El cas de l'assassinat al museu d'art

El cas de l'assassinat al Museu d'art

Tot comença una nit al Museu d'art de Londres. Uns guàrdies de seguretat del museu, escolten un soroll estrany, i decideixen acostar-s'hi. De sobte, veuen una figura obscura que se'ls acosta. Al apropar-se una mica més, descobreixen que és una armadura del museu que s'està caminant cap a ells!!!
L'Arthur, és un noi d'uns 18 anys que treballa com a detectiu privat a la seva pròpia agencia. És bastant alt però, una mica estirat. Té els cabells negres com el carbó, que formen una gran harmonia amb els seus ulls blau marí i el seu nas pronunciat.
La noticia surt als periòdics de tota Gran Bretanya, i el nostre protagonista, la llegeix al "The Times", un dels diaris més prestigiosos de tota Anglaterra. Al diari informen de que uns guàrdies de seguretat, del museu londinenc, han vist un fantasma amb una de les armadures de l'exposició. Llavors decideix fer-hi una visita, perquè vol saber si és veritat el que exposen als diaris, ja que ell no creu molt en aquestes coses del més enllà.
Al arribar es queda embadalit de les grans obres d'art que hi ha per tot el museu, de sobte quan estava admirant un d'aquests quadres escolta una veu darrere seu:
- Senyoret, li agrada aquest quadre? - va dir un senyor edat bastant avançada -. A mi també m'agrada aquest quadre. Ben mirat m'agraden totes les obres d'aquest museu com si fossin filles meves.
- Ah! Vaja, i qui és vostè? - va dir el nostre protagonista -.
- Oh, disculpi. Em dic Charles i sóc el director d'aquest museu.
- Caram, el director, ara ja ho entenc.
- Fes, fes, i disculpa les molèsties.
El director es va girar i va contemplar com un dels seus empleats estava agafant un quadre sense guants:
- Edwards que fas!! L'he dit mil vegades que es posi guants per tocar les obres d'art! És que no ho he dit ben clar!!
- Ho-o-o sento. - va dir un home esprimatxat amb els cabells per les espatlles, tartamudejant -.
- No vull que facis aquesta feina - rondinà el director -. Ocupat tu d'això, McQueen.
- Sí, senyor. - va dir un noi més jove que l'anterior, més gras i molt més polit en la seva feina -.
El sr. Edwards, amb cara de pomes agres, va abandonar el seu lloc. En aquell precís moment van entrar dos senyors. Un era gras, i tenia aires de superioritat, a més d'un gran mostatxo. L'altre era prim, amb un nas que semblava una patata, i vigilava amb atenció el seu superior:
-Com sempre, buit com sempre - va dir l'home important -.
-Senyor Peterson.
-Deu dies més i tancarem el museu, fins llavors cuidi'm bé l'edifici, i aquesta banda d'inútils, que alguns encara em serviran per alguna cosa. Bé, senyor arquitecte - va dir canviant de tema, al senyor del nas de patata -,anem a mirar els plans.
-Sí, senyor. - va dir l'arquitecte que s'anava allunyant amb el sr. Peterson -.
L'Arthur es va apropar al director, i li va preguntar:
-És que tancaran aquest museu, per casualitat?
-Sí, noi. L'empresa de l'antic propietari va fer fallida i ara s'encarrega el nou propietari, el sr. Peterson.
-El propietari li va deixar el museu perquè creia que se'n carregaria d'ell, però en quan va ser seu ja va anunciar que construiria un hotel.
De sobte, un altre cop al maldestre del sr. Edwards, li va caure aquest cop un casc d'una armadura. L'Arthur pensava que tractava molt malament les obres d'art, massa i tot.
-Tu ets l' Edwards, no? - va preguntar el nou propietari del museu - Ja hem parlat de tu. Val més que em vagis preparant un tant per cent de tot, jajaja.
L'Edwards enfadat, va llençar el casc que havia recollit al terra, però aquest cop intencionadament i amb ràbia.
-Bé senyors, que s'ho passin bé - va dir el director, que es retirava amb els seus empleats -.
A l'Arthur li va estranyar amb el semblant tan tranquil en que es va anar el sr.Charles quan abans s'hauria posat furiós.
L'Arthur va fer tota la visita al museu, però hi havia una sala a la qual no podia entrar, perquè hi havia un cartell de prohibit el pas, va decidir visitar-la més tard.
Al tornar a fer la volta al museu es va adonar de que el cartell ja no hi era, així que va aprofitar per entrar-hi. Era la sala de l'Hades, una sala obscura, plena de quadres tenebrosos i armadures de l'edat mitjana.
De sobte es va fixar en un quadre gegant, es titulava "Càstig celestial", que representava el cavaller de la justícia empresonant un diable.
Aleshores, va escoltar gotejar alguna cosa. Al girar-se va comprovar que era sang ja que hi havia el senyor Peterson assassinat amb una espasa al coll i recolzat a la paret. Tan de presa com va poder va avisar la policia que es va presentar ràpidament:
-Tu no ets el famós detectiu que surt a tots els diaris, l'Arthur? - va dir un inspector de policia grassonet i amb bigoti, a més d'una gavardina i un barret d'aigua a conjunt -.
