El canterano

Un relat de: Naiade

Diuen que tots tenim predilecció per una estança o racó de casa que el sentim només nostre.
En el meu cas, era aquell vell canterano ornat amb marqueteria, que segons deien, havia estat regalat als meus avantpassats.
M'obrien la tapa que servia d'escriptori, i enfilada dalt d'un tamboret, em deixava seduir per l'encant dels seus múltiples compartiments. Calaixos, calaixets, prestatges i armariets com de joguina, on a cada un hi havia tota mena de records, objectes antics que m'encisaven i deixaven volar la meva imaginació.
Hi havia plecs de fulls de paper engroguit, d'estranya i gruixuda textura,. On deixava anar la meva creativitat, resseguint els seus relleus.
Jugava traient, posant i canviant de lloc totes aquelles meravelles. Em fascinava un magnífic tinter amb plomí, monedes, medalles commemoratives, jocs varis, com un dominó en miniatura, dins de precioses caixetes de fusta treballada amb relleus i incrustacions.
Aviat vaig dominar tots els racons, d'aquell moble que semblava fet per guardar secrets. Era un lloc màgic, com una caixa de sorpreses.
Hi havia un calaix central on hi havia moltes claus petites. Amb el temps, vaig anar trobant el pany que casava amb cadascuna. Ho vaig anar classificant tot, sabia el que hi havia a cada racó. Fins i tot me'n vaig reservar algun per amagar-hi els meus secrets que restaven tancats amb clau.
Allà mitjançant les fotografies color sèpia, havia conegut la meva besàvia Eulàlia, era bonica, blanca i lànguida, d'ulls grossos i lacrimògens. Emanava una tendresa especial i l'envoltava una aurèola de tristesa, que jo intuïa reflectia l'època romàntica.
Dins la meva imaginació, la veia en color, parlant i rient, lluint aquells vestits tan bonics i aquelles joies. Em tenia el cor robat aquell camafeu que portava al voltant del coll a totes les fotografies. El besavi Sebastià al seu costat, elegant i seriós, embolcallant amb tendresa a l'àvia Mercè.
Un dia, tot endreçant les meves coses, vaig notar com si la fusta del darrera d'un dels prestatges sonés a buit. La vaig prémer, fins i tot forçar-la, però no es movia. Com que tot era simètric, em vaig adonar que el prestatge de l'altre costat era més fondo. Ben intrigada, vaig aconseguir introduir la punta d'un obrecartes per les ranures. De sobte va cedir, girant cap endins, donant pas a un compartiment fosc, palpant, vaig trobar papers, ràpidament vaig il·luminar-ho amb una llanterna, i amb gran excitació vaig treure un feix de cartes envoltades amb una cinta vermella i una caixeta de vellut. Vaig obrir-la i a dins hi havia el camafeu de la besàvia, muntat sobre vellut negre, era de nacre, amb dues lletres E majúscules entrellaçades i gravades en or. Era tanta l'excitació que no vaig qüestionar-me res, E d'Eulàlia i prou. Sentia com el cor se m'accelerava per moments mentre amb dits maldestres, treia la cinta de las cartes, que varen quedar escampades per sobre l'escriptori. Una cal·ligrafia polida, escrita amb tinta i plomí, me n'indicava l'antiguitat.
Anaven dirigides a l'Eulàlia, no duien remitent. No vaig parar de llegir en tota la nit. L'última carta deia així:

"Estimada Eulàlia:

No saps com t'enyoro.
No sé quan de temps podré seguint escrivint-te. Aquí a la presó, cada cop és més difícil aconseguir subornar als vigilants perquè te les facin arribar.
Me n'alegro per vosaltres que la guerra s'hagi acabat, però aquí, tot segueix igual per nosaltres, els presos polítics. Sé que d'aquesta no me'n sortiré, cada dia n'afusellen, i algun cop seré jo.
Procura no enfonsar-te amor meu, en quant a la nena, no li expliquis les nostres penes, vull que creixi feliç. Amb en Sebastià estareu bé, ja saps que ell sempre t'ha estimat, i em va prometre tenir cura de vosaltres.

Sempre t'estimaré.
Teu per sempre.

Ernest."

Després de tants anys, el secret va sortir finalment a la llum.
Ja clarejava quan em vaig adormir. En els meus somnis cobraven vida l'Ernest, l'Eulàlia, l'àvia Mercè i en Sebastià. Va ser com una mena de presentació i també d'acomiadament. Ells tres s'allunyaven i en Sebastià restava al meu costat, mirant com es feien fonedissos, mentre em posava el camafeu al voltant del meu coll.
Ara temps després, mirant la meva filla, a qui vaig posar el nom d'Eulàlia, puc veure-hi els trets de l'Ernest.
Espero amb ànsia que creixi, per poder-li explicar aquesta trista i bonica història d'amor, i veure com llueix el vell camafeu, pel que sent una forta atracció.

Comentaris

  • Com la vida...[Ofensiu]
    Unaquimera | 15-01-2007 | Valoració: 10

    Un relat molt bonic, dolç, amb alguna descripció ben treballada i força aconseguida, lleugerament melangiós però sense excessos.

    Una visita al passat després d'accedir-hi travessant calaixos, armariets, prestatges, portetes i dobles fons... però la vida, i la família també, s'assembla, de fet i en aquest sentit, a un canterano, oi?
    Vull dir que cal tenir ganes de deixar-se seduir pel seu encant, o no tindrà cap al·licient... cal obrir la tapa o anar més enllà de l'aparença superficial... cal mirar, buscar, indagar pels seus diferents compartiments, perquè no és, en absolut, plana... es poden trobar tresors, si li dediques temps i paciència... i en algun lloc, amaga un secret, en algun moment ens revela un misteri!
    No sé si era la teva intenció, però a mi em sembla una bonica metàfora!

    La carta suposa un contrast fort: està escrita per algú que se sap abocat a la mort, que s'acomiada. Aquí no hi ha misteris, ni apariències: és la realitat crua i dura.

    Molt bé, Naiade! Tornaré a passar per descobrir algun compartiment que encara no he obert d'aquest espai teu!

    I felicitats pels 50 relats! És un nombre considerable que demostra la teva empenta! Estic molt satisfeta d'haver gaudit d'ells i haver aprés coses a través de la teva obra.

    Rep una abraçada de les que triguen en fer-se fonedisses,
    Unaquimera

  • M'ha agradat...[Ofensiu]
    Bonhomia | 31-12-2006 | Valoració: 10

    ...molt, aquest relat. Evoques sentiments i tragèdia d'una manera emocionant.
    M'ha agradat com descrius les peces antigues que les vas trobant junt amb el camafeu, i com acaba la història.
    Diuen que les coses passades són per oblidar, però jo crec que les hem de tenir en compte i les que ens pertanyen fer-les ben nostres.

    Feliç 2007!


    Sergi

  • M'ha encisat[Ofensiu]
    GTallaferro | 23-12-2006 | Valoració: 10

    el teu relat, perquè demostres la sensibilitat envers els avantpassats, fet que comparteixo del tot amb tu, ja que en la meva família, es van patir les destrosses inhumanes i atrocitats de la guerra civil. Està molt bé la idea que a través del canterano vagi sortint l'arbre genealògic de la família, que tots portem a dins.La idea de la carta final serveix per posar-nos en contacte directe amb l'angoixa que van patir tantes famílies en aquest cruel episodi històric.
    Aprofito la vinantesa, per desitjar-te que passis unes molt bones festes!!!!

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Naiade

Naiade

246 Relats

1711 Comentaris

274357 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Fa temps que escric, necessito plasmar el que porto dins. També m'agrada pintar, pel mateix motiu.
Però escriure per un mateix no té cap gràcia, necessito estar en contacte amb gent que també li agradi i poder compartir i intercanviar opinions, consells.
Varen parlar-me de relatsencatala i aquí estic, satisfeta de formar-ne part.

R en Cadena



(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")


Lèvingir en va encadenar i jo he passat la cadena a orchid i entortilligat. També a gaia1, Follet, Blaumar i Atlàntida

Per qualsevol cosa aquest és el meu e-mail:

mlloretp@gmail.com