El candidat

En el seu primer discurs com a polític, el jove candidat segueix les instruccions donades pels seus companys de partit més veterans, amb un final on té previst demanar la mobilització per regenerar el país gràcies al programa del seu partit. Sap perfectament què ha de dir i com ho ha de dir. Té estudiat el manual de tècniques d'oratòria proporcionat per l'executiva del partit. Manté el to de veu convincent però alhora ha après quan és necessari un canvi en aquest to, la repetició més de dos cops dels eixos del programa, saber incloure anècdotes i exemples per no fer pesada l'exposició teòrica, reforçar les paraules amb gestos convincents, i transmetre sobretot seguretat i optimisme.
Tot ha anat bé fins ara. No hi ha massa gent, en el míting. Per això l'han triat perquè s'estreni. No es pot demanar molt un dimarts al vespre en un barri d'immigrants on alguns encara no saben on són. Pot veure'ls perfectament les cares, tot i el consell de no fixar-s'hi per no distreure's. Agafa aire per la traca de frases de cloenda, i llavors veu aquella cara al fons de la sala. El guió li rellisca a terra, s'encalla, perd el fil i la noció del temps, intenta solucionar-ho i encara és pitjor, quequeja, té la mirada perduda, busca un lloc on agafar-se, i finalment els companys de partit l'ajuden posant-se a picar de mans amb entusiasme. Aconsegueix alçar els braços fent el gest de victòria, i es torna a sentir aire als pulmons quan un militant li agafa el micròfon.
- Tots comprenem l'emoció del company candidat, persona poc acostumada a la retòrica dels polítics però que representa un aire fresc, tal i com ens ha explicat de manera honesta...

- Què ha passat, doncs?
- No ho sé, no puc explicar què m'ha agafat...
- Segur que et trobes bé?
- Sí, sí, deixeu-me respirar...
Els companys se'l miren preocupats. Obren la finestra, l'obliguen a seure, un got d'aigua. El públic va sortint de la sala. I aquella cara... no se'n va, encara hi és. Aquella cara no hi havia de ser! L'Elba. Els dinars amb l'Elba. Els ulls riallers de l'Elba. Em trobo molt bé amb tu. Alguna cosa està naixent. Les mans de l'Elba. Els llavis. L'insomni, l'estranya alegria, les ganes de córrer. Deixa en Peter, Elba. Tens dret a ser feliç, això nostre és massa fort. No puc deixar en Peter, és el meu xicot de sempre. Em sento incapaç de plantejar-l'hi. Una boirina que els barra el pas cap a la llum.
- Allà hi ha un jove que vol parlar amb tu.
- Digueu-li que s'esperi.
Alguna cosa ha fallat. Aquell jove havia d'estar mort a hores d'ara, i no assistint a un acte electoral com aquell qui res.
- Ja saps qui sóc. oi?
No costaria res fer comèdia, em sones, ara no hi caic, potser en el gimnàs... però quines ganes?
- Sí, ets en Peter.
- Exacte. El xicot de l'Elba.
- Anem a fora, no?
El coordinador de la campanya l'espera amb el cotxe a punt. A dos quarts de deu han de ser en una altra localitat de l'àrea metropolitana. El candidat li diu que encara no, que en aquells moments vol estirar les cames, no passa res si arriben uns minuts tard. Veu un passeig sense ningú on els fanals projecten una llum groga amb el cap cot damunt les voreres buides i les parets on hom ha penjat no fa gaire els cartells electorals amb la seva imatge. En Peter camina uns minuts amb les mans a les butxaques sense dir res. A aquesta hora havia de ser molt lluny d'aquí, volant amb el seu ultralleuger, com feia cada dilluns durant tot l'any.
- Sembla que t'ha sobtat veure'm en el míting. El candidat i en Peter es coneixen de vista, són socis del mateix aeroclub. El candidat és un expert en mecànica. Ell havia escollit aquella data per fer desaparèixer aquella boirina cap a la llum.
- Anem al gra. Per què m'has vingut a veure?
- Estem en democràcia! Els mítings són públics i l'entrada és lliure, no?
- Molt graciós.
- Molt bé, doncs. Jo també prefereixo parlar clar. No hem de fer discursos electorals entre nosaltres. Primer de tot: sé això de la teva relació amb l'Elba. Segon punt: m'estimo molt l'Elba i no la vull perdre. Això vostre passarà...
- És... el teu punt de vista, no com ho veiem ella i jo.
- Evidentment. Tercer punt: tinc la mania de repassar una per una totes les peces del meu ultralleuger abans d'utilitzar-lo. Una bona feina, molt ben camuflada. Ningú no hauria sospitat res, l'accident s'hauria produït com a mínim a cinc-cents metres d'alçada, no hauria quedat gairebé res de l'aparell. Ni de mi.
- No sé de què em parles, ara. Què dius de l'ultralleuger?
- Ei, no havíem de parlar clar? Mira, tinc un testimoni. El vigilant et va veure entrar a l'hangar ahir al vespre. Saben que ets un bon mecànic. I jo tinc proves de la teva aventura amb la xicota amb qui em penso casar, i que el meu ultralleuger estava manipulat perquè s'estavellés aquesta tarda. N'he fet unes bones fotos i tot. Si les vols veure...
No ho pot admetre, seria la fi de tot. Ha estat un il·lús de pensar que era tan fàcil. Com se'n sortirà? En Peter és un home desesperat, però no pot demostrar res.
- Tens molta imaginació, Peter. Jo no tinc res a veure amb això de l'ultralleuger. Saps que jo en tinc un i que el guardo en el mateix hangar. No és estrany que ahir decidís passar-hi per fer un control mecànic.
- Au, va, candidat! Que ja m'afaito, i un jutge no seria tan fàcil d'enganyar-lo. I si més no, pensa que la premsa hi sucaria pa de bona gana, amb un afer com aquest.
- Mira, tothom ho comprendrà que un nuvi gelós... s'hagi fet tot aquest muntatge, culpa de la imaginació...
- No anem bé, per aquest camí. Comences a cansar-me, i a tu t'esperen per un altre míting. La meva proposta és molt senzilla: et deixaré triar, i espero que triïs bé: o la teva carrera política o l'Elba.
El company fa sonar el clàxon, la campanya ha de continuar el seu horari. Un forat per on sortir, per on fugir de la trampa.
- No et sembla que ella també hauria de dir-hi la seva?
- Potser sí. Però si ella em deixa, tu ja pots buscar un bon advocat per preparar la defensa.
- Això no és just, Peter. Ara anem tornant, que el cotxe m'espera. I això del xantatge és molt lleig, saps? Suposa que trio la política. Quina garantia tinc que tu, després... si ella et deixa igualment
- Aquest és un problema que has de solucionar tu, candidat. Imagina que la tries a ella i, amb el temps, se n'atipa i vol tornar amb mi. També et sentiries estafat, oi?
- Però que passa si trio la política, i després no surto elegit diputat, eh? Em quedo sense una cosa ni l'altra!
- És un risc, és clar. La vida és així. Tots dos podem quedar-nos sense res.
El cotxe engega el motor. El candidat dubta. El vent juga amb alguns cartells electorals mig desenganxats. "L'HOME HONRAT AL PODER"; "PASSA'T A L'HONRADESA". No és just ni per a un assassí. Ho pot perdre tot. O guanyar-ho tot? En Peter l'espera.
- Dóna'm un termini, Peter.
- Tranquil. Ja hi comptava. Tens dotze hores.
- Vint-i-quatre.
- Divuit.
- D'acord.
Ja és fosc. El candidat entra al cotxe. Un nus de ràbia se li retorça a l'estómac. Haver de triar. En Peter s'allunya en direcció contrària pel passeig desert.
- Frena. Vull conduir jo.
- Però es que fem tard!
El cotxe negre fa mitja volta i apaga els llums. El semàfor canvia, el motor accelera de sobte, el vianant rebota contra l'asfalt deu metres més enllà. El conductor surt de pressa, no hi ha ningú, regira les butxaques del mort, agafa unes fotos i torna a ficar-se al vehicle.
- Posa't al volant i accelera, company, que tenim el temps just! I recorda, oficialment el conductor eres tu, però no has vist res, d'acord?, i jo tampoc he vist res. Ningú no ha vist res!