- Sí, inspector Hubbard, estic aquí per servir-lo, ja que he sigut jo qui ha descobert el cos, i no he deixat que ningú s'apropés al cos.
-D'acord. Vostès senyors - va dir dirigint-se als empleats i al director -, han vist l'assassí?
-No - va dir el director -, he preguntat a tots els meus empleats i tots m'han dit que no.
-Miri - va dir en McQueen -, a lo millor l'assassí ha quedat registrat a la càmera de seguretat.
Tothom va anar a la sala de control i va contemplar les imatges, es veia l'assassí, però portava una armadura posada:
-Aquí el tenim - va dir l'inspector -.
Al vídeo es veia com el sr. Peterson havia anat davant l'armadura i l'assassí, disfressat, li havia assestat diversos cops fins a penjar-lo a la paret amb l'espasa. Al aturar l'inspector el vídeo, l'Arthur va exclamar:
-Mare meva, aquesta composició és igual que la del quadre, "El càstig celestial" !!
-Quin quadre? - va exposar l'inspector -.
-És el quadre que hi ha exposat davant de l'escena del crim. És horrorós - va dir el director -.
-Però a qui se li acut cometre el crim allà, qualsevol podria haver-lo vist si passava per allí.
-No, a aquella hora al passadís hi havia un cartell de "no passar", crec que l'assassí ha de conèixer molt bé el museu, així que d'això dedueixo que l'assassí és un de vostès.
-Ei, Arthur, fixa't en això - digué l'inspector -.
Tots van mirar la pantalla i es van fixar que la víctima agafava un cartellet el llegia i hi escrivia alguna cosa amb un bolígraf que va llençar al terra quan el cavaller l'agafà altre cop per deixar-lo colgant a la paret. El paper era a la mà de la víctima i possiblement inculpés al assassí. Van anar tots corrents a comprovar-ho:
-Ha veure, que hi posa - va dir l'inspector intrigat -.
-Edwards!!! - va exclamar el policia que inspeccionava -.
-Pe-pe-però que fa el meu nom en aquest paper - va dir tremolant -.
-Es veu que encara que et vas posar l'armadura, el sr. Peterson et va reconèixer. - va dir en Hubbard -.
-No, això no, no he sigut jo.
-Llavors, digui'ns que feia a dos quarts de cinc, quan es va produir l'assassinat.
-Jo estava sol, fent la feina que m'havia encomanat el sr.Charles.
-Sí, és cert, jo li havia encomanat una feina - va dir el sr. Director -.
-Bé, i si era sol no l'ha vist ningú fer la seva feina.
-Un moment, un moment, jo no tinc cap motiu per matar al propietari.
-Sr. Edwards - va saltar el sr. McQueen - no dissimuli més, vostè estava venent les obre d'art del museu d'amagat, i el propietari li estava pressionant perquè li donés una part dels diners. Oi què sí?
-És això veritat?
-N-n-n-no té res a veure, jo no l'he matat - va tartamudejar el sr. Edwards -.
Mentrestant, l'Arthur inspeccionava l'escena del crim. De sobte va trobar un objecte al terra, al costat d'una armadura:
-Miri inspector Hubbard, aquí hi ha un bolígraf - va dir amb entusiasme -.
-Què dius? - va dir. Es va apropar al bolígraf i el va admirar - És un bolígraf molt bo.
-És el bolígraf del cinquantè aniversari del museu - va explicar en Charles -. Tots el socis del museu en tenen un.
-Doncs, sr. Director, algú el devia perdre aquí.
L'Arthur va prestar atenció al inspector, que va fer girar el cap del bolígraf i va sortir la punta, amb la qual dibuixaria un gargots a la seva llibreta per comprovar si funcionava :
-El color i el traç són iguals - va dir comparant els seus gargots amb l'últim missatge de la víctima -. Aquesta nota s'ha d'haver escrit amb aquest bolígraf.
L'Arthur va dir-se a ell mateix: " Què estrany. En Edwards sabia que hi havia càmeres. Perquè havia d'escollir aquesta sala, si havia d'ocultar la seva identitat? Perquè l'escena s'havia d'assemblar al quadre? No, no semblava que li interessessin massa les obres d'art. Es complicaria tant la vida una persona com ell?". Va decidir tornar-se a mirar el vídeo un altre cop. Va descobrir que quan agafava la cartolina feia cara de sorprès, però què era el que el sorprenia tant? Desprès també es va adonar que quan acabà de escriure va llençar el bolígraf al terra, i es va dir: " Un moment! Quan he trobat el bolígraf a l'escena del crim, la punta estava amagada. És molt estrany que una persona que es veu a venir que l'assassinaran tanqui el bolígraf desprès d'escriure. O potser?". Aleshores, l'Arthur, va anar corrents a l'escena del crim i va agafar la cartolina: "Hi ha una marca al paper. Ho sabia! Ara ja he solucionat el misteri.
Aleshores, van entrar corrents per la porta uns policies dient:
-Senyor inspector ja hem trobat l'armadura! Era a l'armari del despatx del sr. Edwards.
-Com-Com pot ser això? No n'hi he ficada jo - va dir terroritzat -.
-Ja hi ha dues probes que l'inculpen: l'armadura plena de sang i l'últim missatge de la víctima amb el seu nom.
L'Arthur va pensar: " No, s'equivoca, no és l'últim missatge, és una trampa que ha fet servir l'assassí per inculpar al sr. Edwards ".
De sobte, l'inspector va dir:
-Quina pena aquesta armadura tan antiga plena de sang.
-No es preocupi, senyor inspector, es una replica, la que ha llançat el sr. Edwards aquest matí - comentà en McQueen -.
" Així que era una replica " - va pensar el nostre protagon
ista - " Ara entenc perquè el sr. Director no s'ha enfadat quan l'Edwards ha llençat la armadura.
-Tenim sort de que només s'hagi espatllat la replica - va dir en McQueen -. No s'ha tacat ni fet malbé ninguna altre obra.
" Rumiant-ho bé, a la paret on s'ha comés el crim, hi ha les etiquetes però no les pintures " - seguia rumiant l'Arthur -. " L'assassí les ha tret abans de cometre el crim, per protegir-los dels esquitxos de sang, segur que l'assassí és algú del museu, però la cosa no hagués funcionat si algú no hagués llençat pel terra la coartada del senyor Edwards, i l'únic que ho pot fer és... el senyor director! Si no m'equivoco gaire, algú les ha de tenir guardades encara ".
-Bé, senyor Edwards, ens haurà acompanyar a comissaria - va dir l'inspector -.
-No, això no pot ser! - va exclamar -.
-Perdoni, senyor director, em podria indicar on esta el lavabo? - va dir l'Arthur exageradament desesperat, tan desesperat que tothom li va prestar atenció -.
-Al fons, puja les escales, segueix tot recte...... - va dictar el director -.
-Ai, no per favor!!, dibuixi-m'ho aquí. És que últimament em falla la memòria.
L'Arthur li donar un quadern on el director es disposar a dibuixar-li el camí, quan es va quedar parat davant del quadern amb el bolígraf a la mà:
-Què li passa senyor director? - va preguntar el nostre protagonista - Com que no escriu? Ah!, es clar. Vostè ja sabia que aquest bolígraf no escriuria, oi? Però és estrany, perquè porta un bolígraf que no escriu?
-Un bolígraf que no escriu? - va preguntar l'inspector Hubbard -. Es clar, si el bolígraf d'en Peterson no escrivia vol dir...
-Volia dir que la víctima intentava ratllar alguna cosa de aquest paper, com demostren les marques de que algú va intentar ratllar el que ja estava escrit al paper.
-Aquest detectiu! - va murmurar el director -.
-Efectivament aquestes paraules no les ha escrites el sr. Peterson, tot això ja ho havia deixat preparat abans l'assassí!
-Quèèèèèè!! - va exclama l'inspector -.
-L'assassí li ha dit a la seva víctima que mirés l'etiqueta, al mirar-la, el sr. Peterson, va intentar taxar el nom que hi posava per posar el del seu assassí, però l'assassí ja havia posat un bolígraf sobre la taula sense tinta perquè no pogués taxar-lo - va exposar el jove detectiu -.
-Així, qui és l'assassí, Arthur? - va preguntar l'inspector -.
-L'assassí és la persona que va canviar el bolígraf de l'escena del crim, per un altre que escrivia, el mateix que ara porta a sobre el bolígraf que no escriu, l'assassí és vostè senyor director!!!.
-Pe-pe-però, senyor director - va tartamudejar en McQueen -.
-Sí, he sigut jo - va confessar -. A l'hora de l'assassinat tenia una reunió per veure el diable corromput, vestit amb l'armadura. La resta senyor detectiu, ja l'ha explicat molt bé vostè.
-Ho tenia preparat, fins al últim detall, perquè ja havia practicat abans, oi?
-Practicava aquí per la nit, jo era el " fantasma " de que tant es parlava. Algú tenia que aturar a en Peterson, que es volia emportar totes les obres d'art que estimo com si fossin filles meves i destruir aquest meravellós museu, i tot per la seva condícia. I tu, Edwards, que venies les obres d'art d'amagat, també et volia donar un càstig exemplar.
-A diferència del quadre, sembla que el cel també l'ha castigat a vostè, sr. Charles.
-És exactament com el quadre, el diable és assassinat pel cavaller de la justícia, però ell està ple dels esquitxos de la sang del diable i també del mal. Sigui quina sigui la meva motivació, al final també em converteixo en un diable, i ho demostra, que no puc enganyar als ulls purs d'un justicier jove.
Al director el van arrestar, i l'Arthur havia resolt un altre cas.
Fi