El casalot (Repte 346)

Un relat de: deòmises

La muntanya es troba enmig del no-res. Allà on fins i tot la vegetació no té la suficient terra per créixer i escampar-se. Només el gris casalot sembla digne d'aquest indret. Les finestres desprenen un aspecte tenebrós a qualsevol hora del dia i els merlets, que mai no han defensat res, fan encara més tètrica la seva silueta.

Dins d'aquells murs gruixuts, la soledat és l'única companyia del mag, que ha transcorregut tota la vida entre fórmules i pólvores. És considerat el millor expert en encanteris i pocions, i s'ha fet un renom de curandero també. Però no sap res sobre sentiments i tractes humans. No coneix la calidesa d'una abraçada ni què és la por, la tendresa o l'amor.

El recinte que serveix de laboratori està desendreçat i polsegós, il·luminat tènuement per canelobres coberts per complet amb la cera d'innumerables espelmes consumides en llargues nits de recerca i d'insomni. Borbollen els alambins quan, de sobte, el ressò del picaporta el torna a la realitat del món, lluny de les seves dèries. Es dirigeix amb fingida calma cap a la porta, esquivant tolls formats al terra a causa de les fuites contínues de les rònegues canonades del casalot. En obrir la pesada fulla, els seus ulls troben l'esguard jovenívol, malgrat la tristor, de la dona.

-Bona tarda -pronuncia amb veu melangiosa i abaixa la mirada.

Una vegada més, el mag sent aquell calfred que va descobrir setmanes enrere quan aparegué la dona: demanava ajuda per salvar el seu marit d'unes febres causades per una malaltia força desconeguda a Europa. Ja han transcorregut diverses setmanes des d'aquella primera visita, des que els ulls d'ella van esguardar-lo amb candidesa, des que el calfred va colpir-lo totalment. També fa setmanes que sap el remei contra aquelles febres que consumeixen lentament el marit d'aquella dona. Fins i tot pot anomenar la malaltia que pateix: se'n diu malària.

Però l'alleujament que sent al pit en contemplar aquells ulls són el millor antídot per a la dolença que l'aclapara dins d'aquells murs solitaris. Però no sap trobar ni tan sols el nom d'aquell sentiment, el mateix sentiment que l'obliga a mentir per poder veure-la durant uns breus instants i que li segresta la veu. Qualsevol persona podria anomenar allò que li succeeix perquè és un mal ancestral, joiós però també dolorós: se'n diu amor.

-Bona tarda -respon amb un fil de veu poc audible-. Em sap greu però encara no he estat capaç d¡encertar amb la fórmula màgica per ajudar el seu marit. Potser demà, no perdem l'esperança. Podrà tornar?

-És clar que sí, mestre. Ja li vaig dir que ell és la meva vida -afegeix ella plorosa -. Gràcies per l'esforç.

Després d'aquelles paraules, s'acomiada i se'n torna al carruatge que l'ha duta fins allà. S'allunya amb velocitat aixecant un núvol de pols i deixa el mag pensatiu i solitari, amb les mans dins de les butxaques de la túnica. Amb la punta dels dits de la mà esquerra troba el pot de quinina, que mou nerviosament, mentre desitja que arribi demà.

Comentaris

  • Moltes felicitats, d.!!![Ofensiu]
    bocidecel | 11-01-2009 | Valoració: 10

    I moltes gracies per ser-hi, pel regal de les teves paraules! Una abraçada.

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • En mig de la soledat[Ofensiu]
    Unaquimera | 23-12-2008

    Ha quedat clar que hi ha un sentiment que és capaç de néixer en mig del no res... és capaç de mantenir-se viu amb tan sols uns instants de presència, ... de resistir el fred de la separació gràcies a l'escalf que proporciona d'una mirada: és l'amor!
    Bon relat per llegir en aquestes dates, considerades per antonomàsia el moment de l'amor entre les persones, del renaixement del caliu entre aquells que tenen quelcom en comú tot i que sigui poca cosa, de la proximitat entre qui no es coneix prou: és Nadal!

    Espero que les Festes siguin Bones i el Nou Any generós amb tu, i que aquells desitjos que manifestaves en la teva felicitació es puguin acomplir... Feliç 2009, Lluís!

    T'envio una abraçada verda, amb aroma de molsa i avet, esquitxada d'un blanc fresc, com de neu tot just nevada, encara per estrenar,
    Unaquimera

  • En la terra erma[Ofensiu]
    franz appa | 06-10-2008

    Des d'una lectura metafòrica, el mag esdevé la imatge de la ciència freda, que creix capficada en fredes anàlisis, d'esquena a les complexitats que, tot i responent a les reaccions bioquímiques, l'ultrapassen.
    En aquesta història, en efecte, i dins les lúgubres estances i inhòspits entorns tan ben descrits, s'indaga en el misteri del sentiment. La ciència, amb tot el seu poder, pot treure-la o preservar-la (allí és el pot de quinina), però només un impuls secret i misteriós ha pogut crear-la ("ell és la meva vida", diu la noia), i cap poció podrà susbtituir-lo (més enllà dels lúdics contes que giren al voltant dels filtres amorosos).
    Un impuls que es diu "amor" i que es pot explorar milions de vegades, que hem explorat milions de vegades. I que continua oferint vessants desconeguts.
    Salut,

    franz

  • Et felicito[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 24-09-2008 | Valoració: 10

    per aquest relat màgic.
    Et felicito pels 350 relats i et felicito també per aquesta meravellosa filigrana homenatge a Gaudí. Gràcies, gràcies per enviar-la.
    Sempre et llegeixo i sincerament et dic que, per a mi, ets un dels mestres de RC.
    Gràcies.
    Nonna_Carme

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306015 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978