El cas de la noia atles (IV)

Un relat de: plomadacer

Una consulta que havia de ser tant o més innòcua que les ja plantejades va posar en evidència que la Bibigul Kairat no era un robot amb aparença humana, sinó una humana molt humana, per molt que actués com un robot. La dona pèl-roja que volia saber ―-o que li confirmessin, més aviat― on es trobava Debrecen, tingué, per una banda, una resposta a la pantalla ―la geolocalitzada per l'ordinador― i per l'altra, la sortida de la boca de la noia atles. I en aquella ocasió la raó la va tenir la màquina: Debrecen es troba a Hongria, no a Polònia.

El blasme del públic va ser uníson i sonor. Era el primer cop que la noia atles fallava una pregunta. S'ensorrava un mite? Això és el que probablement devien estar retransmetent els mitjans que es trobaven allà presents. Vaig sentir com el catedràtic italià explicava, tot empiulat a les persones que tenia al voltant, que aquella ciutat era la segona en importància al país magiar. "Com no podia saber-ho la signorina Kairat?"

Després de la pífia, Madame Kairat va estar uns minuts parlant amb la seva filla. Seguidament continuà l'espectacle amb normalitat, tot i que la tensió es palpava a l'ambient. Fins que passà l'inexplicable: una segona errada de la Bibigul, i al cap d'uns minuts més, la tercera. Es sentiren alguns xiulets i una vintena d'espectadors s'aixecà i marxà. El rostre de Madame Kairat va passar de la preocupació a l'empipament, i s'anuncià el descans, tot i que encara faltava un quart d'hora, segons el programa. Jo vaig aprofitar per anar a fer una cervesa: la necessitava.

Quan vaig sortir del bar, als passadissos només s'especulava sobre tota mena de motius pels quals havíem assistit a aquell declivi en directe. Un dels goril·les de les Kairat feia guàrdia a l'entrada del passadís que conduïa al seu camerino. Era el que abans me n'hi havia convidat a anar. Com que semblava bon jan, vaig provar de preguntar si podia anar a veure la Bibigul, per animar-la. Al principi va ser reticent, però conscient que jo era d'alguna manera important per a la noia, va accedir a deixar-me passar.

La porta del camerino estava una mica oberta i, com que vaig sentir que parlaven, em vaig esperar per entrar. De fet, a l'única que se sentia era a Madame Kairat, molt nerviosa.

―... tot el que hem aconseguit. Potser a tu ja no t'importa l'èxit i que et venerin de la manera que ho fan. T'és igual la bona vida i els luxes, i tenir més de set milions de seguidors a Twitter, ja ho sé! Però què pretens, carregar-t'ho tot?

M'estranyà que no parlessin en la seva llengua materna, però vaig pensar que potser els era més pràctic no canviar tant el xip, i que sempre parlaven l'idioma d'allà on es trobaven. Vaig continuar escoltant:

―Bibigul, si no ho vols fer per tu, fes-ho per la teva mare!

Llavors li va fer una gran abraçada i un petó a la galta i continuà el seu discurs:

―Qui si no ho ha fet tot per a tu? O és que no recordes quan eres petita i destacaves al col·legi i ningú no en donava importància? Quan em vas dir que la geografia era la teva passió i que estudiar els racons del món era el que et faria més feliç? Llavors em vaig haver d'enfrontar amb el teu pare i lluitar per aconseguir el teu somni. Si hagués estat per ell, ara series una simple secretària en alguna oficina grisa de ministeri. Gràcies a mi has fruït de conèixer el món, tant a través dels llibres com dels viatges. I jo no he dubtat ni un moment en sacrificar-ho tot perquè així sigui. Per tant, Bibigul, si et plau, torna a sortir a l'escenari i fes el que saps fer, i prou. Fes-ho per mi!

Es van tornar a abraçar i vaig pensar que seria bon moment per picar la porta.

La Bibigul es va alegrar de veure'm, molt més que la mare, com era d'esperar.

―Que decebut que deu estar de mi, detectiu. Quina vergonya...

―No, no, i ara! Bibigul, vostè és tan humana com qualsevol altra persona, i és normal equivocar-se.

―Tres cops!

―Tregui-s'ho del cap. Estic convençut que ara quan torni a sortir, els seus encerts seran tan admirables que el que ha passat abans serà una simple anècdota sense importància.

