El casalot

A vegades, durant la lluna plena de setembre torno a la casa del meu pare, la que havia heretat de la padrina, sa mare. En realitat es tractava de dues cases unides, adossades a una cantonada de la muralla de l’antic castell i bastides sobre roca sorrenca.
La primera s’endinsava fins més enllà de la murada primitiva. Al fons s’obria una mena de cuina cavada a la gravera, una veritable gruta troglodítica, negra com la nit a causa del fum. Amb prou feines s’hi escolava un filet de llum a través d’un forat que servia de xemeneia i que donava a un corralet on el pare hi solia plantar alls, cebes i julivert. Encara recordo amb desassossec la basarda que m’envaïa sempre que passava pel davant. No sé si mai vaig tenir el coratge suficient per entrar-hi a tafanejar.
A l’altra casa s’hi accedia per un corral espaiós on no hi mancaven ni el gran femer amb la comuna en un racó discret, ni la cort dels porcs, el galliner o les conilleres. Entrant a mà esquerra es trobava el safareig, ombrejat per una ufanosa parra. Davant per davant, la gran façana de tàpia, distribuïda en planta baixa i golfes. Unes escales tallades a la pedra facilitaven l’accés a l’habitatge. En entrar, el primer que et trobaves era un passadís costerut, també de pedra, que a la mare mai no li semblava net del tot. A mà dreta, la gran cuina, amb l’aigüera, els fogons i la llar. Ai, el foc a terra, quantes vivències!
Finalment, a frec de les escales s’aixecava un pilar colossal, l’única construcció de la casa veïna que havia restat dempeus després que un maleït obús en provoqués l’ensulsiada.

Com en altres ocasions, aquell darrer vespre de setembre havia sortit a contemplar la lluna plena assegut al replà de l’entrada. De sobte, s’escoltà un fort cruixit, com si s’esberlés un arbre ferit pel llamp. Incomprensiblement, en comptes de fugir, vaig quedar-me palplantat, immòbil, mirant el pilar. Llavors, una mola mortal de terra i pedres s’abalançà damunt meu. L’últim que recordo és el xiscle esglaiador de la meva pobra mare.