El Carrer

A mesura que el viatger s'apropava a l'entrada del poble sentia com l'envaïa una estranya sensació de melangia que no havia experimentat encara fins aleshores, al llarg dels molts dies que portava rondant per aquelles estranyes contrades. Les ànsies que l'havien conduït fins allà s'havien vist aplacades de sobte per la recòndita arquitectura que l'envoltava: s'estenia davant seu un ample carrer franquejat per dues galeries porxades on no s'observava cap porta ni cap finestra. Que estrany, tot plegat, es deia per dins, mentre lluitava per mantenir viu dins seu el record de tots els altres llocs que havia anat visitant, perquè sentia que si oblidava per un segon que en aquell món no havia res més es quedaria atrapat allí per sempre. Bufava un aire neutre, ni càlid ni fred, però que tot i això no era gens agradable; quan volgué mirar quina hora era comprovà amb esglai que les broques del rellotge s'havien aturat. Abans d'emprendre la marxa a través del carrer es girà i fità per última vegada la enorme torre vermella que durant tantes i tantes jornades havia estat la seva guia; ara no era més que un punt allargat en la immensitat de la terra groguenca, refulgent sota el cel com rajoles en un palau enorme, i s'erigia orgullosa, aliena a la desesperació que causava en aquell que tan havia confiat en ella. Tampoc en aquella torre, que havia pensat que havia estat ideada com a talaia per observar la línia de l'horitzó, hi pogué veure cap obertura, ni cap porta a la base, ni cap finestra a la part superior. Simplement un descomunal tub de pedra que assenyalava l'entrada a la ciutat.

