El Carter de Pablo Neruda

En Mario li va dir al mestre: "La poesia és de qui la necessita" i el mestre ... "consideraré adequadament aquesta consideració tan democràtica". I en Mario preguntava "Tot el món és una metàfora d'una altre cosa?" I el mestre va dir "he de reflexionar... et contestaré demà". Jo necessito aquestes respostes, jo sóc El Carter, Il Postino... I les busco...
El poeta és aquell ser que diu que "fingeix el que en realitat sent" (Pessoa) que fa poesia "amb paraules i no amb idees" (aquesta és de Mallarmé) i alhora és l'únic personatge de qui et pots fiar "La poesia no ven, per això un poeta no es pot comprar" ( Miquel Martí i Pol ). I doncs, tota la complexitat, tots els recursos que utilitza un poema serveixen per "fingir paraules invendibles"? Jo crec que si, si el poema no aconsegueix la complicitat del lector, no hi ha poema "La poesia és de qui la necessita"

"El poema no diu, el poema és" ( José Manuel de la Pezuela ) El poema ha de saber fer entrar al lector en un joc de "significats i matisos" i el lector l'ha de fer seu quan el llegeix, ha de recrear les imatges i aquestes l'han de conduir a una sensació o a un sentiment que el porti a la seva comprensió com una icona, com un tot indissoluble. És LSD, lectura, sensació - sentiment i definició, un viatge, que també es pot fer per etapes, amb els sons i/o el ritme o quan està ple de sentiment o quan té un contingut brillant, i de vegades, llegir poesia és acceptar el misteri.

El poema mai ha de ser explícit, ha d'evocar, no abocar al lector als significats, no hi ha poesia als diccionaris. Les imatges mai han de ser contextuals, més aviat han de destacar l'omissió del sentit per accentuar el sentiment que es vessa de les connotacions simbòliques, tot ha de referir-se al sentiment no al significat dels termes de la metàfora, o talment al contrari fent metàfora de la metàfora, "La aurora llega y nadie la recibe en su boca" (Lorca). Els termes de la metàfora són la part paradoxal del poema que, per si mateixos, han d'afirmar-se. Doncs no hi caben els dubtes, per això també ha d'afirmar-se en les comparacions, ha de tensar les paraules fins que el poema els hi robi el significat i no puguin existir enlloc més que dins seu. El poema no ha d'explicar una "història", ha d'exposar conceptes, objectes, idees, emocions, paraules, la "història" és del lector, és una experiència compartida, és compartir la vida, i "quien te ha dicho a ti, que quiero que conduzcas por mi" (José Maria Aznar)

És convenient no rimar paraules amb la mateixa funció gramatical, verb amb verb, adjectiu amb adjectiu, etc. ( rima gramatical ). La rima agramatical evita "que sonin rodolins". Respecte el ritme cal tenir en compte les tensions accentuals: segons les regles de correspondència de Salvador Oliva, a grans trets, una tònica pot perdre intensitat davant de "AT" i "AT" pot invertir-se davant de "TA" esdevenint "ta", evocant ritmes ternaris i binaris.
El vers lliure no ha de trencar la unitat sintàctica si no hi ha una pausa expressiva. Ha de procurar-se simetries: gramaticals, fonètiques, semàntiques, simbòliques o amb l'esquema rítmic, ha d'emmarcar el sentiment dins els recursos fent que semblin casualitats, subtileses, doncs "l'afany de perfecció és feixista" (Carles Hac Mor) i el poeta és el "mestre dels cinc sentits" (Lorca) sempre buscant "la veu", escoltant la inspiració... i si dicta decasíl·labs cesurats millor.

Tots vivim en el mateix món, si ens diuen el que volem sentir només ens serveix de consol, si ens diuen el que ja sabem ens avorreixen. Però si hi ha poesia, em de reflexionar sobre allò que "és" el poema; es crea un pont molt més sòlid amb el missatge i un lligam amb l'emissor, per un moment perdem la tensió i ens centrem en la percepció. És llavors que el poema pot entrar dins del lector, ha de sorprendre, obrir la porta i llençar "la clau".

I com la peli diu: "a un poeta no se'l pot interrompre mentre pela una ceba" i potser si que "és més original ser El Carter" però: algú em pot dir si vaig bé?






I sobre les simetries ...

A contrallum
Teresa Serramià i Samsó

Sóc cristall, gerro, on dormen transparències,
un poc d'aigua segrestada. Deu, font,
un glop de riu gestant-se
al ventre de la terra.

Sóc, curta escala llarga, trontollant.
Vidre, que el gest avorta, a contrallum
d'aquest desfici obscur que vaig pujant,
amunt, instant a instant - i em pugen -
sens mai voler arribar al cim.

Sóc impuls, dins del ventre d'una llàgrima,
gestant-se embrionari. Dins la vida
sóc mort.

El repertori de recursos és ampli: Oxímoron de "curta escala llarga" Metagoge "gerro, on dormen transparències" etc. Però en vull destacar les simetries.

- simetries fonètiques
Llu6na6 juga amb les "ges" insinua amb "el gerro", i deixa caure "gestant-se", a la segona estrofa la clava "Vidre, que el gest avorta, a contrallum" i l'emmarca amb les "ges" de "pujant", "i em pugen" i acaba repetint "gestant-se". Està emmarcant l'oposició gestar-avortar, vida-mort, contra-llum.

- simetria gramatical
Cada vers comença amb l'impuls del "Sóc" i acaba amb "sóc mort".
Tot el poema emmarca un únic adjectiu pur "obscur".

- simetria rítmica
El primer i l'últim vers comencen amb tònica, àtona, tònica; el segon tònica, tònica, el primer i el tercer tenen un ritme calcat.
També treballa les pauses mètriques i pauses semàntiques fent que hi divergeixi una en cada estrofa, "gestant-se", "contrallum" i "vida".

- simetries semàntiques i/o simbòliques
El "Vidre", el "cristall" les "transparències" es distorsionen amb el "contrallum", remuntant el "desfici obscur" "pujant" i ens puja i ens llença en l'espiral de sentiment del poema.