El Carrer de les Flors Grogues

I en aquell moment va somriure. Veia passar les persones, les botigues, les desgràcies… Va pensar que l'infinitat d'aquell carrer que desafiava l'horitzó l'empresonava. Va somriure i va pensar en tot el que retenia en la immensitat del seu pensament. El seu casament! Hi veia festa, felicitat i flors grogues! Tot era ple de flors grogues i va pensar, que estúpid! El ram també tenia flors grogues…On devia anar a parar el ram? El devia agafar la soledat i poc després es va casar amb mi. Va tornar a somriure.
Va pensar que havia tingut una vida d'allò més normal. De petita jugava al pati de l'escola amb els altres nens i nenes i quan va creixer una mica els jocs van convertir-se en llargues xerrades amb les amigues sobre qualsevol tonteria. Després el va conèixer a ell. Al principi eren només amics, però poc a poc van anar descobrint que podien fer més coses junts i va ser un dia d'estiu quan li va demanar si s'hi volia casar. Tothom es casava aleshores, perque no podia fer-ho ella també? No es penedeix d'haver acceptat, van ser uns anys molt feliços.
Seguia caminant i cada cop es dibuixava amb més claredat la pregunta: quan deu quedar pel final? Aquesta pregunta, va pensar, no es referia solsament a aquell carrer. De cop, es va veure caminant, veient totes les persones: algunes saludaven, altres no. De tan en tan veia el seu reflex als aparadors i cada cop s'hi veia més trista. També veia les desgràcies, hi veia brutícia, pobresa, petits carrerons sense sortida plens de brossa i la llargada immensa d'aquell carrer pel qual ella caminava. Tot li semblava familiar, tot tenia massa semblança amb la seva vida. Va arribar a aquesta conclusió i sense pensar-ho es va parar.
Era com si el seu cos es negués a seguir per aquell camí. Prou, no volia continuar així. Ja n'havia tingut prou de tot allò. Però, que podia fer? On podia anar? No li importava. Va ser en aquell precís instant en que va adonar-se'n que calia que les coses canviessin. Volia plantejar-se nous reptes, descobrir noves coses. Però aleshores un pensament va creuar-li la ment: i tot allò que havia estat fins aleshores? Què en seria de tots aquells records que s'amagaven a cada racó d'aquell carrer si ella marxava? Seguirien allà o desapareixerien?
De cop va començar a ploure, i poc a poc tot es va anar mullant de nostàlgia. No va poder evitar mirar enrere, quan ho va fer es va quedar aturada, com si el passat hagués enxampat el present i no el deixés moure. No sabia si era una gota de pluja o una llàgrima allo que li recorria la galta. La seva mirada va perforar aquell dèbil horitzó. Ho va veure tot, va sentir l'espurna que temps ençà algú havia deixat dins seu i ara, aquesta la protegia de la fredor de la pluja. Tothom corria per aixoplugar-se, però a ella ni el so dels trons l'immutava, ella no era en aquell present, ella no era en cap present, ella no era en aquell moment.
Quan deu quedar pel final? Es repetia aquesta pregunta una vegada darrera l'altra en la immensitat del no res on es trobava, però no sabia trobar la resposta. La seva vida, igual que ella, es dirigia enlloc. El seu pensament, tal i com ho havia fet el cel, es va anar enfosquint. De cop va sentir que tot es movia al seu voltant, la gent anava amunt i avall, obrint i tancant portes i paraigües. Paraigües… Va recordar una frase que havia llegit una vegada, era una cosa així com "Encara que plogui sempre hi haurà algú esperant-te amb un paraigües". Per un instant va creure que allò podia ser veritat, però ràpidament els seus ulls van deixar de brillar altre cop. Tonteries. Qui pot ser tan estúpid com per venir-me a buscar?
Es va veure sola en aquell carrer. La salada pluja li picotejava la ment i va maleïr no haver llençat el ram a alguna de les seves amigues quan en va tenir l'oportunitat! On es podia amagar? Ja no recordava on anava ni d'on venia i cap racó semblava que podria protegir-la ni de la pluja, ni de res. Simplement, va començar a córrer cap endavant, volia que tot allò acabés ràpid. Cada cop el camí era més fosc, ja buit de persones. Va pensar que s'havia tornat boja, que la seva vida era el fosc camí que quedava. Ja no quedava rastre dels records, de la més mínima senyal de llum, ja no recordava qui era, qui havia estat, pensava que potser no havia estat mai ningú, i que mai ho seria, perquè ja arribava el final del viatge, ja veia com l'horitzó començava a ensenyar el que havia amagat durant tant de temps.
I aleshores, en el moment en que creia que el cel s'obriria per descobrir-li el més gran secret, va parar de ploure. Va veure com l'infinit tornava a allunyar-se i va sentir una mà sobre la seva espatlla. Estàs bé? Li va preguntar ell. No va poder aguantar més i va arrencar a plorar. Ara però, la incertesa havia desaparegut de dins seu. On has estat tot aquest temps? I en aquell moment no va pensar en res més, simplement, va tornar a somriure tot recordant com la seva millor amiga olorava feliç i esperançada aquell ram de flors grogues.