El cas de la noia atles (VII)

Un relat de: plomadacer

― Relat del detectiu Setcases a la vista! Sort que he passat per la delicatessen abans de venir...

La meva peculiar secretària anà directe a un cabàs que tenia al costat de la cadira i n'acabà traient un pot mitjà d'olives arbequines. Agafà un plat de plàstic dels que sempre té a punt i hi abocà tot el contingut. La lluent piràmide formada pels petits fruits esfèrics de madurada verdor atragué immediatament la meva atenció i vaig allargar la mà per portar la seva dolça salabror al meu paladar. La Roxana em va picar instintivament la mà.

― Ep! Una i prou! Vostè dediqui's a relatar, que aquí l'espectadora sóc jo.

Vaig agafar aire, no sabia ben bé per on començar. Em vaig quedar dret al mig del despatx, mentre la meva secretària s'asseia a la meva cadira com si estigués a cal sogre. Un cop més, vaig deixar que el meu cervell comencés per allà on volgués:

―En principi, veient les Kairat, ningú no havia de sospitar res d'estrany. Una harmònica relació mare-filla en un entorn d'èxit i felicitat. Però vaig començar a desconfiar de Madame Kairat quan em va mostrar els primers signes que jo no era del seu grat...

La Roxana tragué el mòbil de la seva bossa de mà i es posà a teclejar com una boja.

―Es pot saber què fa?

―Escric un missatge.

― Ara? A qui?

― Als del llibre Guinness. El seu ego acaba de batre un rècord. Ha enviat una dona a la garjola pel sol fet de no caure-li la bava en admiració vers vostè. Ains, em sembla que el tinc massa mal acostumat...

― Vol deixar de fer el ximple? Tot just començo. És que no li interessen els meus raonaments?

―Perdoni, perdoni. Vinga, li deixo agafar una altra oliveta...

Vaig seguir, després de la matinera pausa.

― Egos a part ―vaig remarcar―, ara puc dic amb certesa que el motiu que la meva presència incomodés a Madame Kairat era principalment que la meva bona reputació com a detectiu pogués afectar els seus plans. Tal com finalment ha estat!

>Una actitud que era just la contrària a la de la filla. El contrast cridava a crits, I jo evidentment me'l vaig escoltar.

― Llavors, entenc que hi havia algun conflicte entre la mare i la filla?

― Va per bon camí, Roxana.

― El que no sé és com s'ho va fer per deixar de veure els arbres i poder veure el bosc. Il·lustri'm.

― La primera pista me la va donar la Bibigul, quan em va dir que l'idioma que utilitza habitualment és l'anglès.

― Què té d'estrany que una artista que viatja per tot el món utilitzi la lingua franca de la globalització?

― Follow me!

La Roxana s'aixecà tota intrigada i em seguí fins al racó del despatx on tinc el meu
peculiar minibar.

― Ja ho entendrà més tard, això de l'anglès. De moment, relaxem-nos una mica. Diria que les olives li deuen haver fet set, tingui.

Li vaig oferir un vas llarg carregat de glaçons de gel, on hi havia abocat una ampolleta de tònica i cinc gotetes de vodka, la beguda preferida de la Roxana els dies parells al capvespre. Quan tot just n'havia fet un glop, va fer una ganyota i protestà:

―Està massa fred, com se li acut de posar-hi tant de gel?

―Té raó, potser m'he passat. Però necessitava que la seva reacció m'ho confirmés.

―Vaja!!!

―Massa fred, diu; massa gel. Just el que vaig pensar el primer cop que vaig estar al camerino de les Kairat quan vaig veure que la Bibigul es bevia de sant hilari un got de taronjada amb una quantitat similar de glaçons. I ho va fer urgida per Madame Kairat, la nerviosa representant, el moment abans de començar l'actuació. En aquell moment no hi vaig donar més importància, però una informació posterior proporcionada per la representant em confirmaria que tal informació no podia ser sinó falsa.

―Per què insisteix tant a anomenar Madame Kairat com a la representant?

―Ben vist, Roxi.

―Ei! A mi només em diuen així als meus cercles més íntims, i que jo sàpiga ara no estem al club de dissenyadors de vestits de xarol!

―D'acord, d'acord, Ro-xa-na. Em refereixo a Madame Kairat com a la representant de la Bibigul perquè és l'únic que ha estat durant tots aquests anys. Ella no és la seva mare!

(CONTINUARÀ)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: