El cas de la noia atles (II)

Un relat de: plomadacer
L'estança privada de les Kairat esdevingué una mena d'oasi silenciós enmig del rebombori que s'havia format a l'altra punta de passadís, del qual encara sentíem els seus apagats rugits. La benvinguda de la Bibigul no es féu esperar:

―Detectiu Setcases, quin honor per a mi que hagi vingut!

El cap no em parava de rumiar per saber de què carai em podia conèixer una noia kazakha superdotada que es dedica a mostrar les seves habilitats en espectacles per tot el món. Llavors hi vaig caure: És clar! Feia cinc anys havia resolt el robatori del maletí del ministre d'Exteriors de Kazakhstan mentre s'estava aquí a la ciutat durant una trobada internacional. El director de l'hotel havia estat subornat per agents secrets d'un país rival i hi havia col·locat una caixa forta falsa a l'habitació per tal de fer-se amb el maletí que contenia informació molt delicada i que hagués fet trontollar el país políticament i econòmicament en cas d'haver anat a parar a les mans equivocades. Aquí va haver-hi poc ressò, però de ben segur que el meu nom i la meva foto devien haver aparegut a tots els mitjans de comunicació kazakhs. Ara ja lligava caps. La noia continuava mirant-me amb un somriure, però la mare semblava que no acabava de comprendre la meva inesperada presència.

―De veritat no el recordes, mare? -s'estranyà la Bibigul.

―Sí, sí... Ara que me'l miro bé, ja recordo... Aquell maletí del ministre... ―li respongué Madame Kairat, sense gaire entusiasme.― Veurà, malauradament jo no tinc la capacitat de retenció de la meva filla, i he d'estar per tantes coses... La feina de representant és molt dura, sap? Encara que potser no ho sembla, oi? La Bibigul, en canvi, ja ho veu, fins i tot se'n recorda de vostè...

Madame Kairat parlava amb un accent molt marcat i es notava que havia de pensar certs mots abans de dir-los. En canvi, la fluïdesa de la filla era impecable. Vaig tenir curiositat per saber-ne el motiu.

―La Bibigul és poliglota i aquesta és una llengua en la qual sempre ha tingut interès en excel·lir. En el meu cas, l'he apresa per motius estrictament professionals. Venim sovint per aquí ―sentencià la mare-representant.

―Sí, ho sé―li vaig respondre, sense amagar un xic d'entusiasme involuntari―. Sempre he volgut venir a veure la Bibigul, i avui per fi...!

―Miro de conèixer els idiomes de tot arreu on actuo, al públic li agrada que els parlis en la seva llengua. Però li he de confessar, que al meu entorn personal parlo sempre en anglès ― puntualitzà la noia.

―Aquest jovent, ja sap com són! L'anglès, l'anglès, com si no hi haguera llengües més maques! ―rondinà la mare.

Tan bon punt acabà de dir això, Madame Kairat mirà el seu rellotge i deixà anar un crit d'esglai:

― Bibigul, espavila, nena, que estem a punt de començar! Vinga, acaba't la beguda i que vingui la maquilladora!

No calgué que em demanés per sortir, ja em vaig donar per suficientment al·ludit. Em vaig acomiadar d'elles, tot desitjant a la Bibigul que fruís del seu espectacle, ja que sort no li calia, doncs era quelcom que feia de carrer.

Vaig buscar el meu seient, a la quarta fila començant per dalt d'un auditori en forma d'amfiteatre amb cabuda per a unes cinc-centes persones. Ple de gom a gom. El públic era de totes edats i aparentment també de distintes nacionalitats. Veia impaciència a les cares: seria tota aquella gent tan friqui de la geografia com jo? En deu minuts tindria la resposta.

Per fi, una intensa llum blanca va assenyalar el centre de l'escenari, on no hi havia res més que una pantalla gegant, a la qual, pel que m'havia pogut assabentar, apareixeria cada nom geogràfic que el públic anés proposant a la Bibigul i, un cop resolta la seva ubicació, aquesta es confirmaria mitjançant una geolocalització informàtica mostrada igualment a la pantalla. Una música tipus banda sonora de Rocky va indicar que l'artista es diposava a sortir. Ho féu primer Madame Kairat, però. Aquesta, després d'una introducció dedicada a lloar les habilitats de la seva filla en el més pur estil de màrqueting de show business, donà finalment pas a l'esperada "noia atles", enmig d'una sonora ovació.

Madame Kairat ens informà de l'estructura de l'espectacle. Ella mateixa aniria apropant el micròfon a les persones presents, de manera completament aleatòria, perquè tothom pogués plantejar la seva consulta a la Bibigul. Quedava garantit que absolutament tothom tindria oportunitat de participar. No hi havia cap tipus de limitació a l'hora de formular la pregunta: la noia coneixia la situació de qualsevol punt geogràfic que estigués documentat en un atles. Tan simple com això, l'espectacle començà.

(CONTINUARÀ)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: