Cercador
El cas de la Lysbet
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Lysbet va perdre un braç perquè un tauró li va menjar. La xarxa protectora tenia un forat i l'esqual va poder-hi passar. La dona nedava de pressa, acostumava a practicar tres cops per setmana una horeta, la seva rutina esportiva. La Lysbet va sentir una estrebada i un sobtat dolor. I que no podia moure's com tot just feia uns segons. Es va espantar. Va intuir el que veuria. Però no volia veure-ho. Havia d'arribar al trencall sense mirar enrera i ho va fer tancant els ulls i seguint en línea recta...que no va poder: havia perdut l'estabilitat.
La gent es va apinyar al seu voltant. La Lysbet estava desmaiada. Somreia: havia salvat la vida. Havia estat valenta. No sentia els crits d'esgarrifança dels presents ni el so de l'ambulància.
Acostumar-se al seu nou aspecte no va ser fàcil. Existeixen els miralls. Existeix el record invisible i present del membre desaparegut. Existeix la ràbia i la por i cal fer un dol.
Un dol que no li deixaven fer sola. Que empalagosos, familiars i amistats! Volia cridar i plorar i el timbre sonava a tothora i calia fer cara de coratge i d'estar en fase positiva d'adaptació.
En sabia tant, de fer teatre (a l'escola ja li havien dit) que se la creien i en marxar se sentien alleujats. La Lysbet ni aleshores podia arraulir-se en ella mateixa: vivia amb el seu germà amb síndrome de Down, en Killian, i de cap manera volia alterar-lo.
En Killian era fora unes hores cada dia. Treballava en una cooperativa i feia ninos de peluix amb retalls de roba. La Lysbet era representant de productes italians a restaurants i menjadors. Però s'havia acabat: no podria conduir ni mostrar els catàlegs. Ni en tenia ganes, tant que li agradava la seva feina.
La Lysbet no podia plorar tampoc. Se li havia fet un tap al pit i li costava respirar. Assajava d'estar-se estirada a les fosques i no ser i ho aconseguia. I així passava el temps, també.
Un dia en Killian va portar-li un regal. Això va dir. La dona va obrir el paquet: era un braç de trossos de teles virolades i alegres i acabava en una mà amb dits de tots colors. En Killian la mirava, orgullós de la seva feina.
La Lysbet va sentir com li lliscaven les llàgrimes galtes avall i va abraçar el seu germà amb l'únic braç i tots els altres que va sentir que tenia i que eren infinits i que feien que, per fi, pogués entomar la vida com es presentava.
La gent es va apinyar al seu voltant. La Lysbet estava desmaiada. Somreia: havia salvat la vida. Havia estat valenta. No sentia els crits d'esgarrifança dels presents ni el so de l'ambulància.
Acostumar-se al seu nou aspecte no va ser fàcil. Existeixen els miralls. Existeix el record invisible i present del membre desaparegut. Existeix la ràbia i la por i cal fer un dol.
Un dol que no li deixaven fer sola. Que empalagosos, familiars i amistats! Volia cridar i plorar i el timbre sonava a tothora i calia fer cara de coratge i d'estar en fase positiva d'adaptació.
En sabia tant, de fer teatre (a l'escola ja li havien dit) que se la creien i en marxar se sentien alleujats. La Lysbet ni aleshores podia arraulir-se en ella mateixa: vivia amb el seu germà amb síndrome de Down, en Killian, i de cap manera volia alterar-lo.
En Killian era fora unes hores cada dia. Treballava en una cooperativa i feia ninos de peluix amb retalls de roba. La Lysbet era representant de productes italians a restaurants i menjadors. Però s'havia acabat: no podria conduir ni mostrar els catàlegs. Ni en tenia ganes, tant que li agradava la seva feina.
La Lysbet no podia plorar tampoc. Se li havia fet un tap al pit i li costava respirar. Assajava d'estar-se estirada a les fosques i no ser i ho aconseguia. I així passava el temps, també.
Un dia en Killian va portar-li un regal. Això va dir. La dona va obrir el paquet: era un braç de trossos de teles virolades i alegres i acabava en una mà amb dits de tots colors. En Killian la mirava, orgullós de la seva feina.
La Lysbet va sentir com li lliscaven les llàgrimes galtes avall i va abraçar el seu germà amb l'únic braç i tots els altres que va sentir que tenia i que eren infinits i que feien que, per fi, pogués entomar la vida com es presentava.
Comentaris
-
És...[Ofensiu]jovincdunsilenci | 05-12-2017 | Valoració: 10
... Estic mig dormint, però alerta. Llisc ara açò i trobe que és un escrit guaridor, preciós. Gràcies per crear-me aquesta sensació.
-
Produeixes...[Ofensiu]Montseblanc | 14-09-2017
...bellesa. Gràcies!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436031 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com