El carril vici

Un relat de: Mena Guiga
S'aturà davant una figuera bicentenària que entomava l'hivern en savi repòs, preservant l'energia per al bon temps. L'home baixà de la bicicleta. Haver arribat a aquell indret harmoniós el va emocionar.

-He sortit del carril vici, n'he sortit!

L'arbre no entenia res, però sentí que havia de donar caliu a aquell ser amb l'ànima adolorida. L'home s'obrí pas entre el brancam baix i llarg, artrítico-nuós del vell vegetal, n'apartà amb cura i assolí el tronc, s'hi s'arrapà, s'hi abraçà.

L'home anava vestit tot de color negre, roba esportiva. S'havia tret el casc blau marí metal·litzat que hagués volgut creure que refredava el cervell reescalfat.

Necessitava plorar. Li costava. Ho volia. Estava sol en aquell paratge als afores del poble, aquell inici de tarda de dia laboral de temperatura gèlida. La figuera feia l'impossible per regalar-li escalf, però ell no sabia rebre'l. Respirava feixugament, apressava els ulls buscant, buscant. Llavors la va veure: la figuera de moro.

Es deseixí de la figuera com una aranya rara fugint de la pròpia teranyina. Es llençà contra el gran cactus que l'acollí amb mil i una punxades. Li calien, per desinflar, per rebentar la bombolla que el posseïa. L'acupuntura intensa vegetal aconseguí que l'home esclatés a plorar i ho va fer en tres fases. Crits desapassionant culpa amb gemecs estremidors, les llàgrimes en cabal màxim i fluïd i raig final, sanglots i serenor. Llavors es mirà les muntanyes distants, difuminades, emboirades com ell abans. Les contemplà una bona estona, per més que les punxades fossin adoloridores, ni les notava. Quan les notés les agraïria, novament.

-He sortit del carril vici!- bramà al cel i a la figuera vella i a la figuera de moro.

Les dues figueres van assentir, va veure com feien el gest.

Ell s'enfortia, s'estimava, per fi. La bicicleta l'havia dut, s'havia deixat guiar, al lloc propici. Un tram d'anys pèssims encallats en el joc anorreador es soterrava. L'home carregat de deutes només havia pogut conservar una caseta d'eines d'un camp de conreu que ja no era seu i la bicicleta. Quant feia, que no l'usava? I, de cop, el va fer pedalar-la.

-M'has salvat!

Es girà per dir-li-ho. La roca on l'havia recalcada tornava a estar nua.

-Sóc un desgraciat! Me l'han robada!

Va córrer per tal de poder veure el lladre enduent-se-la turó avall.

Va ensopegar amb una arrel de la figuera. Va caure.

'Aixeca't!'

L'atmosfera natural que l'envoltava, tota ella l'animava, l'exigia, l'apreciava.

L'home ho va fer amb un somrís vencedor amb les espurnes de vernís que eren les llàgrimes que encara no s'havien assecat.

-Em tinc a mi, em sóc paret mestra. L'envà del joc, de la perdició, extirpat. M'he refet. Espero, benvolguda bicicleta, que allà on vagis a petar, facis tant servei.

Marxà, entomant el fred calorosament, amb sana empenta, xiulant.

Tranquil, dibuixant-se el carril. Amb gigagoig.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

784 Relats

815 Comentaris

261544 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com