Premé les nanses de la motxilla contra el pit i s'adreçà amb pas ferm a través del carrer. A ambdós costats, la successió d'arcades semblaven no acabar-se mai. Acompanyat sempre per un silenci absolut que ni els ocells, si n'hi havia, s'atrevien a trencar, es girava de tant en tant per observar com la torre desapareixia darrere el camí mentre ell feia un pas més cap al misteri. Al cap d'una estona arribà a un encreuament de camins. Havia caminat durant una bona estona però la tarda encara seguia ferma: no hi havia cap indici del proper adveniment de la nit. Els carrers que confluïen a la petita plaça eren idèntics al que havia resseguit fins aleshores: amples, blancs, morts. Al bell mig de l'encreuament, damunt d'un pedestal de mig metre d'alçada, s'hi aixecava un monument excavat en pedra blanca; representava un soldat cavalcant el seu cavall. L'animal s'alçava en les seves potes posteriors mentre l'home brandia orgullós un sabre, combatent un enemic invisible. En atansar-se per veure-ho millor i fer una fotografia observà que ni el cavall ni l'home tenien ulls, ni boca, ni nas. Les seves efígies eren planes, sense expressió. En prémer el botó la càmera va emetre un soroll estrany i el flash començà a disparar-se sol, sense solta ni volta. Apropà de nou l'ull a l'objectiu per adonar-se que hi havia quedat gravada la imatge de l'estàtua, i per més que l'enfoqués cap un altre lloc seguia veient aquell home i el seu corser, ambos sense rostre, sense mirada. Superat per les circumstàncies, derrotat per l'estranyesa del paratge, abalançà amb tota la seva força la càmera contra el terra. L'impacte fou dur i sec però la càmera no es trencà: en lloc d'això, un líquid espès de color vermell fosc començà a sortir-ne de dins. Estranyat, s'ajupí i hi apropà el dit per tastar-ho. Era sang.
De cop i volta se sentí observat. Feia jornades que no veia ni una ànima i ja no recordava aquella sensació: en aquelles darreres hores només la torre havia exercit de guaita. En girar-se cap a l'estàtua hi veié dos ulls indignats que el miraven. Com per art de màgia aquella estàtua havia recuperat el seu rostre, i era ara jutjat per la mirada gens conciliadora d'aquell heroi misteriós: unes celles espesses i arrufades reposaven sobre uns ulls que, malgrat ser de pedra, refulgien odi. Amb el cor glaçat, féu mitja volta i intentà agafar la càmera amb la intenció de recuperar el carret. En obrir el compartiment, tanmateix, el que semblava ser un estol de papallones negres sortiren de l'interior i aletejaren davant la seva mirada sorpresa abans de desaparèixer en la immensitat del cel. No hi havia carret. S'havia esfumat. Llençà de nou la càmera a terra i es disposà a seguir carrer avall amb l'únic objectiu d'allunyar-se de la ominosa mirada del genet de pedra. Al llarg del passeig tot seguia igual: l'eterna galeria porxada sense portes ni finestres, el sentiment de pesantor creixent dins seu, fent-se gairebé inaguantable. L'oprimia una desagradable sensació d'estar atrapat. Com si una part d'ell hagués assumit que mai podria sortir d'aquell poble. I per què? En principi n'hi havia prou amb resseguir el camí que havia fet fins aleshores. Tornar enrere, cap a la plaça, cap a la torre roja, i desfer el camí de nou cap a les muntanyes que separaven aquelles terres de la resta de la humanitat. I tornar a ser una persona feliç i no explicar a ningú on havia estat. Quan li semblava que havia avançat ja un bon tros, es girà. Es trobà cara a cara amb el mateix encreuament que creia haver deixat ja enrere: el genet havia menat la muntura fora del pedestal i el guaitava des de la mateixa postura estàtica. Altra vegada sense rostre, sense expressar aquell odi que l'havia colpit feia una estona. Es posà a córrer com no havia fet mai abans, fins que el cor li bategava amb tanta força que li semblava que cauria desmaiat. Corregué durant molta estona, deixant enrere metres i metres d'aquell carrer monòton del qual no semblava poder desempallegar-se mai. I arribà en una nova placeta on, en un pedestal que li resultava ja familiar s'erigia, altre cop, una estàtua d'un home sense rostre damunt el seu corser. Ara tanmateix l'estàtua semblava feta de pedra fosca, no blanca com l'anterior. La deixà també enrere. Tornà a córrer per més que el cor li deia que parés. Girà a la dreta, en un carrer idèntic als altres, en un carrer idèntic a tots als carrers d'aquell maleït poble sense portes ni finestres. Els sentits li indicaven que ja devia ser el vespre però aquella claror de color sèpia no havia donat cap indici de voler cedir sota la foscor. Damunt seu seguia planant una tarda estranya que mai acabava de solidificar-se en nit.
Quan no pogué més, es deturà. Es girà enrere per veure com els dos genets de pedra, un de blanc i un de pedra, se'l miraven des de la llunyania, com si gaudissin de la seva desesperació. Sense apartar-ne la vista començà a caminar d'esquena. No semblava que el seguissin. Continuaven al final del carrer, estàtics, sense fer cap passa endavant. Avançava lentament però amb fermesa, sense perdre de vista dels seus perseguidors ni un instant. No li feia cap falta girar-se per veure què hi havia darrere seu, ho sabia perfectament. I si ho sabia, aleshores per què fugia, si era molt probable que els seus temors fossin certs? Aquells carrers semblaven no tenir fi. Caminava encara d'esquena quan les arcades s'acabaren i es trobà de nou en una plaça on no hi havia res. Cap pedestal, cap cavall, cap soldat amenaçant-lo. Trencà ara a l'esquerra en aquell laberint i corregué tan ràpid com pogué fins que al so de les seves passes s'hi va barrejar el trot lleuger dels dos genets. Es girà i els veié allà, a uns vint metres, esperonant els seus corsers a donar-li caça. Malgrat ser de pedra eren veloços com qualsevol altre cavall. Sentia com el cor estava a punt d'esclatar. No podia més. Es deixà caure al terra, abatut, i esperà l'envestida. El trot era cada vegada més proper; faltava poc.

Passaren de llarg. Aixecà el cap amb desconcert només per observar la polseguera que els cavalls havien deixat darrere seu. S'alçà de nou i reposà amb les mans damunt els genolls per recuperar-se. No recordava mai abans haver hagut de córrer d'aquella manera; de fet, s'adonà que gairebé no recordava res del que havia estat la seva vida fins aleshores. Quan la pols es va haver dissipat va deixar al descobert una figura al mig del carrer. Quan ho observà amb més calma, fent de visera amb la mà per aplacar el sol, distingí que aquella era una figura molt més petita i fràgil. S'hi acostà. Una nena d'uns deu anys, amb un vestit blanc, jugava a la xerranca i cantussejava alegrement. Sola, sense amics. Llençava una pedra i saltava a peu coix dins els quadres dibuixats amb guix al terra. No hi havia ningú més. Perdona! Cridà ell. La nena no li feu cas. Tenia una mirada plàcida. Quelcom aterrador en els seus ulls buits de sentiments, malgrat la dolça melodia que l'acompanyava. S'apropà a la galeria per seguir el seu camí com més lluny millor de la criatura. No te'n vagis, vull jugar amb tu! El cridà ella en veure que l'esquivava. No contestà i arrancà de nou a córrer. Sense girar-se per veure si la nena el perseguia. Aviat, davant els seus ulls esperançats, s'alçà una enorme torre roja sense portes ni finestres.