―És molt amable, detectiu, i molt confiat també. Espero no equivocar-me quan li
toqui fer-me una pregunta.

―Ja li he dit que oblidi aquest pensament! Miri, li donaré una pista sobre la meva consulta. Li agraden les pel·lícules de Harry Potter?

―És clar, les he vistes totes.

―Doncs pot ser que la meva pregunta hi tingui relació.

―Detectiu, recordi que la meva filla és experta en localitzar indrets del món real, no de mons imaginaris en els quals s'aprèn a conduir escombres! ―deixà anar Madame Kairat, acompanyant-ho amb una riallada sarcàstica.

―No es preocupi Madame Kairat, només fèiem broma.

―Això que ha passat abans ha estat del tot anormal. Hauríem d'haver anul·lat aquest espectacle, la meva filla ha estat molt constipada i encara no ha fet net. És evident que no estava en condicions d'actuar, però som professionals, i seguirem amb la segona part.

Em vaig acomiadar, desitjant el millor a la Bibigul, que tot i com estava anant el dia no perdia el bell somriure.

L'espectacle es reprengué, amb menys públic. Devien mancar unes cent cinquanta persones per participar i semblava ben bé que Madame Kairat em deixaria pels últims. Aquella dona! Tot semblava anar sobre rodes per a la Bibigul i em vaig alegrar que els meus ànims li haguessin pogut servir d'alguna cosa. Mentre estava immers en els meus pensaments, de sobte em vaig veure sorprès amb un micròfon davant la cara.

―El seu torn, detectiu Setcases ― m'anuncià una inusualment somrient, envers mi, s'entén― Madame Kairat.

Havia tingut temps de sobra per a rumiar molt bé la pregunta que li faria a la Bibigul. Ho havia hagut de fer després d'aquella ocurrència meva d'anomenar en Harry Potter, sense venir gens a compte. Per què deu ser que el cervell s'ho passa tan bé jugant d'aquesta manera amb nosaltres? Fos com fos, em vaig acostar el micròfon i vaig arrencar:

―Tots hem estat testimonis avui d'un fet inaudit. Els que fa anys que seguim la trajectòria professional de la Bibigul Kairat sabem molt bé que ha estat sempre infal·lible i impecable en les seves actuacions. El que vostès no saben, però, és que la Bibigul no es troba ara mateix en condicions favorables per dur a terme l'espectacle... No s'amoïnin, no és res més que un refredat que òbviament ha afectat en part les seves capacitats, igual que ens passaria a qualsevol de nosaltres a l'hora de desenvolupar les nostres tasques laborals. Tot i això, ella ha insistit a continuar la funció en agraïment a l'escalf i estima que sempre li ha mostrat el públic d'aquesta ciutat. Agraïm-li nosaltres també el seu gest amb un fort aplaudiment d'ànim!

La meitat i una mica més d'aforament que encara quedava em féu cas, sortosament, i els aplaudiments s'allargaren fins a poc més d'un minut, acompanyats d'algun crit de suport per part dels fans més fidels.

―Moltes gràcies per les seves paraules, detectiu Setcases ―digué Madame Kairat, després d'arrencar-me el micròfon de la mà―. Que potser em vol prendre la feina?

El públic li rigué la gràcia. Jo vaig seguir:

―Vull que la meva pregunta sigui quelcom diferent, diguem-ne una mena de "pregunta trampa". Però res a veure amb l'estil del professore Zanalotti.

L'auditori tornà a riure, menys l'al·ludit, que em llençà una mirada iradament irònica.

―I com que sé que la Bibigul és aficionada als films de Harry Potter, li proposo que em situï una ciutat on aquest personatge suposadament ha estat. I aquesta dada la dono, precisament també, perquè el topònim que ara mateix diré pot portar a confusió segons la llengua amb què s'escrigui. En el meu idioma hi ha altres llocs geogràfics que s'escriuen igual, per això remarco que el que jo busco és el que tindria relació amb el famós personatge de ficció. No sé si ha quedat prou clar. Bibigul?

La noia va assentir.

―Doncs bé, ja sense més demora, la ciutat que vull que em digui a quin país pertany és Porto.

(CONTINUARÀ)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: