El camí de les rates

EL CAMI DE LES RATES

Era molt aviat, gairebé les 5 :30,quan la Gina tornava a casa seva , potser per l'hora que era, volia caminar pels carrers més cèntrics de la seva petita, gris i poblada ciutat. Avui podia passejar per les places, per davant de les esglésies, escoles, aturar-se i observar amb rencor la que havia estat la seva escola (una autèntica tortura va ser per a ella), avui no havia de caminar pel camí de les rates. Avui la seva ciutat no la condemnava per ser un transexual, gras, vell i arruinat. La Gina estava segura de ser una bona persona, potser no havia estat una santa i potser havia desgastat la seva joventut prenent drogues i fent sexe amb homes que la pegaven, humillaven i vexaven per ser el que era. Havia intentat treballar en llocs on la gent la pogués respectar, però mai li van donar una oportunitat. Havia somiat en treballar en una botiga de roba, però no venent roba vulgar amb plomes, brillantets i botes de puta. No, volia vendre roba d'autèntica senyora, jaquetes modernes per a dones executives, sabates de princesa, encisadors complements. Tota la roba que li hagués agradat vestir però que no podia portar. Primer perquè era molt cara i amb la tarifa cada cop més devaluada que oferia pels seus serveis, només tenia per pagar les despeses de la casa que li va deixar la seva àvia i per poder menjar i segon perquè no s'hi veia vestida amb jaquetes d'executiva per acabar de genolls xupant cigales d'alcohòlics passats de voltes o deixant-se fer qualsevol perversió que se li acudís als marits d'aquelles dones que la miraven malament a plaça.
Però se n'havia cansat. Avui tenia un dia molt dur davant seu. El seu últim dia. Ja feia temps que li rondava pel cap, que ja no tenia sentit estar patint un món que la rebutjava, s'ho havia preparat tot molt bé per aquest últim dia a la terra.

Quan era a casa va posar música, mentre sonava "The end" dels Doors (molt addient pel seu desenllaç) es va fer un suc de fruites naturals amb cointreau, ansiolítics, antidepressius i extasis mentre es fumava un porro i repassava com havia estat la seva vida, trista, marginal. Però no sempre havia estat així, quan era petit va ser un nen molt feliç, quan la seva àvia li deia Eugenito i passava uns llargs estius al poble d'Extremadura on les seves cosines grans el disfressaven de noia i el maquillaven davant la indignació i les pallisses del seu pare. A ell sempre li va agradar, es sentia una diva, com la Sara Montiel que tan li agradava. Però no era la Sara Montiel, ni l'Eugenito, ara era la Gina, un vell travesti cansat de rebre òsties de la vida, o de quatre joves, nazis que no tenien res millor a fer que patejar transexuals, negres o qualsevol que creien diferent a ells quan acabaven la seva festa d'alcohol i cocaïna.

Però s'havia acabat. Havia arribat El Final. Morir i si com deia la seva amiga tarotista, la Daisy, es reencarnaria en una jove de la noblesa, desitjada per tots els homes i que les revistes del cor paguessin grans sumes de diners per poder fotografiar casa seva, el seu iot, el seu marit, el seu amant torero, que l'esperessin als aeroports de tot el país i fins i tot l'enxampessin fent top-less a les Barbados. Va somriure, va inspirar i es va posar el seu antic vestit de cabaret, de quan treballava cantant en un local nocturn on anunciava: "HOY ACTUACIÓN ESTELAR DE GINA LA FELINA DE LA NOCHE". La veritat és que ja no li quedava com abans, però ella es veia guapa i seductora i moriria de manera elegant com l'escriptora Virginia Wolf, caminant pel riu fins a desaparèixer. No havia conegut mai cap llibre d'ella i potser no havia llegit mai però havia vist una pel.lícula de la seva actriu preferida, Nicole Kidman, on feia d'una escriptora boja que s'ofegava al riu. Amb tot el viatge del seu particular "cocktail", es va armar de valor, va esnifar dues ratlles de la pitjor cocaïna que hi havia al mercat, es va calçar les plataformes i va caminar direcció al final del seu carrer amb les butxaques de l'abric plenes de pedres, on hi havia el riu Besòs. Abans de creuar la carretera es va trobar l'Omar, un jove pakistanès imberbe, que amb llàgrimes als ulls com si intuís el seu desenllaç li va dir:
-Et trobaré a faltar Gina, m'agradaria haver estat tan valent com tu. Estàs radiant!.

Ara si que era el millor final, que li diguessin que era valenta i estava radiant abans de morir, era com si hagués fet la seva última i millor actuació abans de la seva retirada…
Però l'Omar va saltar. Es va llençar de cap a les rodes d'un camió que venia a molta velocitat, que no va poder frenar a temps sense abans haver esclafat el cap del jove ajudant de la carnisseria del barri. Va morir a l'acte i la Gina no va poder fer res, absolutament res, menys xisclar, xisclar perquè algú vingués, que fes quelcom per salvar el noi amb aquell somriure tímid que li pujava els paquets a casa. Però l'únic que va venir va ser un altre pakistanès, que es va mirar l'escena amb despreci i només va dir:
-Tranquila señora solo era un maricón! Su padre lo echó de casa ayer por deshonrar a su familia.

La Gina va començar a llençar-li les pedres pel cap i l'home va fugir corrent.
Ja no es va voler ofegar al riu. Va tapar amb l'abric i unes plomes el cos de l'Omar i va decidir viure per ell i per tots aquells que algun dia caminen pel camí de les rates, els drogaddictes, travestis, putes o com l'Omar un incomprès homosexual que s'avergonyia d'haver deshonrat a la seva família per sentir el que creia més natural.
Sempre hi hauria algú que caminaria darrera d'ella al camí de les rates.
I la Gina va passejar pels carrers principals vestida radiant i demostrant al món que ella faria front a tots els que es creien ser millors que les rates.
L'endemà ho tornaria a intentar. Però no com Virginia Wolf , millor com Marylin Monroe.