nou camí.
......
Altre cop la ferum la va despertar, encara que avui la flaire no la va inquietar més, malgrat la molestava. I es va trobar amb que la Shine jeia al seu costat, no havia volat fins a un arbre o un forat de roca on refugiar-se dels depredadors. Havia preferit quedar-se amb ella, tal i com li havia dit el dia anterior. Per la Pia allò significava molt.
Just en aquell instant, movent les petites i, tot i així, fortes i afilades potes, la Shine es va incorporar i va batre les ales tot traient-se la son de sobre, en aquell moment la Pia va veure un detall que la va sorprendre molt, l’àliga tenia una cicatriu molt gran i lletja a una de les ales. Semblava antiga, de feia molt temps, però era ben visible pel contrast de colors que s’hi observava. Les plomes del voltant brillaven i mantenien la seva espessa capa, al costat la cicatriu de color groguenc i amb tons rogencs feia entendre que havia sagnat en algun altre moment, segurament per no tancar-la de manera eficient quan va succeir la primera vegada.
A tot allò la Shine va seguir mirant a la Pia i li va dir: aviat començarà la primavera, tot tornarà a brotar i el cicle vital es torna a posar en marxa... ja saps que vols fer?
La Pia va assentir i li va respondre: tot i el meu amor immens pels humans i per tot el que he rebut d'ells fins avui, ara mateix sento que aquest ja no és el meu lloc, sento que ha arribat aquell moment on haig de començar un nou camí, lluny d'aquí, lluny de tot lo conegut, lluny dels que m'alimenten, però que alhora poden trair-me... Vull emprendre una nova ruta cap noves contrades on tot es tenyeixi d'un verd intens i profund...Avui marxaré Shine!! està decidit, i em preguntava si voldries acompanyar-me en aquesta nova quimera?
FI

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Oliva

2 Relats

2 Comentaris

382 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor