El cas De Bruijin.

Flash! Flash!
Disparo un cop i un altre la Pentax de quaranta megapíxels de resolució en el cos inflat i blavós que jeu nu en el dipòsit de cadàvers de la policia científica de Barcelona. Ferida mortal per arma blanca en el costat dret del tòrax presumptament perpetrada amb una barreta metàl·lica. Les despulles en res recorden a aquell jove atlètic immortalitzat al aconseguir un bronze olímpic en salt de trampolí.

Vaig seguir-lo durant els últims dos mesos per totes les poblacions del litoral català. Des de Portbou fins a Blanes. A Sant Pol vaig perdre-li la pista, però sabia que el retrobaria a Barcelona.

A l'habitació de la pensió repasso les fotografies de l'escena del crim que em van facilitar els Mossos en companyia d'una ampolla de bourbon. Peter De Bruijin sobre el llit, en un basalt de sang, abraçat al seu amant degollat. L'habitació està plena de papers esquitxats de taques fosques.
—Va ser un crim passional —em va dir l'agent de policia.
Amb la lent d'augment distingeixo en els papers les capçaleres d'hotels i agencies de viatges. El que sospitava, De Bruijin es va amagar treballant per petites agencies turístiques. L'antic traductor de la ONU desapareixia de les planes dels tabloides deixant enrere un bon enrenou. Mal negoci vendre secrets d'estat encara que sigui per que els publiquin els de Wikileaks.
«Idealistes, tots una colla d'estúpids arrogants!»

Aquest cop havia fet tard. La mà oculta dels eficients serveis secrets alemanys es revelaven pels ulls ben entrenats en els detalls de les fotografies. Per la policia només era un altre crim de gènere en la pila dels expedients per arxivar.
Cas tancat.