El caganer solitari

Un relat de: Mena Guiga
Es va cagar amb tot, quan el van acomiadar de la feina.
És clar que quan el superior li ho va comunicar, va callar. Coses del caràcter.

Però se li va fer una pedra punxeguda a dins, al mig del pit. I feia nosa i, un cop a casa. la única cosa que va fer -i ben feta- va ser renegar. A partir d'aquí va cridar. I tot seguit va rebotre coses. Fins que va plorar.

En Justí no païa la injustícia. Ell que sempre havia complert a la feina, cada dia fitxant, fitxa que fitxaràs. I, si estava malalt, es menjava la febre, la tos, la mucositat o el que fos. El cas era anar a treballar. Les vuit hores i ben fetes, regalant minuts que al cap de l'any podien ben bé sumar un dia sencer o més. Superlativament complidor.

És clar que quan toca retallar gent en una empresa el jefe té bon cor, molt bon cor. Fa fora els solters i solteres sense fills, li fan pena els pares i mares de família. (ell mateix té quinze fills de sis matrimonis diferents, i, per descomptat, mai no es tocarà un sou base gens base).

En Justí, solter i massa fi, no sabia fer res més que portar comptabilitats senzilles.

Vivia sol com un mussol en un pis de mala mort.
La seva mare havia mort feia un lustre i res no feia llustre. L'ànima de l'home cinquantè feia preguntes a la vida i no obtenia resposta.

Fins que un dia va trobar un anunci en què es demanava caganer per a pessebre. Feina de mes i escaig, prou ben pagada, assegurat , jornada complerta i dret a paper higiènic il•limitat.

Fora vergonyes. Es va afaitar bigoti i barba i no el coneixerien.

Només la Saima, la que netejava el centre cívic, quan passava pels jardins i se'l mirava, allà quiet, entre els altres figurants llogats com ell, fent el paper, va captar els interrogants d'en Justí. Va sentir el seu crit dolorós, el seu udol desesperat.

Li va dur una flassada perquè es tapés i uns pastissets que ella elaborava, dolços i amb sèsam decorant-los.

Van somriure, tots dos. Era Nadal. En acabat la jornada tant l'un com l'altra anirien a fer un volt, alegres com els llums de les decoracions dels carrers.


Comentaris

  • Un bon final[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 24-12-2012 | Valoració: 10

    Un relat dur d'inici i tendre al final. Molt impactant i real.

  • Un conte...[Ofensiu]
    rnbonet | 22-12-2012

    ...pels temps que corren, anàrquic, amb un xic de mala llet simpàtica, el punt exacte surreaista que li correspon i les formes lingüístiques que et caracteritzen. Fet amb amor, com els dolços de la Saima.

    Salut i rebolica, xicona!

  • Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 22-12-2012 | Valoració: 10

    PEL NADAL DE CONTE

    el text en format word en un arxiu annex a l'email adreçat a trkibuna@guimera.info

    Si tens la fotografia del caganer, en un ALTRE ARXIU en el matexi e-mail

    Gràcies

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434574 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com