Cercador
El carrer de Sant Antoni de l'Alzira de Mar
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
El primer de maig i vas al garden a comprar una alegria amb tota l'alegria per regalar a l'amiga que visitaràs. El nen et demana una foto davant un drac vegetal obra d'un artista jardiner jogasser. Al garden hi ha gats desnerits i tri-colòrics que han fet àpats poc calòrics, moltes plantes amb flors i colors, moltes sense. Hi ha testos per donar i per vendre. Més aviat per vendre. De sobte et fixes en les carnívores, a dotze euros, exòticament i tropical belles, de tons malves i lilosos, d'aspecte sensual, en terra humida i que vol aigua de pluja. Penses "haureu d'esperar els mosquits tigre a casa i ja vindré" i, amb recança, te n'allunyes.
Després arribes via cotxe via carretera a l'Alzira de Mar, per ganes de passejar-t'hi. Quan fa anys que no habites en un poble els canvis no poden fer fila sinó que s'agrumollen als teus ulls.
Però tu volies, sobretot, caminar per aquell carrer de nom de sant amb una capella dedicada enganxada entre cases centenàries. El nen et demana de tirar alguna moneda pel quadrat obert i amb reixes a la porta tancada, per on entra la llum de forma mig màgica creant unes ombres de color a la paret esquerra. Dins la capella hi ha bancs simples sense respatller. Al final de tot, sota una volta, el sant a l'altar amb un nen a coll. I gerros amb flors. Pel juny, anys ha, ni s'hi podia entrar, de rams i rams de lliris blancs i perfumats. Lliris de Sant Antoni. I roses.
I ciris encesos. I el terra de rajola cuita amb una catifa de monedes rosses i argentades.
Tot fa anys.
I veus, en un mur, la marca d'allà on una font havia rajat i rajat quan encara s'omplien galledes i la gent seia a les entradetes a la fresca a l'estiu i la feien petar o es distreien amb el no parar d'estrangers àvids de gresca que anaven a a la taverna del Brau del Cap Negre a prendre sangria i sortir-ne pets acabats i cantant sorollosament. Gent de llengües desconegudes, aleshores, que saludaven i assenyalant les criatures deien:
- Bambino, bambina!
Fresca, gresca, sangria.
Mires les façanes i els balcons. Alguna teulada s'ha vestit amb salvatges conillets de camp que hi han arrelat perquè el vent ha volgut que tinguessin cabells florits.
Hi ha xemeneies vergonyoses que han volgut ser pintades del mateix color que la casa per no ser tingudes en compte. Però no em coneixen.
Una casa fent cantonada mostra dolorosament les seves entranyes carbonitzades pel gamberrisme. El cor se t'encongeix i penses què li podries dir, perquè sentís ni que fos un xic un u de maig tan magnífic.
Recordes una fusteria. La seva absència t'acosta serradures i so de xerracs i ribots.
Recordes la botiga de mascotes i l'olor dels ocells . I que els peixos que suraven morts potser els treien en bosses com les caques dels gossos actuals.
Recordes l'anar a escola i uns anys que se't fan presents. Anys uniformats.
Voldràs girar per un carreró i agafar una mica de glicina lila que penja abandonada amb poesia per a qui en vulgui.
I voldràs arribar fins a la plaça de les Acàcies i trobar una terrassa on prendre un tallat amb la llet calenta i sense sucre i fullejar "L'espai immens" i aturar-te en aquest fragment:
"El temps és infinit, però l'ésser humà té una imperiosa necessitat d'esmicolar el temps. D'aquí la invenció dels anys, el pas de les estacions, la grandària de la lluna i el polsim dels minuts".
Quan deixes el poble encara et ve al cap un antic eslògan turístic i veus clarament el dibuix que l'acompanyava a l'esquena d'un bloc de pisos encarat a la nacional: "L'Alzira de Mar. Su gran playa". Tot ha d'anar per mesures?
Després arribes via cotxe via carretera a l'Alzira de Mar, per ganes de passejar-t'hi. Quan fa anys que no habites en un poble els canvis no poden fer fila sinó que s'agrumollen als teus ulls.
Però tu volies, sobretot, caminar per aquell carrer de nom de sant amb una capella dedicada enganxada entre cases centenàries. El nen et demana de tirar alguna moneda pel quadrat obert i amb reixes a la porta tancada, per on entra la llum de forma mig màgica creant unes ombres de color a la paret esquerra. Dins la capella hi ha bancs simples sense respatller. Al final de tot, sota una volta, el sant a l'altar amb un nen a coll. I gerros amb flors. Pel juny, anys ha, ni s'hi podia entrar, de rams i rams de lliris blancs i perfumats. Lliris de Sant Antoni. I roses.
I ciris encesos. I el terra de rajola cuita amb una catifa de monedes rosses i argentades.
Tot fa anys.
I veus, en un mur, la marca d'allà on una font havia rajat i rajat quan encara s'omplien galledes i la gent seia a les entradetes a la fresca a l'estiu i la feien petar o es distreien amb el no parar d'estrangers àvids de gresca que anaven a a la taverna del Brau del Cap Negre a prendre sangria i sortir-ne pets acabats i cantant sorollosament. Gent de llengües desconegudes, aleshores, que saludaven i assenyalant les criatures deien:
- Bambino, bambina!
Fresca, gresca, sangria.
Mires les façanes i els balcons. Alguna teulada s'ha vestit amb salvatges conillets de camp que hi han arrelat perquè el vent ha volgut que tinguessin cabells florits.
Hi ha xemeneies vergonyoses que han volgut ser pintades del mateix color que la casa per no ser tingudes en compte. Però no em coneixen.
Una casa fent cantonada mostra dolorosament les seves entranyes carbonitzades pel gamberrisme. El cor se t'encongeix i penses què li podries dir, perquè sentís ni que fos un xic un u de maig tan magnífic.
Recordes una fusteria. La seva absència t'acosta serradures i so de xerracs i ribots.
Recordes la botiga de mascotes i l'olor dels ocells . I que els peixos que suraven morts potser els treien en bosses com les caques dels gossos actuals.
Recordes l'anar a escola i uns anys que se't fan presents. Anys uniformats.
Voldràs girar per un carreró i agafar una mica de glicina lila que penja abandonada amb poesia per a qui en vulgui.
I voldràs arribar fins a la plaça de les Acàcies i trobar una terrassa on prendre un tallat amb la llet calenta i sense sucre i fullejar "L'espai immens" i aturar-te en aquest fragment:
"El temps és infinit, però l'ésser humà té una imperiosa necessitat d'esmicolar el temps. D'aquí la invenció dels anys, el pas de les estacions, la grandària de la lluna i el polsim dels minuts".
Quan deixes el poble encara et ve al cap un antic eslògan turístic i veus clarament el dibuix que l'acompanyava a l'esquena d'un bloc de pisos encarat a la nacional: "L'Alzira de Mar. Su gran playa". Tot ha d'anar per mesures?
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435445 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com