El cas de la bromera col·locaire i els encaputxats de Setmana Santa

Un bon home de poble de tota la vida on la va començar i l'acabaria estava a la cuina de casa seva (i ho dic amb un possessiu cert: no tenia hipoteca) amb la dona i la sogra elaborant cervesa artesanal (tothom s'hi veu en cor de posar etiquetes a qualsevol cosa que remenin amb les mans, siguin brutes o netes).

Havien aconseguit un lúpul de qualitat suprema i l'èxit estava assegurat. Mentre tots tres treballaven en l'elaboració de la beguda que de ben segur que demanarien en quantitats industrials els alemanys i no alemanys que cada tardor celebren l'Oktoberfest a Calella de la Costa, l'únic fill de la parella, un marrec molt observador (li venia de l'àvia) reia dient:

-Ei: lúpul! Hahaha! Lúpul, lúpul! Al revés també es llegeix igual. Lúpul, lúpul.

-Sí, maco, però l'accent no estaria bé aleshores, eh, reietó?

L'home es va mirar la sogra amb ganes d'estrangular-la, aixafaguitarres! I va ser d'aquesta manera com es va distreure i va afegir massa d'un ingredient que havia de ser poc.

En un tres i no res la cuina d'estil colonial Méjico Lindo amb aquelles rajoles hidràuliques fetes a la Xina era un núvol de bromera. El nen, enrigolat, n'omplia bosses del Bondis -un supermercat que estava a punt de fer fallida- i deia que les vendria a la Fira de les Entitats perquè cada vegada n'hi havia més i a bossa per entitat, butxaca plena. Sí, servia pels negocis. La mare li va tallar el rotllo:

-Au, Bernat, no siguis tan imaginatiu!

I tot seguit va malmirar el seu marit: aquella vena venia d'ell i calia que s'ho fessin mirar. Una despesa més. Va posar-se molt nerviosa i li va venir la regla de cop, cinc dies abans que toqués. I a més a més es va desmaiar. Així no hauria de netejar, va suposar mentre suspirava i arrodonia un paper estelar.

La mare de la dona i l'home van transportar la inconscient al sofà del menjador amb consciència. Ignoraven que la gata hi havia vomitat pèl. Tant costava donar-li malta?

En tornar a la cuina el nen ja practicava kitchen-rajola-surfing i les seves rialles quedarien al cor de les parets de la casa molt de temps.

Cada vegada sortia més bromera de les peroles, ningú havia apagat els fogons. I ningú sabia que olorar-la, si tens més de vint-i-vuit anys, fa venir uns fogots en alça i en alça.

De cop i volta va sonar el timbre.

-Qui collons...?

L'home estava entre atabalat i excitat. Combinació fotudeta. Però va obrir.

-Xóc el netexador de raxolex. Molt de guxt.

L'home va tenir un atac de luxúria i li va fer un petó als llavis que el Cary Grant hagués envejat. Aquell accent era irresistible. El nen, per sort, havia hagut de marxar a escola, que havien tocat tres quarts de tres, un exemple de disciplina del deure abans que el gaudi. Hi ha pares que saben educar.

La sogra havia estat exposada a flairar la barreja i en notar mascles per allà a prop no va dubtar en treure's la roba i quedar en tanga, aquell de gust 'tangerine' (mandarina) que havia pispat del calaixet de purpurina de la tauleta de la seva filla (tenia una còpia de la clau).

El netejador havia après defensa personal i la va tombar amb la delicadesa de no trencar-li ni un fèmur ni la pelvis però sí les ulleres i la dona no s'hi veia. Així el netejador va poder treure una navalla i fer via en afaitar el terra perquè volia cobrar i si era en espècies...vés a saber si faria festa grossa!

L'home anava pessigant els glutis del treballador i el nouvingut va veure's obligat a dedicar-li una llufa clavaguérica a veure si el deixava acabar.

Mentrestant la sogra s'havia refet i s'havia posat les ulleres d'emergència i la filla s'havia despertat. Les dues dones, àvides d'experiències plaents, van barrar la porta de la cuina.

No es detallarà què hi va passar i és una llàstima perquè és històric i sobretot perquè serien escanyats en no recordar la fòrmula miraculosa que alhora els hauria enriquit.

Satisfets es van posar roba d'encaputxats, que s'estava assajant la Setmana Santa (res és autèntic?) i tenien roba de sobres, que la sogra era col·laboradora cosidora. Tots quatre van afegir-se a la processó encara sota els efectes de la bromera sex-col·locaire.

Es recorda al poble (perquè dels fets en fa un parell de dècades, quan els mòbils ni existien ni sonoven i estressaven l'entrecuix) el que va succeir en els carrers i a les entradetes i sota les faldilles de les icones traslladades. La malaltia s'encomanava i...van passar a anomenar aquelles dates la Setmana Sexi (i encara es van quedar curts i no era temps de crisi).