El candidat Puigdemont llegirà el discurs d'investidura...

Un relat de: vitriol
En Carles es deixà caure al sofà, visiblement esgotat. En Joan, el guardaespatlles, havia anat a demanar uns cafès. En Carles estava il·lusionat i nerviós i cansat . Tan aviat es prenguessin els cafès començarien el viatge de tornada. Sabia que corria tots els riscos del món, que ho tenia tot en contra, però calia que tornés. Massa gent havia posat les seves esperances sobre les seves espatlles i no podia, ni volia, defraudar ningú.

Feia dos dies que havien tornat a l’hotel on s'havien hostatjat al principi per poder preparar amb més probabilitats d'èxit la tornada. A un hotel hi ha molt moviment i és més fàcil passar desapercebut. De fet, havien estat tot un matí sense que l'ombra dels agents espanyols el seguissin. A mig dia però, els van retrobar gràcies a una petita “negligència”: al restaurant van seure just al costat del gran finestral que tocava al carrer...

En Joan acabava de seure al seu costat quan una venerable anciana de cabells blancs, que aguantava la curvatura endavant del seu cos amb un bastó de caoba, se'ls atansà en francès:
-Monsieurs, aquesta taula era meva. El cambrer m'ha pres la comanda i he anat a la toilette...
En Carles i el guardaespatlles miraren al voltant i constataren que no hi havia cap altra taula buida.
-Pardon, Madame...
-Mademoiselle, s'il vous plait...-el corregí ella, coqueta.
En Carles continuà, intentant ser el més encantador possible.
-Si no li és molèstia podríem compartir la taula... Nosaltres ens prenem el cafè i marxem en cinc minuts...
La dona se'l mirava amb interès i a poc a poc un somriure se li anava dibuixant al rostre.
-Monsieur le President Puigdemont...? -preguntà convençuda.
-Oui, que em coneixeu..?
-Oh, i tant! Segueixo amb molta preocupació el procés de la Catalogne..., i amb molt d'interès la seva aventura...
En Carles es sorprengué molt gratament. S'aixecà i retirà la cadira per què la dama pogués seure.
-I què ho fa que una entranyable àvia es preocupi per aquestes foteses..?
El cambrer, professional ell, no mogué un muscle quan els veié asseguts junts i deixà els cafès per en Carles i el seu guardaespatlles i un te vermell per a la senyora.

La velleta adoptà un posat orgullós.
-Monsieur, jo no he sigut sempre una àvia. He sigut periodista durant cinquanta anys. Una reputada periodista...
-Disculpeu, senyora, no volia pas ofendre-la. Jo també soc periodista...
-Ja ho sé, president. Disculpat, però és que semblava que deixava entendre que una velleta no s'ha de preocupar per segons quines coses..., i això no ho tolero, a ningú. Les dones no tenim cap impediment per ser igual que els homes...
En Carles Puigdemont la tallà, compartia les idees de la senyora al cent per cent, però no tenia ganes d’escoltar un discurs feminista just abans d'emprendre el viatge. Un viatge que potser el duria a la presó.
-I on ha treballat, senyora?
-A L'Humanité. Un gran i necessari diari...
La senyora veié que en Carles arrufava el nas i ella somrigué.
-Sí, soc comunista. I de les bones, de les d'abans...

La conversa va durar el mateix que el cafè i malgrat la brevetat en Carles va sentir un gran afecte per aquella dona. Havia estat reportera, a la seva joventut, per tot el món cobrint tots els actes importants del moviments comunistes arreu. A prop de la seixantena s'apuntà a la universitat i es tragué el títol oficial de periodista. I ja llançada s'apuntà també a l'escola de Belles Arts i al conservatori, que la tenia ben amoïnada amb les harmonies.
Li féu saber a en Carles que tenia intenció de passar per Barcelona, de camí a Màlaga on l'esperaven els seus néts, per passar-hi una temporada.
-Que li agradaria assistir al debat d'investidura? Li podria fer un passi?- Féu en Puigdemont, tot optimista.
-Però, que hi pensa anar? És que hi pensa arribar?- L'eterna espurna del periodisme no s'havia apagat del fons dels ulls de la velleta.
-És la meva intenció. Si més no, ho intentaré...
-Em faria molta il·lusió. No tindria cap problema en fer nit a Barcelona. Des de finals dels setanta no hi he tornat...- i perdé l'esguard en la llunyania recordant un bon passat.

En Carles Puigdemont extragué una targeta de la seva cartera i sota el càrrec de president de la república començà a escriure.
-Disculpi la meva grolleria, però encara no sé el seu nom...
-Mademoiselle Grandfeu. Héloïse Grandfeu.
En Carles completà l'escrit i li assegurà a l'Héloïse que faria el necessari per a què la deixessin entrar al Parlament. Encara que no era del tot protocol·lari, faria les gestions necessàries per incloure-la a la llista de convidats.

En Carles Puigdemont s'alçà i s'acomiadà de l'Héloïse.
-Que tingui un bon viatge. La buscaré a la graderia de convidats mentre llegeixi el discurs d'investidura...
L'Héloïse estrenyé amb força la mà estesa del President.
-I jo faré la meva última crònica per L'Humanité. Una ben trepidant... Que tingui èxit, Monsieur le President...

Els dos homes es ficaren a l'ascensor i baixaren fins l'aparcament de l’hotel. L'Héloïse els seguí amb la mirada fins que les portes es van tancar. També veié l'home que acostant-se a l'ascensor va esperar a veure la fletxa que indicava com l'aparell baixava, per fer ell el mateix, però per les escales.
L'Héloïse, bregada en mil batalles, no tenia cap dubte de quina era la professió d'aquell home.

Quan arribaren al cotxe, un Volvo XC60 amb matrícula francesa, en Joan s'assegué darrera del volant i en Carles al seu costat. La idea era anar-se tornant al volant fins a prop de Perpinyà, on en Carles seuria al darrera com corresponia al seu càrrec. No tenia cap intenció de fer difícil la seva detenció si s'esqueia.
El pla era senzill. Passar a França i, sempre per autopista, fer via fins a la frontera amb Catalunya.










En Patrick entenia que l'haguessin contractat. Era el millor en la seva professió. L'avalaven tants treballs i tants premis que si algú volia una feina ben feta i de qualitat no tenia cap altre remei que contractar-lo a ell. Però mai li havien demanat res de tan estrany. Havia de fer cinc peces, quatre d'elles exactament iguals. L'altra era una mica més complicada per què requeria d'uns tirant que subjectessin l'estructura al mateix temps que la mantenia en una posició forçada tot el temps.
Les quatre que havien de ser iguals no tenien gaire complicació. Tret que havien de ser exactament iguals, era una feina rutinària. El dibuix i l'escultura no tenia secrets per a ell i prenent com a model unes fotografies va començar per fer un motlle. Sobre una base estàndard començà afegint plastilina per anar marcant els trets característics. Amb paciència i experiència a poc a poc anà conformant l'estructura fins que aconseguí els volums adequats. Després d'unes quantes hores de feina es donà per satisfet. Amb un cisell de plàstic acabà de refinar tot el treball. Un cop del seu gust li aplicà un esprai antiadherent i deixà assecar.
Quan la base estigué a punt la introduí en un recipient proveït amb unes tanques als costats per poder-lo separar i hi vessà escaiola. Un cop seca l'escaiola obrí les tanques i separà les dues parts del recipient quedant-li a cada una d'elles un motlle idèntic en negatiu. No tenia més que omplir amb làtex el motlle per a tenir unes estructures iguals al model de les fotografies. Després hi afegiria escuma de làtex per tal que no es deformessin i repetir-ho tres cops més per a tenir les quatre peces de l'encàrrec. Hi afegiria uns volums interiors, que no es veurien, que anirien repartits per altres llocs de l'estructura. Com que no serien visibles no s'hi havia d’esmerçar gaire. Just per a què fessin el pes. Sabia que aquestes obres no tindrien una vida massa llarga ni una exposició gaire perllongada.

Amb la cinquena peça tindria una mica més de feina. Hauria de fer servir molta més escuma de làtex perquè hi havia molts volums repartits per tota l'estructura. El fet d'haver de fer servir tirants no l'amoïnava. Ja hi havia treballat amb anterioritat, però en aquest cas no sabia si el model no se'n ressentiria. Era una postura força incòmoda que dificultaria la seva lliure actuació. De totes maneres allò no era cosa seva. Ho faria, ho faria bé i les conseqüències ja no l'incumbien a ell.
Quan acabà la feina trucà a qui l'havia contractat, que el cità a un hotel. Allà, en una habitació prou ample, li presentaren els cinc models. Els trobà perfectes. Pràcticament eren tots idèntics. Força semblants. Allò li feia la feina molt més fàcil. Començà a muntar les estructures. En Patrick no era cap ase. Sabia perfectament el que estava fent. I ho assumia. Pensava que no sempre s'havia de treballar per diners. De vegades, ser idealista no estava gens malament. Per molt que a ell se li en fotés en què creguessin els que el van contractar, no deixava de pensar que una bona acció sempre era una bona acció i que el Karma ja li ho tornaria.
Quan acabà de muntar-ho tot s'ho mirà ben cofoi. Les quatre idèntiques li feien molt el pes. Era difícil trobar diferències. A la cinquena li havia agafat una estimació especial. Sabia que seria difícil mantenir aquella positura encorbada potser per això muntà un dispositiu automàtic per tal d'alleugerir la tensió si calia.
-I només heu de prémer aquest botó per tal que la tensió torni a ser l'adequada.- Digué assenyalant un petit botó vermell situat al mig del dispositiu.- I que tingueu molta sort...





Van aturar el cotxe a l'última àrea de servei abans de la frontera i van entrar directament a la cafeteria. No calia fer benzina, el viatge s'acabaria aviat. Van demanar dues cerveses.
-No crec que ens facin bufar, oi?- Digué en Carles, fent broma.
Eren a vora de les sis de la matinada del dimarts, trenta de gener. Feia fred i els pocs clients de la cafeteria altra feina tenien que fixar-se en aquells dos homes que acabaven d'entrar.
En Carles agafà el mòbil i féu una trucada.
-Ja som a punt. Que comenci el mambo...
Es van acabar les cerveses i prengueren posició dins del cotxe. En Joan, el guardaespatlles, conduïa. En Carles seia al darrera, a la dreta. El cotxe arrancà portant els dos homes cap al seu destí.



A Le Perthus no van tenir cap problema, però es van adonar que no havien passat desapercebuts. Els van deixar passar sense ni tan sols aturar-los, però el focus d'una llanterna els va seguir durant uns segons. No sabien si avisarien la policia espanyola, però ja hi comptaven.
A la Jonquera semblava de dia. Tots els fanals estaven encesos i grups de tres o quatre policies amb llanternes controlaven cada carril de la duana.
Quan els tocà el torn, un policia es col·locà al davant i un altre al darrere del cotxe. Dos més fent servir les llanternes s'hi acostaren per les finestretes. No van arribar a demanar-los la documentació. Quan enllumenaren la cara d'en Carles, un dels policies no pogué reprimir un crit:
-¡¡Ja!!, ¡¡te pille!!
La notícia va arribar quasi immediatament al Ministeri de l'Interior, que s'apressà a donar la informació a tots els mitjans de comunicació. Però encara no havien passat cinc minuts que el telèfon del ministeri sonà altre cop. Era de l'altra punta dels Pirineus, d’Irun. Acabaven de detenir en Carles Puigdemont.

Al Ministeri no quedava ningú que no s'enfilés per les parets, quan caigué la gota que feia vessar tots els gots. Dos cotxes patrulla perseguien a tota velocitat, a l'altura de Granollers per l'AP7, un Mercedes negre en el que pogueren identificar en Carles Puigdemont. Una mica més endavant hagué de reduir bruscament la velocitat. Quatre cotxes de la policia secreta que havien entrat per Barberà del Vallès ocupaven els tres carrils de l'autopista a marxa lenta. Junt amb els altres dos que el perseguien rodejaren el Mercedes i el van fer aturar. Ja avisats de les altres dues aparicions, els policies van fer amb aquell Carles el mateix que havien fet els seus companys amb els altres. Agafant amb força la pell per sota de la barbeta estiraren cap amunt.






Al voltant del Parlament l’expectació anava en augment. Ja s'havien fet públiques les llufes que li havien clavat a la policia espanyola i la gent estava esveradíssima.
La policia, escaldada, havia tancat tot el parc de la Ciutadella deixant passar només a qui tenia acreditació, després d'un control exhaustiu. Dos helicòpters sobrevolaven ininterrompudament la ciutat i els controls del trànsit als voltants del parc eren intensos.
Dins, al Parlament, la situació era ben diferent. Mentre el bàndol unionista remenava inquiet el cul sense saber per on havia de venir la bufetada, els independentistes es sabien confiats. No sabien què havia de passar, però tenien coll avall que alguna de grossa s'estava preparant.

Tan bon punt el President del Parlament va obrir la sessió d'investidura, un dels portantveus dels unionistes va demanar la paraula per mostrar la seva total oposició a que la sessió continués ja que no era legal la delegació de vot ni la investidura telemàtica. Que el Tribunal Constitucional havia deixat ben clar que la investidura no es podia fer de cap altra manera que de forma presencial i que si... el President el va tallar fent-li saber que en cap cas ni en cap lloc s'havia dit o s'havia escrit que aquella investidura es faria de cap manera en concret, i que, per tant, potser faria bé en esperar per veure com es desenvolupava la sessió. Sense perdre la calma en cap moment, el President continua explicant els tempus de la sessió fins que va arribar el moment que tots estaven esperant quan va dir:
-... i ara té la paraula el candidat Carles Puigdemont per llegir el discurs d'investidura...

La senyoreta Héloïse Grandfeu, que no va faltar a la paraula donada a aquell Carles Puigdemont, no s'hi va poder estar de fer un xiscle i dir en veu prou alta per a ser sentida a tot l'hemicicle:
-Mon Dieu, maintenant c'est à moi!!
Els caps de tots els diputats i convidats es giraren vers aquella velleta encorbada que s'alçà i desempallegant-se del bastó, va començar a despullar-se. Sota la brusa que es va arrencar d'una estrebada, uns tirants fixats a la cintura la tenien doblegada. Amb satisfacció va desarmar els tirants i agafant-se els pits amb les dues mans els va fer caure a terra. El públic i els Honorables no donaven crèdit al que veien. La senyoreta Grandfeu deixà de ser senyoreta quan, amb gest sincronitzat, es tragué la perruca i la màscara de làtex que cobria la seva cara. Aleshores tothom el reconegué. Tot el públic i la meitat de l'hemicicle, dempeus, van arrencar en aplaudiments.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer