El camí del Samu

Un relat de: aleix
En Samuel era un noi més aviat tímid. Li havia fet força mandra haver de canviar d’entorn al passar de l’escola a l’institut però malgrat tot un cop allà se’n va sortir prou bé a l’hora de fer noves amistats. Mica en mica, passat un temps, va anar perdent el contacte amb els amics de l’escola.
Corria l’any 1995, un any en què, complerts a principi d’aquest els 18, va començar a tenir allò que se’n diu consciència de classe. Essent com era de família humil, i havent passat la infància en un barri més aviat pobre de la ciutat, sense saber-ho havia anat aprenent a pensar d’una manera concreta. Els seus avis per part de pare havien vingut d’Andalusia anys abans, i sovint li explicaven com les havien passat de magres a la guerra civil. L’avi li explicava com havia lluitat al front, i com havia après a sentir odi cap a tot el que tingués a veure amb el bàndol franquista. A més els seus pares tot i que no eren gaire de política, havent viscut la joventut als 60 i 70, sempre li havien intentat inculcar valors podríem dir que progressistes. Aquell any a l’institut va conèixer un grup de nois i noies amb els quals va congeniar de bon principi. Era al bar de l’institut on enlluernava als de la seva flamant colla explicant les proeses del seu avi durant la guerra. La majoria eren més grans que ell, i aviat li van començar a recomanar lectures relacionades amb temes revolucionaris. Va conèixer llavors el que era el socialisme, el comunisme, l’anarquisme... i es va començar a fer una idea clara del que significaven tots aquells conceptes, que fins aquell moment només havien estat paraules estranyes que havia sentit dir al seu avi, o en algun telediari de l’època. També els seus nous companys l'animaren a fer-se insubmís si el cridaven per anar al servei militar, que en aquells temps encara era obligatori. El seu avi quan ell ho va dir a casa en va estar orgullós, tot i que finalment i per alleugeriment dels seus pares no el van cridar a files.
Tot allò el portà, pocs anys després, a formar part d’una entitat juvenil de la ciutat que abraçava els ideals anarquistes. No és que ell es decantés ideològicament cap a un pensament o un altre, més aviat va ser la inèrcia de la gent amb qui es trobava més a gust. Van començar llavors les discussions de política al local, les llargues nits als bars del barri, les primeres cerveses a les barres de les festes, els primers petons a les cantonades, les primeres corredisses davant la policia, les primeres batusses contra grups feixistes, les primeres samarretes amb la A dibuixada al pit, els primers concerts, les primeres “a les barricades” cantades en plena borratxera... Els amics que tenia llavors li deien Samu, i els quatre amics més íntims de la colla li van començar a dir Samurai, en broma. En Samuel, o Samu, o Samurai, va passar els millors anys de la seva vida llavors. L’únic que no va encertar a fer és a triar quins estudis volia cursar. Els seus pares, preocupats, li demanaven que fes un esforç i estudiés, però ell només pensava en la revolució social i en sortir a “liar-la” amb els col•legues. No era, però, un noi mandrós ni conflictiu amb la família, així que va decidir entrar a treballar com a aprenent en un taller mecànic i poc després fins i tot es va treure el carnet de conduir. Amb el que guanyava al taller en tenia de sobres per a pagar les “birres” al bar, la roba, les entrades dels concerts... i el que li sobrava ho donava als pares per ajudar-los a pagar les despeses de casa.
Va ser al local de l’entitat on, la nit en que feia 21 anys, va conèixer a la Patrícia. Era una noia de la seva edat, que vivia en un poble llunyà, i que havia anat a passar les vacances de Nadal a casa d’una amiga seva de la ciutat. Era molt guapa i vestia d'un estil hippie que va ajudar a que ja a primer cop d'ull li donés bon rollo. Els amics del Samuel, aprofitant el “catxondeo” de que era el seu aniversari, i després de fer-li bufar una espelma sobre una magdalena i donar-li de regal un CD dels Reincidentes, van decidir presentar-li.
- Vine vine Patrícia, que et presentarem al Samurai! – Va cridar un.
- Si si, avui fa anys el tio! – Va bramar un altre ja en plena borratxera.
Llavors tant el Samuel com la Patrícia es van quedar al mig del local, vermells els dos com tomàquets, i amb tota la colla mirant-los. Tot va quedar en aquell moment en dos tímids petons i un “felicitats” gairebé a cau d’orella. Més tard, però, van tenir ocasió de parlar, ja al carrer i just davant la porta del local. Van parlar de política, de música, de les seves respectives situacions familiars... Val a dir que coincidien en gairebé tot. El que més va agradar a la Patrícia, o almenys això li va semblar a ell, van ser les històries del seu avi a la guerra civil. La nit va acabar amb excés d’alcohol i més d’un petó “robat”. Tot va quedar, però, en una matinada per a recordar, ja que al dia següent la Patrícia havia de marxar ja cap al seu poble, i així va ser. Acabada la nit va acompanyar-la a casa on s’estava aquells dies i va aconseguir robar-li l’últim petó i una abraçada de comiat. Llavors l’últim que va encertar a dir-li va ser “La lluita continua!”, frase que ella va repetir després d’una rialla alegre i just abans d’entrar al portal.
Aquella matinada va deixar a en Samuel una mica tocat. En va guardar bon record, això si, però li quedà la sensació d’haver deixat marxar a una noia que li havia agradat molt. Fins i tot va pensar que potser se n’havia enamorat, però no va saber com tornar-la a veure i la va anar oblidant amb el temps. Els dies van anar passant, i les festes seguien. Van haver-hi més birres als bars, més concerts, més corredisses, més batusses, més petons a les cantonades, més discussions de política al local, més “a les barricades”... Temps després de conèixer i perdre a la Patricia, en Samuel va conèixer una altra noia, també molt guapa i alegre, i van començar a sortir. No és que l’Elvira no tingués també cert compromís social. També li agradava cantar cançons revolucionaries i fins i tot gaudia igual que ell dels concerts als quals anaven amb la colla, però entre que ell començava a tenir més feina al taller i que als dos els agradava quedar-se a casa mirant alguna peli i “follant” quan es podia, van anar distanciant-se de la gent, i també a la vegada van anar oblidant els seus ideals.
Després d’una bona temporada sortint, l’Elvira i el Samuel van decidir llogar un pis. Ella just havia acabat la carrera, i per sort no va tenir problemes per a trobar feina en una editorial on havia fet les pràctiques, així que amb el sou dels dos es podien permetre de començar a viure amb certa dignitat i ja lluny dels seus, no per això poc estimats, respectius entorns familiars. Van fer vida de parella molt de temps, i ja cap al final havien fins i tot pensat en provar d'anar a buscar una criatura.
Les coses, però, es van torçar el dia en que ell va perdre al seu avi. L’home era ja molt gran, va arribar gairebé a fer 100 anys, però tot i així va ser un cop molt dur. L’enterrament va ser senzill i amb poca gent. Eren una família poc nombrosa i a l’avi del Samuel li quedaven poques amistats. De fet van ser-hi tan sols la seva àvia, els seus pares, ell amb l’Elvira, tres familiars llunyans que havien vingut expressament des d’Andalusia, i dos homes d’avançada edat que havien conegut a l’avi quan ell havia vingut a Catalunya molts anys enrere. El Samuel va voler posar un ram de flors de color vermell amb una cinta negra al taüt, i malgrat no els va fer gaire gràcia als seus pares, hi van accedir no sense demanar permís a l’àvia, que ho va permetre.
Va ser després de la cerimònia, molt austera i sense símbols religiosos, com hauria volgut l’home, que ell es va desmuntar, i li va dir a l’Elvira que volia deixar la relació. L’Elvira en un primer moment es va quedar parada i bastant trista, però després d’hores d’explicacions, ho va acabar entenent. No era que el Samuel no l’estimés, simplement que sentia que no era del tot feliç. L’apreciava i estava bé amb ella si, però notava que aquella estimació s’esvairia amb el temps, i li feia por que seguint amb ella al final li faria més mal que si ho deixaven llavors. Ella ho comprengué, i tot i que dolguda, va acceptar la situació i fins i tot li va dir que estava disposada a esperar un temps si ell volia, que potser la mort del seu avi li feia veure les coses d’aquella manera i que si la necessitava estaria allà. Val a dir que mai havien tingut discussions fortes, ni res a amagar-se, i sempre s’havien entès molt bé. Per altra banda l’Elvira era una noia molt sociable, així que li costaria poc refer la seva vida sense parella o qui sap si trobant a algú altre passat un temps.
Va ser així com el Samuel es trobà vivint sol al pis que fins aquell moment havia compartit amb l’Elvira, i es trobà sol de veritat per primer cop a la seva vida. Feia poca vida social, ja que amb el temps havia perdut el contacte amb els de la colla. Als companys de feina els podia considerar amics, si, i algun cap de setmana havia anat amb ells a prendre una copa sortint del taller, però sentia que no era el mateix que anys enrere, quan sortia i el temps passava volant, i es podia fer tot sense haver de donar explicacions a gairebé ningú. Aquell any havia complert 28 anys i tot i que se sentia jove, perquè ho era, de jove, per dins se sentia com buit. Es va adonar que el fet de deixar l’Elvira no havia aconseguit fer l’efecte desitjat, i tot i així sabia que, ja passada una temporada, no hi havia marxa enrere, ni per part seva ni per part d’ella.
La vida s’havia tornat més aviat grisa per al Samuel. Molta feina i poques diversions. Va decidir apuntar-se al gimnàs, i també aprofitant que començava a ser normal l’ús d’internet va tenir algun que altre embolic amb dones, però res d’important. El cas és que com que seguia vivint al pis, i aquest era prou gran, hi podia convidar sense problemes a coneixences esporàdiques. Algunes nits les passava a casa, escoltant música de la d’abans. Les nits en que es trobava més melancòlic treia de l'armari una caixa amb cd's i objectes que havia guardat de record. Era com un petit tresor, del poc que havia conservat d’aquells temps, juntament amb algunes fotos i peces de roba velles que ja no feia servir. Recordava, això si, les lletres de totes les cançons dels grups que solia escoltar llavors. Tot allò anava acompanyat amb dosis no gaire elevades d’alcohol, que mai va arribar a ser un problema per al Samuel. Ell sempre havia sabut on estava el límit.
Una tarda de principi d’estiu va rebre una trucada. En un primer moment no va reconèixer la veu de la persona que el trucava, però aviat va fer memòria i hi va caure.
- Samu? Què tal? Sóc el Marc, del Kasal tiu! Te’n recordes? - Va dir la veu a l’altre costat del telèfon.
- El Marc?? Del Kasal?? No fotis cabró! Quina alegria! D’on collons has tret el meu telèfon?? – Va dir el Samuel amb el cor accelerat.
- Mira t’explico. Portem ja un temps recopilant contactes per a fer una quedada amb tota la penya del local, des que es va inaugurar fins que el van tancar fa un temps ja. La idea és fer festeta i mirar a veure si tornem a engegar la moguda saps? Si que hi ha altres “rollos” a la ciutat, però tothom coincideix en que els anys en que el local estava obert van ser els millors amb diferència! – En Marc seguia tant entusiasta com sempre.
- Osti Marc, jo fot anys que estic completament fora de la moguda, i no sé si ara mateix hi pintaria gaire en una festa d’aquesta mena tiu. – Va contestar ell desanimat.
- Ves a cagar Samurai, vine! Pots venir en corbata si vols! Segur que la penya té ganes de veure’t, ens ha arribat que ho vas deixar amb l’Elvira, i no ens vas dir res. Ja et val tiu, fot el puto favor de venir a la festa. És d’aquí dos dissabtes, al bar Fratelli, l’amo ens el deixa per nosaltres aquella nit i hi haurà priva barata!
- Marc m’ho pensaré ok? Però... i si hi ha l'Elvira?- Va contestar ell gens convençut.
- Per l'Elvira no et preocupis que ja ens ha dit que serà fora aquell cap de setmana, així que o vens o venim els de la colla i et traiem de casa a coces gamarús! – va dir rient el Marc.
- Bé. Miraré de passar-me ni que sigui a fer una cervesa.
- Apuntat! Hi haurà teca també! I ganes hi ha de veure a tota la penya altre cop junta joder!
- Ok, gràcies per avisar i fins llavors.
- No hi faltis! –Va dir ell just abans de penjar.
El Samuel coneixia el bar Fratelli, tot i que no hi havia estat mai. No era gaire lluny de casa seva així que s'hi podia acostar caminant. Li havia fet il•lusió parlar amb el Marc, i també que s’haguessin recordat d’ell. Havia de reconèixer que durant aquell temps havia passat de la gent amb qui s’havia relacionat en l’època en que freqüentava el Kasal, primer perquè estava “enxonat” amb l’Elvira, i més tard perquè, passat tant temps, havia perdut les ganes de sortir a “liar-la” i també, tot s’ha de dir, de lluitar per ideals. Seguia tenint més o menys la mateixa visió de la vida i la societat, però ja no creia en la capacitat, sobretot la seva pròpia, de canviar les coses.
Va passar els dies després de la trucada pensant en tot allò, i va notar com reviscolaven una mica sensacions que feia molt temps que no sentia. Quan es mirava al mirall, s’adonava de com havia canviat, almenys d’aspecte, i fins i tot va provar de posar-se la roba que anys enrere havia dut, i que guardava en un calaix només de record. Aviat, però, va haver de desistir ja que vestia dues talles més que llavors com a mínim. També li feia una mica de cosa retrobar-se amb gent que potser no havia canviat tant com ell, però va arribar a la conclusió que valia la pena fer l’esforç, i que poc hi perdria fent-lo.
Quan va arribar al bar aquell dissabte aquest estava ja ple. Havien posat unes taules al bell mig del local amb tapes de tota mena per a picar. Només entrar va cercar amb la mirada a algú conegut, i just quan començava a posar-se un xic nerviós, va veure al final de la barra un grup de gent que li resultà familiar. N’eren uns vuit o deu que xerraven animosament, i entre ells hi va reconèixer primer de tot al Marc. S’hi va acostar tímidament i es va posar davant seu, per tal que el veiessin. La reacció del grup, tot i que no va ser instantània, no va deixar de ser espectacular. El primer a reaccionar va ser el Marc, que es va abraçar al Samuel tot cridant el seu nom, i després, un rere l’altre, s’hi van anar abraçant tots. Va ser el Jordi que va fer aturar la música que petava en aquell moment i va cridar a la resta de la gent que omplia el bar.
- Companys i companyes, aquí tenim a un dels tios més collonuts de la millor època del Kasal! Sapigueu que des que ell va marxar ja res va ser el mateix i que, si hagués cregut en ell una mica més, hagués arribat a ser un alt dirigent de la revolució que, tot i que no ha començat, segur que començarà tard o d’hora! Un fort aplaudiment i barra lliure per al Samurai!
La gent va fer cara de “flipar” una mica amb aquell petit discurs d’homenatge en to de broma, però els va sortir un breu aplaudiment, juntament amb algun “Visca el Samurai!” seguit de sonores riallades. El Samuel va voler fondre’s, però de seguida passà altre cop a l’anonimat, i a més amb un got de cervesa a les mans, els primers glops del qual el relaxaren una mica. També el relaxaren les converses amb la gent, que li preguntaven què era de la seva vida, i què havia passat amb l’Elvira, i li retreien mig en broma que hagués deixat d’anar amb la colla. Després de la xerrada a la barra va venir el sopar, i després el noi que estava a la barra va posar la música alta i es va posar a punxar música de la d’abans. Tant el Samuel com la colla ja portaven algunes cerveses de més així que es van embolicar a cantar totes i cadascuna de les cançons que, és clar, encara es coneixien gairebé de memòria. En Samuel se sentia altre cop com quan tenia vint anys. Tornava a notar que el cor se li accelerava i no li feia cap vergonya entonar les lletres quasi cridant i aixecant el got, com havia fet tantes vegades anys enrere.
Va ser enmig d’una d’aquestes cantades que en Samuel es va fixar en una noia que fins llavors li havia passat desapercebuda. Era en un grup de gent no gaire lluny d’on ell estava, i es va quedar parat mirant-la. Ella estava també cantant, i reia mirant als seus companys i companyes. A ell aquella cara li era familiar, i a la que va poder s'acostà al Marc, que estava en aquell moment a pocs metres.
- Marc, tu coneixes aquella noia d’allà?- Li preguntà assenyalant dissimuladament.
- Clar Samu, és la Patrícia, no te’n recordes? Ara que jo feia anys que no la veia també, crec que ha vingut expressament del seu poble per la festa.
- Collons- Va murmurar el Samuel gairebé per ell mateix.
- Vés a parlar amb ella home, segur que se’n recorda de tu, i sinó li fas memòria! – Va dir en Marc tot rient.
El comentari va anar acompanyat d’una petita empenta que el va dur fins molt a prop d’on era la Patricia, i just després, quasi com per art de màgia, ella es va girar i es van quedar mirant-se els dos paralitzats.
- Samu? – Li preguntà ella cridant per tal que ell el sentís.
- Patrícia? – Respongué ell també cridant.
S’acostaren l’un a l’altre i s’abraçaren tímidament, i al cap d’uns segons es van fer un petó a cada galta.
- Quants anys han passat oi? Què és de la teva vida? – Preguntà ella.
La conversa a partir de llavors, tot i que erràtica al principi, aviat agafà bon port, i aquella confiança que havien tingut aquella nit de feia anys tornà a aflorar. Van parlar de tot i de res, van riure, van beure i van ballar quan ho permetia el discjòquei. A partir de llavors la gent es va com evaporar, i per al Samuel només va existir la Patrícia. La festa va durar fins a altes hores, i el bon rollo va ser generalitzat. Poc abans d’acabar es va fer una crida per tal d’animar a ex-membres de l'entitat a reactivar aquesta. La cosa va acabar només en proposta, però molta gent va estar d’acord en que seria bona idea, i en Samuel també, tot i que no es va comprometre a res concret. Es va trobar, doncs, i després d’acomiadar-se de la gent de la colla, baixant carrer avall amb la Patrícia al costat.
Van caminar un bon tros, fins arribar a prop de la casa on ella s’allotjava, i just quan s’anaven a acomiadar en Samuel va reaccionar.
- Patri, aquesta vegada no passarà el mateix que va passar fa uns anys, saps? Si una cosa he après durant aquest temps és que les coses difícilment succeeixen més d’una vegada i, quan hi ha una oportunitat, és millor no deixar-la escapar. No sé per quina raó, però el cert és que em dóna la sensació que la vida m’ha donat una segona oportunitat amb tu. Recordes què ens vam dir la nit que ens vam conèixer?
- La lluita continua? – Va respondre la Partícia després de pensar uns segons i un xic desconcertada davant aquell discurs tant transcendent.
- Sí! La lluita continua! I la lluita m’ha dut altre cop davant teu, no sé com però per alguna raó, he lluitat amb totes les meves forces per arribar fins aquí.
- No et pillo. – Contestà la Patrícia.
- Vine a casa meva d’acord? Pots dormir allà aquesta nit si vols, com ja t’he explicat abans visc sol i al pis hi ha prou espai.
- Està bé, però estàs estrany, fas una mica de “yuyu” eh.. Tot això de les oportunitats i que les coses succeeixen només una vegada, sembles un il•luminat o potser és que has begut massa... – Digué ella mirant-se'l divertida.
Però en Samuel sabia que no anava en broma, allò que li havia dit li havia sortit de dins, ho havia expressat des del cor, i en dir-ho i veure que ella acceptava la proposta va sentir com si el pes que havia portat fins aleshores i durant molt de temps s’esvaís de cop. Es va sentir alleujat com mai abans s’havia sentit, i la sensació de tenir-la a prop es va fer més intensa. Contràriament al que seria normal per la seva personalitat, no notà cap mena de nerviosisme ni se sentí inquiet.
Van caminar fins al carrer vivia el Samuel, van pujar al pis i el primer que va fer va ser anar a la nevera a buscar una ampolla de vi, que van compartir al menjador, tot escoltant música. Al bar ja havien pogut parlar de com havien anar les seves respectives vides després d’haver-se conegut aquella nit llunyana. Ell va voler ensenyar-li la caixa on guardava els records d'anys enrere, i en aquella caixa hi havia el cd dels Reincidentes, el que li havien regalat els col•legues la nit que es van conèixer. També va treure de la caixa algunes entrades velles de concerts, i entre papers i objectes hi va trobar el carnet de l’entitat, amb foto seva d’aquella època inclosa. A la Patrícia li va fer gràcia, més que res per la foto, i es van posar a parlar dels motius pels quals ell s’havia fet soci de l’entitat, i també dels motius pels quals temps després havia abandonat la lluita. En Samuel va comprovar que, a diferència d’ell, la Patrícia seguia bastant ficada en temes relacionats amb la lluita social, i això li va agradar. Mentre anaven parlant el Samuel s’adonava que ja feia massa temps que no creia en res, i encara pitjor, que havia deixat de creure en ell mateix.
El Samuel i la Patrícia van fer l’amor aquella nit. Ell va sentir-se com un adolescent buscant-la entre els llençols, a la vegada que se sabia un home estimant de veritat a una dona. Era la primera vegada que tenia aquella sensació, i va deixar que fluís sense privar-se de res. Es van adormir quan ja clarejava, agafats l’un a l’altre mentre els primers raigs de sol els acaronaven els cossos. Quan es va llevar, hores després, va comprovar que ella no hi era al llit. El cor llavors li va fer un salt, i aixecant-se d'un bot es disposà a buscar-la per tot el pis. No hi era, però al seure a la taula del menjador, amb les mans al cap i pres de la desesperació, va veure una nota escrita a bolígraf just al mig de la taula. La nota anava acompanyada del carnet que ell havia mostrar a la Patrícia la nit anterior i que a ella tant li havia agradat. Ell va fer un sospir i va llegir aquelles lletres: “ Samu, he hagut de marxar que tenia feina avui. Perdona’m, no t’he volgut despertar” A sota de la frase hi havia un número de telèfon juntament amb una altra frase, aquesta més curta. “La lluita continua!”. Al llegir la nota se sentí alleugerit, i va estar molta estona assegut a la cadira, sense pensar en res. Tot era en aquell moment un garbuix de sensacions i sentiments que li calia ordenar amb calma.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

aleix

188 Relats

136 Comentaris

116848 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Vaig néixer, per be o per mal, l'octubre del 1979. Vaig començar a escriure per matar l'aborriment de les classes a l'institut, però tot el que escrivia anava a les escombraries. Va ser després d'una nit de borratxera que vaig decidir guardar tot allò que se'm acudis relatar. Desde llavors tinc tota l'habitació plena de bocins de la meva història.
Va ser a principis d'any quan la meva companya de pis em va donar l'adreça d'aquesta pàgina, grata sorpresa, i desde llavors que volto per aqui, intentant escriure i també llegir i comentar.
aleixeliasbandres@hotmail.com