El cas de la noia atles (I)

Un relat de: plomadacer
Per fi havia arribat el divendres, després d'una setmana gens destacable, totalment dominada per la inevitable burocràcia dels informes de casos ja conclosos. M'aniria bé tenir la tarda lliure, ja feia un any que havia decidit allargar una mica els caps de setmana i no semblava tan mala idea. Tot i que qui ho va decidir va ser la meva secretària Roxana, és clar, jo no vaig fer res més que cedir. Qui es podia oposar als designis d'una dona amb un hiperefeminament tan estudiadament fingit i dissenyat amb l'únic objectiu d'avergonyir al seu pare, Rossend Morros ―respectable empresari admirador de Franco―, volent fer pensar a tothom que tenia un fill transsexual? O que havia renunciat a poder dirigir en biquini des de la coberta d'un iot un consorci internacional d'agències de traducció per venir a treballar de secretària d'un detectiu mediocre com jo, només per fotre a l'avorrible progenitor? Així és la Roxana Morros.

Havia esperat amb candeletes a què arribés aquell vespre. Venia a actuar la Bibigul Kairat, nena prodigi ―bé, ara noia, doncs havia complert els vint-i-un― capaç d'endevinar a quin país pertany qualsevol punt geogràfic del món, per més petit que sigui. Per aquest motiu se la coneixia amb el sobrenom de "noia atles". Sense haver-se equivocat mai, la seva velocitat de resposta era superior a la dels ordinadors, i experts de les més variades disciplines quedaven meravellats davant de tal habilitat. El motiu del meu interès era comprovar que de fet sabria localitzar el topònim amb el qual comparteixo cognom, i que, com alguns saben, és Setcases. Bromes a part, la meva passió innata vers la geografia fou la que m'impulsà a comprar una entrada vuit mesos abans. I sabia que hauria d'haver-me'n penedit de què no en fossin dues...

―On em portarà aquest vespre, detectiu? ―exigí saber la Roxana, sense necessitat de preavisar que es faria seves les meves hores de lleure.

Tres segons de silenci foren suficients perquè deixés anar la seva "improvisada" proposta.

―Ja va sent hora que em convidi al Colour_Inn, no troba?

Se'm devia quedar cara de pasta de moniato, i per això em volgué il.lustrar sobre aquell lloc tan conegut per mi com ho podia ser qualsevol racó a un satèl.lit d'Urà.

―El Colour_Inn és un restaurant molt coquetó que vaig descobrir a una zona, diguem-ne, poc transitada, però que en poc temps s'ha convertit en imprescindible per a qualsevol avantguardista gastronòmic de la ciutat. I això indubtablement és degut a la sensibilitat que transmeten les fotos dels plats que penjo a Instagram. És una delícia de local, cada dia tenen un menú diferent basat en aliments del mateix color! Avui és el dia taronja: hi haurà, evidentment, plats cuinats amb taronja, però també amb mandarines, amb pastanaga, amb mango...

―Quin greu em sap, Roxana, avui m'és totalment impossible...

―És clar, faltaven per sortir les carabasses! ―sentencià ella, enfurismada i clavant la mirada al sostre.

―No li vaig dir que avui venia la Bibigul Kairat? Sap com n'és d'important per a mi una oportunitat així per distreure'm de la feina.

―Vinga, vinga, no ho empitjori. Val més que deixi estar ja "la feina" i se'n vagi a què la Bibi aquesta li reciti els rius d'Espanya, si és que l'escalfament global encara no els ha esborrat del mapa!

En un moment de cames ajudeu-me vaig aconseguir arribar fins a la porta del carrer, mentre l'aïrat monòleg de fons de la Roxana s'anava fent més llunyà. Ja li passaria l'enuig, però aquest cop em costaria unes quantes hores extres de sentir posar verd al senyor Morros, tot prenent uns sorbets de marc de xampany.

Vaig voler arribar amb temps a la funció de la Bibigul. A l'entrada del local ja s'hi aplegava un munt de gent, la majoria espectadors, però també uns quants reporters de diversos mitjans. Tothom volia apropar-se a la “noia atles”, uns per autògrafs, els altres per mirar d'arreplegar informació d'aquella artista poc donada a les entrevistes. De cop i volta, la multitud es mogué excitadament envers un passadís uns metres més enllà de la porta. La Bibigul i la seva mare i representant, a la qual anomenaven Madame Kairat, es dirigien al camerino, flanquejades per dos guardes de seguretat. Com de costum, cap de les dues no en va fer cap cas de les vehements peticions d'atenció per part del públic, però, sorprenentment, la noia dirigí una breu mirada cap al racó on jo m'estava i els seus ulls em van indicar que em reconeixia. Seguidament parlà a cau d'orella a Madame Kairat i aquesta ordenà alguna cosa a un dels guardes. El goril.la se m'apropà i em demanà molt educadament si el volia seguir fins al camerino de l'artista. Jo, encara atònit, no m'ho vaig pensar dos cops.

(CONTINUARÀ...)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: