El caliu de la imaginació

Sona Yann Tiersen mentre les flames d'un foc contingut il·luminen la sala d'estar. Estirada al sofà, abrigada amb una manta marró de cotó fluix, en un estat mig oníric, no deixo de pensar en tu. Només fa cinc dies que vas marxar, i sé que tornaràs, però l'enyorança que em provoca la teva absència fa que intenti imaginar-te en tot moment, en totes les situacions, en tots els llocs coneguts i desconeguts... Què deus estar fent ara?
Penso que el retrobament d'amics, la calidesa del sol i la novetat de l'illa poden fer-te oblidar el petit granet de sorra que tens aquí. Tanmateix no em deixo emportar per pensaments negatius... T'imagino escoltant el vent. T'imagino somiant cançons. T'imagino imaginant-me a mi...
M'he adormit i em desperto amb la teva mirada penetrant-me fins a l'infinit... O continuo adormida ara que et veig? Suposo que és un somni, perquè sento com et passeges per la meva pell, noto la calidesa dels teus sons, m'emmirallo en el teu somriure, escolto els teus llavis mentre em xiuxiuegen contes de fades... Un exèrcit de formiguetes marca el pas decididament, formant un espiral recargolat, al bell mig de la meva panxa. No s'aturen mentre tu no t'atures... Em cuses a petons, em trenques a mirades, m'olores, em moldeges com una escultura de fang, i acabes endinsan-te en la foscor del meu jo. Tots els elements es barregen, i només sento l'escalfor del vaivé de les onades...
Sona Yann Tiersen mentre les flames d'un foc contingut il·luminen la sala d'estar. Aquesta vegada, però, és la melodia del telèfon mòbil que m'anuncia que et trobes a l'altre costat de l'aparell. Ens separa un mar de vivències, tanmateix, et sento ben a prop. Tornes demà, em dius, i jo ja m'imagino la trobada a l'aeroport.
M'he tornat a adormir mentre una oceànica multitud s'ha anat introduint en el somni, interposant-se en el camí del retrobament. Miro, corro en totes direccions, em marejo, fins que noto el salvament d'un fil. És un fil transparent, no el veig però sento que m'estira, em dirigeix, i m'acaba unint a tu. Només tinc temps per convidar l'exèrcit de formiguetes perquè de seguida hi ha alguna cosa que m'empeny a la realitat. Obro els ulls i veig un tronc consumit pel roig intens que ha modificat el seu rumb sense permís. Sé que t'he trobat i no m'aixecaré. Penso això i em torno a adormir amb un caliu d'imaginació. Aquesta vegada, però, ja no recordo què he somiat.