El casament

Un relat de: Montseblanc
Mai oblidaré aquell casament.

Els nuvis ja no eren uns jovenets. Sobre la trentena tots dos. La seva decisió de casar-se, molt meditada, després de bastants anys de relació. Ell, un cosí germà meu, un home de caràcter pacífic i reposat, dolç en el tracte. Ella, una bella i elegant hostessa de vol, amable i somrient (no l’havia tractat, no puc dir més).

A aquestes alçades de la vida he assistit ja a uns quants enllaços. Alguns més bonics i emocionants que altres. Però sempre tinc aquesta sensació de pantomima, de funció teatral, d’escenificació per a una festa. Gairebé mai percebo la sinceritat, el veritable significat d’una unió...

Però en el casament del meu cosí, sí. Va ser l’enllaç més bonic al que mai he assistit. Civil. Als jardins del restaurant on després es faria el banquet. Un dia de juny, florit i florent. A les dotze del migdia. Envoltats de plantes i sota una sostrada de palla que perfumava l’aire.

La núvia, amb un vestit llarg en blanc trencat. Cenyit al cos per explotar en forma de copa invertida a partir de la cintura. Sense mànigues. Esvelta, avançant harmoniosament entre els arbres. Els seus braços, gràcils i lleugerament bronzejats. A la mà enguantada un ram de roses a punt d’obrir-se, apinyades, d’un groc tan clar que fregava el blanc. El seu llarg cabell recollit en un monyo baix adornat amb les mateixes flors de la toia i que feia que el seu coll de cigne semblés encara més delicat.

El nuvi, vergonyós, amb el seu vestit i la seva corbata, mirant-la a ella, rendit, somrient tímidament, rebent l’amor dels seus pares i germans, les pupil•les a punt de desbordar-se-li tota l’estona.

En tota la cerimònia no van parar de mirar-se als ulls, de somriure amb complicitat, d’acariciar-se les mans. S’emocionà ella. S’emocionà ell. Es va fer un moment de silenci i el pare d’ell va pronunciar un petit discurs amb la veu tremolosa de tants sentiments. Van parlar els amics amb paraules entretallades. Els ulls se m’ompliren de llàgrimes. Vaig pensar "ostres, quin casament, quina enveja, què autèntic tot".

I després va sonar una música i mentre tots aplaudíem els nuvis van dansar breument, no sé si allò estava previst, van ser uns segons, gairebé abraçats, movent-se i escampant la seva felicitat entre tots. Jo ho veia com en una pel•lícula, en càmera lenta, amb els contorns difusos, amb la pell de gallina.

Sis mesos després estaven separats. Ell portava temps enamorat de la millor amiga de la seva dona. Quan es van casar ja era així, però va pensar que li passaria. Però no li va passar i al final va anar a viure amb l’altra. Són pares de dues nenes.

Comentaris

  • Bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 28-08-2018 | Valoració: 10

    Molt bo jo he viscut un cas simular

  • Bona![Ofensiu]
    Lluís Pagès | 20-08-2018 | Valoració: 10

    He gaudit d'un relat que et sembla del tot intranscendent fins que arribes al final. Aleshores, tot el que descrius prèviament agafa força, molta força. M'agraden aquests relats que amaguen una sorpresa final, i més encara quan et situen en un ambient ensucrat com el del casament per, seguidament, llençar-te una gerra d'aigua freda. Per descomptat, em poso del costat de la núvia, no es mereixia haver de passar per tanta comèdia. Enhorabona a l'autora, seguiré llegint-te!

  • Institucions[Ofensiu]
    kefas | 11-08-2018

    El casament és un acte institucional d’una institució que és el matrimoni. Hi ha qui s’emociona assistint actes institucionals i qui ho fa practicant altra mena d’actes.

    Com diu en Groucho Marx “El matrimoni és una gran institució, sempre que t’agradi viure en una institució”.

    És molt encertat el retrat gairebé fotogràfic d’aquest acte institucional. I, pensant en el colofó, cal recordar, amb en Grouxo altra vegada, que la principal causa de divorci és el matrimoni.

  • Pastís trencat.[Ofensiu]
    Nil | 07-08-2018 | Valoració: 10

    Les dones en tot això dels casoris sou una mica bledes. Es part de la vostra naturalesa romàntica.... Totes voleu ésser Sisi l'Emperadriu. Els homes, si per nosaltres fos, faríem com feien abans els andalusos: saltar la tàpia! Qui es casa avui en dia? si no fos pels sud-americans que viuen entre nosaltres, ja podria tancar portes Pronovias. Només es casen aquestes parelles que porten anys visquen junts i que van sobrats de calés, més els dinerets que calculen que ingressarà tota la parentela i amics..... els permetrà fer el viatge del segle! Sovint aquests casaments d'ensomni, no són res més que un pedaç per a tapar una relació que no rutlla... Tant intuïtiva que ets, Monseblanc, no sé pas com no te'n vas adonar que tot era "puro teatro", sí, fins i tot les llagrimetes de cocodril del pare de la nuvia. Però bé, he gaudit del teu relat, doncs ha estat com anar de casament sense haver de sortir de casa, gastar diners en roba i ingressar els diners al compte dels nuvis. El casament molt ben descrit, sense perdre's cap detall... Ni la reportera de la revista Hola ho hagués fet millor. Bon boci de pastís, Nil.
    Ah! per cert me n'oblidava, veig que has canviat la foto del teu perfil. Aquesta rosella o badabadoc, trobo que queda mil vegades millor que l'altre, m'encanten les roselles... I d'això, quines passes has seguit per a fer el canvi? Perquè jo no hi vaig poder fer el canvi mesos enrere, i al fòrum hi surt un relataire que té el mateix problema.

  • Em semblava llegir Oscar Wilde[Ofensiu]
    Mena Guiga | 06-08-2018

    ...quan, per exemple, descrivia el casament de la Reina Blanca dels Gels o un nom semblant, tota pàl·lida ella, amb un príncep formós i el palau com estava decorat i com ella enrogia d'enamorament i tota la pesca. M'hi ha fet pensar. Tothom encisat. I vés per on, tu vas i de cop ens fots el tall: durada ínfima. No, si és que el matrimoni acostuma a ser una presó. El futur, una mica força, està en individualismes o comunes sense entrar en massa egoismes ni hippismes. Amb tot el respecte a qui la vida matrimonial li és més goig que nosa (i recorda les noces amb lluentor als ulls).

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: