El cas de la noia atles (III)

Un relat de: plomadacer

Sabia que em sorprendria veure actuar la noia atles en directe, però dir que em vaig quedar totalment corprès seria poc. En poc més de deu minuts, ja havia resolt satisfactòriament i sense complicacions tres dotzenes de consultes. La gent quedava meravellada de què la noia sabés dir amb tanta seguretat com ells mateixos, la ubicació de llogarets, rierols, cims o d'altres punts del planeta on potser havien nascut, o havien visitat de passada, o que potser només els hi havien cridat l'atenció per algun motiu.

Hi va haver moments veritablement amens, fins al punt que el públic reia tant o més que en una funció còmica. No era per menys: la imaginació dels espectadors ens havia portat a saber on paren llocs com Saint-Louis-du-Ha! Ha!, Fucking o Kagar. I sense oblidar Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogoch, tot un clàssic.

Jo esperava impacientment el meu minut de glòria, en el que sí, havia decidit que el meu topònim seria el meu cognom. Madame Kairat començà a pujar els escalons sense aturar-se, i cada cop la veia més a prop, es dirigia cap a mi, ja la tenia al davant! Vaig fer el gest d'estirar el braç per rebre el micròfon, però la molt malparida va girar cap a la meva dreta, tres seients més enllà. Fet a propòsit, no en tinc cap dubte. L'agraciat fou un home de frondosa cabellera canuda i barba blanca, vestit molt clàssicament amb colors tardorencs i que portava ulleres intel·lectualismes. Es va identificar com a professor Zanelotti, catedràtic de Geografia Política en una universitat italiana i es féu un gran silenci a la sala. La llum blanca del focus el féu el centre d'atenció, com passava cada vegada amb els diferents participants del públic. Aquest cop, però, totes les cares miraven expectants, esperant una pregunta de pota negra. Se sentiren els darrers murmuris i estossecs, i el professor es dirigí a la noia:

―Tots els aquí presents hem tingut el plaer de comprovar la seva diligència i agilitat a l'hora de respondre, signorina. És per això que no considero que la meva pregunta li hagi de representar una complexitat especial. Fins i tot li podrà semblar extremadament simple. Però li haig de confessar que em fa particularment il·lusió fer-li, ja que es tracta d'un lloc en el qual vaig passar uns dels anys més feliços della mia giovinezza.

―Endavant, professor, quan vostè desitgi – el convidà Madame Kairat.

―El lloc que vull que em digui a quin país està situat és....

Els cinc segons de suspens foren de silenci total.

―És Cambridge ―finalment digué, amb perfecte accent britànic.

Quasi instantàniament aparegué escrit aquest nom a la pantalla. I en mil·lèsimes de segon respongué la noia:

―Cambridge és una universitat que es troba al Regne Unit.

Al professor se li dibuixà un somriure maliciós per sota el nas. La Bibigul continuà, però:

―Que tanmateix és una ciutat universitària i un districte no metropolità en el comtat de Cambridgeshire.

El professor recollí el guant, notablement sorprès, i intentà rebatre-la:

―È un'ottima osservazione, signorina, ma...

La Bibigul el tallà bruscament; aparentment encara no havia acabat:

―A no ser que es refereixi a la circumscripció parlamentària representada a la
Cambra dels Comuns del Regne Unit. O a un llogaret del comtat de Gloucestershire, al mateix país.

> És clar que si marxem fins al Canadà, trobem que hi ha una ciutat a la província d'Ontario amb aquest nom. O si travessem la frontera i ens situem als Estats Units, hi tenim també una ciutat a l'estat d'Idaho, una vila a l'estat d'Illinois, una ciutat a l'estat de Kansas, una ciutat a l'estat de Kentucky, un poble a l'estat de Maine, una ciutat a l'estat de Maryland, una ciutat a l'estat de Massachusetts, una ciutat a l'estat de Minnesota, una ciutat a l'estat de Nebraska, un municipi a l'estat de Nou Hampshire, un poble a l'estat de Nova York, una ciutat a l'estat d'Ohio, un municipi a l'estat de Pennsilvània, una vila a l'estat de Wisconsin i un poble i una vila a l'estat de Vermont. I no ens oblidéssim pas de la vila a la regió de Waikato, a Nova Zelanda.

El ritme frenètic al qual la Bibigul va anar enumerant les diferents alternatives va superar un cop més la velocitat del programa informàtic, que anà trobant la geolocalització de cadascuna d'elles a la pantalla gegant.

La Bibigul mirà vers el punt enfocat de la fila on jo em trobava.

―I ara, digui'm, professor. D'aquestes vint-i-dues opcions, quina d'elles és la que li inspira nostàlgia?

Tothom sense excepció esperà l'il·lustre veredicte, la resposta crítica, analítica i argumentada de l'expert. Visiblement anhelosa es veia a Madame Kairat.

El professor no deia res; baixà un instant la mirada per repassar una llista que duia a la mà i es quedà literalment bocabadat mentre deixava caure el paperet que a poc a poc li anà a parar sobre les llustroses sabates de pell de cocodril. Amb tot el públic contemplant-se'l, finalment sortí de l'estat semicatatònic, tot cridant:

―Brava, brava! Bravissima!!!

Tota la serietat i parsimònia d'importació britànica amb què es devia haver blindat durant lustres de carrera acadèmica es van fer miques per donar sortida al fervor més mediterrani d'arrels probablement sicilianes, i el catedràtic picà de mans tan fort com pogué, sense amagar ni una unça d'eufòria involuntàriament teatralitzada.

El públic es contagià ràpidament, i l'auditori ressonà amb aplaudiments, crits de goig i tota mena d'alegres sorolls aprovatoris. Tothom dempeus, l'ovació anava per llarg. Fou llavors que Madame Kairat, exultant, ordenà a realització que una pluja de llums violetes, rosades i daurades se situés damunt l'artista, al mateix temps que sonava el moment apoteòsic d'un tema de Whitney Houston. Fou un moment molt emocionant i encara més veient la modèstia al rostre de la Bibigul, com si el que acabava de fer no tingués cap mèrit.

L'espectacle continuà amb més intervencions per part del públic, que estava completament rendit a la noia atles. Fins aquell moment havien participat unes cent cinquanta persones de les cinc-centes de l'aforament. Ja quedava menys perquè em toqués! Fou llavors, però, quan ocorregué quelcom totalment inesperat.

(CONTINUARÀ)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: