EL CASTELL FORMÓS DE VILAMAJOR. CABANABONA. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

S’assentava enmig del que foren abeuradors el Josep Olivé Escarré, i el retratava amb el fons del fossat del Castell de Vilamajor – abans Vilamajor d’Agramunt- en el que nedaven tranquil•lament aliens al tema de l’autorització de la consulta, ànecs i oques, en bona companyonia.



Ho faria també davant l’esvelta torre, única resta d’aquell castell formós, quines pedres sospitem seguien els passos del seu homònim d’Arbeca.



Em deia un dels meus lectors més ‘antics’ que enyorava l’estil de cròniques com ‘ El Secret de Marfa’, l‘Hostal de Llop’ o ‘ el Roure del Giol’ tots ells de l’any 2007. Recordeu el tarannà optimista d’aquella època ?. Aquesta atmosfera de misèria econòmica i moral, d’estultícia i corrupció de les elits politiques, ha pogut més que l’enginyi, i m’ha reduït quasi a la translació telegràfica; em faltava encara el Jordi Pujol i Soley per acabar-ho d’adobar, oi ?.

Com tothom enyoro aquells ‘anys d’innocència’.