El carrer de la lluna i la casa on no floreixen les flors

Per el meu treball paso cada dia pel carrer de la lluna. En ell i ha una casa gran, de principis del segle passat. Tot ella es com una caricatura d' un passat glorios.
La seva planta es senyorivola, el jardi abandonat amb un brollador, que fa anys que ni una gota d'aigua ha vist.
La façana de pedra conserva encara la solidesa de temps passats. Les persianes abaixades li donen un aspecta una mica fantasmal, sobre tot els vespres d'hivern.
Pero lo que a mi em crida mes l, atencio son els testos de flors, antics amb rajoles de colors una mica escrostonades, sempre amb una flor raquitica i sense color. La greca de la façana de color verd, si debia ser bonica al seu temps.
La decadencia, es el esperit de la decadencia la casa.
I perque les flors mai floreixen, els gladiols mai esclaten, els geranis les seves fulles son grogues i el lila , pobret el lila fa pena. A un costat una perera que mai deu haber donat un fruit.
I jo sempre pregunto a mi mateixa el perque de tot aixo.?
Ahir al final ho vaig entendre tot, una senyora molt gran , sentada amb una cadira de rodes, cridava Hortensiaaaaaa, m'ha caigut el llibre. Jo no soc la Hortensia, i vaig entrar, la porta de ferro grinyola, li vaig collir el llibre i varem parlar.
La senyora es diu Teresa, Hortensia es la cuidadora i el gat escanyolit de color negre en Tom.
Feia temps que no habia vist tanta solitud, quina anima mes trista, ella que fou bella i sonrient, ha perdut el sonriure. Tres fills, tots lluny, arraconada com un armari vell, Hortensia una noia peruana la cuida i ningu mes.
Li he promes que al passar si la veig aprofitant els ultims raigs de sol, la saludare, i un dia a la setmana vindre i tindre cura de les seves flors, jo tinc bona ma per aixo.
Ho fare a canvi de res, be si, a canvi de una mirada una mica mes alegra de un rostre vell, que als seus 95 per un moment i he vist l' harmonia que debia tenir fa anys.
A vegades costa tant poc fer feliç a una persona,