El carrer Fortuny (Concurs de microrelats ARC a la ràdio - infància)

T’endevino pujant pel carrer Fortuny pel teu caminar decidit i alegre. T’endevino i em veig reflectida a la meva estimada Tarragona, a la meva enyorada i estimada infantesa. El meu cervell viu revolucionat des que vas néixer, tot és un anar i venir del nostre dia a dia als meus records, tota la meva energia va a petar al cap, visc en somnis. Tot plegat en agraïment silenciós i absolutament sincer al regal que has estat per la meva ànima. Benvolguda infantesa.
Et crido, em somrius i puges corrent. És fosc, però tota la ciutat és plena de llums de Nadal, que il·luminen com tu ho fas, la meva vida. Avui estic especialment bleda, que diria la meva iaia, però no ho puc evitar, li donarem la culpa al Nadal.
El meu cap torna a marxar, em sobta tanta lucidesa histèrica, m’endevino passejant per aquests carrers de la mà del papa, deixant enrere la mama i els nens, anant a buscar els reis a casa del tiet Llorenç. Llumetes, regals, bellugar de gent, neurones que no s’aquieten.
I a la fi, als meus braços, tendra realitat, un dia et faré mal de tan apretar-te. Em dius que avui ha estat molt bé la sessió de contes en anglès a la biblioteca, que ho has entès pràcticament tot... i anem baixant, pel mig de la Rambla, entre silencis sorollosos i engrescades converses. Aquests potser seran algun dia els teus, de records.
No ho puc evitar, li demano al noi del quiosc que ens faci una foto... Lluííííss!!
Quieta, congelada per sempre més en aquesta foto, et vull dir en veu alta, ben fort, ben clar, ben lúcid... t’estimo amb bogeria!! Sempre ho he fet, ets el meu univers, estimo i conec cada part del teu encara petit i tendre cos i ho vull immortalitzar... cada moment, cada pas, per sempre, amb aquesta foto, amb aquest escrit, i fins al meu últim alè.
Demano perdó per aquesta plorera, però estic convençuda, en té la culpa el Nadal.