El cas de la noia atles (V)

Un relat de: plomadacer

La Bibigul va somriure, de ben segur que havia captat de seguida el meu curiós plantejament. Llavors va respondre:

―Porto, on hi ha una fantàstica biblioteca, que diuen ha estat escenari de pel·lícules de Harry Potter, i que jo mateixa he visitat és una ciutat de...

Va deixar uns segons de suspens, que el públic interpretà com a part del joc.

―És una ciutat d'Espanya.

Un profund "oh" de decepció col·lectiva omplí la sala, al mateix temps que alguna espectadora deixava anar un horroritzat xiscle. S'acabà formant un orgue de gats i la gent començà a abandonar el recinte, fent tota mena d'escarafalls i comentaris d'indignació. El professor em passà pel davant amb les mans al cap, mentre es deia a si mateix: "Assurdo, ridicolo, farsesco! Sono in stato di shock!" La premsa i els altres mitjans que havien anat a cobrir l'esdeveniment també plegaven veles i el xou es va suspendre sense haver acabat i sense que ningú ho hagués anunciat.

Vaig intentar fer-me pas enmig de la gentada, puix tenia la necessitat urgent d'aclarir què li estava passant a la Bibigul; ni que tingués febre tropical em creuria que pogués fallar una resposta tan cantada. En arribar al passadís que portava al camerino de l'artista m'hi vaig trobar els dos orangutans fent guàrdia. Vaig demanar a un d'ells que em deixessin passar i es va limitar a contestar amb un "no" i amb una empenta gens subtil perquè em fes enrere. De res va servir que li digués que era amic de la noia i que ja l'havia visitada dos cops abans. Llavors va rebre alguna instrucció per l'auricular que duia a una orella i ràpidament i brusca començà a apartar la gent per dirigir-se a la sortida. Quan va ser fora, l'altre guardaespatlles, el que havia tractat abans i que tenia cara de bon nano, se m'acostà i em digué tan fluix però alhora tan clar com va poder, enmig del xivarri:

― Madame Kairat ha cancel·lat la gira. Marxaran avui mateix cap a Kazakhstan. El meu company ha anat a preparar el cotxe per dur-les a l'hotel.

Veient que em seria impossible accedir al camerino, vaig decidir tornar a casa tot caminant, capcot, això sí. Tres carrers avall, se'm plantà a l'horitzó un hotel: seria on s'estaven les Kairat? Tant li feia, la mare devia estar tan trasbalsada amb el que havia passat que probablement mantindria la Bibigul allunyada durant un temps de tothom, no diguem de mi; per algun motiu mai m'havia sentit benvingut per aquella dona. Pobra Bibigul, què podia fer jo per ella?

Vaig continuar amb la mirada fixa en l'hotel mentre queia la tarda. Que curiós, era d'aquells que posen el rètol en vertical; em va semblar un pèl vintage i em vaig preguntar si no seria un descobriment kitsch fet al gust de la Roxana. Això em va fer somriure. De cop i volta, vaig frenar en sec; aquest cervell meu a qui li agrada tant jugar m'estava proporcionant una combinació d'informació molt interessant. Tan interessant que vaig veure clar tot el que havia passat d'ençà que havia conegut la Bibigul Kairat aquella tarda. La noia atles estava en greu perill i havia de córrer per salvar-la!

(CONTINUARÀ)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: